Relats homenatge a Vilamental

 


                   UN MAPA DEL CEL


AMB CREU I MAL GUST / DEL LOQUERO ESTANT / ANAR PER LLIURE / NOTES PER A UN PINTOR COFOI /POEMES PER ALS AMICS / UN MAPA DEL CEL / ÉS L'HORA DEL SEXE, ESTIMADA / ITINERARI POÈTIC PER A LA DAMA DEL CEL OBERT / L'ASFALT MULLAT PELS MACIPS / TANMATEIX, ELS ALTRES VELLS DE L'ATENEU NO SEMBLAVEN HAVER PERDUT DE VISTA... / DONAR CLASSES DE RELIGIÓ A L'INSTITUT ERA, POTSER, EL SEU ÚNIC DEFECTE / ERA UNA BOGERIA DEIXAR JUGAR AIXí AMB ELS TESTICLES ... / A L'ESTIMAT KARL MARX, LI CALIA ESPERAR éSSERS D'ALTRES PLANETES... / EL SEU AVI VA ANAR A CUBA A BORD D'UNA PATERA FLETADA PEL FÒRUM BABEL / PEDRES DEL RECORD QUE AVUI AMURADEN... / AMB LA SEQUERA NO ES FA CONYA / SOBRE ELS VENTS SÒLIDS DE L'ALTA MUNTANYA? / TOT PEL PANER DE LA MARTA / SOPA D'ALETA DE TAURÓ PER L'ARMAND / BENVOLGUT MARIÀ VILLANGOMEZ / JA T'HAS CONNECTAT A INTERNET ? / VILAMENTAL DE MAR / LA MEMÒRIA SELECTIVA I LES DIGESTIONS D'EN ZENON.

AMB CREU I MAL GUST

Al grave acorde lento de música y aroma,... Antonio Machado

Feia dos dies que s'havia mort el pare d'en Zenon, el seu millor amic, el qual ho havia passat malament, d'allò més. Tot i que el calendari estava a punt de girar full i plantar-se al segle XXI, la mort encara no s'havia normalitzat. En Zenon quasibé es barallà amb un impressor, per fer-li entendre que, a l'esquela, no hi volia cap creu. A l'hora de triar el taüt, els trobà tots magníficament guarnits amb creus d'un mal gust extrem. A les escoles i a al món de la política - amb paraules d'en Pep - tothom fa esforços per teoritzar i parlar d'integració, atenció a la diversitat i altres mariconades. Si resulta, però, que ets musulmà, budista, agnòstic o d'aquells que es caguen constantment en Déu, o simplement diferent, ja l'has feta bona si palmes. El feixisme és encara present en aquest aspecte de la vida social i comunitària. Mort no n'hi ha més que una. Les liturgies i rituals al voltant de la mort segueixen arrelats al passat. Una bona pila de veïns d'en Zenon van estendre un vel de silenci sobre la mort del seu pare i, a més, es van abstendre de presentar el seu condol. Per aquests veïns, si no hi havia hagut cerimònia, ni litúrgia catòlica, no tenia perquè haver-hi condol. Per a aquest veïnat, donar el condol, no semblava ser aquell fet natural de compartir el sentiment d'absència que ocupa en moments així els familiars afectats. En el cas d'en Zenon tot va venir que a l'esquela sols comunicava la mort del seu pare, però en cap cas convocava a cap acte social. No hi havia funeral previst, no hi havia enterrament al cementiri del poble: absència total de la litúrgia de la majoria. En altres paraules, la mort del pare d'en Zenon, per a molts dels seus convilatans, no va arribava a ser una mort. En certa manera tenien raó, sempre queda el record i aquells senyals a l'esma dels que encara duren, els quals permeten perpetuar una vida i donar-li una certa trascendència. Havia donat la puta casualitat de trobar-se junt al seu amic Zenon, quan el traspàs del seu pare. No havia contemplat mai un fenomen més trascendent, més prosaic, ni més indescriptible que el trànsit de la vida a la mort. Aquelles arritmies en el respirar, aquella pèrdua de brillantor dels ulls, aquell misteri, en definitiva, el van copejar amb força: era el senyal, per sempre més, de l'horitzó de la seva decadència. Aquella contingència esplomava tots els galls de les creences i de les ideologies. No existien pinzells de cap pelatge capaços de projectar la força de la definitiva desfeta, de la magnífica arquitectura d'un cos que havia estat brillant fortament i que, de sobte, s'apagava, deixant anar les fulles, per edevenir cendra grisosa. Mentre en Pep compartia amb en Zenon aquell moment sublim li vingueren al cap, barrejats, aquells versos de Machado: Y al reposar sonó un recio golpe, / solemne, en el silencio. / Un golpe de ataúd en tierra es algo / perfectamente serio ... El aire se llevaba / de la honda fosa el blanquezino aliento... Al cerrarse, grave / golpeó el silencio de la tarde muerta... La fuente vertia / sobre el blanco mármol su monotonia. A diferència del seu amic Zenon, que acabava d'estrenar la solitud, feia ja temps que s'havia quedat sol en el món, sense família. Ara més que mai se li feien grans aquestes solituds. Les quatre altes parets massisses de la seva casa serien els plànols projectants de les seves cabòries, al.lucinacions i pensaments. Tanmateix li quedaven els llibres i els seus bodegons florits. Podria reconstruir la seva vida sobre un projecte que potser, li permetria expressar la seves energies madures, tot i que era empresa de gran dificultat. Ell comptava amb el seu esperit dispers, un esperit que tenia el volar de les últimes mosques de la tardor. Sobre la tauleta del seu despatx, al costat de l'ordinador, començaren a amuntegar-se llibres com qui preveu penúries de futur, igual com si emmagatzemés menjar per afrontar alguna catàstrofe. Se sentia xafat, havia esgotat projectes, cremat idees i etapes de la seva vida, havia estrenat vacances en el món de la pol’tica. Havia refredat amistats i passions. Considerava aquella etapa com una transició vers la conquesta de la solitud productiva. Començaria creant un pou existencial - pensava -, fins i tot podia pintar-lo, per tal de, a continuació, deixar-s'hi caure. Les següents seqüències no podien ser altres que les d'una acumulaci— d'energia i les de la seva posterior expressió. Les teories i les conseqüències estètiques ja les enllustrarien i definirien els altres, a ell li corresponia actuar. Primer calia pensar sense deixar que la resina de l'arbre dels conceptes li esquitxés la camisa de franel.la que havia tret recentment de l'armari. Calia impedir que, de sobte, un núvol lluminós i de textura de cotó, romangués suspès sobre els llibres que altres havien escrit i que estimava. Calia tornar a viure dels propis deliris, dels propis desitjos i de la pròpia fora. Amb silenci...

