SEMBLA MENTIDA ... DES DE 1981

Era un diumenge plujós d’octubre, ara fa uns quants anys. Com cada diumenge havia quedat amb el Maurici per anar a esmorzar al nostre primer "local social", el Bar Sport. Vaig aparcar el cotxe, al davant del bar doncs abans encara es podia aparcar a la Rambla sense pagar, i vaig anar a comprar el "Diario Español" . Aleshores va arribar el Chuchin, el germà del Domi, amb la seva mobilette i amb la galleda plena d’arengades i sardines.

- Mira que bé, avui menjarem peix blau.

Quan vaig entrar a l’Sport el Domi ja estava vestit amb el seu vestit impecable: camisa blanca amb llacet, pantalons negres, americana veig, i aquelles grans sabatilles negres que servien per aguantar aquell gros tros d’home. També hi havia el Manolo pero com que era del "madrit" entre d’altres defectes, no ens hi fèiem gaire. Una mica més tard ja va arribar el Maurici i ens vàrem saludar com era habitual en aquelles èpoques (ara ja som més grans i més seriosos):

- Blop..s ! ! ! !

- Cofioooo ! ! ! !

I ens vàrem asseure. Vàrem començar a parlar del nostre tema favorit dels diumenges, el Futbol, el Barça i el Nàstic. El dia abans el Barça havia guanyat al Les Palmes per 2 gols a 1, amb un gol del Charlie Reixach, qui li havia de dir que deu anys després portaria al nostre equip a la glòria un altre cop. De fet el Barça no va jugar gaire bé i per la tarda del mateix diumenge jugava a casa el Salamanca contra el Nàstic, que tampoc ho feien gens bé. Així el comentari entre arengada , tomaca, all i fesols tot regat amb un bon vinet va ser:

- T’ho juro si el Barça o el Nàstic ens fitxessin (aleshores encara érem joves i corríem una mica més) de segur que guanyaríem les lligues.

I un cop vam fer aquest comentari vàrem pensar:

- Doncs bé com que no ens volen fitxar, tot son influències i ningú és profeta a la seva terra, perquè no muntem un club de futbol a la nostra mida que ens doni grans tardes de glòria per la nostra ciutat i per nosaltres mateixos , que collons ! ! !

I mans a l’obra. Animats pels nostres primers supporters, el Domi i el Chuchin, vàrem començar a fer càbales, i vàrem obtenir la primera conclusió:

Futbol no que el camp és molt llarg, i ens cansaríem massa, i si bé erem joves no era qüestió d’arribar a la vellesa amb masses lesions i que a més ens impedís realitzar el nostre veritable desig irrenunciable, menjar sempre tot el que és pugues.

I vàrem seguir pensant a on podíem adreçar les nostres expectatives esportives.

I donant tombs i tombs, jo que havia començat a realitzar els meus primers pinitos laborals a l’Ajuntament de Tarragona (qui m’ho diria que deu anys després estaria treballant també a l’Ajuntament pero aquest cop a l’altre banda del Ploms, jo, jo, jo) em vaig recordar que l’Ajuntament, en aquells temps encara manava el J. R., plantejava la possibilitat de muntar un torneig municipal de Futbol-Sala:

- Eureka, aquesta és la nostra.

I vàrem decidir d’interessar-nos en el tema i comencar a moure els fils per fundar l’equip.

Peró, qui el formaríem? Bé, d’entrada vàrem pensar que una de les condicions bàsiques era ser "cegatos", i així vàrem buscar cracs amb ulleres. Com que molt seriosos no ho érem, no podíem tenir una plantilla curta, i així vàrem pensar que havíem de ser uns deu. No vam trobar 10 "cegatos" peró si van funcionar altres gestions per poder completar l’equip.

Bé ja erem prous, de fet no erem més que quatre arreplegats peró gairebé érem una societat i evidentment més que un club, peró quin nom ens haviem de posar?

