L'occitana és la cultura del món que més conec, després de la catalana. M'hi vaig començar a introduir per casualitat durant la carrera, ja que necessitava crèdits de lliure elecció quan vaig veure un cartell que anunciava una assignatura de Romàniques, a la facultat de lletres de la UAB. Tot just vaig aprendre les formes fonètiques i 4 normes bàsiques de conjugació verbal, concordança, etc.

Dos cursos després vaig anar d'Erasmus a Tolosa (mapa d'Occitània), on principalment vaig estudiar l'occità. Entre d'altres, vaig tenir com a professor el Xavier Lamuela, al qual he admirat des d'aleshores pel seu domini de les llengües -ell diu que de les romàniques, però ja li pots posar al davant la que vulguis, que acabarà dominant-ne totes les seves variants!

A Tolosa estant vaig participar a la Dictada occitana (Castras-BCN), i vaig decidir repetir l'any 2001, des de Barcelona. Ho vaig fer, i en classificar-me 2a vaig obtenir una beca per assistir a l'Escòla Occitana d'Estiu, aquest agost. Va ser una experiència genial! Classes d'occità (una mica dur, a les 9 del matí!), tallers, conferències, seradas cada vespre-nit (literatura o música) i danses tradicionals per acabar el dia ballant com una baldufa.

Aquest ritme intensiu de música tradicional occitana va accelerar el procés -que ja havia començat feia anys- de disfrutar cada cop més escoltant i ballant música d'arrel tradicional o amb un rerefons tradicional.

Curiositat de l'IEO.