ENTRADES LÍRIQUES AL PORT DE VILAMENTAL

BENVOLGUTS DÉUS DE LES TARDES PERDUDES / AIXECA AMOR, ELS PALMELLS DAURATS DE LES TEVES MANS / HEM TINGUT FILLS I PROBLEMES / EN JOSEP CRIDAVA SA MARE ! / QUAN LA TEMPESTA JA HAVIA ENCALMAT LES SEVES PODEROSES ALES... / ELS BOUS ARROSSEGUEN GAVINES ENFILATS A LA BOCANA DEL PORT / I SI FOS QUE AQUELL HOME ESTIGUÉS ENAMORAT? / RES NO DESTORBA LÕABSÈNCIA / PER COMENÇAR / EMPOLSAT HEM TROBAT L'AMOR EN OBRIR L'ARMARI / TINC PARE I TINC MARE / FENT PARÊNTESI EN L'ABRAÇADA / PETONETS DE CONFETTI AL CEL / EL SEU AMOR / MARILYN, ESTIMA'M ! / DIGUES A LA MARE / AQUELL HOME VOLIA RETORNAR AL SEU PASSAT / AQUELL HOME HAVIA DESAT LA POESIA RERA MARBRES BLANCS / SI ENS GUARDES EL COR, AMOR / QUAN EL SOL RECLINAVA LA SEVA FORÇA / EN ZENON MARÏ TOMBÀ CAP BAIX DE LA RIERA DE VILAMENTAL / EN UN FUNERAL COM SI FOS EL SEU / AQUELL MATÍ, A LA FEINA / NINGÚ NO VOL PRONUNCIAR LA PARAULA / NOMÉS TENIA UN NOM... / NO TRENQUIS LES JOIES QUE PERTANYEN A LA MUNTANYA / ELS TURONS S'AJEIEN SOBRE LA MAR ENCALMADA / NO PUC ESCRIURE'T CAP POEMA / AVUI LES MARINADES BUFEN D'ACÍ I D'ALLÀ. / EN ZENON MARÍ PORTAVA UN INGERT DE FERRO AL BRAÇ / VENT DE MAR, EMPORTA'T EL REGUST FÈTID DELS COLONITZADORS / EN ZENON MARÍ VENIA DE L'ILLA D'EIVISSA / TORNO A TU, ILLA MENUDA / ULLS REVIUS / EN ZENON MARÍ QUAN ESTIUEJÀ AL PLANETA EIVISSA / PLANETA VIU PLANETA BLAU / SOBRE ELS TERRATS ENLLUERNATS DE VILAMENTAL / L'ÀNGEL DELS MALEFICIS / PER DINAR .

BENVOLGUTS DÉUS DE LES TARDES PERDUDES

Tot plantant l'arrós canten: primera trobada amb la poesia
Matsuo Basho

Benvolguts déus de les tardes perdudes,
Oh! dia de tardor ferit, d'ombres obscures i lluites quotidianes.
No hi ha temps per plorar l'esquizofrènia de la cultura.
Els bramuls del passat es rendeixen interferits pels clams -esblangueits- de les gavines.
Mentre les barques s'aixopluguen al port de Vilamental que les acull com una mare,
els sentiments s'embarranquen en aquells petons de clorofil.la
que transgredeixen la monotonia i fan lluir el nostre i tots els temps.
I jo sento, també, l'amor en la meva llera acompanyat per la Negreta,
aquella gata veterana i portuària que vaga pels molls feiners com un símbol d'amor i de tendresa,
sobre la qual es repengen mil camades mil, de negrosos auguris:
els seus negres gatets, vestits amb petons de clorofil.la.

AIXECA AMOR, ELS PALMELLS DAURATS DE LES TEVES MANS

Aixeca amor, els palmells daurats de les teves mans
que m'anuncien l'última abraçada.
Sàpigues amor, que volem cavalcar, per sempre més,
sobre la infinita dolçor del teu ventre
i aixoplugar-nos en l'eterna i tendra abraçada
que ens has ofert al llarg del temps.
En aquesta tardor del nostre temps,
vèiem pujar de mar a muntanya
l'oratge humit que empeny satisfaccions del cor,
que en altre temps, s'havien perdut per selves de desitjos obacs.
Cofois, avui ens deixem anar en el no res...

HEM TINGUT FILLS I PROBLEMES

A Rosa Compte i Cuadreny

Hem tingut fills i problemes,
hem plorat i rigut sobre les nostres passes.
Ens hem emmirallat l'un en l'altre i hem avançat junts, sobre l'horitzó plegats.
Quan miro el teu rostre matisat amb daurats pàl.lids,
oblido distorsions, sotracs i ventades del meu cor...
i torno a ser el teu presoner.
Hem moldejat junts el fang de la vida,
hem aixecat una família al voltant d'un iot de plomes blanques.
Quan miro el teu rostre matisat amb daurats pàl.lids,
oblido distorsions, sotracs i ventades del meu cor...
i torno a ser el teu presoner, una altra vegada.
Has refregat el temps sobre la meva pell i jo he untat de mel la teva imatge.
Tu has fet coses menudes i esplèndides
i jo n'he fet de grans per vestir el teu gran cor.
Quan miro el teu rostre matisat amb daurats pàl.lids,
oblido distorsions, sotracs i ventades del meu cor...
i torno a ser el teu presoner,
de nou, ara i sempre !

