Els ibers ocupaven la franja de la Mediterrània que va des d’Andalusia fins al Llenguadoc, amb un ampli ventall de tribus, entre les quals els Ilercavons, quedaven al nord de l’Ebre, els Ilergetes per la zona de Lleida i els Cessetans o Cossetans a la part del Camp de Tarragona. La tribu anomenada dels Suessetans ocupava la serra de la Llena, les Muntanyes de Prades, el Montsant i part de l’actual comarca del Priorat.

Els ibers construïen els seus poblats en zones estratègiques, com és el cas d’una muntanya o en llocs des d’on es controlava el pas pel riu o per camins importants. Segons explica Carlos Garrido Torres al llibre Viaje a la Catalunya de los iberos, els ibers van ser uns grans coneixedors dels valors estratègics del territori, quelcom fonamental en un món com el seu. A l’hora de construir un poblat, escollien sempre enclaus fàcils de defensar i a la vegada que tinguessin un ampli domini sobre la zona que els envoltava.

D’aquesta manera, un poblat evidenciava un poder que es deixava sentir -també visualment- a la zona que controlava, i la seva privilegiada situació permetia als seus pobladors preparar-se amb temps suficient per a la defensa en cas de detectar l’aproximació d’elements hostils. Per accedir a la majoria dels poblats calia passar per un camí estratègicament situat en un tram difícil i pendent, des del qual es possibilitava una defensa en condicions de superioritat.

Si ens centrem a la zona de Colldejou, és evident que ocupa un dels camins principals que uneixen la costa amb l’interior, utilitzat inicialment com a pas de ramats. Igualment, la Mola de Colldejou era una destinació adequada per als pasturatges d’estiu, tal com es fa encara en l’actualitat. En conseqüència, les ruïnes que es troben a la Mola podrien pertanyer a un poblat ramader, del domini dels Ilercavons o dels Cossetans.

La muralla de Colldejou té una llargada superior als trenta metres. Els fonaments dels murs visibles tenen una doblària de més d’un metre. Al mig de la muralla es pot veure els fonaments d’una torre, al costat de la qual quedava el pas d’accés a la Mola. Tot plegat queda amb la mateixa disposició que el Castellot de la Roca Roja de Benifallet o el de Sant Miquel de Vinebre, on també la muralla transversal que protegia el poblat disposava d’un portal estret que facilitava el pas de les persones que tenien el pas franc. Pel contrari, les persones que no podien passar a través de la muralla havien d’anar cap a l’esquerra, amb la qual cosa quedaven a l’abast dels defensors. Si eren guerrers, el fet de girar a l’esquerra els forçava una desprotecció afegida, per la posició que els quedava l’escut. La muralla de Colldejou està bastida amb blocs de pedra de forma paralel.lepípeda i sense escairejar, on les pedres de major volum encara es veuen als fonaments, encara dempeus.

Igualment, la definició que Carlos Garrido fa dels poblats ibèrics entraria de ple en les característiques de Colldejou, per on passa un camí que comunica la costa amb els pobles d’interior: encara avui, des de la majoria dels poblats ibèrics el paisatge segueix essent impressionant. Sempre hi havia un camí vital, un tram de costa, un riu per vigilar. Les fortificacions causarien també l’admiració al visitant. Els ibers van dominar a la perfecció les tècniques poliercètiques o de construccions defensives. Els seus poblats segueixen invariablement tres models. El primer es l’anomenat poblat de cim, i consisteix en aprofitar la part planera d’una elevació per aixecar-hi el nucli habitat, defensat per muralles i pendents. El segon model és l’anomenat poblat de vessant en el qual els edificis és construïen de manera allargassada pel vessant més protegit i asolellat del turó o muntanya. I el tercer era el model de poblat de barrera consistent en assentaments ibers establerts a la part més planera de llocs enlairats, que tenen l’accés per un camí que discorre per una forta pendent i que està tancat al pas per una muralla transversal que constitueix l’element essencial de defensa. El poblat ibèric de la Mola de Colldejou, per les seves caracteristiques, entraria dins d’aquesta darrera definició.

Les distintes cases que conformaven els poblats ibers estaven formades a base de quadrícules, un art propi dels assentaments ibers a partir dels segle IV a. C., entre les qual destacava un edifici de majors dimensions que corresponia a la casa dels homes, on es celebraven els consells d’ancians, les assemblees i els ritus religiosos. Segons aquesta definició es pot apuntar la hipòtesi que el perímetre més allargassat de la Mola de Colldejou podria ser la casa dels homes, i més quan davant hi ha un seguit de pedres d’un cert embalum, disposades com a seients, com a lloc de sacrificis o com a bancs de treball en l’artesania del ferro. A més, l’abundància de troços de terrissa en aquest lloc evidencia la particularitat de l’ús que se li donava.

Com en la majoria dels poblats ibers coneguts, el de la Mola de Colldejou també fou enderrocat, de ben segur seguint les directrius de Marc Porci Cató, Cató el Vell, que l’any 195 a. C. Quan va venir a sotmetre les distintes tribus iberes. En el cas de la Mola es prou evident la destinació de les pedres que formaven la muralla, estimbades coster avall, com també les dels poblat.