Doncs com veritablement érem el que érem no ho vam dubtar :

ELS QUATRE ARREPLEGATS

Aquest nom inicialment va causar algun problema a les fitxes i els àrbitres, no ho acabaven d’entendre i ens van arribar a dir de tot: els 4 gats, els plegats, els 4 arrossegats i tantes altres apreciacions, va ser el nostre nom clar des d’un primer moment, i ara ja és un nom conegut internacionalment: recordeu entre d’altres les nostres participacions en torneigs com el d’Avinyó, Orleans, Terrassa o Reus, a part de la nostra ininterrompuda participació al Torneig Municipal de Tarragona, els primers anys en la 2ª categoria, peró a partir del 4rt any que vam pujar (no sabem perqué collons) ja no hem baixat mai.

Teníem plantilla, teníem nom, estàvem preinscrits, de moment que ens faltava? Vestimenta i pilota. Vàrem realitzar una primera derrama entre els associats que no érem més que els membres de la plantilla, i amb 2.000 ptes. per cap vàrem poder cobrir totes les despeses: vestuari, pilota (una Mikasa) i la inscripció al torneig. Quina diferència amb els pressupostos milionaris en que ens movem avui dia. Vàrem anar a Alcover a comprar el primer equip, i de quin color?  doncs taronja, érem la Taronja Mecànica ( aixó de mecànica venía més que res per les pròtesis que portàvem). De fet el equipatge va arribar poc abans de comencar a jugar el primer partit.

Una pre-temporada intensa, em sembla que ens havíem trobat un cop solament, i a comencar la temporada.

El Villasevil de l’Ajuntament ja havía fet el sorteig, i bumba el primer partit el dia de l’Assemblea de la Colla (aleshores com ara, més de la meitat de l’equip érem membres de la colla Jove, així que vam tenir que aplaçar el primer partit contra el bar Cantabrico. Vàrem aconseguir retardar-lo fins el dimecres següent, a dos quarts de nou del vespre al camp de fora del Elida, que era també el nostre camp. Arribem al Elida i el Conrado que no encenía la llum.

- Conradoooo, la llum !! 

Una frase molt característica de la primera época. Un cop va encendre la llum un altre problema, el Baldana que decideix que l’estat de les xarxes de les porteries no era l’adequat per realitzar la seva "labort" d’àrbitre i que el podría perjudicar en la seva futura tasca arbitral, es pensava que arbitraba una final del mundial.

Tires i afluixes i finalment ho sorgim una mica, ens comprometem a portar-nos bé i accedeix a que comencem el partit. Així comencava la nostra singladura futbol-salistica.

Permeteu-me ara retre un fervorós homenatge a aquells herois que un dimecres de desembre amb un fred que pelava començavem a donar patades a una petita pilota (i collons com pesava) en un camp sinistre i mal il.luminat (pobres de nosaltres, si a més érem cegatos!!!) i iniciàvem una historia gloriòsa pel nostre club: Toni Brey, Maurici Preciado, Alfred Fort, Josep M. Fort, F. Xavier Fernandez, F. Xavier Oliach, Sergi Xirinacs, Rafel Canals, L’Alegret, i el Manel de mister.

Així començava la nostra historia, en una conversa d’un esmorzar es posaven els ciments d’un dels grans clubs del nostre país, la seva trajectòria gairebé tothom la coneixeu, i si no investigueu-la , hi trobareu la creació de noves seccions esportives i recreatives (Innocents, Carnaval, Associació pessebrista, et.) transformant-se en club polisportiu que fa ombra al mateix centenari del Gimnàstic, peró que va del bracet per potenciar la nostra ciutat allà on calgui. Nosaltres ja fa molt de temps que fem Tarragona.

Recordem els que ara encara hi som que hem de deixar el nom del club allà on es mereix per que ja tenim història i aquesta es la base del nostre futur. Recordeu que qui perd els orígens perd la identitat, i aquesta no ens la pot fer perdre ningú.

Alfred  Fort  1991.