EN JOSEP CRIDAVA SA MARE !

En memòria de Josep Compte i Cuadreny, en Pepet de Can Torroella

En Josep cridava sa mare !
Havia mirat de cara les adversitats,
havia passat, també, per la guerra com un home valent...
però cridava la seva mare.
Havia conquerit amors, terres i propietats, però cap ni una en retingué.
No havia deixat de créixer ni de madurar al llarg del segle,
així i tot, cridava la seva mare.
S'havia enfrontat al feixisme i havia combatut la deixadesa;
ben aviat va assumir el treball com la directriu de la seva vida
que prenia amb diligència i voluntat;
també així, cridava la seva mare.
Amb desesperació reclamava la seva mare.
Amb crits trencats que ressonaven per les dependències de l'hospital,
reclamava la seva mare.
El món i el temps eren la seva mare;
la seva existència havia emmudit en la seva mare.
Per això diuen que mare només n'hi ha una...
I nosaltres recordem els crits sòlids d'en Josep que esdevingueren de la seva mare.

QUAN LA TEMPESTA JA HAVIA ENCALMAT LES SEVES PODEROSES ALES...

Una mujer gorda venia delante arrancando las raices y mojando el pergamino de los tambores.
Fedrerico Garcia Lorca

Quan la tempesta ja havia encalmat les seves poderoses ales...
Tinc por del mur que entre tu i jo, la lluna pinta.
Por tinc que s'hagin desdibuixat els contorns que la realitat afirmen,
tinc por, també, d'un horitzó de llaunes verinoses.
I un paisatge: llavis tatuats de silencis i la mirada acimada dalt la crinera eixuta d'un dubte.
Tindré por, potser, de pàgines virtuals, de llenguatges mediàtics,
de camins roms i ofertes obsolescents, a la vall dels sentiments obacs...?
Tinc por, de l'espasa que entre tu i jo la lluna estén
. I també tinc por, d'ambdós, quan caminem entre natures mortes,
crits esgarrifosos de selva i d'andròmina,
o de quan clamem l'extermini del dolor sobre pits vidrencs de Bohèmia.
Malgrat tot, ... Desitjo el bes per sobre l'abraçada obscura i horrorosa;
rebutjo un destí que empeny aliè a pedres i a mar, aliè a la química de la terra,
que empeny el genocidi de la teva llengua, que és la meva desitjada llengua.
Esperonejo el meu cos a la lluita i crido el mal temps a contrallum,
per a seguir desitjant les millors peces, les més ben tallades, com la teva,
per fer lloc a la consciència de la identitat.
Tanmateix l'amor... s'enfosqueix.

ELS BOUS ARROSSEGUEN GAVINES ENFILATS A LA BOCANA DEL PORT

Els bous arrosseguen gavines enfilats a la bocana del port.
Els gats parsimoniosos passegen una cua que venta mals averanys.
Quatre núvols redibuixats de colors estridents són com una ventosa fiblada a l'horitzó de l'ànima.
Tres-cents metres més avall els colors hauran perdut consistència i, de tornada,
pel damunt d'aquest espigó vilamentalenc les ombres hauran anat ensenyorant-se del paisatge,
les boires de l'hivern esdevindran majestuoses i Els TresTurons, com les gràcies de Rubens,
ens recordaran l'exhuberància i les voluptuositats de la vida.
Però és ara, quan estrenem un hivern amb semàfors dissortats, de verd exhultant,
quan ens encomanem a la sort per desidia o ens vestim amb la poca força que les nostres ganyes recullen.
I ens podem preguntar si entre les roques d'un port pesquer
podrem trobar mai una fada vestida blanca amb rostre d'entrepà i vici
que ens rapti i se'ns emporti a un país remot, presidit pel somni,
un país on les ombres disfressen el paisatge d'innocència i de tendresa la festa
i on l'amor campa com a llei suprema de la vida.
I ens podem preguntar, on ets fada vestida ... vestida blanca.

I SI FOS QUE AQUELL HOME ESTIGUÉS ENAMORAT?

Sense mirar per la finestra es veu el camí del cel
Lao Tse

I si fos que aquell home estigués enamorat
tot i les nafres lligades a l'aixella
i els senyals que el crepuscle delataven?
I si fos que l'amor, adolorit amor,
acompanyés aquest home al ball de les disfresses?
I si fos, que fins i tot vestit de dol, l'amor truqués a la seva porta?
No sabia, ben bé, si era un somni el que empenyia... aquella vida.
El seu pit al paviment lligat, cercava un petit moviment de l'horitzó,
en senyal de vida!

RES NO DESTORBA L'ABSÈNCIA

Res no destorba l'absència.
No hi ha ressonàncies en el paisatge buit,
no hi ha decorats ni personatges,
ni fons ni formes,
ni tan sols colors;
tampoc el buit, com a contenidor és present.
Ni de l'entrellat del cervell se'n reconeix un senyal.
Ni vers ni poesia conté ni paraula despunta en el plafó buit de la memòria.
Ningú no al.lega una història...
El cel no pregarà per nosaltres.