DEL LOQUERO ESTANT

La mort, suposant-la com un gran personatge mediàtic, quasibé se l'emporta, en aquella placeta de Barcelona, al final del carrer Londres. Es notava tan aixafat, que el respirar i la circulació devien tenir alguna notable disfunció. Això l'estava preocupat moltíssim. Durant unes hores es refugià en un banc de lleixes de fusta, com qui vol deixar passar de llarg els esdeveniments, compartint paisatge amb dues velles i un gos petaner. Sense saber ben bé el perquè, el seu esperit passava de l'hivern a l'estiu i a l'inrevés, sobtadament. Notava, sota la dermis, un gran buit, des del qual sentia el desig de projectar-se. Potser volia llançar-se des de la seva intimitat a la recerca d'altres Žssers, d'aquells que sentissin i els fos possible compartir el que ell sentia. La seva confusió mental, en aquells moments, era extrema; el seu pensar era com una projecció de diapositives descolorides des d'un projector obsolet i ferritjós. Nogensmenys, les seves cabòries eren autònomes del seu sentir; en aquells moments anaven ben soles. Se li creuaren cent núvols projectats des d'un cel eixut d'ànimes. On podria trobar la finestra des de la qual abocar-se sobre la realitat, on podria deixar-se anar sobre la sorra dels condemnats? Vagant per lleres psicòtiques, de mà en mà, d'experts psiquiatres, correctors, pedagogs de pluges i de núvols, no tenia pas dret a somniar móns amables i mapes ajustats a la realitat? Des d'aquell buit, estant-se, va començar a xuclar dels seus voltants, d'aquell mateix carrer, imatges/pensaments amb els quals construir un relat de la seva Vilamental i traçar el seu propi horitzó. Va lamentar no portar una gravadora, la seva cultura d'origen era una cultura oral i en aquell moment es trobava, aparentment, de tornada als orígens. El seu estat era com un pas enrera, una situació de la qual volia sortir-se'n de nou i deixar-se anar... La plaça estava plena de coloms que ciclònicament i anticiclònica anaven i venien tot buscant l'aliment escàs. En el banc on s'havia assegut, junt a les dues velles i aquell gosset intel.ligent i humanitzat, hi feia un solei calent que contrastava amb l'aire fred d'aquell matí de tardor que relliscava des de les cantonades properes. Ja havia pogut adonar-se, des de la bancada estant, com els coloms repassaven el terra, escorcollant-lo al mil.límetre. Eren extremadament minuciosos en la recerca, semblaven conscients de les seves minvades possibilitats de trobar qualsevol part’cula de menjar. El seu territori, mentre no vingués l'ànima caritativa que els portés algunes miquetes de pa esbocinat, havia de ser escorcollat sense preàmbuls. Mentre aquell moment no arribava, els coloms estesos sobre el territori adoptaven, quan no buscaven aliment, les postures més teatrals que hom pugui imaginar. Un d'ells s'havia quedat immobilitzat, fent un pas, un peu davant i un darrera, immòbil, com si fos Lenin indicant el camí de la revolució; en el coll lluïa per mor del sol uns colors escarlates i verdosos fosforescents. L'estampa tenia tot el tiny del realisme socialista o dels cromos Juncosa de principis de segle. Li semblà bestial l'escenografia. Tot això passava al davant seu, mentre les àvies establien una disquisició sobre la soledat. Els vianants, amb telèfon mòbil o sense, semblaven tristos i caminaven sense elegància, amb la vista perduda, deixant-se anar cap a paisatges rocosos de formigó gris i gris. Ell anava agafant diferents posicions a la bancada; el sol anava fent rodar les seves projeccions mentals sobre els plàtans i els desmais que vestien el carrer. Veure desfilar tots aquells personatges el recomfortava. Les parelles de vells, la secretària d'algun despatx que anava a descarregar la correspondència a la groga bústia, la senyora que arrossegava un carretó o l'altra que anava plena de bosses llampants penjades del braç, tots plegats, eren els protagonistes de la superproducció panoràmica de l'ànima d'en Pep Marge: aquell home de personalitat emboirada. Després d'una filerada de iupis vestits sense gust, passaren els qui rebuscaven entre els contenidors de deixalles; un ofici, aquell, que ell no havia tingut mai en compte i que el va sorprendre gratament. A la gran ciutat s'aprofita tot, va pensar. Darrerament, d'això en diuen reciclar. Havia de passar i va passar el cap rapat de torn, però aquell era especial, va passar en una direcció i en l'altra amb uns papers sota el braç i rumb prefixat. Va ser de tornada quan, en Pep, va poder veure sobre la màniga de l'anorac, l'àliga i la creu gamada. En la primera direcció que va passar, ja li va semblar que tenia mala pinta, a part del caminar marcial però desgarbellat. No podia entendre com aquell individuu de faccions racials més properes a arrels aràbigues pogués cantar les delícies de la raça ària. Ben segur que aquell seria una de les primeres víctimes dels seus còngeneres si tornaven a obsessionar-se amb la bestiesa de la puresa racial, només en veure que lleig que era i el mal gust que arrossegava. De moment, però, l'utilitzaven. Aix’ mateix, els coloms semblaren quedar petrificats al seu pas. El bus turístic passava periòdicament per aquell indret urbà, amb els seus colors d'esmalt de manicura. D'ara i en tant, algunes bufades de vent més evidents, removien les fulles caigudes i els coloms benacostumats. Algunes senyores sortien empiocades de la perruqueria que els havia resituat el monyo o el hardware de la permanent. En Pep, que continuava ancorat en aquell banc, es preguntava què hi feia allí i no s'ho volia confessar. Sempre li passava el mateix, després d'anar al seu loquero, que el farcia de pastilles i el deixava compungit en aquella plaça, davant de la consulta del seu confessor. De peles, com a mínim, en sortia més lleuger de la consulta. havia de reconèixer que tothom és com és, uns se'ls gasten en cotxes esportius, altres inverteixen en sexe exòtic i pederàstic, altres van al loquero. Aquesta última era la seva preferida tot i considerar-la la més prosaica de les inversions, més fins i tot, que les lletres del tresor.

ANAR PER LLIURE

El seu gat que, com a mínim, era tan neuròtic com ell, li feia una bona companyia a les nits mentre pintava les seves natures mortes. El seu era un gat de carrer, vulgar com la seva pintura, la qual sols es caracteritzava per una tècnica clàssica portada a un nivell superficial. Els fons dels seus quadres eren opacs, el tractament de les robes era rígid i els colors s'ofegaven uns als altres. Pintant era molt net i quant a vendes tenia força èxit. Aquella era una pintura que tenia predicament entre la gent del seu poble, ell era això: un artista local. La vertitat era, que com a persona era apreciat, ja que, de portes enfora, sabia donar el to precís com per ser considerat una persona altruista, afectuosa i respectuosa, encara que un pèl estranya, sobretot per les seves idees polítiques. Sempre havia estat un home d'esquerres, a cavall entre l'anarguia i el socialisme democràtic, però, de tot això, quasibé res no recordava. De la seva altra vida, la de portes endins, la de les seves fòbies, la de les seves drogues, la dels seus amors, ningú no en sabia res de res. Ni molts dels seus més íntims. Ell estimava, per sobre de tot, les tertúlies, especialment les que solia fer a l'Ateneu, amb els seus amics els dimarts de setmanes alternes. En aquelles xerrades, a part d'arreglar el món esportellat i deixar-lo sense cap esquerda, comentaven la premsa diària. Calia, però, especificar el que entenia per premsa diària aquell col.lectiu de concos irredimibles: les pàgines de contactes, les d'ofertes laborals, les de compres i vendes, la programació de televisió, la borsa i la secció d'economia, els esports i els jocs d'atzar. Excepcionalment i com atenció a ell mateix, solien parlar de pintura i dels seus dividens. Res de comentar ni els titulars sobre polítics ni política, res d'editorials. Poca broma amb totes aquestes coses. Les jerarquies s'establien començant a llegir els diaris pel darrera, anant avançant cap a l'esquerra fins morir-se de fàstic i deixar de llegir. Uns dels seus amigots - en això, uns eren més radicals que altres - en Miquel, per exemple, sols llegia els contactes, les altres fenomenologies que a la natura esdevenien li sonaven a heretgies o a bajanades. A més dels diaris, llegits així com hem explicat, no deixaven mai de fullejar l'Interviu a la barberia mentre esperaven tanda. Aquelles nenes de mamelletes dures i punxants, els portaven de cap. Les notícies grogues i sensacionalistes, barrejades amb els quatre pits paperestucats els deixaven, aparentment, prou satisfets. Després, a les tertúlies feien augmentar les arrítmies eròtiques, tot comentant les corbes de la portada o els mugrons amb arrecada de la rossa del mes. Tots ells se sentien del país, no sabien massa bé com exercien com a tals, però s'hi sentien. Ell, especialment, no era de gaires símbols ni de litúrgies exteriors. Passar desapercebut i exercir el mimetisme en tota situació, era la seva norma. En un poble petit tothom es coneix i sovint la gent acaba tenint la sensació d'anar comprimida dins el mateix ascensor notant el mal alè dels altres. Havia esdevingut com el seu gat: llei del mínim esforç i anar per lliure.

NOTES PER A UN PINTOR COFOI

S'havia aixecat un d'aquells dies de tardor plàcids i més silenciós que de costum. La seva sessió pictòrica havia estat interrompuda unes quantes vegades per rebre felicitacions de familiars llunyans en aquell dia de tots sants. Un d'aquells dies incomprensibles pertanyents a una tradició no escollida, un d'aquells dies que molta gent defineix com dies que brillen més que el sol, però que el capitalisme s'ha encarregat de posar al seu lloc, tot tenyint-lo de consumisme i de Halloweens de la metròpoli. Vertaderament, calia plegar-se a l'evidència, aquell no era un bon dia per pintar, segurament hagués estat més bona idea - pensà resignadament - sortir a fer paisatge per algun dels rials mig desfets de Vilamental. Sobre el cavallet tenia penjada una natura morta amb dues pomes, una taronja, un cogombre, unes cabeces d'alls i una ampolla de vi del Priorat. L'ampolla ocupava una posició central i, a més de ser la peça més treballada d'aquella composició, li estava quedant força bé. Aquest fet era com la projeccióde l'evidència del seu amor pel vi. Si en Pep hagués cultivat l'autorretrat, tot sovint s'hagués pintat les galtes arrossetades i la punta del nas vermellosa. Era el residuu més evident del seu present cristià, del seu present com a creient, si tenim en compte que l'alcohol Žs la droga del cristianisme esdevinguda sang del seu profeta, Jesús. De totes formes, ara mateix, calia considerar-lo com a creient en el amics, en el sexe, en el bon menjar i el bon beure i, sobretot, en la butxaca plena. Les coses li anaven bé: podia rebre notes per a un pintor cofoi.

