A Occident, el concepte de paisatge neix al segle XV de la mà de diversos pintors, els quals plasmaven sobre les seves obres d’art paisatges sotmesos a escenes de caràcter divers. Els historiadors concedeixen al pintor Patinir (1475-1524) el títol de primer paisatgista occidental. Patinir creava escenes religioses inserides en grans paisatges, la superfície dels quals excedia la dels personatges. Al segle XVI, el concepte paisatge instal·la la seva mirada en el camp, com a indret proper a la ciutat. Cal tenir en compte que en aquest període no es coneixia el paisatge en el sentit modern del terme, sinó que aquesta denominació equivalia al concepte actual de territori, és a dir, lloc o espai considerat des del punt de vista de les seves característiques físiques, a la llum de les formes de poblament humà i dels recursos econòmics. Aquest és el paisatge que, durant dos segles, habitarà en la mirada i hi regnarà sense competència, fins que el Segle de les Llums, i sempre sota el signe de l’art, inventi paisatges nous, el mar i la muntanya, afegint a la bellesa la categoria de sublim i transformant de dalt a baix la sensibilitat occidental. A la segona meitat del s. XIX neix el paisatge històric en el qual es percep, per primera vegada, la força del relleu. És quan la sublimitat esdevé el paisatge per excel·lència.
A Occident, el concepte de paisatge neix al segle XV de la mà de diversos pintors.
En l’actualitat, lluny d’empobrir-se, la nostra visió del paisatge no para d’enriquir-se. Però, és necessari matisar l’errònia associació que moltes vegades fem del paisatge amb el medi ambient. Aquest darrer és un concepte recent, d’origen ecològic i mereixedor, com a tal, d’un tractament científic. Per la seva banda, el paisatge és una noció més antiga, d’origen artístic. El paisatge és el producte d’una operació perceptiva, és a dir, una determinació sociocultural. Ens convé, doncs, dissociar el que forma part del paisatge i el que pertoca al medi ambient. Un paisatge no és mai natural, sempre és cultural.
Un paisatge no és mai natural, sempre és cultural.
Malauradament, massa sovint estem deteriorant i destruint molts dels nostres paisatges. Molts d’aquests paisatges que fins ara s’han mantingut inalterables, en l’actualitat s’estan fent malbé i molts dels paisatges tradicionals agraris s’estan perdent. Interessos de grans empreses i polítiques massa permissives fan que a Catalunya cada dia hi hagi menys paisatges verges. No podem oblidar que, entre d’altres coses, un país està compost per un conjunt de paisatges. Cal tenir en compte la relació directa, etimològicament parlant, entre les paraules país i paisatge. La identitat d’un país integrat per una diversitat i singularitat de paisatges ben conservats sempre es veurà reforçada; en canvi, un país amb paisatges degradats o massa artificials ens mostrarà una imatge i una identitat força empobrides.
També hem de destacar el valor econòmic que suposa tenir uns paisatges ben conservats. La destrucció de paisatges en zones rurals pot afectar de manera negativa els seus recursos econòmics, sobretot quan aquests es basen en una agricultura i un turisme de qualitat. En aquest cas, el paisatge esdevé un valor patrimonial i alhora productiu que complementa i, en certa manera, potencia l’economia d’una comarca rural o de muntanya. Per tant, impactes visuals severs sobre entorns verges incidiran de manera negativa sobre els seus paisatges i sobre la seva economia local.
La destrucció de paisatges en zones rurals pot afectar de manera negativa els seus recursos econòmics, sobretot quan aquests es basen en una agricultura i un turisme de qualitat.
D’altra banda, tampoc no podem oblidar els valors psicològics dels paisatges ben conservats. Un espai natural o un territori determinat no tan sols poden ser valorats pels seus patrimonis biofísics o ecològics. El paisatge també forma part de la seva riquesa escènica que d’alguna manera beneficia el funcionament psicològic de les persones. Els paisatges ben conservats i particularment aquells en què predominen elements de la naturalesa, compleixen la funció prou important de restaurar l’equilibri psicològic trencat moltes vegades per uns entorns urbans massa complexos caracteritzats pel seu alt tecnicisme i artificiositat, escenaris aquests que no s’ajusten a la naturalesa humana. Cada dia són més els treballs i experiències que demostren que uns entorns i paisatges ben conservats exerceixen sobre les persones efectes restauradors de l’equilibri i del funcionament psicològic. Per tant, podem afirmar que la conservació i protecció de paisatges juga un paper força important en la salut psicològica de les persones.
Com hem dit abans, els nostres paisatges estan desprotegits. Un exemple prou clar i actual d’aquesta desprotecció el podem veure en la manera com es vol portar a terme el desenvolupament de l’energia eòlica a Catalunya. El mapa eòlic català s’ha elaborat sense tenir en compte criteris paisatgístics i, per tant, deixant de banda totes les activitats econòmiques que giren al seu voltant i que, en algunes comarques del sud, comencen a ser força importants. La majoria de centrals eòliques es volen ubicar a les comarques meridionals, precisament en indrets on encara sovintegen paisatges ben conservats. La proliferació i massificació d’aerogeneradors i torres amb cables d’alta tensió malmetran de manera espectacular molts d’aquests paisatges del sud de Catalunya. I això pot passar en uns moments en què cada vegada més les activitats agràries i turístiques necessiten mantenir entorns amb paisatges originals. Per tant, si tiren endavant tots aquests projectes, els interessos de moltes empreses i famílies es veuran afectats.
La proliferació i massificació d’aerogeneradors i torres amb cables d’alta tensió malmetran de manera espectacular molts d’aquests paisatges del sud de Catalunya.
Al nostre país hi ha un total de 85 iniciatives parlamentàries que fan referència a la protecció del paisatge. El 12 de desembre de 2000, el Parlament català va aprovar una resolució d’adhesió a la Convenció Europea del Paisatge, aprovada a Florència l’octubre del mateix any. Però, la pregunta és: realment, quina protecció efectiva reben els nostres paisatges? La resposta no pot ser més explícita: cap.
De la mateixa manera que a Catalunya ens convé una cultura de l’aigua i una cultura de l’energia, també ens cal potenciar una cultura del paisatge. Una cultura que cal que vagi lligada a la preservació de muntanyes i territoris fins ara poc o gens agredits. Ens cal prendre consciència dels nostres paisatges; ens cal valorar-los; ens cal estimar-los i, per tant, protegir-los, ja que ens aporten beneficis i a més formen part de la nostra identitat.
Josep Abelló Ribera
CATSUD
Catalunya Sud
De la mateixa manera que a Catalunya ens convé una cultura de l’aigua i una cultura de l’energia, també ens cal potenciar una cultura del paisatge.