PER COMENÇAR

Per començar:
He portat els versos del prestatge dels congelats, per variar.
L'oferta de versos de les rodalies de Vilamental es troba a les prestatgeries dels jocs florals.
L'anunci del Danone GREC.
Tan gustós!
Els porta de cap, el cul, per allò dels plaers cremosos...
No ens han presentat la poesia...
Es mereixen quatre versos?
Desarem al calaix, les semblances de la vida amb un cadàver.
Llàstima...

EMPOLSAT HEM TROBAT L'AMOR EN OBRIR L'ARMARI

Empolsat, hem trobat l'amor en obrir l'armari,
de cop, no el reconeix’em.
Les teranyines de la lluna portaven un vestit nou
i seguíem sense reconèixe'l.
L'amor no aparellava amb lletres ni amb cavall blanc,
hi havia un temps, però, ...
Una joveneta, enternidora, ens reclama la nostàlgia
i nosaltres hem deixat la bola del món a la carnisseria.
Bragueta enfora hem tret la nostra fava i no n'hem reconegut la trascendència.
Volíem comprar flors a l'amistat i ens hem trobat les mans ocupades.
Avui s'escau un blues... - ens hem repetit -
i, de passada,
morir una mica més.

TINC PARE I TINC MARE

Tinc pare i tinc mare.
Vilamental desperta vestida de dol:
ha mort la motivació.
Sort del cel que sobre les teulades eixutes
proclama el somni i la bellesa d'una forma bestial.
Bellesa i somni perduts a l'entrellat d'asfalt i plusvàlua.
Et sents, però, acollit si tens pare i tens mare.
Tanmateix, si un dia esdevens orfe de pare i de mare,
ni cel, ni somni, ni bellesa podran fer res per tu:
l'amor esdevindrà no-res.

FENT PARÊNTESI EN L'ABRAÇADA

Fent parèntesi en l'abraçada
- M'agrada el blues, li deia.
El roncar de l'harmònica s'omplia de saliva en el bes,
mentre plorava la guitarra,
ella es dolia de les embranzides de l'espasa del seu amant.
A ritme cadencial,
la vagina suava més, molt més,
que aquell vell cantant de blues...
- M'agrada el blues, li seguia dient,
mentre roncava l'harmònica, plorava la guitarra,
suava la vagina... i cridava:
Que visqui el blues, per sempre més, en l'orgasme!

PETONETS DE CONFETTI AL CEL

Petonets de confetti al cel...
Fes que el teu fill creixi al costat de les flors
amb un farcellet de tendresa acollidora.
Fes que el teu fillet reculli la molsuda abraçada
i que del teu cos extregui la natura del saber.
Demana-li a la mare que faci petonets de confetti al cel
i tu recull aquells petons que es poden perdre en terra obaga.
També tu, mare salada,
al teu costat vesteix-lo de tendresa acollidora i,
tots plegats,
feu petonets de confetti al cel
com si fos sempre la primera vegada.

EL SEU AMOR

El seu amor s'allunyava muntat sobre la serp colorejada del tren.
El seu amor eren les valls i també la serralada.
Refregava el seu cos sobre la molsa humida dÕun tros de cel,
pensant en el seu amor !
De la Verge de Candelària rebia els petons
quan la seva flor de Taganana enyorava.
Des de Güimar a Tacoronte petons de cel enyorava.
A l'ombra sòlida d'un drago antic somiava mots amorosos i púbics.
En la música es consumia (Los Sabandeños)
i el consumia l'amor.
Per la ràdio sentia dir:
La psicosi obsesiva està a l'ordre del dia, etc i etc...
Canàries terra d'amor !

MARILYN, ESTIMA'M !

Marilyn, estima'm !
perquè no desitgi marxar.
- deia aquell home buit i adult a les làmines de la diva traspassada.
Estava sotmès en un racó davant les imatges agobiants d'aquella dona del segle.
La cambra empaperada semblava una gran vagina,
a les parets de la qual hi havia escrita una història femenina,
la història tendra d'una joveneta;
les pinzellades de la felicitat i de la innocència,
de la inquietud i de l'alcohol, de la depressiói del sexe,
el volum d'una dona fina i una dona grassa;
la imatge de la seducció i de la prostitució,
de l'ostentaciói del mite.
Quasibé esdevenien tridimensionals aquelles estampes,
com els somnis dilatats del seu poble.
Aquell era un home perdut en les imatges
d'aquella cambra minvada, esquitxada i inhabitable
per la fortor de semen... o era de sang ?

DIGUES A LA MARE

Digues a la mare
que sóc optimista,
que no sàpiga que acabarem en un asil farcits d'aloperidol,
ni que tindrem la polla més flàccida
que una ampolla de absenta buida.
Seguim escoltant blues, només per donar-nos ànim.
Ella no cal que entengui el perquè,
però, fins i tot, escrivim frases optimistes com:
restarem sols per sempre més.
Repeteix-li, però,
que, malgrat tot, seguim reforçant l'optimisme
tot escoltant blues.
Digues-li, també, que l'estimo més encara.

