CARTA A BALBINA.

Aquesta carta, Balbina, probablement m'ha quedat massa llarga, però em penso que la incredulitat que sentiràs en anar passant pàgines compensarà la manca d’estratègia literària. Algunes de les coses que t'explico ja les saps, i potser et resultarà penós constatar que aprofito el text per parlar amb mi mateix, però et conec i sé que, al marge del pragmatisme que guiarà la teva lectura, també t'interessarà la meva versió dels fets.

Tot i que fa deu anys que ens coneixem, fins ara no has tingut accés a cap dels meus secrets; jo, en canvi, sé més coses de tu de les que voldries, tantes que si m'ho proposés t'hauries de conformar amb la dolçor d'una derrota definitiva. La vida no és senzilla, ja ho sé; ens fa presoners d'instints que no hem escollit i ens aboca a la resignació perpètua, que en el millor dels casos ens procura serenitat i comprensió. I estic segur que tu, Balbina, ets prou raonable per acceptar el pacte que et proposaré, tot i que d'això i de les poques alternatives que et queden ja en parlaré més endavant. Ara prefereixo posar una mica d'ordre a la meva vida, simplificar-la sobre el paper amb un esforç de sinceritat.

Ja han passat quasi dos segles, però ho recordo tot: el naixement enmig de les cabres, els ous d'estruç que em servien de vas, els lladrucs dels gossos famèlics, les fustes i les canyes, la immensitat del desert... I també les fletxes emmetzinades, i les dones, i la tribu, i la fúria de l'esperit de la brolla, tan temible que, quan es manifestava, fins el guerrer més ferotge perdia vigor a les cames i sentia el pit desbocat. No, no em costa gens recordar i ordenar la meva vida, i encara em sembla més fàcil descriure'n el final. Un final anunciat per aquell dolor sord; en realitat molt lleu, però ben estrany. Començava a l'altura del cor i no s'acabava enlloc, com si m'abracés tot el cos. Vaig sentir que havia d'estirar-me immediatament, però el dolor persistia i, a més, em treia les ganes de parlar. De seguida van avisar el bruixot de la tribu, que sense dir-me res va iniciar un dels seus ritus. El dolor continuava essent lleu, però el sentia pertot arreu: era com si el temps disminuís el seu ritme i jo pogués sortir del meu cos i més tard, amb molt d'esforç, entrar-hi de nou. Tres o quatre rostres se'm van atansar, i algú em va agafar la mà. No tenia por, però sabia que m'allunyava a poc a poc. Em sentia com si estigués nedant riu avall, a braçades lentes que em tallaven el temps, i res no em feia suposar que l'atzar em transformaria el destí. En tot cas, preferia creure que el meu propi destí m'era aliè, que era un adversari, un enemic mortal.

De cop i volta, tot el que m'havia passat des que era un nadó adquirí una gran importància. Tot em semblava únic, irrepetible. Fins llavors, el demà s'havia semblat sempre a l'ahir, però en aquell moment hauria donat qualsevol cosa per reviure el passat, per activar la memòria del cor, perquè quan t'estàs morint el cor sempre hi és present: és a dins teu i alhora sembla que no hi sigui. Escoltes el teu cor com si fos estranger. Però és teu i cada cop batega més fluix, fins que ja no te'l sents.

Ja saps que la meva tribu no enterra els morts; es limita a deixar-los enmig de la sabana, tot permetent que la natura i els seus fills desfacin els cossos i foragitin els esperits. Però jo no vaig sentir-me expulsat; ni tan sols vaig tenir la sensació que ens separéssim, per la senzilla raó que el meu cos no arribà a gaudir del descans que li pertocava. Perquè després que els parents i acompanyants li donessin el darrer adéu en una cerimònia de gran solemnitat, quan ja m'afigurava que me'n distanciaria per endinsar-me definitivament en el món dels esperits, dos homes de pell blanca i parla inintel.ligible van aprofitar la caiguda del dia per carregar-se el cos a les espatlles i endur-se'l cap el nord, molt més amunt de les terres que fins aleshores havíem trepitjat.

En el decurs del viatge, fet al llom d'una euga de color torrat com el bec del voltor del desert, els lladres es van anar tranquil.litzant a mesura que ens distanciàvem de la nostra terra. De seguida vaig advertir que eren germans: els mateixos ulls inquiets, les mateixes faccions fortes i dures, com tallades per un matxet, i la mateixa expressió d'alegria sota aquelles barbes atapeïdes. Sí, estaven molt contents, com si haver robat el cos d'un cap de tribu san fos una gesta comparable a matar un lleó amb l'única força dels braços. Eren dos homes molt alts, dos pams més alts que qualsevol membre de la tribu, i tenien tanta pressa que, quan les zebres no podien més, saltaven al terra i caminaven feixugament, arrossegant una mica els peus, igual que un rinoceront arrossega les potes.

Tot i que m'inquietava profundament que l'últim sospir del guerrer no li garantís el

repòs, no podia deixar de pensar en la meva situació. Els vells de la tribu m'havien parlat més d'una vegada del que representava la mort i m'havien proporcionat una comprensió intuïtiva del propi destí: jo era conscient que una part de mi mateix, anomena-la esperit o com vulguis, només podia sentir i actuar allà on era el cos, al qual donava la força, la intel.ligència, la capacitat de respirar i tot allò que el feia un ésser viu. Un cop mort, aquest esperit se n'hauria d'allunyar cap algun indret remot, o almenys aquesta era la concepció que jo tenia del tema fins que em van robar el cadàver. Perquè quan tot just hauria començat a ser autònom, per perdre contacte i, jo sencer, passar a no tenir lligams amb res ni amb ningú, tot fruint de la llibertat prodigiosa de surar dins de l'aire, vaig adonar-me que m'havia separat del cos però continuava estant amb ell. És a dir, no podia gaudir plenament de la nova dimensió de les lleis de l'equilibri i la dinàmica perquè el cos no havia arribat a ser-me aliè. Malgrat que hauria jurat que continuava en el mateix món de sempre, en lloc de veure-ho tot a través dels seus ulls ara ho feia des de fora, com si tingués ulls propis. Però no podia veure'm, ni parlar, ni tocar-me a mi ni a ningú, ni fer res més que mirar i escoltar. I estava tan desconcertat, veient com transportaven el guerrer a una terra desconeguda, que durant una bona temporada ni em vaig plantejar que un esperit hauria de fer més coses; perdre de vista dos conceptes com l'espai i el temps, que sempre m'havien unit al món terrenal, i aprofundir en les meves capacitats. Però no va ser fins força més tard, que vaig anar més enllà de l'observació i la memòria. Tot era massa nou, massa diferent, i només el bàlsam del record m'ajudava a suportar tants canvis sobtats.

Els primers dies em costà fer-me càrrec del que passava, però de seguida em vaig adonar que si em concentrava una mica era capaç d'entendre la llengua d'aquells dos homes i fer-me una idea aproximada de les seves intencions. Amb tot, molt abans de conèixer el francès ja em trobava dominat per una curiosíssima sensació d'irrealitat, que s'assemblava força a néixer per primera vegada. I és que no l'havia vist mai, el mar, aquell desert d'aigua en què ens vam endinsar tot deixant enrere els turons de la meva estimada Àfrica, que esdevenien blaus i petits, com onades boiroses per damunt les onades. Era tan immens, tan pertorbador, que al principi, quan tot just l'entreveia a través d'una escletxa de la nau, vaig arribar a pensar que també m'havia arribat l'hora i m'estava endinsant en el paradís dels san.

Però potser encara em sorprengué en major mesura, poques setmanes més tard, la

visió d'un altre món, d'uns altres costums, del que després vaig saber que anomenàveu "civilització". Com és obvi, desconeixia fins i tot les realitats més simples de la vida a Europa, i només em podia guiar pel que veia i escoltava des de dalt del guerrer mort, sempre amb les limitacions que m'imposava el seu emplaçament. Si per exemple era a la coberta de la nau, jo podia veure fins a l'horitzó, i ho feia amb la mateixa nitidesa que quan el cos era viu, però si aquest es trobava a la bodega, la meva capacitat de veure i escoltar no anava més enllà de les parets que ens envoltaven. En qualsevol cas, l'arribada a França fou una experiència colpidora. Al port de Marsella hi havia moltíssima gent; tothom s'afanyava d'aquí cap allà, amb la cara grisa i amoïnada, i la ciutat era un esclat de llums i un formigueig humà. Sí, conèixer els fills de França em va impactar profundament, potser per aquells rostres tan pàl.lids i aquells vestits tan estranys, però també per l'actitud de la gent i, sobretot, per la manera com miraven el cos d'un cap de tribu san, igual que si haguessin vist una serp amb potes o un cavall amb ales. Per desgràcia, les oportunitats d'observar coses interessants eren escasses, ja que la major part del temps el passàvem reclosos en algun indret fosc i brut, amb l'única companyia de bèsties salvatges i sacs de blat resclosit.

L'endemà de robar el meu cos, els germans Jules i Édouard Verreaux l'havien

empastifat de dalt a baix amb una substància cendrosa (que després vaig saber que impediria que es podrís) per deixar-lo ajagut a la bodega d'un vaixell, embolcallat amb una manta pudent i entremig de lleons, ocells, cocodrils i altres animals morts, i no li van treure la manta fin arribar a París. Un cop allí, els segrestadors col.locaren el cos sobre una taula i van procedir a profanar-lo. Però, tot i que quan van acabar tenia poc a veure amb l'home que havia estat, actuaren d'una manera tan diabòlica, amb tant de respecte per la cultura dels boiximans, com diria algú molts anys més tard, que vam poder continuar junts.El cas és que primer el van obrir de dalt a baix amb un punyal molt fi i, després d'arrencar-li la pell, van treure-li el cor, els pulmons, el fetge, els budells...I no contents de deixar-lo sense vísceres, aquells miserables van arrabassar-li sense immutar-se les vèrtebres, els ulls, els testicles i el cervell. Només li van deixar el crani, les cames i els peus i, en acabar, li van submergir la

pell en aigua salada i alum per l'espai de quatre o cinc dies.

Llavors jo encara no havia comprès el sistema que els europeus utilitzeu per mesurar el pas del temps, però ara ja et puc dir que tot això ocorria l'any 1831, és a dir, aviat farà cent seixanta-vuit anys. I t'asseguro que en aquella època m'era inimaginable el que vindria després, molt després d'arribar a Banyoles. Quan els germans Verreaux van considerar que la pell d'Opota (aquest era el seu nom) ja estava en condicions, van omplir-li les cavitats amb un material que s'assemblava molt a la palla i li van col.locar a sobre una estructura metàl.lica sense la qual no s'hauria sostingut. El que em molestà més, però, fou que gosessin farcir-li el penis i el guarnissin amb una vestimenta que no es corresponia amb la de la tribu. No obstant això, poc després vaig adonar-me que els Verreaux, que posseïen un establiment dedicat a la venda d'animals dissecats, feien d'exploradors i taxidermistes per atendre el que s'acostuma a definir com una demanda social. Només així s'explica que, poc després de "condicionar" el cos, l'exhibissin als magatzems de Benjamin Delessert, al centre de París, i que un redactor de Le Constitutionnel escrivís que "el més curiós de l'exposició és un home de talla petita i pell negra, amb el cap cobert per una llana curta i espessa, armat de fletxes i una llança, vestit amb pells d'antílop i pentinat amb crins de porc espí". I estava parlant d'una exposició en la qual també hi havien lleons, hienes, una girafa, estruços i un parell de cocodrils. No sé si l'has arribat a llegir, però perquè acabis de situar-te et reproduiré un paràgraf de la crònica que un tal Francis Fleming, contemporani dels Verreaux, va escriure al South Africa, geography and natural history (la recordo perfectament perquè durant dues setmanes en vam tenir un retall al davant dels nassos): "Els boiximans componen la família més degradada dels fills de Cam. Són criatures miserables, amb una aparença tan salvatge que és difícil que les ments europees se les imaginin. No porten roba, excepte uns tapalls per als genitals, i les dones llueixen els pits a l'aire. Són el més baix de l'ésser humà, estan alnivell de la creació animal. Esclaus de la passió, en les seves ments buides i fosques no hi ha cap religió, que és suplida per la superstició i la bruixeria, fruits de la ignorància i el terror".