POEMES PER ALS AMICS

S'havia quedat moltes hores escollint poemes per dedicar-los als seus amics, els volia entregar durant el sopar que solien fer cada primer divendres de mes. Per a en Toni Maulí que era un comunista gens ortodox, havia escollit aquest d'en Vladimir Mayakovski, després de mig desarmar les seves velles i empolsades lleixes: A aquesta vida no ve de nou morir, / però viure no és gaire més nou. Per en Marcial en va triar un d'en Pep Marí un poeta eivissenc, intitulat, Brindis: Brindaré per vosaltres / i us duré en el meu vi / com una esquadra de festa i de rialles. Per a en Zenon, que havia protagonitzat una pel.lícula intitulada Cel d'esponges blaves i, que tenia molta sort amb les feines que li anaven sortint com a actor, va triar el fragment d'una versió que havia fet en Marià Villangomez d'un poema d'en Thomas Hardy. Aquells versos portaven per títol, Estats del Temps, i deien així: Ara és el temps que el cucut s'agrada, / i jo també: / quan amb l'aiguat les pues del castanyer / es desprenen, / i la niada pren el vol: / i el bru rossinyolet és tot enamorat, / i a fora del "Descans del viatger" seu gent, / i les noies vesteixen trasparents mussolines, / i els ciutadans somien el migjorn i el ponent, / i jo també. Mentre anava passant a l'ordinador aquells versos i els imprimia, amb color i sobre paper fotogràfic es va prendre una pastilleta de Deep Purple per així, segons els seus costums, poder penetrar l'interior de totes aquelles ànimes estampades en paper envellit. L'LSD-25, sempre li havia fet un efecte contundent, feia molt temps que no en prenia i per això estava una mica inquiet. Aniria adormint-se per dintre i per entre les vísceres d'aquells herois de la lletra impresa? O, potser, viatjaria per les illes Saleutianes amb núvols de gelatina verda sota el braç...? Mentre penetrava els records que el sobrecollien, l'habiació anava agafant perspectives anticlàssiques i deformes, la paleta de colors en la seva mirada s'aixamplava, els seu tronc i els seus membres agafaven una densitat oliosa que es vessava sobre el sòl vestit de catifes de Pèrsia. El seu ordinador era devorat per paraules fera i en el seu bar les begudes s'omplien d'estels mentre els núvols suspesos entre les làmpades que del sostre penjaven s'anaven enfosquint. La seva boca anava i venia, d'orella a orella entre tics i ganyotes de tots el seus muscles facials, entre fiblades dels nervis del cap. Tota la seva sang es desbordava per sobre dels llibres i els prestatges, muts, el miraven amb indiferència. Mentrestant sentia cantar a una vella melodies d'estiu. Els dits dels seus peus volien sortir del país de les sabates tancades, tot i notant ben enganxades les soles a un terra antic. Li havien dit que el món era rodó, sabia que algun pensador grec ja ho havia intuït, però, en aquells moments, les lleres del temps s'havien periclitat cap a bòvedes d'espais vertiginosos i, ell no hi podia fer res. Aquell mateix matí havia sentit comentar a una amiga que els homes, més enllˆ dels 50 anys o moren d'un atac de cor quan carden o moren de la pestilència del segle. Aquesta era una visió massa simplista -es digué a si mateix- i encara difícilment assimilable per una ànima ferida que havia foragitat l'optimisme des de feia molt temps. En aquells moments hagués desitjat tenir una companyia dolça, una dona amb qui abandonar els seus petons i l'abraçada sencera. No hi havia res viu, si s'exceptuaven dues plantes, en aquella habitació: una begònia i unes sabatetes, un tipus d'orquídia força aclimatada a Vilamental. Va entrar en un espai virtual per la porta catòdica... va agafar una noia joveníssima de faccions fines i gèlides, de proporcions menudes i estirades, de pits mínims i exquisits i l'omplí de salives agres i de petons amables. La va follar contra la paret recoberta dels seus flàccids quadres, dos dels quals quedaren malmesos per les embranzides que aquell cos jove li despertà. Quan els seus ous es despenjaren tendres, després de buits, va romandre absolutament corprès d'aquells llavis fins, redibuixats i gèlids sobre els quals havia deixat anar els seus petons de clorofil.la. Una gran forma pastosa i verda travessà l'habitació, provinent de migjorn, com un núvol espès i lluent que va anar esborrant imatges virtuals i formes literàries. Finalment va quedar-se adormit, recolzat sobre una taula de fusta de vetes llustrades, vetllat pels objectes nobles que l'habitacióvestien.

UN MAPA DEL CEL

De la curiositat que encara conservava pel món, entesa en referència a la seva geografia, hi contribuí molt especialment el seu pare, un home bo, positiu, optimista i disciplinat. Des de ben menut, el seu pare el va sotmetre a l'aprenentatge de la geografia, la matemàtica i el llenguatge, i dintre del llenguatge, molt especialment els verbs, aquelles paraules que vesteixen amb sons l'acció. El seu pare fou el seu mestre particular, complementari i paral.lel a l'escola. L'estudi exhaustiu de la geografia de la península ibèrica i de la de la resta del món es va convertir en un ritual força eficaç. Aquells mapes, tan ben impresos sobre una mena de lona plastificada i esgrogueïda, els penjava el seu pare d'una paret blanca; els desenrotllava i amb una vara de fusta anava indicant de forma cantada els conceptes geogràfics, tant els físics com els polítics, els caps i els golfs, les capitals i les serralades, els cims més alts i les foses marines més tenebroses. Foren temps d'aprenentatges cantats a coro amb aquell home que estimava i feia estimar la cultura i el món, tot i que ho fes a través del prisma limitat d'aquells grans mapes. Calia conèixer el món i la seva geografia. Els fenòmens i les coses tenien nom i havien estat vestits de paraules. Per sempre més, la seva ànima va quedar impregnada d'aquelles paraules blanques sortides d'aquell blanc carrer. La imatge més poderosa, però, la mŽs indescriptible i bengravada de la seva infància, era segurament, aquella a la qual s'accedia per aquella estretíssima escala d'esglaons alts, al final de la qual hi havia el terrat de la casa dels seus pares. Des del terrat, la volta del cel nocturn mostrava la seva contingència més sublim. Esmicolats d'un gran llum, els estels vestien sobriàment i artísticament la ciutat, la qual es mostrava submissa davant un regal tan esplèndid. Fins i tot, la renaixentista murada, amb els seus baluards més ferms al front, rendien la seva magnitud a la immensitat de l'univers present en aquella nit de Vilamental. Ell, a coll dels seus pares va sentir, mirant aquell cènit de foscors i misteris, quelcom tan intens que ho recordaria per sempre més, tot desant-ho a la seva ànima. Aquella imatge va marcar el seu destí. Quan durant els seus estudis elementals va sentir parlar, per primera vegada, de l'univers i de la cosmologia, va poder vestir aquella impressióinfantil, acompanyant-la de conceptes científics, d'anys llum, d'estels, d'astres i de planetes, de cometes i de meteorits. La conclusió fí’sica de tot allò va ser un quadern. Aquell quadern, doncs, de cosmologia infantil, li va permetre deixar escrita la doble conclusióa la qual va arribar: la primera era el desmai o la consciència de la infinitud, quelcom semblant al vertigen, una mena de neguit existencial davant la immensitat; la segona, la més pseudocientífica i la menys interessant, era la que lÕunivers era un espai tancat. Si el fons que vestia les estrelles era fosc -des de la perspectiva d'un adol.lescent- era fàcil resoldre que un espai no lluminós havia d'ésser, necessàriament, un espai tancat. Per a ell aquesta proposició, avui, era absolutament irrellevant, en canvi el vertigen, l'havia continuat sentint al llarg de la seva vida. Els carrers de la ciutat sota els estels i la lluna, la murada, les parròquies, el port, dalt la barra o, el més enllà, amb Talamanca i els puigs, vestien el seu aparador, tot al terrat estant-se, d'aquella casa blanca, d'aquell blanc carrer. Després de la imatge del cel estelat, altres imatges secundàries omplien el seu record, en són un exemple l'orografia dels carrers, de ferm irregular, amb pedres, terra compactada i roques, amb forats i gràfics ratllats a terra (senyals per jugar a baletes). En Pep conservava una altra cartografia precisa, la dels carrers de Sa Penya. Recordava, per exemple, com al final del carrer de Floridablanca hi havia una roca estesa, la qual sostenia els fonaments de la casa que tancava el seu carrer. Sobre aquella roca havia construït, amb els seus amics d'infantesa i de jocs, un milió d'històries bèl.liques. Aquella roca havia estat el més gran vaixell de l'armada de la imaginació i la seva nau insígnia. Havien saltat mil vegades del pont a les bodegues i d'aquestes a la sala de màquines. Aquelles veles havien respirat a fons el vent propulsor dels desitjos, els d'ell i els dels seus amics. Havien arribat, tots plegats, a ports i contrades marineres de llunyà abast: a Mombassa, a Zanzibar i Pemba, a Macao, a les Illes Mariannes, a travessar el Cap de Forns, a navegar pel Riu de la Plata... Havia estat mariner i capità, havia abordat altres vaixells com a corsari eivissenc i, sovint, les històries s'havien esvaït en un continuarà... davant el ress˜ del crit d'una mare que els reclamava per anar a dinar. Al llarg de la seva vida li va quedar quelcom d'esperit mariner, no només per haver nascut en una illa, sinó per aquell primer vaixell escolpit en la pedra viva de la fantasia i de la imaginació. Aquell vaixell fou, doncs, un organisme de pedra i d'imaginacióa la deriva pel temps de les deesses de la fecunditat, sota un cel estelat i en un mapa del cel.