AQUELL HOME VOLIA RETORNAR AL SEU PASSAT

Aquell home volia retornar al seu passat
ficat en una ampolla de vidre.
Volia repetir passes donades amb els seus amors,
prop d'un cinema,
en aquell parc acollidor,
en un carrer somiat o tastant la saliva verge d'un amor tendre.
Deixat a la deriva dels corrents arribà a un continent de glaç
on no hi havia ni cinemes, ni parcs acollidors, ni carrers de somni, ni salives verges,
sols dessolació i ànimes gelades
i un petit teatre on es representava sempre la mateixa obra:
el present.

AQUELL HOME HAVIA DESAT LA POESIA RERA MARBRES BLANCS

Aquell home havia desat la poesia rera marbres blancs.
Tenia una dona blanca i l'embrutà a cops de puny.
Tenia una ànima pura i la reomplí de puntes blaves.
Quan follava la seva dona esdevenia un arcàngel negre,
sobre la qual tenia orgasmes foscos i rutinaris.
L'esquitxava de llet amarronada i li rosegava el cos,
com ho fa un corc de fusta pacient.
Sobre aquell rostre blanc i femení,
el sol encetava tristors, resignacions i temences,
també horrors lilosos.
Les estrelles netejaven de matinada les seves nafres,...
Un dia, però, tots els astres cantaren a cor i el sol despertà rialler.
Aquella dona, flor anònima de llar,
havia vençut l'arcàngel negre:
la policia de Vilamental va trobar el cadàver d'un home de mitjana edat
amb un somriure confiat als llavis,
li trobaren unes tisores clavades al cor
- talment com en una estampa barroca.
D'ara endavant aquesta dona se'n sortirá,
-pensava Sant Pere a les portes del cel-
abans d'enviar al foc
aquell home que havia desat la poesia rera marbres blancs,
que tenia una dona blanca i l'havia embrutada a cops de puny,
que tenia l'ànima pura i la reomplí de puntes blaves,
que havia tingut veu i havia deixat de cantar...

SI ENS GUARDES EL COR, AMOR

I
Si ens guardes el cor, amor,
en el prestatge de la innocència
seguirem veient navegar,
al seu aire, la illeta de la vivència.
II
Deixa'ns un petó als llavis,
del teu record penyora,
deixa'ns un petó als llavis
que la tendresa enyora.
III
No hi ha rimes que en l'amor no morin,
ni hi ha temps que l'amor no escampi;
ningú no vol temps sense amor escrits,
ni cap vida que sense amors es canti.

QUAN EL SOL RECLINAVA LA SEVA FORÇA

Quan el sol reclinava la seva força sobre els lloms de la terra,
aquell home sortia al carrer com un ase enamorat.
Tot i que l'amor havia estat arraconat en el seu món,
ell seguia reclamant-ne la vigència en una lluita difícil per reviure'l.
Per a ell l'amor era de tacte aferrissós;
us en faríeu creus com en determinava la seva física :
en un rostre menut, en una mirada imprecisa,
en una fiblada del cor, en una llum compartida
o en el paisatge que bategava en un instant.
Exercia, per vici, la poesia.
D'ella en deia:
La poesia és un viatge per al qual calen pocs equipatges.
I així ho feia entendre als seus amics i als núvols que l'escoltaven.
Solia caminar sobre la tramoÏa d'un espigó també poètic,
amb el mar valent a la seva esquerra i la mar encalmada a la seva dreta;
o a l'inrevés.
S'enlluernava d'amor en el seu espai, tot carregant un somni del món,
i és així com deixava de ser ciutadà per esdevenir persona...
El campanar de l'església de Vilamental dormitava en el lloc de sempre...
els pescadors seduïen el mar, la carretera tenia l'asfalt esquifit i lilós,
els Tres Turons semblaven fets de pasta de pa
i el cementiri, vell i cansat, amb els seus xipresos polsosos,
desava ànimes obscures i desitjos esvaïts.
El món s'aplomava sobre el revers de l'itinerari d'aquell home
que sortia al carrer com un ase enamorat
quan el sol reclinava la força sobre els lloms de Vilamental.

EN ZENON MARÍ TOMBÀ CAP BAIX DE LA RIERA DE VILAMENTAL

En Zenon Marí tombà cap baix de la riera de Vilamental,
travessà carretera i via de tren pel passant soterrat.
Ni una ànima circulava a aquelles hores d'un divendres sant.
Rera les dunes lluminoses i pastisseres s'encetava una mar embravida,
sobre el sauló compactat s'ajeien caravanes de turistes de pas.
Les canyes, a la vora del mar, trencaven l'horitzó ferotge.
Sobre el seu cap, en el cel, no lluien ni núvols ni pecats.
De l'espigó estant li semblà veure un paisatge netejat
amb un potent desengreixant, lluent i polit,
definitivament esplèndid.
El sol encara no s'havia posat dret
però ja aplomava els seus rajos platejats i festius
sobre la mar encalmada del port de Vilamental.
Els pescadors cosien les xarxes amb les quals no havien de pescar ànimes;
s'estaven allà com una forma de l'escenografia portuària, i com ella,
feinejaven amb indiferència de la data.
Els mitjans de comunicació programaven notícies i pel.lícules sagrades;
sort de la publicitat que, com el paisatge, no deixava lluir ni núvols ni pecats.
En Zenon Marí disfrutava del ventot glaçós de llebeig
quan encara notava en el seu cos les urpes de l'amor
i podia revisionar les imatges de sexe tot just enllestides.
El seu amor, aquella nit, l'havia desballestat i ara passejava, lliure,
la seva joia, sobre aquell espigó solitari i ventós,
sobre aquella terra de maresmes,
de pendents pronunciats per on llisquen rials i esperits.
En Zenon Marí, de sobte,
des d'aquell privilegiat mirador, cridà:
Beveu, amics meus, primavera i amor a glops !
Ningú no semblà escoltar-lo,
i així prosseguí la passejada com si es tractés d'un dia corrent ...