I el pitjor del cas és que les afirmacions de Fleming semblaven correspondre's amb els rostres astorats de les persones que visitaven els magatzems de Delessert, els comentaris més amables de les quals eren del tipus: "ara sí que veig clar que venim dels monos", o "sembla mentida que hi hagi bestioles tan lletges". Però quan ja t'han arrencat les arrels i la identitat, l'únic que t'importa és recuperar-les, ni que sigui en el record. I jo recordava que els colors secs i cremats de la terra d'Opota eren infinitament més bonics que la vista més bonica de París, que les ribes del riu Kuruma no tenien res a envejar a les del Sena i que la nostra tribu estava en harmonia amb el paisatge, un paisatge fet per a la grandesa i la llibertat, amb una noblesa que ja haurien volgut per a ells els amics dels Verreaux i Delessert.

Però no voldria que pensessis que parlo en nom del ressentiment; al contrari, amb la perspectiva dels anys, aspres i difícils de passar, això sí, he acabat reconeixent que l'arribada a Europa, el descobriment de les races de pell blanca, fou una magnífica ampliació del meu món, especialment a partir del dia que vaig decidir no tancar-me a la vida que m'envoltava.

Va trigar molt a arribar, aquell dia, exactament cinquanta-set anys, i et ben asseguro que fins ara han estat els pitjors anys de la meva existència com a esperit independent, o mig independent, per ser més exactes. Imagina't una sala bscura com els ulls de la hiena,

afegeix-hi centenars d'animals dissecats i coberts de pols, i completa el quadre amb un silenci absolut, només trencat molt de tant en tant per la remor llunyana de veus que mai no arriben a apropar-se, i tindràs una idea força exacta del lloc on Opota i jo, sempre junts però cada cop més distants, vam romandre reclosos fins el 1888. Quan dic que l'Opota i jo ens estàvem distanciant no em refereixo pas al fet que desatengués el cos, sinó al temps que jo destinava a l'exploració de les meves possibilitats, dels meus poders. Si bé n'havia sentit parlar, em vaig trobar amb la desagradable sorpresa que, en passar a ser esperit-esperit, no tenia ni la més remota idea de com utilitzar els meus presumptes poders. Se suposa que quan et separes del cos ja saps com actuar, però en el meu cas he d'admetre que estava tan desorientat com un cocodril que es disposa a escometre una presa i s'adona que ha perdut les dents. Quan els Verreaux ens van abandonar, quasi enterrar, en aquell magatzem, dos pensaments van prendre forma en el meu jo més profund. El primer, que era un esperit sense poders. El segon, més cruel i ja recurrent, que mai no podria allunyar-me del cos perquè jo també estava mort i, com a càstig per no haver sabut orientar prou bé els seus passos, tindria per sempre més la consciència d'estar mort. L'única manera de sortir de dubtes era posar a prova les meves capacitats, però ni sabia per on començar.

Alguna vegada, en vida d'Opota, m'havien dit que els esperits dels morts es poden comunicar amb altres esperits, però ignorava si això funcionaria amb els esperits dels animals que ens envoltaven, suposant que tinguessin esperit. De fet, ni tan sols estava segur que aquells animals immòbils es trobessin realment al magatzem; potser només era una imatge que m'havia quedat gravada per sempre més. Però si això fos cert, com s'explicarien les fresses provinents de l'exterior que sentia molt de tant en tant? També eren producte de la meva imaginació d'esperit? M'era difícil, respondre aquestes preguntes i moltes altres que allargarien massa el relat, però constantment em sorgien més interrogants. I no era precisament això una prova que encara era un esperit actiu? Per molt que m'hi vaig escarrassar, durant els tres o quatre primers anys mal comptats no vaig aconseguir res de res, llevat d'evocar imatges del passat que no em conduïen enlloc, però un dia, gairebé sense

proposar-m'ho, em vaig concentrar molta estona en una serp d'aigua que romania dissecada al

costat d'Opota. Era un ofidi de dimensions respectables i aspecte robust, de color entre gris i verdós i amb fileres de taques negres envoltades per un anell groguenc. Vaig mirar fixament els seus ulls fosquíssims, i em va semblar que ella també els clavava en els meus (tot i que això era impossible perquè de fet ni tinc ulls ni ella m'hauria pogut veure. Però el cas és que vaig continuar mirant-la amb atenció. I llavors succeí una cosa extraordinària. Em vaig quedar en blanc i vaig tenir la sensació que tot el meu jo, la totalitat de l'esperit que jo era, s'endinsava en el cos de la serp i, si hagués volgut, estic segur que hauria pogut observar el magatzem des dels ulls de l'ofidi. Però el magatzem ja me'l coneixia de memòria; m'interessava més que apareguessin davant meu els records de la vida de la serp, i per això continuava concentrat en aquells ulls inexpressius, fent tot el possible per ignorar l'existència de l'espai i el temps. Fins que, deixant-me estupefacte, l'esperit de la serp va preguntar-me:

- Quant de temps fa que ets aquí?

- No ho sé del cert; tres o quatre anys, em sembla -vaig dir, sense estar gens segur que l'esperit de la serp pogués sentir-me o entendre'm. Però ell va respondre amb la mateixa veu, tan arrogant que semblava que escopís or:

- Quina mena d'esperit ets, tu? Al teu cos se'l devien carregar de ben jove, no?

Una mica ofès, vaig explicar-li que Opota havia mort per causes naturals i que havia arribat a ser cap de tribu per mèrits propis, ja que a més d'una gran fortalesa física i un enginy

admirable, posseïa unes dots de comandament poc habituals: no només sabia manar, sinó que també feia que els seus guerrers se sentissin contents i respectats. Després li vaig dir tota la veritat, que no estava segur de fins on arribaven els meus poders i que li estaria molt agraït si em donava algunes indicacions. De sobte, l'esperit de la serp va esclatar:

- Fuig d'aquí! Fot el camp! No et vull sentir més!

Naturalment no em vaig poder moure, però sí que vaig interrompre qualsevol intent de comunicació, almenys fins l'endemà o dos o tres dies després, no n'estic segur. El cas és que ho vaig intentar moltes vegades més, i sempre em llançava al damunt la seva fúria irrefrenable. Cridava que el deixés en pau, m'amenaçava i m'insultava, però jo insistia i insistia. Fins que, quan ja ho havia intentat no menys de dotze o tretze cops, l'esperit de la serp d'aigua es mostrà més calmat, fins i tot amable.

- Suposo que, al capdavall, el teu Opota no es dedicava a matar serps, no? -em va preguntar.

- No, ell mai no matava si no tenia un bon motiu, i les serps que es van creuar en el seu camí sempre van comportar-se noblement -vaig mentir, tot recordant que Opota probablement havia eliminat més serps que mesos havia viscut.

L'esperit de la serp d'aigua va fer una pausa molt llarga i, finalment, quan ja començava a témer que em pogués llegir els pensaments, em demanà què volia.

- M'agradaria saber fins on puc arribar, què sóc capaç de fer.

- No t'acabo d'entendre. No ho veus tu mateix, això?

Després d'explicar-li les circumstàncies especials que seguiren la mort d'Opota, l'esperit de la serp em digué que era possible que si no m'enterraven el cos mai no arribés a assolir tots els poders que en principi em pertocarien. De tota manera em va assegurar que, malgrat la meva confusió, ja havia fet el més difícil.

- A què et refereixes? -vaig preguntar.

- Si has estat capaç de parlar amb mi vol dir que ja has superat el llistó que ens separa dels mortals i dels morts. Ara només cal que exercitis les teves qualitats, que entrenis la teva esfera conscient.

- L'esfera conscient? Què és, l'esfera conscient?

- Els esperits tenim dues esferes, la conscient i la subconscient. La subconscient acostuma a estar molt concentrada, però la conscient, la que utilitzen tots els esperits, és molt difusa. S'ocupa de milers de coses diferents, del que veus al teu voltant i del que penses. Per tant, el que has de fer és aprendre a concentrar-te de tal manera que et puguis imaginar una cosa quan ho desitgis, una sola cosa i absolutament res més. Si treballes molt per aconseguir-ho, seràs capaç de concentrar la teva esfera conscient en qualsevol objecte que elegeixis i, tenint en compte que ets l'esperit d'un home, no descarto que puguis parlar amb

qualsevol esperit quan t'ho proposis, sempre que sigui d'un mort, òbviament. Jo, per exemple, mai no he pogut contactar amb el d'aquella àliga daurada -va afegir l'esperit de la serp, referint-se a un rapinyaire d'aspecte majestuós que ocupava la part central del magatzem.

- Però com ho he de fer? -vaig insistir.

- No m'hauries de fer preguntes tan estúpides... Em pensava que eres més espavilat, però veig que... Mira, ja t'ho faràs tot solet! No vull que m'emprenyis més, em sents? T'ho repetiré una altra vegada i prou: si fas servir una mica el cap, a poc a poc, amb paciència i perseverància, notaràs que pots parlar amb els esperits de tots o quasi tots els cadàvers d'aquesta sala, i ja t'he dit que fins veig viable que arribis a contactar amb algun esperit llunyà; crec que aquest és un dels privilegis que teniu els esperits d'humans, els superiors -va

afegir l'esperit de la serp d'aigua en to sarcàstic.

Va ser l'última vegada que vaig sentir-lo, perquè en aquell magatzem dels germans Verreaux, que equivaldria a la cambra dels trastos en una casa europea convencional, hi havia un grapat d'animals interessants en els quals fixar l'atenció, i la veritat és que l'avorriment gairebé mortal dels primers anys va donar pas a la descoberta de bona part de la fauna africana. No em preguntis en quin idioma parlàvem perquè no t'ho sabria dir; només sé que ens enteníem perfectament. Primer em vaig passar un temporada llarga enraonant amb els esperits dels primats, sobretot amb goril.les i ximpanzès, que, a més de desconcertar-me amb la seva intel.ligència, em van ratificar que, des que el món és món, les compulsions zoològiques més notòries han estat patrimoni dels humans. Més tard vaig dedicar uns anys -anys de reclusió en la penombra, no ho oblidis- als grans depredadors, que em van ensenyar més coses de les que cap estudiant actual pot aprendre a base de llibres, vídeos i CD-ROMs. Lleons, hienes, lleopards, xacals, tots tan semblants però tots tan diferents. És una llàstima

que no tingui temps ni espai per entretenir-me amb les seves narracions... I després vaig centrar-me uns quants anys en herbívors com el búfal i l'ocapi, i també en ocells migradors com els flamencs i els anàtids, sense deixar de banda els cocodrils, els nyus, les zebres o animals tan enormes com els hipopòtams i els elefants. Sí, en aquell magatzem gegantí també hi havia un elefant dissecat, tot i que presentava un aspecte que, essent indulgent, podria qualificar de llastimós. I això que, segons em va explicar el seu esperit, havia estat el cap d'una manada de cinquanta exemplars i havia viscut vuitanta-cinc anys, fins que, quan ja li faltava poc per al traspàs natural, uns traficants de vori el van matar a trets.

En fi, d'històries tristes me'n van explicar un munt, i ara tampoc es tracta de carregar-te la paciència. A més, no puc estar segur que tot el que em van explicar fos cert, si bé posaria la mà al foc que la major part dels esperits van ser sincers. D'altra banda, no calia ser massa llest per deduir que tots els cadàvers del magatzem eren allà o bé perquè no tenien prou interès per ser exposats al públic o bé perquè ja no posseïen la dignitat física suficient. En qualsevol cas, Balbina, no exagero gens ni mica si afirmo que durant aquell període al magatzem dels Verreaux vaig arribar a posar en dubte la validesa de la distinció que s'acostuma a fer entre animals racionals i irracionals.

També voldria destacar que la gran majoria dels esperits amb què vaig dialogar -en converses llarguíssimes i fluïdes, exemptes de distraccions materials- van preferir el paper de testimoni al de jutge; es limitaven a descriure les experiències que havien patit i vist els seus cossos, a donar compte dels fets dels quals tenien coneixença directa, i només en unes poques excepcions van defugir el llenguatge serè i sobri per abusar del to queixós propi de les víctimes. Una cosa era clara: la major part dels esperits eren allà dins perquè els germans Verreaux havien matat el seu cos i l'havien dissecat i, a pesar d'això, quasibé tots van optar

per la via desapassionada i objectiva, amb la qual cosa, al meu parer, els seus testimonis esdevenien més creïbles i útils. Però no voldria que et pensessis que en abstenir-se de jutjar explícitament els Verreaux, o els caçadors, els traficants i un llarg etcètera, aquests esperits els havien concedit el perdó. Al contrari: sospito que en el seu interior més profund els havien condemnat amb una inclemència equiparable a la de la gasela amb el lleó que li devora la cria que encara estava alletant.