ÉS L'HORA DEL SEXE, ESTIMADA

Davant del seu estudi, en Zenon te una munió de plantes, que més que situar-lo al Maresme semblen referir-lo a un país tropical. La seva terrassa ara llueix amb un senzill i pràctic invent que li ha permès crear un microclima amable i arrecerat de la calor angoixant d'aquest estiu. Ha constru•t un gran tendal amb esterilles entrellaçades, d'aquelles que la gent fa servir per anar a la platja. Les plantes s'han alliberat del sol directe i també es mantenen airejades. Quan l'oratge de mar bufa, les esterilles executen oscil.lacions amb gran harmonia i sensa brusquedats. A l'estudi en què feineja amb els seus ordinadors, a resultes del muntatge fet a la terrassa, també s'hi està més fresquet. Destaquen d'entre tota aquella floresta la buguenvíl.lea, l'excessiva falguera i, per sobre de totes elles, per la seva pretensiosa i sorprenent presència, la marquesa florida. No sembla possible que mantingui l'equilibri, plantada com està, dintre d'un test tan menut, si se'l compara amb la voluminositat que ha agafat la planta. Per la seva olor, la preferida d'en Zenon és la gardènia. De totes maneres, sota aquell embalum, les plantes no floreixen en excés, guasibé tot és verdor, la qual cosa confereix al conjunt un cert aire de monotonia. Per exemple, la buguenvíl.lea només te flors en un raconet del seu fullam, precisament el que, al llarg de la tarda, hi dóna un sol escairat.Aviat els forasters i els turistes se n'aniran i la platja romandrà solitària, excepcionalment visitada per comptats pescadors, més nombrosos, potser, els caps de setmana. En Zenon ja no divagarà més sobre sobre el seu petit bosc, que, per cert, s'ha salvat de la crema. Ja no divagarà més sobre el desordre com a concepte estètic. No més teories de l'oci i no més suquets de cervell. Tot plegat , haurà estat fruit d'una calor que enfila cap el seu epíleg. El món deixarà pas a un feinejar monòton, potser excessiu, exiliat de la paraula i de la bellesa i, els homes com ell tornaran a entrar en el cíclic viatge que voreja, rera la bardissa i en el seu fur intern, el principi d'incertesa d'Heisenberg. Zenon ! La seva dona l'ha cridat a dinar. Després se'l farˆ seu sobre el llit, tot dient-li: és l'hora del sexe, estimat !

ITINERARI POÈTIC PER A LA DAMA DEL CEL OBERT

Itinerari poètic per a la dama del cel obert. Vot de vila, periòdicament renovable per escassos centaus... Itinerari poètic o itinerari real i sempre diferent ? Viarany de la imaginació que taluia horitzó, el mot i l'instint que l'acompanya. Calçat sobre el formigó tel.lúric i el ventet salabrós, amb un braç mecànic i projectant el ressò d'un òscul vessat en l'evidència d'aterridores significacions, passejava llesques de sifilítics paisatges urbans, només en diumenge. Però, qui ho feia, qui? Qui voleu que sigui? I ara el pensador ditiràmbic en un mestissatge de la confussió, redueix la força malèfica a cua de peix, abans de posar les sardines a la brasa, és clar!. Carn!, o si més no, la solitud baldada del sol roent i del mar caldós de festeta de poble, de botiguer espavilat, de jovent tendre i cofoi, tanmateix sobrat de forces. Veïnat cablejat de donzelles virtualitzades sobre un món de pastissos, d'averanys lletgets i d'oennegŽs de tercermón farcides. Només deixebles sota el pensament lubrificat, catoditzat on el dígit de silici sota un núvol mainader blasma sobre els individuus la foscor nua dÕun batec vívid. Tanmateix de l'estètica, batejada per Baumgarten, en queden els xips obsolescents, el relicari nafrat i el pa amb tomàtiga que serveixen en un bar qualsevol del raval de Vilamental. Fillets de Déus brunyits per essències paleolítiques o bon fuet, enllà de la costa, enllà de vila enlluernada, nogensmenys santa als ull del gran raig místic. Pel plaer osmòtic d'un ventre de xai es ven la cua sobre la vall sísmica de paraules religioses i puritanes, parsimoniosament expressades, etílicament venjades. Avui, tant se val, vesteix el sol la moderna criminologia emergent, mentre un grup canta havaneres sobre el sauló eixut de la platja saturada. Tot just, ara mateix, la dona del cel obert renova el vot de vila per pocs centaus...al solpost, rera els vidres amples d'un desig.

L'ASFALT MULLAT PELS MACIPS

Excepcionalment, la vila no és aixuta tot i que estem a mitjans d'agost, ans al contrari, durant la festa de Sant Roc, amb els macips almorratxa en ma, arriba la mullena d'aigua perfumada amb colònia de tot a cent. El dia no sembla tenir el nimbe d'altres anys, però, tot i així, ronden pels carrers les captaires i els macips amb els seus picarols contents. Si quan et ruixen, ho fan de forma torrencial és que el matí ja està avançat i el jovent pateix les resultes etíliques i les pròpies de la calor. L'estiu encara repta els vilamentalencs en les seves últimes setmanes. Més d'un ha gastat les vacances mig aprofitades, suposadament antiestressants, cavalcant sobre la velocitat indefugible del seu temps. Uns han anat a les antípodes de l'hemisferi, d'altres, més enllà de la serralada litoral i, molts altres, han anat fent sortidetes de petit abast per mantenir l'enteniment cofoi. Els menys afortunats, en la seva pròpia definició, han seguit treballant. En un espai de serveis, com ho és la costa, es viu rodejat de forasters nerviosament obsessionats a expressar les seves vacances (una espècie de tragicomèdia); ens sembla que els falta un respir, que el motor se'ls enfarritja. Soroll, sorollet, brogit d'estiu, mòrmol de vacances sobre l'asfalt mullat pels macips.

TANMATEIX, ELS ALTRES VELLS DE L'ATENEU NO SEMBLAVEN HAVER PERDUT DE VISTA...

Des del vell Ateneu, des de les gastades i metàl.liques cadires, esglaonadament i per sobre les terrasses, una mirada, visiblement cansada, ara troba el Passeig de Mar, més enllà altres cadires i altres taules, jardineres després i, a continuació, la carretera d'asfalt bullent, sobresaturada com cap altra, plena de vehicles anònims que espurnegen calor també metàl.lica i olors d'hidrocarburs ondulants en el miratge; els seus amos compulsivament cerquen les vacances desitjades en aquell món inhospitalari. Després de la valla, la via del tren rostida i pedregosa, vestida per quatre males herbes de la resistència antifeixista. Més enllà altres vehicles, aparcats sota la l'arena suspesa en un aire de suïcidi i destral; i encara més automòbils, caravanes i carraques de diferent goig ferrós, de pintures poc aconseguides, metal.litzades algunes, amb la calor argentosa de la pols. També les guinguetes amb l'olor de sardines fetes amb olis envellits deixen pas, tot seguit, al sorral abrasador que per minvades dunes us poden portar a la vora del mar on, potser, despistareu la calor sublim d'un dia fatídic d'agost. Per sobre el mar, atrevides, pampalluguen barquetes de veles menudes i aixutes de vent, tot just enfront de la desvirgada platja. A la taula tenien les cerveses mig escalfades que havien demanat feia estona en Zenon, un vell estantís de Vilamental i la Placídia, una noia tendra, de Déu sap quants escassos anyets. Aparentment, només suava el sexe de la Placídia, que a l'entrecuix tremolava al ritme dringlador dels dits d'en Zenon. Mentre el tren passava ella cridava, amb les seves blanquíssimes dents, cridava com si li arrenquessin l'univers sencer, el ventre fosc i malva. No n'hi havia per tant, pensava en Zenon. Tanmateix, els altres vells de l'Ateneu no semblaven haver perdut de vista els seus diaris esportius, la carretera ordinària o, els més agosarats, les ninetes que joiosament vesteixen el passeig de càlida bellor.

DONAR CLASSES DE RELIGIÓ A L'INSTITUT ERA, POTSER, EL SEU ÚNIC DEFECTE

Avui he begut massa cervesa -comentava en Zenon- després que una ex-alumne li hagués allisat, afectuosament, la panxeta al bell mig d'un carrer de la vila. Després de la tempesta i de les copes, portava el cel aplomat sobre el seu cap mig rovellat. D'entre els núvols esqueixats, regalims de llum pretenien donar conèixer un clima menys atziac que el que havien patit aquell matí cobert i tronadís, gris plom i amb l'aroma de la pinassa molla. Anar a mercat en aquelles condicions, amb aquell ventot inclement que estabornia paraigues, arbres i persones, era, com a poc, heroic. Avui he begut massa -li repetia- sota el rellotge suat de l'església. En Zenon era un ciutadà conegut, donava classes de religió a l'institut, era, potser, el seu únic defecte. Tenia un caminar nerviós i lleuger, semblava com si Déu li demanés hores extres. Quasibé havia deixat hereus de la seva flama per tot arreu; els seus inefables exalumnes. Tronat i esverat per la irreligiositat imperant, el seu viure havia esdevingut una creuada, en el fons de la qual, el crim, havia d'ésser acimat al lloc més alt dels assumptes morals: calia matar l'irreligiositat de l'art i proclamar l'absoluta solidesa del paisatge local. Es desesperava de veure que la gent ja no cardava en nom del diví, i no sols això, ja no es reproduïen amb la periodicitat adient. Malauradament, sols jugaven, àdhuc malpensaven amb les cuixes de la veïna, en l'entrecuix de les més delicades i ben alimentades vedelles de la vila. Tancats tots a casa seu, insolidaris, combregaven només en l'orgia mental més depravada, maldeien dels seus convilatans, malparlaven del veí o parlotejaven del darrer flirteig amorós de la cunyada del venedor de xai. Sota aquell cel esvalotat, sobre la mar lilosa de Vilamental, segons ell, calia lluitar contra la irreligiositat de l'art i promoure el paisatge amanerat i dolçot de l'anomenada pintura de monja. Què més podia fer ?

ERA UNA BOGERIA DEIXAR JUGAR AIXÍ AMB ELS TESTICLES ...