EN UN FUNERAL COM SI FOS EL SEU

En memòria d'Assumpta Graupera

Un alfiler que bucea hasta encontrar las raicillas del grito. Federico Garcia Lorca.

En un funeral com si fos el seu
en Zenon Marí s'hi va estar.
Sobre el silenci de la gentada va anar lliscant un so infidel,
minvadament metàl.lic,
que desdeia de les notes d'un barroc plorós.
El dolor menut d'una nineta es penjà del dolor refet del seu pare
com una ona de tràngol portuari.
Un ramell de flors senzill s'ajeia sobre el principi de l'oblit
escrit en totes les cerimònies
que s'enfilen per voltes de teatre,
d'infern i de dolor.
Ell, com una llesca untada de llàgrimes
s'enamorà del silenci,
esdevingué silenci i de tots els silencis,
tot desitjant comprendre aquell i tots els jocs.
El dolor menut d'una nineta es penjà del dolor refet del seu pare
com una ona de tràngol portuari,
mentre un tal Zenon Marí
amb l'ànima esquerdada
va tornar a navegar pel mar de la seva vida...
encara un poc més trist.

AQUELL MATÍ, A LA FEINA

Aquell matí, a la feina,
en Zenon Marí havia improvisat uns versos picantons
portats de la lleixa de l'espontaneïtat, que s'escrigueren així :
Calcetes amunt, calcetes avall, l'ascensor !
Calcetes amunt, calcetes avall, la cuina dels plaers !
Aquell mateix dia va arrossegar la seva ànima sobre un desig de cotó fluix
i mentre conduïa naus esveltes va descarregar una arma sobre el seu pols trist.
Un cel tintat d'arxius envellits li va girar l'esquena
i així va poder continuar refregant la seva solitud sobre l'asfalt d'ivori.
Tanmateix, la natura va ser foragitada de l'entorn per un caimà rogenc
i les barbes obagues, afeitades amb sabó de trilogia higiènica, ornamentaren la tristor .
Vingueren de més enllà, d'un mes enllà cofoi arribaren,
per emportar-se'n la seva ànima sobre un desig de cotó fluix.
Un pianojazz cavalcava anys llum i tasses de te fumejant vagaven sobre roba verda,
els meteorits de xocolata es precipitaven sobre camps de flors.
Aquell dia, en Zenon Marí s'escorregué sobre unes calces ja brutes, més a prop de la nit...

NINGÚ NO VOL PRONUNCIAR LA PARAULA

El aire se llevaba de la honda fosa el blanquecino aliento. Antonio Machado

Ningú no vol pronunciar la paraula;
tothom el veu pansit, arrossegant la mort,
rambla amunt, rambla avall.
Ni el cel blau, ni els magnòlis florits,
ni les tendres donzelles semblen donar-li alè per remuntar vol.
El destí és el fracàs de tots i cada un dels cossos,
ja gastats en les pròpies petjades: senyals muts i desvestits.
Sense pronunciar-la, passeja amb la terrible paraula
que la dalla acompanya per desventrar tot horitzó d'esperances.
Ara és quan vénen en allau
l'estol d'amors perduts,
de conquestes no fetes, de silencis falsos.
Ara vénen a tocar porta desesperances i desitjos desats...
Els adéus s'amunteguen sobre l'espina del temps
i els petons s'han ressecat cercant llavis de cel...
Ja no vol clavar la mirada a l'espill si no pot desar els calaixos corcats del seu pit.
No ha preparat maletes ni ha renovat vestuari per aquest viatge concluent.
No vol pronunciar la paraula però li voleia el cap com una aura, el malefici del segle...
Plora i enyora la vida i l'estima amb desesperació
tot i l'indefugible estampa mortuòria de la seva ànima cangrenada.
Tot just abans d'emprendre viatge, ha deixat almoïnes per lluitar contra aquesta pestilència...
Mentre sentia una peça de jazz balsàmica interpretada amb teclats de sucre,
pel carrer caminava una dona amb pamela blanca,
estirada i rogenca, sobre voreres d'emotius cromatismes de llautó...
Ella repartia petons sobre els pentagrames de parets grumolloses,
tendres petons efervescents que ell desava a la seva ànima.
L'esperit s'asserenava, inamovible davant el traspàs,
fins i tot deixava veure una actitud positiva mentre tancava l'ep’leg flemàtic del mot.