A banda de practicar l'art de la conversa i capbussar-me en les vides d'altres esperits, no vaig deixar de dedicar part del meu temps a Opota, el meu estimat Opota. No sabia com acabaria, tot allò, però confiava que tard o d'hora permetrien que descansés en pau. I és que aleshores ja estava convençut que, igual que jo, el cos no reposaria fins que poguéssim

acomiadar-nos definitivament. No cal que et juri que, encara ara, continuem esperant.

Uns quants paràgrafs abans, he escrit alguna cosa així com que l'entrada al magatzem dels Verreaux va precedir una llarga etapa de tancament a la vida que m'envoltava, la qual cosa és estrictament certa si considerem que l'únic que vaig fer va ser parlar amb els esperits dels centenars de cadàvers que es conservaven en aquella sala colossal. En més d'una ocasió vaig intentar contactar amb l'esperit de gent que havia conegut en vida d'Opota i que sabia que era morta, però tan sols vaig poder sentir el crit esfereïdor de l'ànima d'un guerrer que havia estat capturat per una tribu enemiga i, després d'una sèrie de tortures que no vénen al cas, va ser decapitat amb una lentitud extraordinària, no amb un simple cop de matxet sinó amb una munió de moviments rotatoris molt lleugers que, realitzats per un expert, el van mantenir en vida fins que la jugular no resistí més. Potser havien passat seixanta anys, des d'aquells fets, però l'esperit, que com a mínim va tenir la sort que enterressin el cos del guerrer, continuava tan horroritzat com el primer dia. El cas és que, a més de desitjar que Opota rebés sepultura d'una vegada, tenia moltes ganes de comprovar si fora d'aquell magatzem se m'incrementaven els poders, i per això vaig rebre amb tanta alegria els primers raigs de llum consistents que il.luminaven aquella nau immensa des de feia mig segle.

Tot va anar tan ràpid que em costà una mica adaptar-me al canvi, però era evident que algú estava obrint a marxes forçades les finestres del magatzem. Aquest algú era una dona llarga i malgirbada que portava ulleres amb muntura de tortuga i vomitava renecs indesxifrables. Quan ja quasi havia acabat la seva tasca vaig adonar-me que, en realitat, en aquella nau no hi havia finestres, sinó diaris enganxats a unes obertures en forma de globus. I si et dic que la dona anava fent viatges amb una carretilla ja et faràs una idea de la quantitat de diaris que havia de desenganxar. M'hauria agradat contactar amb algun esperit més experimentat que m'aclarís què significava tot allò, però els meus esforços foren inútils, perquè ni el de l'elefant ni el del ximpanzè -els dos amb els quals em relacionava més sovint- no van respondre les meves preguntes. Era una prova que, en el món dels esperits, el desig no sempre és acció immediata; malgrat que tot el que succeeix en l'anomenat més enllà és regit per alguna llei, mai no hi ha res que romangui immòbil. I la irrupció d'aquella dona va ser

prou inesperada com per trasbalsar-nos una mica a tots plegats, fins el punt que, per uns minuts, vaig oblidar-me completament d'Opota per contemplar-ho tot des dels meus propis ulls, com si m'acabessin de parir en aquell moment.

Tot i que es movia enèrgicament, aquella dona tenia un aire ensopit, desesperançat, amb el rostre ample picat de verola i uns ulls lleugerament oblics que expressaven seriositat i aplicació. Quan enllestí la feina, s'aturà uns instants i mirà al seu voltant amb aire satisfet.

- Quanta merda apilonada! -va cridar, deixant-me astorat, i després se'n va anar sense preocupar-se de tancar la porta, una porta tan gran que, si hi hagués entrat viva, la

girafa dissecada hauria pogut passar-hi amb el cap ben alt.

Vaig quedar-me una estona analitzant les paraules de la dona i observant l'exterior del magatzem, un solar ple de runes, matolls i gats domèstics, però uns passos que s'apropaven em van apartar dels meus pensaments.

- Això és el que hi ha -digué la dona, que parlava amb un home alt i esprimatxat, vestit de negre i amb un barret de copa també de color negre.

- Verge santa! -exclamà l'home abans de treure's el barret. Els seus ulls foscos, ardents, profundament fixats sota les voltes de les celles més aviat sortints, semblaven desencaixar-se mentre recorrien la sala amunt i avall, com si acabessin de descobrir un tresor i els costés de creure's-ho.

- I diu que no està disposada a vendre res? -preguntà a la dona.

- No, ja em sap greu però no -respongué ella-. Què hi vol fer: l'Édouard i en Jules són morts i jo no tinc cap dret a fer-ne ús, d'aquesta col.lecció. Ara potser fa un any o dos que la tinc una mica abandonada, per això hi ha aquesta pols, però cregui'm si li dic que en aquesta sala hi ha mitja vida dels meus cosins. S'hi van passar tantes hores, caçant i dissecant totes

aquestes bestioles, i hi tenien tanta traça... Ja no en queden, de científics com ells. Vostè els va conèixer, senyor Darder?

- No, senyora Verreaux, no vaig tenir aquest gust, però n'he sentit parlar molt, i fins he llegit alguns dels seus articles, sobretot els que fan referència a la taxidèrmia. És un tema que m'interessa molt, sap? Per això, en saber que existien aquests animals, de seguida que he pogut he vingut a París. Però mai no m'hauria pensat que fos una col.lecció tan completa... És una sorpresa magnífica. Li faria res que m'hi entretingués una mica?

- No, faci, faci; però ja li he dit que no li puc vendre res.

En Darder procedí a repassar amb cura els animals. Era com si mai no hagués vist tal assortiment de cadàvers dissecats, tanta era la passió amb què cercava, escrutava i sospesava. De tant en tant estrenyia els llavis i cridava la cosina dels Verreaux per fer-li algun comentari sobre unes plomes que permetien assaborir el veritable vermell; el magnífic color de xocolata d'una cua o l'àgata fosc i lluent d'unes orelles. Ficava el seu nas eminent pertot arreu, i semblava que les patilles d'antracita que li davallaven fins a la meitat de les galtes ossudes fossin un instrument de precisió que l'ajudava a determinar la vàlua de cada peça. Però només s'adonà de la presència d'Opota en arribar al costat del cos, que fins aquell moment havia romàs amagat als seus ulls en trobar-se darrere d'un penjador ple de ferradures, capells i rampoines diverses.

- Senyora Verreaux! -va intentar cridar, però li va sortir un xisclet ofegat per l'emoció.

- Què vol ara? -demanà la dona, en to impacient.

- Què és això?

- No ho veu? Un negre. És un negre dissecat. L'Édouard i en Jules el van dur ja fa molts anys; em sembla que era el cap d'una tribu, però no n'estic segura.

- No en teniu cap més dada? No feien fitxes, els seus cosins? -preguntà en Darder, visiblement excitat.

- Hauríem de regirar els seus papers. Si no té pressa...

- No, no tinc cap pressa. I m'interessa molt l'origen d'aquest negre. De tota manera, me l'hauria d'endur -exigí en Darder mentre es treia una bossa de la butxaca-. Quant en vol?

- Ja li he dit que no venc res. No penso trair els... Ara que, ben mirat, potser...

- Perdoni, té raó. He estat molt brusc i no tinc cap dret a...

- Tres-cents francs i és seu -escopí la cosina dels Verreaux.

- Dos-cents -regatejà en Darder.

- Dos-cents cinquanta -proposà ella.

- D'acord -assentí ell, amb un somriure dibuixat als llavis.

- I ara que ja he fet una excepció, no vol pas endur-se res més? -demanà la dona, amb una dolçor felina.

- No, ara mateix no -respongué en Darder-. Té algun sac on posar el negre? -preguntà.

- Sí, un moment -digué ella abans de desaparèixer per la porta.

Mentrestant, ell es mirava l'Opota i reia, tot torçant la mandíbula. Era clar que el meu cos el feia feliç, però al mateix temps era evident que el menyspreava una mica, o almenys això em va semblar aleshores. La dona no va trigar ni dos minuts a tornar, i duia a les mans

un sac que originàriament devia ser blanc però que estava tan tenyit de marró fosc que hauries dit que l'acabaven d'empastifar amb una barreja de fang i mates d'herba enllotada.

- Aquí té el sac- va dir, deixant-lo als peus d'Opota-. Si vostè vol, quan l'hagi embolicat podem mirar si trobem els papers que necessita, encara que ho dubto.

Dos minuts més tard, la meva perspectiva del món material canvià per primera

vegada en més de cinquanta anys. Després de deixar enrere el magatzem, en Darder, que duia l'Opota carregat a les espatlles, seguí la cosina dels Verreaux pel solar abandonat fins arribar a un pati ple de magnòlies i parterres buits. Llavors van entrar dins la casa; la dona baixà per un corredor llarg amb rajoles escarlates, obrí una porta de bat a bat i s'endinsà en una cambra gran i fosca, atapeïda, des del terra fins al sostre, de prestatges amb llibres i blocs de notes.

- Vostè mateix... Si necessita alguna cosa em fa un crit i ja vindré. Ah, i sobretot no se li acudeixi endur-se res; si troba el que busca, apunti-ho aquí -indicà la dona mentre allargava

a Darder un llapís i un full rebregat.

- D'acord, moltes gràcies -digué ell.

- Si no li fa res... -començà ella.

- Sí, és clar, tingui, tingui -Darder s'eixugà amb un mocador les gotes de suor que l'ambient escalfat li feia perlejar entre el nas i la boca, i allargà uns bitllets a la dona.

Durant les quatre hores següents, va regirar de dalt a baix el despatx dels Verreaux, però, tot i que els ulls li brillaven amb intensitat, no em va donar la impressió que trobés el que buscava. No obstant això, es va entretenir molta estona amb un article titulat La terra del sol i signat per Édouard Verreaux, el qual, amb una predisposició d'ànim infundada,havia escrit que "el desert és un paratge hostil, nu, de sorres errants, despoblat i sense pluja, abrasat pel sol, àrid, erm i inhòspit com els cràters de la lluna". A mi m'hauria agradat aclarir-li que aquella imatge no passava de ser una representació fragmentària, aplicable tan sols a una petita porció del desert. M'exasperava que un home com Verreaux, que segons es diu travessà Àfrica en moltes ocasions, no hagués tingut cap interès a transmetre la veritat: en la majoria dels deserts hi creixen plantes, hi ha animals i hi plou; són terres de cel obert, d'un cel immens, esglaiador, diàfan, violentament blau, que es retalla en forma d'arc sobre l'infinitat de l'espai. El sol enlluernador dilueix els colors de la terra i el paisatge adquireix matisos inimitables: ocres suaus, pàl.lids verds-grisos, vermells apagats. En el desert, el mantell vegetal d'altres regions més privilegiades és esclarissat, paupèrrim, insuficient per cobrir la calba del terra, però això afavoreix que les muntanyes i els turons es destaquin allà lluny, austers i audaços, a través del cristall transparent de l'atmosfera. Rius sense aigua solquen els pujols, arruguen les planúries i van a morir en el fang ressec i escrostonat de llacs buits, molt apartats dels mars on desemboquen els rius cabalosos. I, de tant en tant, vents inesperats aixequen núvols de pols groga i et recorden que has de morir. Perquè quan bufa el vent, quan bufa de debò, vull dir, provoca remolins de pols a la fondalada, ones en els prats i terratrèmols en el cor.

Perdona que m'hagi deixat anar una mica, però és que en vida d'Opota ens vam fer un fart de vagar pel desert, i els nostres germans, el nostre poble, ha fet el mateix durant desenes de milers d'anys; potser per això no és tan estrany que en ple tombant de segle, quan sembla clar que ningú no vol els boiximans, aquests busquin el seu últim refugi en el Kalahari, "la gran terra assedegada", segons els exploradors que la van descobrir al principi del segle XIX.

Darder no era exactament un explorador i, de fet, després d'haver-lo conegut durant trenta anys, estic segur que si a Àfrica només hi haguessin anat naturalistes del seu tarannà les coses haurien anat més bé. Però aquell dia, al despatx dels Verreaux, vaig sentir que començava a odiar un home que gaudia llegint l'enfilall de disbarats que havien escrit els lladres del cos d'Opota. Fins que, per pura casualitat, quan el cel de París ja enfosquia i ell es disposava a marxar, li va caure a les mans un sobre gastat en què es podia llegir la paraula betxuana, la mare de la confusió que fins fa pocs anys va envoltar l'origen d'Opota, un

boiximà de raça pura, t'ho ben asseguro, Balbina. Després d'obrir el sobre cautelosament, Darder copià un paràgraf on s'explicava com havien aconseguit el cos i algunes futilitats que no vénen al cas.