Li solia fer encabir els dos testicles a la boca. Aquella dona, sortida de suburbis d'alguna ciutat llunyana, tenia una bellesa exagerada, tanta, que era com el primer i escandalós petó de la història del cinematògraf, en aquest cas, ajudada pel seu gran tamany i pel de les seves grans faccions. Quan estava amb ella, solia recordar les fonts barroques d'aquells petits jardins que vestien placetes acollidores; aquelles figuretes nues i arrodonides, angelicals i innocents, rodejades de motllures i d'aigües estancades, de verdet i de llimacs; aquelles que del seu penis púdic i menut deixaven anar un xerric d'aigua fresca i ben clorada. Recordava, també, les ombres agraïdes i rebuscades d'aquelles placetes al llarg de qualsevol agost en què esdevens un vianant esmaperdut. Calia que els mossegués per sentir el terratrèmol que li recorria les vèrtebres de plàstic que li havien transplantat temps ha. Suava, només de pensar en els fanals del Passeig de Mar, en un d'aquells dies estiuencs, en els quals no passa ni una gota d'aire. Notava com relliscaven pel seu cos les gotes de suor llefiscoses, de licor dolçot i de sentor estantissa. Era una bogeria veure-la remoure amb el seu llengot els pastissos de carn, els estels arrenglerats com a bombons en un cel nata i maduixa, veure com escampava la seva energia obscura sobre les valls i els turons de l'epidermis, com feia petons de fang, o si més no, com escopia des de cimerols argentats i d'alegria. Nogensmenys magnífic era veure la seva figura desgarbellada i carregada d'energia, de ritme càlid i afroroent, amb els seus ulls vius com a lluernes, clavats al bell mig de la desesperació d'en Zenon. En plena erupció i prop de tots el rius de lava cansada, aquella dona inacabable, continuava treballant. Es posà a cridar, prop de la lluna estant, perquè el vinguessin a raptar tots els estels de la seva ànima. Era una bogeria deixar jugar així amb els testicles, aquella jove mulata...

A L'ESTIMAT KARL MARX, LI CALIA ESPERAR ÉSSERS D'ALTRES PLANETES...

Ho considerà un rictus sacralitzat, quasibé la boira londinenca semblava l'incens espès d'una església atapeïda de gent. En Zenon es va fumar un petard de marihuana davant la tomba d'en Karl Marx; era de la millor, l'havia cultivat ell mateix amb tota l'esma de què era capaç. Va fer servir un bitllet de deu lliures com a paper de fumar, així, tot homenatjant l'òbit, tornava a acimar al lloc més prominent el principi econòmic, tot i que les lliures no són un bon paper de fumar, ans al contrari. Potser, no es mereixia unes calades tan intenses, ben mirat, amb la seva teoria l'havia cagat en uns quants aspectes; la dictadura del proletariat era la tifa més evident i més corrosiva. Tothom ho sap, per a donar la volta al cap d'un pop (llegiu, si voleu, situació social) cal una força de nivell superior, en aquest cas una persona, un pescador. Se n'haguŽs pogut adonar, l'estimat Karl, que calia esperar éssers d'altres planetes per a donar la volta a l'esperit egoista de l'home; sempre i quan, però, aquests no haguessin estat fets a semblança nostra. Si fos així, pífia sobre pífia. Tot i les tintes del bitllet, les calades eren cada vegades mŽs intenses: fins els peus feia arribar el fum. Tot el seu sistema biològic anà entrant en la teoria marxista vora aquelles flors de plàstic, vora aquells granits plens de noblesa. Les fades que la boira escup al món del humans, van fer sonar les seves flautes d'ivori i d'argent ornamentades. Aquella música li sonava, l'havia sentit mil vegades a llocs ben diferents. Hauria estat normal que toquessin La internacional . Aquella cançó, però, ...ho tenia a la punta de la llengua... era, definitivament, se n'adonà més tard, amb la llosca quasibé apagada, La marsellesa : aquell himne, musicalment màgnific, que glorifica la revolució burgesa i el país que la va enjegar.

EL SEU AVI VA ANAR A CUBA A BORD D'UNA PATERA FLETADA PEL FÒRUM BABEL

El seu avi va anar a cuba a tallar canya i a gaudir. Ell, per contra, estava preparant un arròs amb mongetes, un plat popular eivissenc, molt gustós i fàcil de preparar i, cal dir-ho, no apta per a aquelles persones a les quals no agrada el pebrot: rara avis. Segurament, hauria preferit ser a Prada disfrutant d'uns dies de relax i debat. Però, el problema no era la calor dels fogons, mentre preparava el sofregit, ni la falta de ventilació d'aquella vella cuina, ni tan sols la calor que li produïen els gotets de vi que li anaven fent companyia. La seva calor provenia, sobrefegida a la calor de l'agost, d'àmbits més metafísics, però, no per això menys reals. El feixisme després de la guerra va crear les condicions ideals per a establir unes capes populars importades i desintegrades de l'estranger a gran escala i per enfortir una burgesia espanyolitzada i vergonyant. Ara, per acabar-ho d'adobar, els fillets d'aquesta burgesia impresentable per certes actituds (no en la de guanyar diners, però) als ulls de la gent del país. Molts dels fillets d'aquesta burgesia han conformat una esquerra divina, des de la qual venen pretenent convèncer-nos de les bondats i dels drets d'una llengua estranya a la nostra terra i que per pressió soterra els drets nacionals de l'autodefensa de la cultura catalana. De res serveix convidar-los a gaudir de la parla que els lliga a la terra i al seu poble. Serveix de res convidar-los a integrar-se i compartir un projecte de país? Fins i tot, potser, s'hi troben bé a la seva torra d'ivori ! El que, en cap cas, no haurien de pretendre és vendre'ns eines de colonització i que les agafem com a dolços pastissets. Seria com si el nostre protagonista, a la cuina, entre olles, plats i cassoles, pretengués fer l'arrós amb mongetes, amb bitxos i no pas amb pebrots. A veure qui es menjaria aquell plat ! Tanmateix, el condiment deixaria de ser un plat català, el trobar’em, a partir d'aquell moment, en un recetari del nacionalisme espanyol.

PEDRES DEL RECORD QUE AVUI AMURADEN...

Les orenetes ja s'han instal.lat sota el balcó i el cablejat elèctric les espera cap a ponent sobre una posta de sol encesa. El gat maulant sobre un terrat eixut de Vilamental, aconsegueix que els seus pensaments vagin desenvolupant-se amb la discontinuïtat que dóna un parèntesi, com les festes als dies feiners. A casa seu, emmirallen les parets, les pintures dels seus amics; figuren com apèndixs de la seva existència. Un Pomar amable: una persona reposant sota l'horitzó i un cel verd; quatre traços esllengaïts, espontanis, ordenant l'escenografia sobre la menuda tela; simbolisme d'un petit espai, a la vora del seu estudi, on arregla les seves armes de paper, armes d'escala sentimental: anamorfismes d'un somni d'amor. Un Tur Costa sofert: sota el blanc amable, l'humanisme tràgic i la voluntat serena d'una persona sense discontinuïtats. El gall dindi d'en Francesc Ràfols pixant-se sobre el cinisme de la ciutadania morta, davant una casa de bloquet roig fortament simbòlica. Els personatges egocèntrics i potents d'en Francesc Juan, romanen suspesos sobre el buit misteriós dels seus desitjos vessats. De tant en tant li venia a sobre la màgia romàntica que es desplegava en els residuus lilosos i freds d'en Vicent Calbet, les nafres de la seva obra i les cançons de Donovan en aquell estudi absolutament poètic. La pintura tàctil, intensa i bullent, de pas pels dies plujosos de tardor li portaven la visita de l'ànima d'en Pep Marí. Recordà els temps en què gaudien amb la màxima intensitat d'aquell art noble que els semblava infinit; el temps en què miraven amb l'esperit obert de pinta en ample, de pinta en ample vers l'esdevenidor. Rondaven el seu esperit aquells inoblidables passejos fins a dalt vila per entrar en aquella màgica galeria de l'Ivan Spence, situada en una arola de cases senyores, que havien estat dels nobles conqueridors catalans i que, fins ara, conservaven els seus heràldics blasons. Entrada fresca i vernissage amb jazz, pintures absolutament alliberadores de Portwey, de Perdikidis, de Ralf de Sarham, de Hans Laabs, d'Erwin Broner i d'Erwin Bechtold i, de tants altres. Goig de la pintura i del paisatge visionari de la Mediterrània, humanitzats entre carrers blancs i empinats; goig il.luminat del pensament des del mirador estant, sobre la pitiüsa gran i sobre la petita Formentera més enllà del blauverd imprevisible dels freus. Art sobre el mar de l'horitzó, mar que fa de corus de totes les malenconies de gessamí, d'herbassana, d'alfàbrega i de tapareres arrelades en les roques sòlides de les murades feixugues del Renaixament. Pedres del record que avui amuraden en la imaginació, el nostre estudi llunyà, enlairat, romàntic i silenciós... d'aquella altra Vilamental estimada.

