S’altre dia me’n contaren una d’aqueixes bones. Voldría contarla-vos així com la me digueren, per no sé si me’n recordaré.

Això era un poble petit, més o manco com Son Carrió. Hi havia una possessió que l’hi deien Son Capellot, i l’amo havia fets quatre doblerets. Tenia una filla qui ja havía anat a costura i sabia fer una carta. Llavors qui sabia escriure una carta ja sabía molt, i més en aquell poble.

Ve un dia que en aquell poble varen haver de fer batle. En aquell temps es batle, ademés de fer de batle , feia de jutje i máxima autoritat en es poble. I pensaren en l’Amo de Son Capellot per lo que havía prosperat derrerament sa possessió d’ençà que ell la duia: havía posat dos pareis més i feia poc que tenia una arada amb rodes, cosa molt nova, per provarl-la amb so millor parei.

Prepararen per anomenarlo oficialment Batle, i sa filla, sa dona, sa sogra i tota sa família no hi cabien de contents. En aquell temps se solia fer un bon Ofici per cel.lebrar aquest aconteixement. Sa filla va començar per fer-li fer un vestit nou de jac i colçons, ben ajustat, una bona camia, un coll fort, unes sabates noves, una camiseta ben gruixada que l’hi prepararen per omplir be es jac. I ve es dia que l’havien de fer batle, i a les nou hi hauría Ofici Major. A les sis des dematí ja se va aixecar i començaren a posar li trastos: es calçons blancs , i sa camiseta ,i uns bons calcetins, i sa camia amb so coll fort, uns guardapits ben estrets, es calçons... ... i el vestiren com un homo. En es moment de posar-li sa corbata, ningú sabía fer nuus de corbata. Nuus de escorretjades sí, però de corbata.. Menos mal, menos mal, que va arribar es fill des Senyor i en va sebre. Li va fer una bona laçada, un bon nuu de corbata, i ben ajustat la hi varen posar en es seu lloc.

Com vos deia, amb una cosa i s’altra s’havien fet les set des dematí d’un dia d’agost d’un any molt calorós, però molt... eren devers mitjan mes que és quan es sol sol cremar es cul a ses llebres a s’ombra. I si voleu vos donaré fetxa certa, perque, està escrit tot això.

Id bé, se va fer hora d’anar cap a l’Esglèsia. Que dic hora!... una hora antes ja partiren!... daixo, daixo...

Com que li posaren unes sabates molt estretes a n’aquell homo, a ses deu passes ja començaren es trastos a fer l’hi nosa... Aquell coll estret,... i sa corbata,... i sa camiseta,... i sa camia,... i es jac....

I rés..., de d’allà, se’n van cap a l’Esglèsia....

Es rector havia fet posar s’escolanet damunt es campanar, perque vigilàs i així avisàs tot d’una que vessin a l’Amo de Son Capellot. Amb això que s’escolanet davallà com un llamp i diu en es Rector: ‘Senyor Rector!’ (Don Nofre li deien), ‘Don Nofre ! are vénen !’ i Don Nofre se’n va de cap a n’es portal major i el va fer obrir en pinta’n ample. Des d’el Corpus, que havía sortit el Santissim, no s’havia obert més aquesta entrada. El Senyor rector li donà s’aigua beneida. L’Amo de son Capellot, just, just se tregué ses mans de ses butxaques des jac, per tal de fer lo millor possible es paper de persona important.

El varen asseure a cap de banc, en es banc de ses autoritats per oir l’Ofici Major. Assegut en es lloc des Batle, l’hi donaren sa vara, que per cert l’hi anava molt bé perque estava acostumat a dur gaiato. Es rector, a s’hora des sermó, se’n puja damunt la trona i comença a alabar a l’amo: Que si l’amo de Son Capellot és una bona persona, i que si és una gran persona .... i l’Amo de Son Capellot per amunt... i que si l’Amo de Son Capellot per avall... que si és de bona família, ,... que era un homo molt fener...

L’amo de Son Capellot heu de pensar que començà a inflar-se. S’inflava com un clàpet. Aquelles sabates li començaren a prendre es bull.. Aquells calçons estrets... Sa corbata que l’ofegava... una suada !!. Tot ell regalimava... per ses cuixes, per ses cames,... per tot. Aquell homo ja no podía pus... I es Rector demunt la trona, predica que te predica: Que si l’amo de son capellot ha estat un bon pastor, i així com s’ha cuidat de ses ovelles, tamb se’n cuidarà des poble. Que si l’Amo de Son Capellot ha estat un bon porquer, també serà un bon batle... Amb una paraula va posar l’Amo de Son Capellot tot ensalçat d’alabances.

Però l’Amo se seguía inflant per moments, i tot li feia nosa, i no se n’escoltava cap d’alabança!... Nomès esperava que acabàs es rector de predicar i sortir de l’ofici.

Acabà l’Ofici i se’n van de cap a ca seva; a sa posada. A sa posada ja havien fet xocolate amb ensaïmades. Això des xocolate era estat una idea de sa filla, que en anar a Ciutat a ca una tia qualque diumenge en menjava. Ell no n’havia vist mai. En aquell temps no se coneixia per aquell poble.

El varen asseure a sa taula de sa següent manera: posen l’Amo de Son Capellot a una banda, es Rector a s’altre part, es Senyor de Son Capellot a s’altre part,... a davant es metge des poble... (que ja hi havia metge en aquest poble! ... petit era! per tenien metge! ... amb quatre herbes curava ...) Ah!! i es Mestre d’escola !!,... no pensava a dir vos-ho!... No hi feia falta tampoc.