A partir d'aquella tarda, Darder i Opota van esdevenir inseparables. Després de travessar França plegats, arribaren a Barcelona l'abril del 1888, just quan la ciutat era agitada per la febre de l'Exposició Universal. Recordo aquells dies amb molt de plaer, perquè de seguida em vaig adonar de dues coses. La primera, que Francesc Darder i Llimona estimava més els animals que les persones, sense que això vulgui dir que no estimés les persones; i la segona, que el meu cos, per primera vegada des que ens havien apartat de la nostra terra, gaudia d'una talaia digna, lluminosa, quasi privilegiada, des de la qual contemplar tot el que passava al seu voltant. Ignoro per quines raons Darder decidí col.locar-lo al costat de la finestra, però el cas és que des d'allà jo podia observar tant les persones i vehicles que circulaven per aquell tram del passeig de Gràcia com els visitants del Museu Zootècnic. A Opota sempre li havia agradat més observar que conversar i, potser per aquest motiu, en aquella època, quan jo sentia la necessitat quasi compulsiva de comunicar-me amb altres esperits, no era tant per parlar com per escoltar-los. M'explicaven històries i més històries i, per molt que fos conscient que aquestes no tenien ni principi ni fi, que eren eternes com l'univers, m'encantava donar voltes a la vida. Des de llavors que ho estic fent, però, a pesar de tot, no acabo de copsar el sentit de moltes coses. L'organització del món dels esperits, per exemple, continua semblant-me un autèntic misteri. Per què n'hi ha que reneguen dels cadàvers i n'hi ha d'altres que s'obstinen a donar-los vida més enllà de la mort? Com és que un esperit parli amb tu avui i demà ja no en vulgui saber res? Es poden morir, els esperits? Poden passar d'un cos a l'altre? Em seria fàcil omplir milers de pàgines amb preguntes sense resposta. Però només tinc les meves, de respostes, i encara. Perquè estic segur de molt poques coses. Sé que Opota i jo continuem units, i també sé que, tal com van les coses, és probable que encara triguem a separar-nos. Però no puc anar gaire més lluny. Únicament disposo dels records, les comunicacions -sempre incertes- amb altres esperits i la capacitat d'observar el que succeeix al voltant d'Opota, a l'entorn de mi mateix.

En arribar a Barcelona, la persona que vaig veure amb més freqüència, quasi cada dia, era Francesc Darder, que es passava moltíssimes hores treballant en el taller que tenia al costat del museu del passeig de Gràcia. En aquella època Darder comptava trenta-set anys, però n'aparentava uns quants més, ja fos a causa del costum de menjar només peix bullit i

fruita, pel seu caràcter laboriós o, el més plausible, per culpa de la seva complexió malaltissa. Llegir, escriure i pintar eren les seves principals activitats, però també dedicava part del seu temps als cadàvers que es conservaven en el museu, tot mostrant un interès especial per Opota, aquesta és la veritat.

De fet, quan estaven sols i creia que ningú no podia escoltar-lo, Darder parlava amb Opota. Sí, li comentava els seus projectes, les qüestions que el preocupaven o qualsevol anècdota que li passés pel cap, igual que si fos el seu confident. Òbviament, no n'esperava cap resposta, tot i que jo hauria donat qualsevol cosa per mantenir-hi un diàleg. L'endemà d'arribar a Barcelona, per exemple, després d'haver-se acomiadat del seu germà Antoni, que també era veterinari, Francesc Darder escrutà fixament els ulls d'Opota i digué:

- T'hi fixés? Tothom està pendent d'una andalussada que ens empeny cap a la ruïna.

Aquests de La Renaixença no sé pas què es pensen. Si a mi em sembla molt bé que enderroquin part dels quarters de la Ciutadella per fer-hi l'exposició, però que no em vulguin fer creure que amb això ens rescabalen de les putades que ens va fer Felip V. Per l'amor de Déu! Si l'únic que fan és llençar els diners, amb un daltabaix de festes i vestits que servirà per qualsevol cosa menys per a la reactivació econòmica!

Naturalment, en aquells moments jo no tenia ni la més remota idea del que Darder volia dir, però amb el pas del temps vaig anar adquirint, sobretot gràcies a ell mateix i també pel que sentia dir als visitants del museu, uns coneixements notables de la vida social barcelonina. I tinc entès que aquella primera Exposició Universal, tot i ser un èxit d'atracció popular, es tancà amb un dèficit considerable.

- Què hi fa un betxuana com tu en un país com aquest? -era la pregunta més recurrent de Darder, però també la que conduïa als comentaris més sucosos per part seva, com ara "si

poguessis, segur que em punxaries amb aquesta llança, eh?", o "un dia d'aquests et posaré un frac i sortirem a passejar per la rambla. Seràs el paio més elegant de Barcelona". Altres vegades s'asseia davant d'Opota i parlava llargament de dones, de política o fins i tot de qüestions tècniques com la piscicultura, la incubació artificial o la cria d'animals domèstics. Ja sé que el més probable és que no parlés directament amb Opota, que tan sols l'utilitzés per donar sortida als seus pensaments, però malgrat tot vaig començar a agafar-li simpatia, tanta que fins em sabia greu sentir que cada cop tenia una tos més sinistra.

Però al marge de la coneixença de Darder, l'estada al seu museu de Barcelona, que uns anys més tard es traslladà a la Diagonal, em serví per començar a treure alguna conclusió sobre el caràcter de les persones que passaven pel davant d'Opota. Resulta curiós, però estic convençut que les visions fragmentàries, les converses tallades, les mirades furtives i tots els actes mutilats que et puguis imaginar, que d'altra banda lliguen perfectament amb la idiosincràsia d'Opota, donen una visió més aproximada de la realitat que qualsevol estudi sociològic, tesi doctoral o reportatge televisiu. Només cal saber mirar, saber escoltar, i

t'asseguro, Balbina, que a poc a poc n'he anat aprenent.

I no crec equivocar-me si dic que, a pesar del que va fer amb Opota, Francesc Darder no era gens ímprobe. D'exemples en tinc a cabassos, però amb un de molt breu n'hi haurà prou. El seu germà Antoni era un infeliç, d'això no en tinc cap dubte. Sempre estava trist i tenia la impressió, gens errònia, que tot o quasi tot li sortia malament. Un dia, al museu, volia explicar a algú la mort del seu gos, però ningú no l'escoltava, perquè la gent no tenia temps i consideraven que era un plom. I saps a qui l'hi va acabar explicant? Al seu germà Francesc, que a més de ser pacient tenia ulls humans.

Però en Francesc també podia ser contradictori, com aquella nit del 1894 que, amb una poma mossegada a la mà, va comunicar a Opota que Barcelona tindria un parc zoològic.

- De moment començarem amb poca cosa, amb la col.lecció d'animals que l'Ajuntament ha comprat a Lluís Martí, però confio que ben aviat tindrem un dels millors

parcs d'Europa. Hi haurà animals de tot tipus, ferèstecs o exòtics, exposats a la vista del públic, i intentarem que els recintes reprodueixin tant com sigui possible les condicions ambientals que els animals trobarien en el seu lloc d'origen.

Sí, Darder va fundar el zoològic de Barcelona i el va dirigir durant uns anys. No en tenia prou dissecant animals morts que ara engabiava els vius i els condemnava a passar la resta de la vida tancats, veient com homes lliures, o nens lliures, que encara és pitjor, els observaven encuriosits, atemorits, admirats i tots els adjectius que vulguis posar-hi. Tant se val. Ningú no se la mereix, aquesta fi. Ningú. I, si algú els hagués donat aquesta opció, tots, repeteixo, tots els animals del zoològic haurien preferit que el carceller els hagués abatut a trets. Qualsevol cosa abans que sentir que els dies són llargs, mortals, que fa massa temps que encara ets viu i que donaries qualsevol cosa per deixar d'existir.

Jo no sóc tan diferent dels animals del zoo; només tinc la sort que no em veuen, però com que sí que veuen a Opota és quasi com si estigués tancat al zoo. Per això em va molestar tant que Darder, un home assenyat i cordial, tractés aquest tema amb certa lleugeresa. Sé prou bé que, per a ell, la finalitat del parc zoològic no era únicament ornamental o de curiositat, sinó científica i cultural. Però en nom de la ciència i la cultura també es poden fer bestieses, com ara la d'exposar al públic un pigmeu viu en el parc zoològic de Nova York. I cito aquest exemple perquè Darder i un bon amic seu, el banyolí Vidal, van tocar el tema en una conversa que van mantenir davant d'Opota.

- Sembla ser que al cap d'uns anys d'estar tancat amb un ximpanzè el van deixar anar i va anar a viure en una granja, però poc després es va suicidar -digué Vidal.

- No m'estranya gens, pobre home -comentà Darder, pensarós, mentre dirigia una mirada fugaç a Opota-. Què faries tu, si de cop i volta et trobessis exposat en un zoològic africà? Ha de ser molt desagradable, absolutament demencial...

- No sé si n'hi ha per a tant -intervingué Vidal-. En primer lloc, dubto que a Àfrica hi hagi zoològics i... Al cap i a la fi, vols dir que tenen sentiments com nosaltres, aquests salvatges?

-...

- Què em mires, així? O ara em diràs que aquest negre teu de la llança sentia i pensava igual que nosaltres, que si us haguéssiu conegut podríeu haver estat amics! Vinga, Francesc, no em prenguis el pèl! Potser sí que són humans, però d'una raça inferior, molt més propera als monos que no pas als homes. Que no veus com se'l mira, la gent?

- Ja, però... En fi, no vull pas discutir; suposo que tens raó -concedí Darder, deixant-me tan indignat que si hagués pogut, quan uns minuts més tard ens havíem quedat sols i m'explicava que potser aquell estiu aniria a Banyoles per veure l'estany, l'hauria deixat nu sobre el pedestal d'Opota, dissecat amb el plàtan que tenia a la mà, i amb un rètol que digués "cap de tribu de la raça superior".

Però malgrat aquest desengany i algun altre que no fa al cas, la relació entre Darder i Opota continuava sent força harmoniosa, entre altres raons perquè els monòlegs del científic em mantenien ben informat. Fins que un vespre, crec recordar que era al final del 1909, mentre Darder acabava de pelar una taronja, es mirà Opota d'una manera estranya i li va dir:

- Nano, em fa l'efecte que et deixaré reposar una temporada. Ja fa més de vint anys que estem junts i no has fet ni un sol dia de festa. No, seriosament, saps què passa? Aviat m'arribaran peces noves per al museu i tinc molt poc espai... I no és només això, sinó que aquí on ets ara no acabes d'encaixar en el conjunt, no hi encaixes gens, millor dit. Potser més endavant crearé una sala més adient, on et sentis...

Va haver d'interrompre el seu discurs a causa d'un atac de tos prolongada i irrefrenable i d'una sèrie d'espasmes que l'obligaren a prendre seient al davant d'Opota. La taronja li va caure al terra i per un moment em va semblar que es desmaiava, però al cap d'uns minuts continuà:

- Em faig vell i estic malalt, però tinc tanta feina per fer encara! No, només et volia dir que si tot va bé, no sé si en aquest mateix museu o en algun altre, crearé una sala on hi haurà altres homes dissecats. Ja veuràs que així no et sentiràs tan sol -afegí abans de tancar la porta i deixar-me amb els meus exercicis espirituals.

En certa forma, la porta que Darder va tancar aquell vespre no es tornà a obrir en molt de temps, perquè l'endemà mateix es va endur Opota del museu i el traslladà al soterrani de casa seva, al qual s'arribava per una escala tortuosa. El soterrani feia olor de formol i àcid fènic i estava ple de llibres vells i despulles dissecades, però el que em cridà més l'atenció fou l'aire misteriós que ho envoltava tot, des de les mòmies que a partir d'aquell moment compartiren sostre amb Opota fins a la multitud de cranis que, malgrat no tenir ulls, semblaven controlar el que succeïa a l'estança. No vaig arribar a resoldre'l, el misteri del soterrani, però durant els sis anys llargs que va passar-hi Opota vaig veure i escoltar prou coses com per conjecturar que aquell ambient era propi del secret més ben guardat: el de la vida i de la mort. El destí desconegut de tots aquells cadàvers, ossos i fragments de còrpores ho sufocava tot, potser perquè aquella sala, proveïda de l'instrumental necessari per obrir els morts en canal, desmembrar-los i disseccionar-los, era com un símptoma que la mort no existia, que només em quedava la vida eterna... però crec que serà millor que no m'entretengui més amb aquestes divagacions, més pròpies d'un dropo que d'un esperit seriós.

