Benvinguts. Em dic Josep Manel López Morell. Sóc nascut a Lleida, i visco a cavall de Solsona i Sant Carles de la Ràpita. En aquesta pàgina us presento la meva obra pictòrica. Hi trobareu les galeries de les meves dos anteriors exposicions, i de la que estic preparant ara. Us convido a que entreu i les gaudiu.

Racons

del

Solsonès

Aigua que recorre,a cops sorollosa,a cops callada, els intrepids cabdals del Cardener,de l’Aiguadora o la Ribera Salada. Pedra treballada que s’agrupa i es barreja per donar forma a ponts, murs, cases i pobles sencers. Tota la verdor que ofereix l’espessor de la natura que recobreix el Solsonés. Com uns espíes de la bellesa, o uns intrusos en el paradís, R.Ruiz i en Morell redescobreixen amb els seus pinzells, racons de la geografia de la comarca. Potser per una questió atàvica referida als generes, el Manel abunda en l’estudi de noves perspectives, agafant com a tema la dura i masculina pedra. Com a “Vila closa”, una ben trobada visió de Sant Climent o Inexpugnable. La Roser, opta per traslladar el verd solsoní al llenç, com un lladre furtiu que hagues aconseguit el secret per robar un tros de natura. Un exemple serien els quadres: Afrau , Clops o Vesprada
El conjunt de l’exposició es un passeig renovat pel Solsonés,on els protagonistes son els elements perdurables, allo que conforma des de que la memoria es perd en el temps, l’entitat d’aquest tros enclavat a la rel històrica i geogràfica de Catalunya. El testimoniatge dels essers vius en aquests quadres, es l’empremta del seu pas. La seva presencia directa se sap, pero desapareix en el instants copsats, per deixar protagonisme a tot allo que comparteixen i que ha estat compartit per tots ells. Els cels que acompanyen l’Ermita de la Salsa, el pont tal, el poble qual, el marge pasqual, amb el seu cromatisme amatent i un xic irreal, son una mostra d’aquest sacrifici d’allo momentani, en benefici de l’embressolament de la perdurabilitat.
De tant en tant, se’ns és permes parar el temps i recrear-nos en els elements vitals que conformen el nostre esdevenir. Amb aquesta exposicio, be val la pena deixar-nos portar per les sensacions del Solsones, que pertanyen a tots, i de les que els autors en R.Ruiz i en Morell han gossat, afortunadament, a fer de fidels missatgers.

En la seva nova incursió pictòrica, el Josep Manuel López viatja des de les ja més que apamades terres del Solsonès, al cor de Catalunya, fins a l’altre extrem del món, conceptualment i física, a Cuba. De nou encalça, aquest cop amb el carbó com a arma, tot aquell detall que es fa digne de ser evidenciat sobre la pell del llenç. Escenifica especialment la màgia dels elements ancestrals de l’arquitectura humana: Ponts, esglésies, masies pairals, que semblen quedar despullats dels artificis del temps, mostrant aquella ànima immortal que les conforma en part de la mitologia col·lectiva. Aquestes construccions es fan protagonistes, s’apoderen de les parts principals del paper, amb una certa discreció però amb contundència. No deixen lloc al dubte, elles són qui ens parlen de l’esdevenir de la història, de les estranyes formes en què el treball humà ens van deixant testimoniatge del seu pas, dels capricis de mandataris i comunitats, que han quedat gravats en els paisatges d’ambdós puntes de món.
La racionalització de l’espai és magnífica, creant una sensació d’equilibri entre elements, que afegeix consistència a la globalitat de la transmissió artística. Les ratlles calculadament desordenades que donen veu als cels, exerceixen el seu contra-pes respecte a les traçades disciplinades i fermes que recreen les pedres i materials durs, i les discretament arrodonides i denses que donen vida als ens vegetals. En algun cas, el Josep Manel trenca la dura disciplina del llapis, afegint-hi colors discrets però ferms, configurant un altra tonalitat de retrat.
El casament reeixit entre la disciplina aspra del carbó, i l’ànima de les imatges representades, és fa possible a través d’una mirada experta i un traç fidel. Cada pedra, cada fulla, és tractada amb tota la solemnitat què es mereix més enllà del simple viatge al món del dibuix. La forma dels motius és respectada, matisada per la tècnica del llapis, que li dóna aquesta sensació de grafisme, dins del realisme bàsic amb que s’expressa. Els convidem a passejar a través de les imatges robades a banda i banda de món i gaudir de les formes diferents i els mites constants de la paisatgística humana.

La força

del

carbó

Contacteu

Cuba:

La màgia del Carib

L'illa de Cuba ens ofereix alguns de les més encantadores vistes de la terra. Més enllà dels tòpics, la natura ens ofereix el millor de sí mateixa per donar foma a les nostres atàviques aspiracions al paradís. Els motius triats han estat sobretot els "Cayos", lloc de fusió de la terra i el mar, de tanta significació, i que defineixen l'essència mateixa d'aquesta illa.