AMB LA SEQUERA NO ES FA CONYA

En blanc. Immaculat, albí elluernador! Puix que tenim son, no cal, amb aquesta calor, beure més alcohol del compte. De genuflexions, ni parlar-ne ! Només podem descompartir les nostres obligacions públiques de les privades amb un polsim de sentit comú i esperar un temps més frescal. Tothom esperava que plogués a bots i barrals. Ah!, però, fins aleshores, les nostres pregueres no havien estat gaire escoltades per aquell cel lluent i esbandit de núvols. D'antuvi havien fotut conya amb la sequera, les úniques sequeres que coneixien eren les sequeres de l'ànim, aquella sequera aliena que no depenia, aparentment, de ningú, els tenia corpresos i estupefactes. Adesiara, rera els seus mots, els seus amics havien descobert certs reports de l'entorn, la qual cosa feia de mal entendre aquell desencís per la sequera i la desagradosa sensació que sentia cap a la calor d'aquells dies. Si fa no fa, estava molt més que fart, estava embafat de tanta calor. Evidentment, aquells eren fenòmens de la natura, d'allò més corrents, no tenien gaire teca per a la controvèrsia, més que res eren contingents. Fa calor i prou! Quines paraules emprarien per arrenglerar en paral.lel els mots del rictus i els núvols desitjats amb la seva foscúria de plomís color que passen de l'anunci a la veritat d'una esma mullada? Regueu-nos pel broc gros núvols esquius! -cridaren. Deixeu que pel nostre enteniment ens tornem a enamorar ! Ja vindran els rajos esquifits de llum i de cel; ara ens cal la tempesta absoluta per desengavanyar-nos de la calor dels dies feines i, assassinar, sense més embuts, el dia a dia rutinari. Pobrets ! - pensà amb criteri cansat - volien soterrar el viure normal i destapar paner i prepuci sobre els peus descalsos de navegant, més enllà del port, borratxos perduts d'horitzó.

SOBRE ELS VENTS SÒLIDS DE L'ALTA MUNTANYA?

El nuvol suspès sobre Montserrat, recordava aquell núvol sublim i roent, sobre la muntanya sagrada del Sinai a la pel.lícula, Moises. Aquell núvol aterridor que promovia la temença d'un Déu que lluïa millor en un temps caducat . Només que en aquest cas, les coloracions abastaven una gama més freda, entre colors plom i negrosos de verni. Aquell concepte, que fins fa ben poc, havia estat prominent en la disciplina estètica, la sublimitat, reclamava ésser substiuïda per l'absol.lescència. Aquella visió, reforçava el judici cult d'En Jordi Castellbell. Ell era especialista en prospecció de mercats i treballava per a BBV Interactius. Sempre havia complementat sense entrebancs, els seus estudis financers i la seva passió per les humanitats en general i l'estètica en particular. Va neixer a Formentera, en una caseta a les afores del Pilar, a la Mola, la zona més elevada d'aquella menuda i amable pitiüsa. Era fill d'aquell tipus de pares romàntics que visqueren, convençuts, el moviment hippie a la dècada dels seixanta. La seva familia venia de la zona de Manresa i, ara, quan podia, solia circular per aquella zona, d'anada o de tornada a les muntanyes. Avui havia estat a Rassos, s'havia passat vàries hores, absort en el paisatge que es podia gaudir des del capdemunt de la pista llarga. Feia un dia esplendoròs, nomes trencat pel núvol llunyà que coronava Montserrat. Aquella setmana, arrossegat per les debilitats del ien i del ruble havia acabat agafant unes migranyes finaceres de molta calada. Entre wiskiets i entrefaastfoots, havia anat saltant de mercats tocats a mercats desventrats per la febre i el pànic que donen els dèficits de botxaca. Les plusvàlues, aquells dies, a les pantalles dels ordinadors del parquet de Barcelona, eren més aviat, negatives. Tot era absolutament prosaic, ni els misteris derivats del cablejat que interconecta els mercats mundials, resultava sublim. Aquella era una selva no menys dura que totes les selves, on momés i regeix una llei, la del més fort. Des de les altes muntanyes estant, cercava el context adient al concepte que tan bé havia desenvolupat Kant. El vent fresquet i recomfortant, contrastava amb l'eficacia de que fa gala el sol d'alta muntanya. La temença i el respecte per la natura havien estat depredats en nom de la tècnica, la què havia irromput a la societat i a la disciplina estètica amb la força d'un torrent desbordat. Potser una dona sintetitzarà la seva natura amb la natura encara verge que l'acull, sota el saltironejar despreocupat de perdals aclimatats a la pineda? Serà que només resta la possibilitat de gaudir, aciara, de les alçades on l'àliga, per sort, encara regna lliure sobre els vents sòlids de l'alta muntanya?

TOT PEL PANER DE LA MARTA

Mentre s'assipava, li anava deixant anar, al seu fill, una recatòlica d'allò més espessa. Com podia ser que s'hagués comprat un videu amb diners provinents del joc, si tanmateix feia més de sis mesos que arribaven amb les butxaques buides a final de més. Tampoc no es tractava de dilatar en el temps la xerrameca moralista, ell mateix no era un deixat de virtuts. Solia tenir dedicat un pessiguet del seu sou a la seva gran passió: les dones. Sobretot aquelles dones del refrany que ja han esdevingut sollades. Des que la seva dona l'havia deixat tirat en aquest món amb aquell fill que havia pujat com sí com sa, no hi havia mes que no dediques les seves estones a la Marta, una dona de llavis pintats amb color estrident i amb les molles del paner sobreeixides. Li sobrevenien els nervis en forma d'estussecs quan veia projectat en la seva progenitura els seus propis vicis i el desordre en el seu comportament. Aquella bola de greix, més gran que ell, el retornava a una realitat idíl.lica, a un confí optimista. Els maldecaps fugien esperitats. El volum de greix esdevenia directament proporcional a la seva excitació. Quan aquelles xuies estimades gronxaven amb moviment oscil.lant, la seva calentura es convertia en mareig. Era un fenomen, un esdeveniment cíclic i obsessiu, el poder-se rebregar sobre les suardes d'aquella donassa de cuina tradicional, era un fenomen d'alló més inexcusable. Lluny de moralines i de fetges suats, més enllà de comportaments rutinaris i feines alienants, realment, era prou capaç de donar-ho tot pel paner de la Marta.

SOPA D'ALETA DE TAURÓ PER L'ARMAND

Aquell fill de puta havia menjat fideus, pernil i alguna amanida de marisc; la giterada a la porta del seu garatge així ho confirmava. Havia anat a veure si s'havia deixat el mòbil a la guantera del cotxe. Li calia fer una trucada al seu amic Armand, per explicar-li la novetat: havia pogut recordar part d'un somni. Feia molts anys que, aparentment, no somniava. Però, aquella mateixa nit, casualment, algú va fer disparar l'alarma d'un cotxe menut que el seu propietari havia deixat aparcat prop de ca seu, just al davant de la policia municipal. Finalment, davant la cíclica i expeditiva sirena, acabà trucant als gendarmes, els quals, estaven cercant el propietari per les sales de festa dels voltants. Els va suggerir que li col.loquessin el cep; considerava que aquella infracció, tallar els somnis dels veins, era tan, o més greu, com la de mal aparcar. Fet i fotut aquella malvestat sonora el va situar en zona fronterera del dormitar i de la vigília. Va estar-se pesant figues una llarga estona, fins que va entrar en un museu on s'exposava mobiliari xinès. Les parets i els sostre estaven forrats de velluts rogencs, motllurats i vetajats per fustes lacades de negre. Dels sostres penjaven làmpades de gran bellesa i misteri amb el seu vermell característic. A peu pla, però, les rates havien encetat els racons, els rodapeus s'havien corcat i els velluts s'havien arnat. En mirar cap avall li entraren totes les angúnies i es tornà a despertar. S'havia espavilat un magnífic dia de setembre, un dia saguer d'estiu vestit de vint-i-un botó, lluent i polit, un xic esmicolat per la nit passada. Immediatament es posà a escriure aquests mots per a lÕArmand, potser després el trucaria: Avui alegria, demà tristor. Camina paral.lel al paisatge l'ànim esmiraclat com la trena de núvols allargassats que avui llueix l'horitzó. Dia de setembre net, escurat de boires, de feixugues calitges i d'humitat. Dia ventós i eixut, de tràngol gallard que reorienta el pensament; fimbreig d'antenes mediàtiques i d'ànimes pendulants; robes esteses sobre el fil del temps. Potser demà tindrem un dia embrunit. Mig buides ja de banyistes, les sorres velles i assolellades, mig buides de petons, les galtes rosades del vent... Sopa d'aleta de tauró per l'Armand.

BENVOLGUT MARIÀ VILLANGOMEZ

Avui ha entrat una mica de fresca. Per l'espigó del port de Vilamental es camina lleuger, sota núvols retallats, al costat dels rocs de granit grisosos o de color assaulonat. Per sobre aquests rocs que guarden laberints ocults, habitats per rates i gats, els pescadors esperen del mar benefactor de setembre, els millors fruits. Escric mentalment, mentre camino, faules de rates i gats, la llegenda del pescador i del sard, quimeres sobre el llobarro que sovint cerca els seus àpats a l'esguard del port pesquer. Visualitzo guions per a infants que corretegen amunt i avall, escolto amb deteniment un cant per soleares que surt de la vora d'un pescador embullat amb les seves xarxes. No deixo de pensar en els amics que compartiren ànsies al voltant del silenci i de la música, amb Caetano Veloso, La Niña de la Puebla, John Lee Hooker, Segundo Compay... Recorren, també, amb imatge diàfana, la meva ment, aquelles velles cançons que sortien de l'alè de la meva mare quan estenia roba sobre l'oratge calitjós del nostre blanc carrer. Sembla que encara sento l'emissora Radio Alger, quan sonava verge en aquell anyenc aparell de ràdio, quan escoltava música de Jazz o les cançons catalanes dels oponents al règim feixista i tanta bona música... Déu meu, quins dies! He d'acceptar que està donant per a molt aquesta sortida, amic Marià. Ja fa molt temps que no ens veiem. Mai no oblidaré la teva paciència amb els meus mots, el teu joiós magisteri i la teva valuosa descriptiva. Sant Rafel es renovà amb les teves paraules, i jo també. Vas fer reviure molt més i millor aquella vila estimada, que dues dècades de política urbanística i constructiva. Tanmateix, tu ho deixares net i endreçat. Vas fer reprendre el meu viure en una direcció positiva vers el meu pa’s. Estic convençut que els qui han matat la terra no podran amb les teves paraules. Avui no sé què fer amb tants records, durant aquest passeig quotidià per Vilamental, durant aquest passeig pel mestissatge, sense perdre el pas dels meus amics i mestres com tu, Marià.