Durant els sis anys que Opota va romandre al soterrani, Darder va baixar-hi en comptades ocasions, potser quatre o cinc vegades, i cada cop se'l veia més aixafat: els cabells la barba i el bigoti, blancs com el plomatge d'un mascarell; la mirada trista com la d'un gos apallissat; l'esquena torta com una branca a punt de caure; i el pitjor de tot era aquella tos pertinaç, tan brutal que l'obligava a plegar-se i estrènyer els punys en plena enervació. Però a pesar de tot conservava un entusiasme admirable, i la dràstica reducció dels soliloquis davant d'Opota fou compensada per la intensitat de les trobades: un devessall de relats farcits d'anècdotes i confessions que em donaven material per reflexionar fins la propera cita. El lligam amb Darder, l'interès per l'home que va treure Opota del magatzem dels Verreaux, s'enfortí precisament en el període menys favorable, però el veterinari d'ulls ardents sempre em deixava amb molts dubtes que no vaig poder aclarir fins uns anys més tard. A partir del 1910, any en què va promoure la primera Festa del Peix, Francesc Darder consolidà la seva relació amb Banyoles, ciutat amb la qual va encapritxar-se tant que, a més de repoblar l'estany i crear el Laboratori Ictiogènic, va fundar un museu i el va regalar a l'Ajuntament. Encara recordo aquell matí de setembre del 1916 que, mig atabalat, baixà al soterrani per donar la bona nova a Opota.

- Ja ho tinc tot lligat, nano. D'aquí a un parell de setmanes et duré a Banyoles; obrirem un museu que durà el meu nom, i tindràs una sala on no et sentiràs gens estrany... Bé, de fet a molts dels que vindran amb tu ja els coneixes -va dir, tot donant una ullada al seu voltant-. Ja veuràs que t'agradarà molt, Banyoles; el poble és molt bonic i la gent pacífica i treballadora. I tenen un estany, ah, amic meu, quin estany! Estic segur que si el poguessis veure estaries d'acord amb el meu amic Vidal quan parla d'un quadre sublim: postes de sol

enlluernadores, muntanyes emmirallant-se a l'aigua, horitzons pirinencs, remocions d'esperit i, per si fos poc, una placidesa tal que només s'interromp quan alguna ventada provoca ones de colors variats que, majestuoses, ens recorden que al final del viatge només ens quedarà la memòria. N'estic tan content, dels banyolins, que quasi segur que em compraré una casa allà per passar-hi llargues temporades, o almenys tan llargues com pugui, perquè ja deus haver notat que estic força xacrós, eh? Però no pateixis, et vindré a visitar sovint i, quan ja em sigui impossible, estaràs en bones mans, ja ho veuràs.

Dues setmanes després, Opota fou traslladat a Banyoles amb honors de cap de tribu; en lloc de dur-lo en la camioneta on viatjaren la resta de peces de la seva col.lecció particular, Darder el situà de copilot en el Morris "Oxford" que s'acabava de comprar. Naturalment, el cos anava empaquetat de dalt a baix, però no vaig haver de fer cap esforç per advertir els edificis, que venien un rere l'altre, i els carrers innombrables, i els pocs cotxes que circulaven, i els tramvies, i els camions. I les vies de tren, a l'esquerra i a la dreta, tantes que no podia comptar-les. Evidentment, com ja m'havia passat en el viatge a París i en desplaçar-me d'aquesta ciutat a Barcelona, anava de sorpresa en sorpresa, però el bagatge que he adquirit des d'aleshores m'aconsella estalviar-te els pensaments que em bullien al cap quan veia tantes coses desconegudes. Tot és qüestió de perspectiva, i la meva ja no té res a veure amb la d'un boiximà que mai no ha sortit de la seva terra. No obstant això, sí que vull recordar que em fixava especialment en les cases que s'anaven fent més altes, i en els carrers cada vegada més nombrosos. I en el soroll, que era immens. El corrent humà avançava implacable, com si tothom tingués molt clar on havia d'anar, i això va fer que tornés a tenir por. Por del desconegut, por d'un continent estrany, por pel destí d'Opota... La por d'un esperit que viu en un món que no està fet per a ell i veu com el seu propi univers li fuig dels dits.

Era com si fins aquell moment no m'hagués adonat de les vicissituds que havíem passat el meu cos i jo mateix, o potser tot es reduïa al fet que havia preferit acomodar-me a la situació, gens menyspreable, en què ens trobàvem primer al museu i després a la casa de Darder. Però el trasllat a Banyoles posà de manifest que em mancaven moltes respostes, i en això no he millorat gaire: vuitanta-dos anys després continuo en un petit món isolat, ple de besllums i ambigüitats. Les meves converses amb altres esperits, per exemple, són una barreja de la realitat i la ficció? Les veig físicament, les persones i les coses? O bé es tracta d'un desig incontenible de veure-les? Sigui com vulgui, Balbina, tinc molt clar que, igual com quan els Verreaux ens van dur fins al port de Marsella, em trobo a bord d'una nau, que és la pròpia existència, i estic plenament decidit a solcar el gran mar del futur en companyia d'Opota.

El temor que sentia en travessar Barcelona va anar perdent força a mesura que deixàvem enrere la ciutat, potser perquè el paisatge s'anà suavitzant o potser perquè Darder,

que conduïa sense quasi dirigir la paraula a Opota, de vegades a una velocitat tan gran que el Morris s'inclinava d'una banda a l'altra i el motor els roncava a les orelles, oferia el que se sol descriure com la viva imatge de la felicitat. Es notava que aquell viatge i tot el que comportava li feia molta il.lusió; dues hores i mitja després de sortir de Barcelona, la brillantor dels seus ulls em revelà que estàvem a punt d'arribar. El Morris circulava pel capdamunt d'una vall força ampla i resseguia les ribes d'un llac seductor, net, d'un blau molt pàl.lid que contrastava amb la geografia verda i ocre que l'envoltava. Va ser la primera i única vegada que vaig veure directament l'estany de Banyoles, però la impressió d'equilibri i serenitat va ser tan intensa que des d'aleshores m'he sentit feliç de trobar-m'hi tan a prop, amb prou feines a un quilòmetre en línia recta.

Ignoro si Darder ho va fer per ell mateix o per l'Opota, allò de conduir a la vora de l'estany en lloc d'anar directament al museu, i de fet m'és igual. Només sé que em va fer un gran favor i alleugerí el meu neguit, que d'altra banda s'anà reduint a mesura que em feia càrrec de la situació. Perquè aviat vaig descobrir que Banyoles era un poble molt tranquil i alhora vital, amb una gran quantitat de mainada que semblava gaudir d'allò més amb la visió d'Opota, sí, però també amb la de molts altres cossos dissecats, sobretot el del lleó, el caiman i el cangur. De fet, des que vam arribar fins que es va inaugurar el museu encara van passar algunes setmanes, però molt abans de l'obertura oficial ja havien desfilat per aquelles sales quasi totes les criatures de Banyoles, més que res perquè el museu es trobava al mateix edifici de les escoles, amb les quals va compartir espai durant uns quants anys, i perquè Darder no podia resistir-se als precs dels infants encuriosits.

Quan finalment aparcà el Morris a la placeta dels Estudis, Darder va baixar del vehicle i s'adreçà a un home pràcticament calb que llegia la Gazeta Banyolina assegut en una cadira de fusta, just al davant de l'edifici on s'emplaçaria el museu.

- Bona tarda, senyor Darder -digué l'home, amb els ulls, verds i poc expressius, fixos sobre el Morris-. Ha tingut bon viatge?

- Tot ha anat molt bé, Lladó, gràcies. Que porta res de nou el diari?

- Doncs miri, diu que l'altre dia van veure un aeroplà que venia de França. Sembla que volava a gran altura, però el van conèixer per dues llumetes que semblaven estrelles.

- La guerra, la maleïda guerra... Què ens està passant, Lladó?

- A nosaltres rai, que la seguim sobre el paper. No ha sentit l'adagi? "Bona és la guerra, lluny de nostra terra".

Els dos homes van conversar una bona estona sobre les misèries de la sagnant contesa, que continuava devastant nacions però afavoria indirectament els banyolins. Hi

havia més feina i els jornals s'apujaven, de manera que el diner corria amb una fluïdesa estimable. Segons va explicar Lladó, una firma forastera projectava la instal.lació d'una important fàbrica d'adobs a les antigues naus de can Rabassa, i també es parlava del possible trasllat dels telers que els Gimferrer feien funcionar des de feia anys a Mata. La guerra de trinxeres exigia quantitats enormes de sacs terrers...

- Devia arribar ahir, no, la camioneta? -va preguntar una mica bruscament Darder, tot posant fi als comentaris de Lladó sobre la incorporació a files, a França, dels germans gabrielistes que pertanyien a la comunitat que l'orde tenia a Banyoles.

- Sí, sí, ahir a la tarda. I es va muntar un bon rebombori amb la mainada, perquè ja es pot imaginar com es van posar quan entre en Mas i jo vam començar a descarregar tots els exemplars. Però no pateixi, que ja els vaig explicar de seguida que la col.lecció és importantíssima i que gràcies a la providència, és a dir, a vostè, ha anat a parar a Banyoles.

I és que per més rica i exuberant que sigui la nostra fauna, sense vostè mai no ens hauríem proveït d'aquest assortiment de bestioles. És clar que, fora de llúdrigues, caps de senglar i algun bernat pescaire, jo mai no havia vist cap animal dissecat, per aquí.

En Lladó, que amb l'obertura del museu obtindria la feina de conservador gràcies a la intercessió del doctor Castañer -director del balneari de la Font Pudosa i bon amic de Darder- va dur el cos empaquetat d'Opota a dins de l'edifici sense fer cap més comentari. Ben aviat vaig adonar-me que ho feia sovint, això; parlava una hora seguida i després tancava la boca i tan sols l'obria de nou, amb sort, per emetre algun monosíl.lab. Aquell dia, per exemple, no va dignar-se respondre amb la veu cap de les preguntes que li formulà Darder; ho feia amb moviments de cap afirmatius o negatius. Jo estava convençut que en desempaquetar el cos d'Opota li ressorgiria la loquacitat, però es limità a mossegar-se el polze de la mà dreta durant una bona estona. De tota manera, el que em cridà més l'atenció fou que Darder li ordenés acte seguit que col.loqués el meu cos en una vitrina i "en actitud de combat". Per a mi, això significava que Opota era important i que calia que cridés l'atenció, però mai no m'hauria imaginat, Balbina, que anys després s'arribés a fer tan famós.

Com ja saps, el Museu d'Història Natural s'obrí oficialment el 22 d'octubre del 1916, en un acte solemne i multitudinari que, entre altres coses, serví per demostrar l'agraïment i simpatia que Banyoles sentia per Francesc Darder. Quan va inaugurar-se, el museu era força diferent d'ara, més que res perquè encara no s'havien traslladat les escoles i hi havia molt poc espai, amb tres úniques sales on s'apilonaven totes les peces. No tinc cap intenció de ser exhaustiu, però perquè te'n facis una idea et diré que allà hi havia un caiman molt gros, tortugues i serps, una parella de lleons, un grapat de mones, un búfal, un cérvol i un cangur. El museu també comptava amb un estruç, un xai amb dos caps, un cigne i una llarga sèrie d'aus: moixons, esparvers, falcons... Però tots aquests cossos es trobaven separats d'Opota, perquè ell tenia el privilegi de presidir l'anomenada Sala de l'Home, on, a més d'una col.lecció de cranis d'extraordinària varietat, s'exposaven pells humanes dissecades, algunes

mòmies amb molt mal aspecte i fetus humans en flascons.

No era un escenari molt diferent del de la meva arribada a Europa, perquè sempre havia estat envoltat de cadàvers i d'esperits més o menys disposats a dialogar i ni tan sols el fet que el meu cos estigués exposat al públic representava cap novetat per a mi, però sí que era el primer cop que notava que Darder s'allunyava. Sí, al soterrani de casa seva ja havia viscut períodes força llargs sense veure'l, però en aquesta ocasió era diferent. No ho dic pas perquè només vingués a Banyoles a passar alguna temporada al balneari mentre pintava i admirava l'estany des de l'assolellada miranda de la pesquera de l'oca, ni tampoc perquè cada

vegada es deixés veure menys pel museu que duia el seu nom. Ho dic per la seva salut, que empitjorava dia rere dia sense que ningú no pogués fer res per impedir-ho.