NOMÉS TENIA UN NOM...

Només tenia un nom ...
escairat sobre camins transitats,
per persones i per pobles.
Un nom segurament innombrable,
recolzat sobre la mar buida i sobre estelles verinoses,
la carn i l'os del qual no eren per escriure versos
ni cançons d'amor adreçades.
Potser era de terra endins aquell mot que l'assenyalava
carregat de sequera i orfe de salobre i cel blau.
Només tenia un nom i aquest era innombrable.
Nom que hagués volgut humitejar en un petó intens fet en un taller de poesia...
Plorava sobre el seu nom adolorit mar blava i desventrada,
plorava pobles pacífics i pobles violents,
pobles oblidats i pobles prominents;
a llàgima viva plorava el paradís allunyat.
Amb ulls vidrencs sobre el blat suspirava i el jaç abrupte d'una dona enyorava.
Procamava la seva infidelitat al treball, presó de les persones i dels seus amors.
S'adreçava als seus amics amb aquell nom retrunyint sobre muntanyes sentides,
amics que se l'imaginaven sortir d'un cau bru.
Gaudia de les drogues del seu temps i desgranava amb afecte el seu cos:
la seva societat ja s'ho feia sola: sobre el seu pròpi espill.
Només tenia un nom, i fou escrit en llengua estranya.
Havia deixat sobre un pergamí els llavis sagnants i apassionats de la seva paraula,
seguint el camí del seu poble.
Només tenia un nom i fou escrit en llengua estranya.

NO TRENQUIS LES JOIES QUE PERTANYEN A LA MUNTANYA

No trenquis les joies que pertanyen a la muntanya,
de cap dia lluminós, obert i tendre.
No deixis anar petons alats que desventrin el teu desig,
retent-los fermament com quan les serralades encistellen els núvols.
Potser més enllà, el teu amor sàpiga què fer de la teva tristor
i reculli les perles que s'escolaren rere els teus agres petons.
No són del teu pit les gemes acolorides per la bellesa;
deixa-les volar, doncs, pendent amunt, fins el cim que la muntanya lloa.
La teva terra llegirà la sentència, perquè deixis anar les pedres majestuoses que pertanyen a la muntanya.
Potser així amb l'abraçada sòlida del vent,
et sentiràs alliberat de pes i retrobaràs les dolçors
d'aquelles ancaixades denses que la natura et reserva.
Per˜, això sí, deixa anar les pedres de la tristor de pólvora,
deixa anar les joies de la deessa del cim...

ELS TURONS S'AJEIEN SOBRE LA MAR ENCALMADA

A la vora del mar.
Tenia una casa,
el meu somni,
a la vora del mar.
Salvador Espriu

Els turons s'ajeien sobre la mar encalmada,
en un dia en què els pins portaven una disfressa calorosa
al voltant de la traçada polsosa dels rials.
En la densitat emotiva de la calitja avarada
una dona verda despertà vagament els seus sentiments.
El seu temps minvat rajolinava per entremig de l'ànima
d'aquell sauló bullent i malfardat.
Més tard, en Zenon, en aquella buida casa,
va mirar melangiosament òsculs desats al prestatge de la il.lusió;
el silenci retrunyia sobre els murs emmudits de totes les seves cambres.
Aquella dona verda esdevingué totes i cada una de les cariàtides que bastien el seu pensament,
i així, va poder seguir mirant, melangiosament,
aquells petons verds desats al prestatge de la il.lusió,
des del seu temps esquifit que s'escolava per entremig de l'ànima
d'aquell sauló bullent i malfardat de la seva Vilamental...

NO PUC ESCRIURE'T CAP POEMA

Dibuixat apressuradament a la coberta del vaixell,
una meravellosa tarda.
Envoltats pel mar de Jònia
Konstantí Kavafis

No puc escriure't cap poema
quan la lluna porta barret de sal,
o si el sauló vesteix les ànimes desventrades;
ni tampoc si les savines no troben els petons fresquets de la marinada.
En Zenon Marí no podia escriure amb les mans resseques per una feina deshumanitzadora.
Havia anat adolorint el seu esperit altiu amb el pas pesant del temps humit.
Havia anat oblidant la seva història, havia anat deixant de reconeixer el guió màgic dels seus amors...
Malgrat tot, des del temple dels seus silencis,
des de les despulles dels seus llavis gregaris,
vestia el confí dels seus somnis amb tendres confitures,
amb raïms d'il.lusió que s'anirien desgranant amb la cadència de les fulles de la tardor.
Serenament...

AVUI LES MARINADES BUFEN D'ACÍ I D'ALLÀ

Ve a ferir el mur un sol mullat, tot dret.
Marià Villangomez

Avui les marinades bufen d'ací i d'allà.
Eufemisme: variable.
Ara el càlid migjorn,
ara el gregalet fresquet,
després l'humit llevant que ens entendreix
o el ponent xafogós que ens inquieta.
Oh !, ventets meus sobre el mar que arrossegueu vela ferida.
Oh !, ventets meus del codolar
que feu lliscar l'ànima trencada.
Avui les marinades bufen d'ací i d'allà;
ventets que ensopeguen en els cucons de l'oblit,
ventets tèrbols i acalorats del desig obac,
amors segats de vall trista.
Deixa'm, amor, avarar la barca de vela i d'ormeig cansat.
Deixa'm, amor, avarar paraules en el teu pit, jaç de tendresa...
ja saps, amor, que avui bufen les marinades,
d'ací, d'allà i de més enllà.