JA T'HAS CONNECTAT A INTERNET ?

Estava anunciat per avui a les planes de la programació televisiva que la televisió nacional retransmetria un documental sobre Vilamental; des que conegué la notícia, la seva inguietut anà pujant de to. Després de molts anys tornà a passejar pels passadissos del mateix edifici que avui era l'ajuntament. Tenia la pinta assèptica d'un hospital, amb els seus impecables i enlluernadors enblanquinats. Tot posat al seu lloc i ben aguisat, net i aprimorat. La distribució dels espais era una altra puix la funció i el destí de l'immoble també ho era. Per aquells passadissos encara sentia la veu dels presos que des del pati cridaven obscenitats o escandalitzaven les companyes de curs, tot deixant caure els seus pantalons. Aleshores compartien aquell immoble, una escola primària amb un mestre addicte a una pedagogia violenta, la presó, l'institut i l'ajuntament. Abans d'enfilar cap a la Plaça de Vila i Sa Carrossa, sovint es feia fer, en una paradeta de La Plaça, un panet amb tonyina i tàperes, magníficament amanit. Aquell entrepˆ era, potser, tot i estar fora del circuit reglat de l'aprenentatge, un cimerol de la cultura de la ciutat i una de les seves expressions estètiques més encertades; tot pujant pel rastrillo, ja el començava a mossegar tot i que, suposadament, se'l feia fer per gaudir-ne a l'hora del pati. Li vingué a la memòria el dia en què enregistraren el documental; tot el poble n'anava ple del tràfec de càmeres, de micros i magnetoscopis, d'unitats de trasformaci— i de mescla, sorprenia com anaven d'esvalotats els avis que s'amuntagaven ben a prop d'aquell desplegament de producció audiovisual. El forat de la presó feia feredat, aquell cau humit recloïa persones que no podien mirar pel mirador, i gaudir de l'infinitud de la mar blava. No podien fer de res de res. Ens encongien l'ànima i ens l'omplien de basarda els malformats habitants d'aquella altra entitat pedagògica. Els objectius començaren per enfocar la subhasta del peix, potser, un dels fenòmens mŽs caracter’stics de Vilamental. Els gats es ficaven entre els tres peus i es refregaven a les cames del operadors. Entre olors de peix i temperatura de gel trinxat, els protagonistes anaven desenfilant números dels preus de les caixes a unes velocitats amb les quals l'electrònica no tenia res a fer; fins que algú estroncava la cantarella amb un crit que reclamava la propietat d'una caixa de calamars, de gambes rogenques i bellugadisses o de roges i aranyes i d'altres peixos de roca. El mòrmol i el traginar de caixes, amunt i avall, el safaster del terra, els comentaris entesos i els mots foraviats, el moviment de barques que retornaven i els camions o furgonetes que carregaven les espècies marines, formaven l'entrellat d'escates del panorama de la seva vila marinera. Quasibé cada dia, doncs, a partir de les cinc de la tarda es produïa aquest mateix esclafit de vida que era la subhasta. Ara tot era ajuntament, el rastre de l'institut era intuït. Les portes velles i foradades per on escupíem, ja no hi eren, dels vells pupitres amb la seva olor a tinta, dels pacients professors, de religió, de història o de matemàtiques ja no en quedaven més que les aures amagades rera les atentes oficinistes de la casa de la vila. Fou agradable contemplar els personatges il.lustres de la ciutat, en el vestíbul de la sala de plenaris i, comprovar, com junt als Vara de Rei, etc. havien inclòs l'estimat Marià Villangómez. Tot seguit vam enfilar pes Soto que va a donar, entremurs, sobre s'Aranyet i sobre La Punta, per on, entre bardisses i coves hi havia gravades mil històries i mil rictes adolescents. Havíem meditat, allí mateix, sobre l'horitzó; ens havíem delectat amb els primers banys on els nostres pares ens introduïren en el domini i el respecte pel mar. Havíem gaudit dels salts sobre la mar valenta, les immersions i les carreres, la identificació de les fragàncies del romaní i de la frígola. Passejàrem les coves on ens aixoplugàrem sota més d'una tempesta i vorejàrem les fortificacions que acordillaven l'amuradada vila cap a garbí i migjorn. Encara no havien començat a rodar al voltant del retaule de l'església, tot just havien instal.lat la parafernàlia de filats sobre bastides i embalums per a ben situar els objectius. La gentada havia pres posició a les bancades del temple. En Zenon, per fer temps, havia connectat el seu portàtil i el mòbil per fer unes consultes, en línia, del Quadern Gris de Josep Pla, en el bigarrat món dels internautes. Al cap d'una estona va localitzar en pantalla un dels paràgrafs que cercava, en el mateix moment que sentia cridar amb veu retallada la paraula, acció: Una estoreta de fonda pobra, prima com una orella de gat, s'ha mig ficat sota el llit. Sobre una cadira de formes pretensioses, la meva maleta oberta, sembla fer un inacabable badall. Ens miràrem, emocionats amb les paraules catòdiques de Pla, quan ens adonàrem que les autoritats eclesiàstiques havien començat el sermó sobre el retaule barroc. El cel s'havia embussat i no teníem escuradents. Després d'una estona, resituats i atents al documental del poble, en Zenon em preguntà, una vegada més, si ja m'havia connectat a Internet.

VILAMENTAL DE MAR

El dia s'havia despertat encucalat. Pels rials encara s'escolaven les últimes gotes d'aquella tempesta que, de matinada, havia fet retrunyir finestres i portes i que havia aconseguit traginar molts nens al llit dels seus pares. Del gat del seu germà no se'n devia saber res, tenia un terror tan ben après a les tempestes que segurament deuria estar en el racó mŽs fosc de la casa i amb els ulls tancats a pany i forrellat. Ell, però, no tenia ni gat, ni fills; només tenia llibres i ordinadors, neguit de viure i un treballar esperitat: les coses es feien, i es feien ràpid. La seva vida havia esdevingut una successió de fenòmens llum. Entremig del deliri fenomènic, les seves fantasies tenien dimensions ologràfiques alígers, mai però, d'aquella capacitat forjadora se li havia acudit, treure'n profit. Tot i que la seva capacitat rumiadora vessava d'allò més exageradament, no tenia per on canalitzar-la: el món del cinema l'hauria pogut reclamar. Tot el dia havia estat esperant poder anar a donar el tomb pel port. Finalment, el temps s'havia arreglat i feia una tarda d'allò més esbalaïdora. El mar reposava sobre les voreres de les roques amb un so minvat i tardà. La llum havia agafat la suficient obliqüitat, cara a ponent, com per deixar els edificis al contrallum. Els bromalls semblaven cansats de tant estiu i romanien suspesos sobre els xipresos de la penya del cementiri. La Riera ja no era tema de conversa i, tots els qui passejaven, embellien la seva ànima amb el temps calm i impertorbable de les hores per les quals s'eixampla l'ombra. El tren més que avançar, reptava per la via somnolenta. Les gavines deien adéu a les teranyines que havien acabat de desfilar en parsimoniosa corrua, cercant l'horitzó del fresc seitó. Pel port suraven deixalles de plàstic people, molt a la vora d'on salpaven les canyes els pescadors afeccionats, els tragirats poetes del mar. Pot ser creïble una vida allunyada del mar? Quines nafres romandran a l'ànim de qui viu terra endins? Quin desesper grandiós no serà enyorar la mar vident? Ell escrivia des de Vilamental de mar estant.