I ell devia pressentir-ho, que se n'anava, perquè en les comptades ocasions que apareixia pel museu s'hi entretenia més del compte, i molt sovint marxava amb els ulls aquosos. Recordo, per exemple, aquella visita que ens va fer el maig del 1917 en companyia del pintor Llimona. I recordo sobretot que, malgrat que feia més de dues hores que havia dit que tenia pressa per tornar a Barcelona i que abans havia de fer un parell d'encàrrecs, Darder contemplava des de la finestra la trajectòria obliqua de la pluja, que un vent impetuós de primavera esmicolava i desviava de la mateixa manera que la tempesta tomba i mescla les espigues d'un camp de blat. Era obvi que hauria donat qualsevol cosa per quedar-se allà amb

nosaltres, o almenys aquesta és la sensació que jo vaig tenir. El que sí és segur és que ja no el vaig tornar a veure.

De fet, no en vaig tenir més notícies fins al cap d'un any. Era un matí calorós i amenaçava tempesta. Les finestres del museu estaven obertes i permetien sentir la remor de Banyoles, sempre amb el mateix to, com un eixam d'abelles en el rusc. Des de la placeta dels

Estudis arribaven els crits dels nens que jugaven a saltar i a parar, a lladres i civils i a esgrima amb dues fustes. Una pudor densa, de plomes cremades i adobs de garrí, carregava el cap, fins i tot el cap virtual d'un esperit, com el cava i l'olor de bunyols per Setmana Santa. De cop i volta, vaig sentir la veu d'en Lladó a la sala del costat, però no podia entendre el que deia. Fins que entrà a la Sala de l'Home, on hi havia un grup de nenes barcelonines en companyia de dues professores i, adreçant-se a aquestes últimes, la seva veu es tornà més forta, com un tro llunyà que s'anés acostant.

- El senyor Darder és mort -va dir.

Durant uns segons, en Lladó va romandre immòbil; se'l veia més vell, desmanegat, abatut per la notícia que li acabaven de comunicar per telegrama i ara s'encarregava de transmetre a tothom que el volgués escoltar. De seguida vaig advertir dues coses: la primera, que Lladó apreciava profundament Francesc Darder; la segona, que odiava els imponderables, sobretot si l'afectaven tant que el treien del seu aïllament habitual per projectar-lo violentament a una situació exterior força desagradable.

I jo? Què sentia jo en assabentar-me que Darder havia mort? Fins i tot ara, que han passat més de vuitanta anys, tinc moltes dificultats per respondre aquesta pregunta, de manera que em limitaré a dir que, en certa forma, em va saber greu perdre'l de vista per sempre més, tot i que sóc conscient de l'alt grau d'inexactitud que conté aquesta afirmació en

boca d'un esperit. El que és indiscutible és que amb la mort de Darder vaig perdre definitivament la meva principal font d'informació global; era una pèrdua pressentida des de feia mesos, però no per això fou menys penosa. Malgrat conservar intactes les meves facultats retrospectives, hi ha determinades escapçadures del passat que em resisteixo a recordar vivament, potser perquè sento que m'obliguen a replantejar-me la meva existència,

que m'aclaparen amb la sensació que he de fer un inventari ràpid de l'univers, igual que un home que somia mira d'explicar-se l'absurditat de la seva situació assegurant-se que somia. Perquè la mort de Darder em situà en un món desconegut que de sobte deixava de ser familiar i amollava un torrent de terror. La seva desaparició física m'empenyia a pessigar-me per veure si estava veritablement despert, però com que això no m'era factible m'obstinava a pensar en qüestions tan inimaginables i incalculables com els terribles paranys de l'eternitat, allò que no es pot conèixer més enllà d'allò desconegut o les involucions i les interpretacions nauseabundes del temps i l'espai.

Però passen volant, volant, els anys fugissers, i a mesura que l'ombra de la història feta per imbècils viciava fins i tot l'exactitud dels rellotges de sol, creixia cada cop més el meu desassossec, la desorientació d'un esperit que no sap ni en quin món viu. Quan Darder parlava amb Opota, amb quatre frases seves en tenia prou per situar-me, per gaudir d'un equilibri derivat de la convicció d'entendre el que estava passant, però després de la seva mort vaig passar una llarga temporada immers en un estat d'inconsciència quasi total, o si més no de lucidesa relativa. Veia molta gent, sí, i també llegia tots els diaris i revistes que Lladó devorava durant hores i hores assegut a la Sala de l'Home, un allau d'informació que difícilment podia assimilar perquè, de cop i volta, tot es reduïa de nou a l'obsessió folla de la bèstia que gruny per la recerca de l'aliment. Era una mica com la maledicció de la batalla i de la fatiga, la lluita per la vida que condueix l'home al verro. Era la necessitat de fer front als meus temors, de combatre la degradació total i l'horror d'haver generat una infinitat de sensació i de pensament dins d'una existència finita. Sí, per primer cop des de feia molt de temps vaig tenir por de morir, de separar-me definitivament d'Opota no perquè l'enterressin a ell sinó perquè jo deixés d'existir. Potser per això, els anys posteriors al traspàs de Darder vaig eludir al màxim el tracte amb el cos i amb mi mateix; el que succeïa al meu entorn ho recordo molt bé, però és com si una boirina conferís un aspecte confús a l'esfera personal.

Les converses amb els esperits de les mòmies i amb els esperits d'alguns dels animals del museu se'm barregen en la memòria amb la lectura al ritme de Lladó de Vida Banyolina i, més tard, d'Horizontes, amb els nombrossíssims intents fracassats de parlar amb l'esperit de l'home que em va treure del magatzem dels Verreaux i amb fets històrics, locals o d'abast més ampli, que no podia obviar per molt que ho intentés. Com per exemple la publicació del real decreto pel qual Banyoles era elevada, el 1920, a la categoria de ciutat, o la visita aquell mateix any d'Àngel Guimerà, que m'observà una bona estona des del darrere de les seves ulleres i preguntà al seu amic Duran que si ningú no havia pensat mai que Opota podria ser el protagonista d'una obra dramàtica. I dos anys després el jove Xavier Cugat, el "Sarasate modern", que accedí a actuar a Banyoles abans de començar una gira per l'Europa central i també s'aturà uns segons davant d'Opota per observar-lo des del darrere d'unes ulleres, amb una mirada tan tendra que fins i tot Lladó, que no el coneixia de res però acabava de llegir en un programa que aquell artista era un màgic del violí, s'estranyà en veu alta que un personatge tan important i tan enclenxinat pogués fixar-se en un negre escarransit. I quasi immediatament després la dictadura de Primo de Rivera, que comportà l'empresonament durant uns dies de tots els membres del Consistori banyolí i conduí Lladó a un estat d'abatiment tan llastimós que, sense parar de blasmar l'arbitrarietat comesa pel nou règim, no feia res més que sanglotar i resar, no pas perquè traguessin els antics regidors de la presó sinó perquè no tanquessin el museu. En aquella època, Lladó ja mostrava els primers símptomes d'una malaltia que l'anava consumint molt lentament, però mantenia el costum de llegir totes les publicacions que podia aconseguir. Quan acabava les sessions de lectura, el conservador del museu caminava a passes lentes cap a la finestra que donava a la placeta dels Turers; després s'asseia davant la taula i hi reclinava el cap; i allà s'estava, quiet i callat, amb el dolor pacient de les dones negres, amb el dolor dels bous, amb el dolor de les criatures mudes. I és que si els anys que seguiren la mort de Darder van tenir alguna virtut per a mi fou la de projectar-me amb més força que mai els meus orígens africans i, paradoxalment, donar-me temps i serenitat per comprendre el que succeïa al meu voltant i acceptar que cada any que passava em tornava més occidental, més europeu.

Van ser uns anys estranys i difícils de recórrer, entre altres raons perquè el nombre de

visitants escassejava cada cop més. De vegades, quan no hi havia visites i Lladó s'entretenia rellegint alguna crònica o traient la pols dels prestatges, s'instal.lava al museu un silenci punyent, adolorit, comparable al que, el 1927, presidí l'enterrament dels soldats banyolins morts en campanya durant la guerra del Marroc. Era un silenci tan intens que, sobretot quan plovia i se sentia l'eixordadora força de l'aigua damunt els arbres, em convidava a aprofundir en el món dels esperits, que, malgrat la meva experiència de quasi cent anys, se'm continuava presentant com un autèntic misteri. Només sabia que allà hi havia molta llum, que hi havia un aire molt més respirable i que no hi havia el temps per mesura, però en molts aspectes continuava tenint tants dubtes com poc després de la mort d'Opota. I malgrat l'enorme quantitat d'intents que vaig arribar a fer, mai no vaig ser capaç de contactar amb l'esperit de Francesc Darder. M'hauria agradat moltíssim, parlar amb ell, i no tant per saber el que pensava com perquè s'adonés que, efectivament, jo existia i tenia coses a dir. I, entre moltes altres qüestions, m'hauria agradat fer-li notar que els conceptes del bé i el mal desenvolupats per l'home no equivalen necessàriament a la llei natural, l'única que determina la posició de cadascú en el món dels esperits.

Tot i que fa un moment t'he comentat que en aquella època no ens venia a veure massa gent, la veritat és que sí que vam rebre alguna visita interessant, com ara la del pintor Santiago Rusiñol, que l'hivern del 1928 passà una temporada a Banyoles, a casa del seu amic Pigem. Recordo que Rusiñol es presentà al Darder cofat amb boina basca i enfundat en un macfarlan força extravagant. A més, pudia a tabac i a beguda forta, o almenys això és el que comentà en Lladó un cop l'artista ja havia marxat. El cas és que si miro enrere no em costa gens trobar altres visitants il.lustres, com ara el rei Alfons XIII, que es desplaçà a Banyoles un any abans de la proclamació de la II República i, segons vaig poder llegir a Gent Nova, va presidir a la Puda una recepció deslluïda i abreujada per la pluja i les avaries tècniques de l'enllumenat.

De la fi del regnat d'Alfons XIII me'n vaig assabentar de primera mà gràcies al fet que, pocs mesos abans, un Lladó cada cop més consumit s'havia comprat un aparell de ràdio, un dels pocs que devia haver-hi a Banyoles en aquella època. Per tant, és probable que Lladó i jo fóssim dels primers banyolins a posar-nos al corrent de la transcendental nova. No obstant això, i en contra del que m'esperava, el conservador del museu no va sortir al carrer a divulgar l'arribada de la república, i fins i tot va fer un gest de sorpresa i alegria quan el seu amic Cinto entrà al Darder i li mostrà la portada d'El Banyolí.

Si bé en Lladó era un republicà convençut, no feia falta ser perspicaç per adonar-se que el període d'expectació que s'obrí amb la caiguda de la monarquia no va respondre a les esperances que ell hi havia dipositat. Així, poc abans que fossin empresonats un grup de banyolins adherits a l'Estat Català que Companys proclamà a Barcelona, Lladó semblava molt encaparrat per la lectura dels diaris i les notícies de la ràdio, i es posava les mans al cap quan el seu amic Cinto li deia que, al cafè, els botiguers parlaven de crisi; els propietaris, de la qüestió agrària; els fabricants, de vagues i de minva de les comandes... Recordo perfectament aquella nit que uns grups, desobeint un ban acabat de publicar, es resistien a dissoldre's i la guàrdia civil resolgué la qüestió amb descàrregues disparades enlaire. En Lladó, que com quasi cada nit havia anat a la Fonda Flora a prendre's un got de llet, fou sorprès en ple carrer per l'espetec dels trets i el trepig de les corregudes, i sense pensar-s'ho dues vegades va refugiar-se al museu, del qual sempre portava la clau al damunt. L'endemà no va dir res a ningú, però aquella nit, quan gairebé es podien sentir els batecs del seu cor per sobre de la respiració apressada, comentà en veu alta, com per a ell mateix, que mai no havia obert cap porta tan de pressa ni havia trobat tan secundaris els seus problemes físics.