EN ZENON MARÍ PORTAVA UN INGERT DE FERRO AL BRAÇ

Se fueron los camellos de carne desgarrada y los valles de luz que el cisne levantaba con el pico.
Federico Garcia Lorca

En Zenon Marí portava un ingert de ferro al braç
i el cor transplantat amb vàlvoles de pvc,
passejava per camins de ferro i per asfalts bullents i desllorigats.
No tenia cap altre horitzó que limités la seva vida que no fos d'artifici.
El seu homòleg món metàl.lic anava abillat de màquines amb tots els seus paisatges,
mudats de fredes i estructurades aleacions.
L'erotisme venia en colors metal.litzats i ben pintats.
Qualsevol capó havia estat personalitzat;
aquelles davanteres tan lluents i ben formades estotjaven motors lleugers i alliberadors.
Quan feia l'amor amb les seves amigues, al cotxe,
incòmodament es col.locava un condó perfectament lubrificat.
En el prestatge del tablier mai no oblidava portar tovalloletes d'olor
per netejar mans untades de sexe.
La majoria d'àpats els feia al cotxe,
només aturant-se per fer benzina o per recollir la manduca a l'AutoMac de torn.
Havia arribat a conduir amb les dues mans ben ocupades,
en una l'hamburguesa i a l'altre el mòbil que li portava notícies fredes i fresques.
El seu Mac portàtil i l'emissora Vilamental-Informació
completaven aquell bonsai-paisatge de la seva cabina de cotxe i mercadillo borsari.
Després a ca seu, llar diminuta de disseny, iacuzzi i llit perfumat:
ningœ no et fa petons al bellmig de les flors !
Les llums de la ciutat pròspera i emprenedora amagaven tots els estels;
de la lluna se'n discutia la geometria mentre se l'havia rellegat en la mesura del temps.
Programes de ràdio nocturns i el despertador després tancarien la roda d'una existència virtual i en l'artifici.
Món artificial sense roses, món de webs, desat l'esbarzer.
Món d'artifici lluent, paisatge ecològic humà i terme cablejat.
Sense roses, sense roses, sense roses...

VENT DE MAR, EMPORTA'T EL REGUST FÈTID DELS COLONITZADORS

Ep senyor de la pandereta ! Canta'm una cançó. No puc agafar el son i tampoc tinc on anar.
Bob Dylan

Vent de mar, emporta't el regust fètid dels colonitzadors
que han adolorit el meu poble laboriós,
emporta't aquell mestissatge cultural que pretén exiliar la nostra paraula.
Fes callar, també, els traïdors que ignoren les nostres arrels afeblides.
Dóna'ns un respir d'escuma blanca per construir un país no excloent,
un país amb bon veïnatge,
un país, però, amb temps i valls pròpies
encarat al món dels pobles tendres i acollidors.
Dóna'ns, doncs, un respir d'escuma blanca anomenat llibertat...

EN ZENON MARÍ VENIA DE L'ILLA D'EIVISSA

En Zenon Marí venia de l'illa d'Eivissa
fondejada emmig del mateix mar
que humitejava els peus de Vilamental.
De passeig pels espigons del port,
des dels turons estesos sota la pinassa,
des de la muntanya del mal temps o des del cementiri,
sempre veia la seva illa, a la deriva,
de xaloc a gregal, mar endins,
flamejant les seves càlides veles llatines i les imatges dels seus pares i germans,
dels seus avis, de tot aquell patrimoni immens de terra amable i lluminosa.
Sobresortia, entre totes,
la visió d'aquell perfil mediterrani i universal de la vila dels seus déus
amb tots els seus barris: la marina, sa riba, sa penya que el va veure néixer,
la bomba i dalt vila, el barri del cim.
En Zenon Marí venia de l'illa d'Eivissa,
una illa a la deriva de xaloc a gregal,
mar endins,
misteriosa, com l'illa de San Borondon...

TORNO A TU, ILLA MENUDA

Torno a tu, illa menuda,
torno a tu vila antiga i altiva,
ventre del meu passat,
foramurada nat,
sota la teva magnífica i acimada presència.
Sota els murs per a la defensa casetes abocades a serpentejants i empinats carrers.
Viaranys meus, a escala humana,
d'un barri salabrós i mariner, sobre una mar joiosa i blava,
sobre s'Illa plana, sobre s'Illa de ses rates,
sobre Es Daus i sobre La Canal,
davant Talamanca i sobre un port lluminós i extremadament antic i mediterrani.
Terra catalana sobre terra grega, fenícia o cartaginesa,
terra sobre tots els temps històrics i vells,
sobre passes emmudides o sobre cupinyes de mars remots.
Terra d'aires voluptuosos i de pins dansaires,
terra de dols turístics, de formigó i aiguardent,
terra fresca i polida, terra roja, argilosa o codolada.
Terra de mar marinera i de sal salinera,
terra verda i alegre, de cales i torrents,
de refugi sobre turons suaus i avellutats.
Avui torno cercant les teves parets blanques,
torno per retrobar les flors que m'oferires.
Torno a tu, illa menuda,
i torno a tu, vila antiga i altiva,
ventre del meu passat,
foramurada nat,
sota la teva magnífica i acimada presència.