LA MEMÒRIA SELECTIVA I LES DIGESTIONS D'EN ZENON

La Riera n'anava plena, d'aquells cartells: En Zenon Marí i l'Enriqueta Roig compleixen 25 anys de casats! En Zenon ja n'estava tip de veure's enmapat en aquells fulls. De camí cap a l'església, el missatge i la presència de la seva imatge l'estaven fastiguejant. L'Enriqueta, però, s'ho prenia positivament i considerava que a la foto havia sortit prou afavorida, del costat bo. En el temple, en Zenon trobaria aixopluc d'aquell bombardeig. Les esglésies, en general, fetes i desenvolupades durant llargs períodes, són com els àpats, amb primer plat, segon plat i postres. La de Vilamental tenia la planta renaixentista, afegits barrocs i elements modernistes sobreposats. En Zenon tenia les genives encara curulles de la melmelada del pastís que havia fet d'epíleg a l'abundós dinar d'aniversari. Havia estat del tot impossible anar a missa de 12; ara, doncs, caldria digerir la missa de quatre, pensava. La Santa, que aix’ anomenava a l'Enriqueta de sobrenom, menjava com un ocellet i com que no solia tenir debats amb les seves digestions podria pregar reverentment, com solia, per tots dos. La llum es repenjava a les balustrades i als contraforts de l'església de la seva vila marinera. Aquell era un espai per a la meditació, per a reforçar la cohesió del col.lectiu de fidels; i així mateix però, era un bon lloc per a l'estudi de la seva cultura. L'esglŽsia catòlica havia finançat gran part de la producció artística al llarg d'un grapat de segles. L'església de Vilamental n'era un exemple, especialment pel seu retaule, que era molt anomenat. La seva estètica i expressivitat tenien una retirada amb la seva pesada digestió, plena de remolins i giravoltades combinacions gàstriques. Ell, personalment, compartia amb Josep Pla l'opinió distant i no gaire favorable vers els retaules barrocs. Mentre esperaven asseguts l'aparició del mossèn que havia d'encetar la missa, van veure com en Massimo Cova, a pleret, anava copsant, rera un diafragma, les llums i ombres avellutades que resquitllaven sobre les formes sòlides de la construcció. Segurament, trobaria una perspectiva poc coneguda, o una perspectiva diferent, des de la qual la llum mediterrània s'escolaria significativament per entre aquelles pedres solemnes. Amb les sals de plata dibuixarà -en Zenon nÕestava convençut- somnis, absències i arrels de poble. Si el mar era un universal per a les arts, una església era una presència singular de creences i de cultura, de passions i repressions col.lectives. L'inconscient de poble es ventilava en els finestrals i els rosetons mandàlics d'aquestes construccions. En el moment en què el vicari enfilà l'homilia, en Zenon, anà posant fil als seus somnis, tancant la vigília ben acompanyada d'amplis i vestits roncs, certament semblants, en el seu desenvolupament sònic al barroquisme del retaule alat de l'esglèsia de Vilamental. El vicari, reafirmant les teories d'en Zenon, anava explicant com l'home havia estat expulsat del paradís per haver-se menjat la poma d'Eva. Sobre aquest assumpte ell tenia el seu particular rumiar i es preguntava, sovint, quins interessos elevats havien pretès, al llarg dels segles, foragitar els líguits vaginals de la memòria eròtica dels homes. Solia vindicar la fortor d'aquells elixirs semblants al formatge de Cabrales! L'esverava, alhora, pensar que per una rosegada es pogués condemnar l'espècie humana al treball fora del paradís, i més, condemnant el feinejar a maledicció divina. Contràriament, en Zenon considerava l'atur, que no era altra que la seva situació, la veritable maledicció; aguantar tot el dia la verborrea de l'Enriqueta era la culminació de totes les desgràcies. El seu consol era sempre somniar altres sermons, discursos menys estantissos, com aquella plàtica antiga datable al voltant del 1500. En aquell dia assenyalat d'aniversari, li resultava adient el sermó d'aquell mossèn enrinxolat, de tirabuixons daurats a l'estil da Vinci, el qual estava tractant, en la seva prèdica, el tema de l'encarnació. Aquell mossèn renaixentista, que es presentà com a Franciscus Cardulus, anava dient sobre els somnis d'en Zenon estant: - Qui podria dubtar que el Crist tenia un cos real rebut d'una mare, un cos amb tots els seus membres (omnibus membris expressum) ? Qui podria mantenir que és una simulació això que es palpa amb les mans, s'agafa en braços , rep la ferida (la circumcisió), sent dolor? Mentre sentia aquestes apassionades paraules, anava mirant les pintures que decoraven les parets, que reforçaven aquell discurs sobre la humanitat del fill de Déu. Sobre el seu cap, planaven els frescos de Miquel Angel, el qual representà nu el fill de Déu, amb característiques de forta i agosarada contingència humana. A les pintures del costat del retaule que donava al carrer de l'església es podia veure el redemptor acariciat en el seu membre pel seu pare o la seva mare. Altres pintures ens mostraven el Crist-nen acariciant la barbeta de la seva mare (una màmola) i, fins i tot, com a expressió extrema de la definició de l'encarnaci— en un cos absolutament humà, les pintures del Crist amb el membre erecte: eren els quadres i els xilogravats de Maerten van Heemskerck, Ludwig Krung, Jacques Bellange, etc... també exposats a la seva església de Vilamental. Per als homes de l'època, aquella potència fisiològica, els permetia assignar a la castedat del fill de Déu, tot el seu valor, entesa aquesta com la negació positiva i conscient d'una plenitud, la qual en un eunuc no hauria tingut cap valor. Aquell tema monumental i esplèndid de l'epifania, pintada per Pieter Bruegel o aquell altre de Domenico Ghirlandaio, que estava penjat al costat de la porta principal, estava centrat quasi exclusivament a mostrar a l'adorador el sexe del Crist-nen. De sobte, va poder veure, en una una de les capelles de la seva esquerra, les dues versions de la pintura de Bronzino sobre la Sagrada Fam’lia, abans i després de la neteja del quadre. Després de la seva restauració el crist-nen va retrobar-se amb la nuesa original, tal i com fou pintada per Bronzino. Davant tanta evidència, sempre acabava preguntant-se quantes fulles de plàtan de la Riera, draps o mantes no han estat utilitzades per, en nom dels bons costums, tapar el magnífic i bell debat renaixentista sobre l'encarnació del Crist. Els vilatans de la bancada del davant varen assenyalar com la passió redemptora del Crist culminava a la creu, amb el brollar de sang de Crist: sang alliberadora pels fidels. Però altres assistents a l'ofici també recordaren, emfàticament, que ningú no pot oblidar que la redemció per la sang renovada de Crist en els sacraments s'inicia en la sang brollada del seu penis a l'acte de la circumcisió. Aqu’ ho podem veure, deia el sabater, posat dret sobre la bancada, referint-se a la pintura que estava situada sobre la pila bautismal. El tema estava desenvolupat, de forma monumental, per primera vegada, pel magnífic artista de Pàdua: Andrea Mantegna. Per l'aire voluptuós del temple flotava la conclusió final d'aquell batibull discussiu sobre el tema de l'exposició del membre sexual de Crist. Es podia entendre l'exposició de la sexualitat de Crist com l'assumpció de la debilitat humana més que com una afirmació d'una virilitat agressiva. Aleshores, tothom, en aquell acalorat i digestiu debat, hagués rebutjat la frase de Lluís Vives, en què deia que: el membre viril és indecent per culpa de la luxúria i l'impudor. Pel que havia llegit, en Zenon sabia que, més enllà del Renaixement, els homes que custodiaren les obres dels grans mestres, moltes vegades es sentiren frenats a desfer-se de les parts d'aquelles obres que els resultaven incòmodes, ja fos pel seu valor econòmic o per altres raons; però sempre que fou possible, van fer desaparèixer les parts que els resultaren ingrates. Cada any es podaven els plàtans de la Riera per tapar aquell passat sensual i solidari de Déu envers els homes. La cultura cristiana normativa anà adoptant la prohibició impl’cita de la referència directa a la sexualitat de Crist, en paral.lel al rebuig de la seva pròpia joia de viure en llibertat . Ja no hi cabien, més enllà del Renaixement, en unes terres on agafà cos la Contrarreforma, expressions ni debats sobre l'encarnaci— del fill de Déu. La solidaritat de Crist ja no faria costat als fidels que romandrien apresonats per una jerarquia monolítica i opressiva. Les seves cabòries s'anaren espesseint i l'església inexplicablement va anar quedant aïllada del món, tancada a pany i forrellat, mentre la vida a la placeta, a la Riera i a la vila, en general, seguia el camí rutinari de sempre. Del cel relliscaven sobre les fulles dels plàtans ombres agrisades i mudes. Del mar venien boires reptants, mentre a l'interior del temple començava a sortir aigua de les parets que s'anaven esportellant. De les més inimaginables escletxes, del darrera dels quadres, del terra sagrat, per entre les figures del retaule va anar sortint aigua i més aigua. Les parets regalimaven aigua per tot arreu, com a les altes muntanyes durant el desglaç i, mentre tot això esdevenia, les mateixes parets del temple, per una inexplicable reacció química, anaren trasparentant-se i prenent la textura del vidre bufat. Si als fidels aquell art que vestia el temple ja els resultava inquietant, la inundació va acabar d'aterrir tothom. Molts ciutadans començaren a amuntegar-se contra el batents de les portalades sòlides de l'església. La llum entrava esbiaixada i esmorteïda, d'un ponent trist i elegíac . De les arcades es repenjaven núvols foscos i alilats que descarregaven aigua i llampecs esfereïdors. La senyora d'en Zenon, amb l'aigua al coll, més que xisclar pregàries preconciliars, les escopia. En Zenon maleïa aquell destí, no havia desitjat mai ofegar-se en aigua clara, sense cap glop impetuós i revitalitzador de vi negre cristià i corpulent. De la sagristia va sortir una teranyina carregada amb els qui s'havien de salvar: les autoritats locals i, amb elles els representants de l'església, amb el mossèn i els seus sermons al capdavant. L'aigua ja no permetia articular paraules desesperades; les parets de vidre anaven prenent colors de dol lilós. Mentre el vicari els donava la benedicció, des del punt més alt de la barca, els quadres del passat s'esvaïen i els cossos nus de les pintures es vestien d'aigua podrida amb vels i fulles adolorides. Quan es despertà, tothom el mirava, fins i tot les figures del retaule barroc s'havien despertat amb el seu últim ronc mixtilini. La seva dona, acostumada a les seves arcades sonores semblava ser l'única indiferent, encara que seguia pregant per en Zenon i per la salut de les seves digestions. Ell, impertèrrit, després de preguntar si faltava molt per acabar la misa, notà el seu estòmac mŽs alleugerit. A la sortida, en Massimo li regalà una fotografia de l'església, plena de misteri, com si la llum hagués despertat antigues formes que desitjaven materialitzar-se i que havien romàs clavades, fins aleshores, en la creu de la indiferència.

© Pere Planells