Poc després, els fets donaren la raó als pessimistes, i una part de l'exèrcit s'aixecà

contra la república. La sublevació desvetllà la revolució, amb les seves conseqüències, i Banyoles no se n'escapà. En Lladó mantenia obert el museu perquè molt de tant en tant encara el visitava alguna escola, i de fet el convertí en la seva casa, ja que li feia molta por sortir al carrer. El seu amic Cinto, que era una mica menys poruc, l'informà de la fumerola de la plaça del Monestir, on cremaven piles de mobles, altars i imatges, de la invasió del convent de les Carmelites, dels assassinats arran de cuneta i de tants altres fets que succeïren a la ciutat en aquella època. Alguna vegada, en Lladó gosava treure el cap per la finestra i veia passar cotxes amb fusells a les finestres i matalassos al damunt; gent armada -forasters i banyolins- transitaven a totes hores, i moltíssimes famílies vivien jornades de pànic i de tristor. Fins que, en assabentar-se que els locals dels Catòlics, la Lliga i l'Esport van ser confiscats després de devastar-ne els arxius i biblioteques, el conservador del Darder decidí tancar el museu i refugiar-se en el soterrani de la masia d'uns parents de Fontcoberta. Era evident que la gent irada, els trets i els aldarulls no feien per a ell, i estava tant capficat amb l'empresonament o amb la desaparició violenta d'amics i coneguts que, sense ni plantejar-se que era massa gran per ser cridat a files o molestar ningú, optà per recollir-se en un lloc segur fins a la fi de les hostilitats.

Mentrestant, la vidà local seguí el seu curs al compàs de la revolució i de la guerra, i el Museu Darder tan sols va rebre tres o quatre visites destacables, totes inesperades i molt breus. La primera, la d'alguns membres del Comitè de Guerra, que entraren a l'edifici de la placeta dels Estudis per comprovar si hi havia imatges, quadres o símbols religiosos. Per un moment vaig témer que en no trobar res del que buscaven s'acarnissessin amb Opota o amb algun altre cadàver, però es van limitar a aixecar el tapall que cobria els genitals del

meu cos i fer algun comentari sarcàstic, la qual cosa ja havia passat moltes vegades quan el museu estava obert al públic i posteriorment es repetí en nombroses ocasions. Com que els del Comitè de Guerra van esbotzar la porta de l'entrada i no es preocuparen de reparar-la, tot feia preveure que a partir de llavors s'acabaria la tranquil.litat que em permetia conversar pausadament amb altres esperits i concentrar-me en la meva relació amb Opota, una relació que intuïa que havia d'anar a més. Els silencis prolongats eren ideals per reflexionar sobre les nostres possibilitats d'acció conjunta, i si no vaig arribar a actuar fou perquè encara no en sentia la necessitat. Però llevat de les incursions de la mainada, que amb les seves converses em mantenien mínimament informat del que passava a l'exterior (un avió Katiuska va caure a l'estany, la clínica militar estava saturada, el front cada cop era més a prop, Largo Caballero i Manuel Azaña pernoctaren a Banyoles camí de l'exili...) no vam rebre cap més visita inquietant fins al febrer del 1939. A primera hora del matí, Banyoles semblava deserta, i des de la Sala de l'Home s'escoltaven descàrregues i trets que provenien de la muntanya i s'apropaven a la ciutat. Unes hores més tard, començaren a parèixer els primers soldats

republicans que pertanyien a un exèrcit descompost i desmoralitzat que se n'anava cap a França. Tots passaven de llarg, menys dos soldats gallecs, molt joves, que s'aturaren al Darder pensant que potser hi trobarien menjar. Anaven ben despistats i parlaven amb tanta rapidesa que em costà entendre'ls, però recordo perfectament que després de fer-se voluntaris al bàndol de Franco es passaren al republicà perquè donaven deu pessetes de jornal, i que estaven decidits a tornar al costat nacional perquè ja no hi havia res a fer. Això van explicar-ho a la mare d'un dels nens que freqüentava el Darder, la qual va atendre els precs que li féu el seu fill perquè ajudés els dos soldats famolencs. Els dos joves, que portaven boina, marxaren més que satisfets després de cruspir-se un plat d'escudella calenta i un tros de botifarra negra, però una setmana més tard, i ja a través d'en Lladó, vaig saber que els van trobar morts al costat mateix de la cuneta de la carretera d'Olot, prop de Serinyà.

Abans que tornés en Lladó, que no va fer-ho fins que es cerciorà que s'havia nomenat la comissió gestora provisional de Banyoles i que era presidida pel seu amic Boix, encara vam rebre alguna visita més, com ara la d'uns escamots de tropa mora que van acampar entorn d'una foguera a la mateixa placeta dels Estudis. Els marroquins, que no tenien la pell tan fosca com Opota però eren molt menys pàl.lids que la majoria dels banyolins, van pul.lular pel museu una bona estona i foren objecte de la curiositat de la mainada, sense que es produís cap incident remarcable. Uns dies després va entrar al museu el general Cabanillas, cap de la divisió a què pertanyien les tropes d'infanteria que van ocupar Banyoles, i es mostrà tan interessat per les col.leccions de cadàvers que preguntà insistentment per la persona que s'encarregava del museu. Tot i els seus dubtes, l'alcalde provisional, que coneixia el refugi de Lladó, va anar a buscar-lo i li assegurà que no corria cap perill.

Quan va aparèixer al museu quasi no el reconeixia; potser s'havia aprimat quinze

quilos i els pocs cabells que li quedaven eren blanquíssims. A més, el seu rostre, ja antigament solcat per múltiples plecs de pell, havia perdut consistència fins a esdevenir una espècie d'arromangall esquifit amb dos ullets verds que amb prou feines es distingien i uns llavis eternament tristos. El retrat, ja prou lamentable, empitjorà encara més quan el general Cabanillas li comunicà que havia estat destituït del càrrec de conservador del Darder a causa de la seva incapacitat per mantenir les peces en condicions, va afegir mentre li mostrava la pols que cobria tots els exemplars. Lladó, amb el cap cot i la mirada humidà, es retirà sense dir res. Era evident que no s'ho esperava; fins llavors, dictadura, república, comitè i ajuntaments de tot color li havien mantingut la plaça, i ell confiava que el parèntesi de la guerra seria això, un parèntesi sense major importància.

Al cap de pocs dies, un noi desconegut trucà a la porta de la seva casa de Banyoles i li allargà un paper. Era un escrit municipal en el qual se li notificava que era readmès, amb el mateix càrrec i amb el sou d'abans de la guerra. Segons l'escrit, la baixa s'havia produït a causa d'un rampell del general Cabanillas i del seu hàbit de depuració sistemàtica

Lladó respirà alleujat i, malgrat el seu declivi físic, tornà de seguida als antics costums, que em van servir per assabentar-me que aquell mateix any 1939 s'encengué la II Guerra Mundial i per mantenir-me al corrent del que succeïa en els anys més costeruts de la postguerra. L'escassetat general de queviures i de matèries primeres feia espavilar qualsevol i, si bé al conservador del Darder mai no li faltà el necessari, li agradava dramatitzar la situació. Així, per exemple, de tant en tant mostrava a algun visitant un falcó que no estava exposat, sinó que es mantenia tancat en un armari, i li deia que tal com anaven les coses sempre era convenient tenir alguna reserva de carn.

Les visites al museu van anar augmentant d'una manera gradual i, juntament amb la

premsa i la ràdio de Lladó, em mantenien força al corrent de la vida i miracles de la ciutat, dels pobles adjacents i del món, que fou devastat per la guerra fins que l'execució de Mussolini i el suïcidi del Führer anunciaren la fi de la confrontació. I va ser durant les dècades dels quaranta i els cinquanta quan, potser de forma inconscient però sens dubte amb tota naturalitat, vaig començar a sentir que, tant Opota com jo, sempre junts malgrat estar separats, formàvem part de la ciutat i de la seva gent. Perquè si bé teníem un món propi, no estàvem gens aïllats; al contrari, sentíem i vivíem tants fragments d'històries personals que paulatinament les vam adoptar com a pròpies. I és que dins del museu, dia rere dia, s'establia tot un codi d'expressivitats que calia tenir en compte. Era com un joc d'estímuls que em va més que sorprendre en veure que començava a produir-me delit allò d'anar sabent coses d'aquella gent. De fet, com que no era gens estrany que, al llarg de la seva vida, la mateixa persona passés diverses vegades pel Darder, tenia l'oportunitat d'observar tant els canvis de caràcter com el procés de degradació que patien tots aquells cossos tan diferents del meu estimat Opota, que més o menys sempre ha conservat el mateix aspecte. En canvi, per posar un exemple, la primera vegada que vaig veure el carter Casellas, al voltant del 1920, era un noi magre de braços de filferro; amb el pas dels anys es transformà en un home robust, de panxa arrodonida, i no crec que sigui aventurat suposar que hores d'ara només en queden uns quants ossos al fons del cementiri. En fi... si he introduït el tema de la decadència del cos és per comentar la pena que em produí la mort del conservador del museu, que tingué lloc el 1956, poc després que Lladó complís setanta-tres anys, i no em deixà gens indiferent.

Lladó tenia molts defectes, sí, però sempre mostrà un gran respecte per Opota i el tractà amb certes deferències, com ara la d'asseure's al seu costat quan llegia la premsa i passar-se moltes hores escoltant la ràdio a la Sala de l'Home. No vull pas dir que el conservador ho fes expressament, però el cas és que, per la raó que fos, se sentia més còmode en companyia d'Opota, les mòmies i els cranis que al costat del lleó, el cangur o l'estruç, posem per cas. A més, Lladó treballà al Darder fins el darrer moment, potser perquè el museu era la seva vida o potser perquè, de tant habituat que estava a sentir cada cop més pes a les cames i una immensa sensació d'ofec, ni s'adonà que la seva fi s'estava apropant.

Mentre Lladó vivia mai no em vaig plantejar que fos un element bàsic per al meu benestar; era una peça més del museu, formava part del paisatge quotidià, i ni tan sols quan va morir se'm va ocórrer que algun dia pogués lamentar la seva desaparició. En canvi, en morir Darder des del primer moment havia estat conscient que perdia un punt de referència fonamental per a la meva relació amb l'entorn físic, una relació que no es va normalitzar fins que alguns anys després, quasi per inèrcia, vaig adaptar-me al funcionament del museu i vaig adquirir de nou -gràcies a les visites, els diaris i revistes i la ràdio- la sensació que tenia una idea força aproximada del que succeïa al món físic on es trobava Opota. Però després del traspàs de Lladó vaig descobrir la importància que tenia per a mi el seu costum de mantenir-se ben informat; perquè en el món dels esperits, el meu territori natural, em sorgien tants interrogants sense resposta que en l'altre vessant de la meva existència, el material, necessitava creure'm que coneixia el terreny on s'assentava el meu cos. I la informació hi jugava un paper tan essencial, en aquesta creença, que sense poder llegir el diari ni sentir la ràdio m'assaltava un gran desconcert, igual que a un nàufrag que només té l'esperança que un

cop de vent sobtat li retorni la il.lusió. L'arribada de la nova conservadora, la senyora Carbonell, que no trigà ni dues setmanes a substituir Lladó, hauria pogut servir per redreçar les coses, però de seguida vaig adonar-me que aquella dona només llegia revistes de cuina i de ganxet. El diari continuava arribant cada dia al museu, però la senyora Carbonell ni tenia

la delicadesa de fullejar-lo.

La nova conservadora tenia més de cinquanta anys i, tanmateix, hauria pogut ser la model d'un escultor. Tot i que les cames i els braços no els tenia massa llargs, sí que lluïa uns

pits rodons i era ferma d'anques. A més, als seus cabells castanys no s'hi distingia cap fil de plata. Crec que era una d'aquelles dones acariciades i embellides pels anys, però a mi tot això no em resultava gens útil, perquè havia perdut la visió de conjunt que em proporcionaven els diaris i els informatius de la ràdio. Tot es reduïa als comentaris que feien els visitants de la Sala de l'Home, que, si bé continuaven oferint-me una perspectiva excepcional dels comportaments humans, des del punt de vista informatiu em servien de ben poca cosa.

A més, en el món dels esperits em trobava en una fase molt poc agraïda, com d'estancament, en la qual tot es limitava a dialogar amb els mateixos de sempre, que per vells i experimentats que fossin no aconseguien impedir que m'envaís una persistent sensació de tedi. Era com si les dues esferes de la meva realitat s'haguessin transformat en una sola on tot seguia el mateix ritme de sempre: un ritme lent, ordenat, metòdic, llastimosament avorrit.

Va ser llavors, poc abans del que ha passat a la història com els "feliços 60", quan, desesperat pel ritme que havia adquirit la meva existència, vaig tenir una gran idea. De fet, la

idea no va ser meva, sinó que me la van donar dos científics britànics que van visitar el Darder i van mantenir una conversa molt interessant a la Sala de l'Home.