ULLS REVIUS

Avui la rosada esborrarà escrits del meu barret. Matsuo Basho.

1
Ulls revius,
petons de melmelada,
vuit estius
sobre la platja salada.
2
Si t'estima,
somni de cotó,
vuit petons
sobre jaç de mató.
3
Quan ell canta,
blues escanyat i molsut,
del dolor tebi
en fa un escut.
4
Mira'm intensament
sobre el llavi amatent
vela de llor
navega a tot cor.
5
El teu temps,
sempre teu,
a cau d'orella
la teva veu.
6
Porta l'empolla de vi,
per cantar
i donar-me el si.
7
De vacances amb tu,
sota tempestes de cabell d'àngel,
fes teu el meu cos,
fes-lo teu i marca'l també.
8
Vuit poemes vuit,
sobre un llit d'estels;
fruites nues,
amor sense vels.

EN ZENON MARÍ QUAN ESTIUEJÀ AL PLANETA EIVISSA

En Zenon Marí estiuejà al planeta Eivissa,
mentre anava volat entre els estels,
quasibé entrepussà amb la lluna.
Allí la vida era portada amb molta nyoscla i tothom tenia un fer paupat .
A l'illa conservava amics, pintors normalment, com en Rafel, en Pep o en Pomar.
Encara aguantava verge colque tros de terra com el pla de Corona o el deSant Mateu.
Els calaixos del seu pit estaven plens d'insectes
i a l'illa o foradaven tot amb mantega roja;
la vida portava un ritme dolorós i cosmopolita.
Deixà el cul del seu amor ple de plomes blanques
en una deserta i lluminosa cala,
sobre un Mediterrani calent.
A l'illa, la vida era mulata i estrident, bellugadissa i trivial,
minvada de temps i d'espai.
En Zenon Marí, doncs, estiuejà a Eivissa
comprant ventalls a la lluna i quincalles sense història.

1.- Entrepussar = entrebancar-se / 2.- nyoscla = pausat, fet a pleret. / 3.- Paupa = calma (Sinònim de nyoscla).

PLANETA VIU PLANETA BLAU

Planeta viu planeta blau
tempestes boiresverdura
i ara el ventet càlid del desig de migjorn bufant,
algid rampell d'amor...
i després l'illa ancorada en el somni.
Avui no cal que visguis sobre l'entrellat de les meves paraules,
ni cal que revisitis la seva rao ni la seva poètica.
No passis tampoc pàgina sobre la meva Vilamental.
Pensa en tu, en com s'escapa la teva joventut,
en acollir la passiód'una jove donzella,
en aprofitar plaers que encara desa el teu cos,
en cavalcar i tocar les xuies opulentes de la teva dona,
en deixar que el teu cos esdevingui el plaer d'altri.
Ofereix-te en sacrifici bullent, sota totes les llunes.
Fes que tothom contempli l'homicidi del desig sobrer,
vora la mar alterada i lluenta.
Mostra'm el viu planeta blau
tempestes xafogorsblaves
i ara el ventet càlid del desig de migjorn bufant,
àlgid rampell d'amor...
i després l'illa ancorada en el somni.

SOBRE ELS TERRATS ENLLUERNATS DE VILAMENTAL

Sobre els terrats enlluernats de Vilamental
es couen les mosques: companyes de solitud.
A l'Ateneu cinc diaris en castellà i dos en català.
En un d'aquests últims, he llegit les opinions d'un poetastre (poeta + astre)
de cognom català pertanyent al Forum Babel.
Les mosques són millor companyia per a la solitud !

L'ÀNGEL DELS MALEFICIS

L'àngel dels maleficis
va posar ferros a portes i finestres.
Una gran tristor s'aixoplugà a can Zenon Marí
que no havia estat al caure de la visita.
Tenia ganes de plorar, ganes de vessar la seva ànima.
Aquells cops arrenglerats i sòlids, covents i herms,
acabaren d'esportellar les seves forces,
prou minvades en el seu horitzó.
Aquell ésser farcit de cel va irrompre en el seu cos
fet de somnis i de feina per deturpar-lo.
Una gran sofrença omplí el seu pit de vidre
que acabà trencant-se en mil bocins.
Volia tornar a sembrar, peu a terra, ho volia:
tornar a sembrar.

PER DINAR

Per dinar,
en Zenon es va fer un trempó,
de seba color glaç
i tomàtiga vermell passió,
barrejades amb pebrot vert escandalós.
Per dinar, es menjà un trempó de glaç,
vermell passió i vert escandalós.
Després, trencà el glaç rosegant un clítoris suat, salat.
Trempó teu,
trempó meu,
sobre el jaç del desig!
Trempó teu, trempó meu,
arriba el temps de l'oblit!

© Pere Planells i Bonet