- Has sentit parlar del desig d'acció immediata? -va preguntar el pèl-roig.

- Per què ho dius? Per aquest negre? -va respondre el morè.

- Sí. En Graves, en Freddy Graves, té una teoria molt interessant sobre els homes dissecats. Diu que, com que no han estat enterrats, encara tenen molt a prop el seu esperit, no dins seu però sí molt a prop. I assegura que, tard o d'hora, aquest esperit sent el desig de

tornar estar dins del cos, per la senzilla raó que cada cop s'interessa més per les activitats que tenen lloc en el món que l'envolta i sent la irresistible temptació de prendre-hi part.

- Cada dia està més sonat, en Graves.

- És possible, però com a mínim té idees interessants.

- Llàstima que gairebé mai no les arribi a demostrar...

- Sí, tens raó. Però saps què diu dels esperits en general? Que com que en el més enllà no tenen factors inhibidors, no els costa gens aconseguir el que ambicionen. I afirma que, si per alguna raó no poden entrar dins del cos, sí que són capaços de practicar al món paral.lel per dir-ho així, el que els hauria agradat fer al món físic. Per exemple, imagina't que es mor un artista que...

- Què cony en sap, en Graves, dels artistes?

- No ho sé. Deixa'm acabar, que només és un exemple. Imagina't un artista que a la terra, malgrat lluitar honestament, no va aconseguir fer-se escoltar. Segons la teoria d'en Graves, aquest artista, si ho desitja, serà capaç de dirigir una simfonia espiritual en benefici dels individus que pensen com ell. Perquè en el més enllà tot existeix per duplicat, i els duplicats, en no trobar-se sotmesos a les lleis restrictives del fracàs material i humà, són més

perfectes i radiants que els seus equivalents materials.

La conversa va ser força més llarga, perquè els dos científics es van passar quasi una hora a la Sala de l'Home, però amb les frases que he reproduït ja en vaig tenir prou per

començar a fer-me un munt de preguntes. D'una banda, acabava de confirmar que si em concentrava en les veus no tenia cap dificultat per entendre l'anglès, com ja m'havia passat anteriorment amb el francès, el català i el castellà, la qual cosa és prou remarcable si es té en compte que en vida d'Opota només havia parlat el san. Però, per altra banda, un devessall de preguntes sense resposta em deixaren donant voltes al tema fins que la senyora Carbonell tancà el museu. Opota era mort des de feia quasi cent trenta anys, i tot just ara pensava en la possibilitat de tornar-li la vida, és a dir, d'entrar dintre seu i formar una sola unitat, un

guerrer, un cap de tribu boiximà. Però, suposant que pogués fer-ho, de què em serviria? Què hi faria, un guerrer boiximà, enmig de la Banyoles dels anys 60? Podria intentar tornar a la meva terra, sí, però quin sentit tindria? Totes les persones que hi vaig conèixer eren mortes. Potser, amb sort, trobaria els meus descendents de ja no sabia quina generació, però la idea no m'engrescava en absolut.

És clar que fins que vaig provar d'introduir-me dins d'Opota tot eren hipòtesis; no tenia ni la més remota idea de com fer-ho, però ni se'm va passar pel cap adreçar-me a algun esperit dels cossos presents al museu. Mai no n'havia vist cap que es mogués, prova irrefutable que no podien fer-ho. Però potser la serp, la serp que vaig conèixer al magatzem dels Verreaux, tenia raó en dir que els esperits humans som superiors. O potser era que jo desitjava creure-ho perquè les paraules dels científics britànics m'havien animat fins a límits inimaginables. En realitat, tornar la vida a Opota seria meravellós, perquè resoldria el problema que m'amoïnava des de la mort de Lladó i se m'obririen noves perspectives, algunes tan apassionants que només de pensar-hi experimentava un gran plaer mental.

Finalment vaig provar-ho, amb tota la calma de què vaig ser capaç. Vaig mirar detingudament els ulls d'Opota, fixant-m'hi més del que mai m'hi havia fixat, i després li vaig resseguir el cos molt a poc a poc. Mentrestant, m'esforçava a endinsar-me cada cop més en mi mateix, convençut que el retrobament només podria tenir lloc a partir de l'observació i la introspecció. Però uns minuts més tard l'Opota i jo continuàvem tan separats -o tan junts- com el dia que els Verreaux van impedir que cadascú seguís el seu camí. Potser no estava prouconcentrat, segur que no ho estava. Feia tantes especulacions, tantes conjectures, que era incapaç d'anar en una sola direcció. Volia fer-ho i pensar-ho tot alhora, i en aquelles condicions difícilment assoliria els meus propòsits. A més de desitjar-ho, per entrar dins del cos havia de pensar només en això. Em representava un gran esforç, abstreure'm fins aquest punt, però vaig fer tot el possible per relaxar-me i reviure les escenes que Opota i jo havíem protagonitzat quan ell encara podia moure's. Fins que, passats uns minuts, potser unes hores, vaig intentar-ho novament. Vaig fer-ho molt a poc a poc, fins que em va semblar que deixava de trobar-me al damunt d'Opota i començava a girar al seu voltant. Potser només era la suggestió del moment, però vaig sentir com una dringadissa, no gaire forta però sí molt perllongada. Va durar tant que vaig pensar que no s'acabaria mai. Fins que repentinament, com si anés a perdre-ho tot de vista, vaig començar a veure'm dins d'un espai difús, en el qual totes les coses s'entrecreuaven. Era com si la Sala de l'Home fos una continuació infinita de punts que tractaven de comunicar-se els uns amb els altres. I finalment, sense saber com ni per què, vaig sentir una pau immensa, la pau que em proporcionava veure-ho tot des dels ulls d'Opota, des dels meus ulls. Vaig passar-me una llarga estona assimilant el canvi que s'acabava de produir; era evident que jo i el cos tornàvem a estar junts, però em costava fer-me'n a la idea. Havien passat tants anys que em trobava incòmode, mirant des d'aquells ulls, però el que més m'inquietava era que no em sentia bategar el cor, ni tenia cap sensació física de les que els cossos vius acostumen a tenir. Estava dins d'Opota, això segur, però dins d'un Opota sense cor ni cervell, sense vísceres ni testicles. Em sentia tan buit que no em reconeixia. No era el mateix guerrer que havia arribat a ser cap de tribu; tan sols era un succedani que en conservava l'estructura. L'esperit és l'essència de l'home, d'acord, però en comprovar que, malgrat les il.lusions que m'havia fet, res no tornaria a ser com abans, vaig romandre unes quantes hores dins del cos, quasi sense pensar, percebent com creixia dins meu una depressió incorpòria que em conduïa a la idea quimèrica del suïcidi.

Quan la senyora Carbonell començà la seva jornada laboral, jo tornava a ser fora d'Opota, maleint la meva desgràcia. Podia entrar al cos, sí, però l'únic que aconseguia era un canvi de perspectiva, un empobriment de la perspectiva, de fet, perquè des dels ulls d'Opota tan sols podia veure el que em permetia el seu camp de visió. Tant per tant, preferia quedar-me allà al damunt, on gaudia d'una visió total del que succeïa al voltant del cos. Estava tan empipat ambla meva situació que em costava raonar, i per aquest motiu em vaig passar un parell de setmanes com absent, o almenys tot l'absent que pot estar un esperit condemnat a acompanyar per sempre més l'ombra d'un cadàver.

Fins que, havent arribat al fons de la desesperança, quan ja havia meditat tant que l'únic que podia fer era acarar de nou la qüestió, vaig concloure que no tenia cap sentit lamentar-se per la mort d'Opota, perquè Opota encara era viu. O no era jo mateix, Opota? Potser no tenia cor, ni fetge, ni pulmons, però jo era Opota i ningú podia discutir-ho. La meva primera reacció havia estat deplorar que, tot i poder entrar dins del cos, no sentís cap de les sensacions que havia experimentat quan era un guerrer, però ni per un moment m'havia aturat a pensar que potser aquesta falta de sensacions, agradables o desagradables, constituïa un avantatge. Perquè tot es reduïa a l'intel.lecte en estat pur; un somni de vida, lliure de la necessitat de menjar i dormir i de totes les altres funcions corpòries. És clar que encara no m'era possible obtenir una visió prou freda i objectiva de tot plegat, i van haver de passar algunes setmanes més fins que vaig adonar-me que, el dia que havia entrat al cos, havia quedat tan abatut en comprovar que només era una carcassa que no havia intentat fer res. Havia oblidat que Opota encara disposava de peus i cames, els elements necessaris per moure'l, per moure'm.

La primera nit que vaig provar-ho no vaig aconseguir cap resultat positiu, ni tampoc la segona ni la tercera, però a la quarta temptativa, quan ja estava a punt de deixar-ho córrer, vaig sentir un crec molt fluix que delatava un moviment d'Opota, quasi imperceptible però moviment al cap i a la fi. Això em va donar ànims per continuar intentant-ho tota la nit. Els crecs van començar a fer-se freqüents, i també vaig sentir algun cric-crac, però en cap cas vaig localitzar l'origen dels sons. L'arribada de la senyora Carbonell obrí un parèntesi en les meves temptatives, que en tancar-se el museu es feren cada cop més insistents. Entrar i sortir d'Opota ja no em representava cap esforç, però començava a neguitejar-me la meva incapacitat per anar més enllà. Fins que, després de tres o quatre nits de sorolls estèrils, el moviment de la llança cap amunt m'indicà que el braç dret d'Opota, el meu braç dret, s'acabava de bellugar. Estava tan encarcarat que vaig témer que es trenqués, però a pesar d'això vaig concentrar-me en el moviment de la llança amunt i avall. Era evident que el braç obeïa les meves instruccions, potser amb molta lentitud però les obeïa. Em sentia tan animat que va anar de poc que la senyora Carbonell no em sorprengués amb la llança recolzada a la vitrina i el braç dret palpant-me les clavícules postisses que m'havien col.locat els Verreaux. Ni vaig esperar que arribés la nit, aquell dia, i vaig aprofitar l'hora de dinar per comprovar que el braç esquerre també podia desplaçar l'escut amunt i avall, deixar-lo al terra de la vitrina o executar qualsevol altre moviment que jo volgués. A la nit, després de tancar-se el museu, vaig fer més progressos que mai, i fins vaig gosar girar el cap i flexionar les cames. El meu cos conservava una flexibilitat impensable, però portava tants anys immòbil que calia anar amb molt de compte. Un parell de setmanes més tard, i sempre a les nits, ja sortia de la vitrina (el pany era massa dèbil per a la punta de la llança) i em passejava per tot el museu, no per tafanejar a les altres sales sinó per exercitar un cos que no tenia res a veure amb el que sempre havia recordat. Perquè no tenia ni cor ni venes, ni sang ni batecs. Podia fer els moviments que calien per llegir el diari, obrir portes, asseure'm o fins i tot saltar, però la meva buidor física era tan brutal que potser per primer cop vaig adonar-me que mai no podria ser com els altres homes. M'hauria agradat fugir del museu, però no sabia on anar ni què fer. Imagina't-ho: un negre de 140 centímetres, d'aspecte salvatge i demacrat, surt a la placeta dels Estudis de Banyoles amb la intenció de trobar el seu lloc al món. El negre no necessita dormir, ni defecar ni orinar, però tampoc no pot menjar, ni parlar, ni relacionar-se sexualment. És com un ninot de cartró que escolta, llegeix i observa, però de cara als altres només es mou. Potser podria simular un somriure o una ganyota de fàstic, però resultarien tan artificials que ni ho intenta. Té moltes coses a dir, li agradaria dialogar amb molta gent i exposar el seu punt de vista, però sap que, encara que tingués veu, abans que pogués obrir la boca ja l'haurien tancat, en una gàbia amb monos o en un nínxol, tant se val.

Aquests eren, en síntesi, els pensaments que m'assaltaven els primers dies que gaudia del moviment del meu cos. Un guerrer boiximà que ja no tenia res de guerrer ni quasi res de boiximà es plantejava quin seria el seu futur en plena dictadura franquista. El present era clar: de dia, exposat a la vitrina, amb l'esperit sobrevolant la Sala de l'Home, atent als comentaris i observacions de la gent, als seus gestos i moviments; de nit, devorant el diari i les poques revistes interessants que la senyora Carbonell duia al Darder. En aquella època ja no m'hi sentia gens còmode, al món dels esperits, potser perquè era conscient que no era ben bé un esperit ni tampoc era ben bé un cos amb esperit. Potser, essent generosos, podia ser descrit com un híbrid estrany que volia tornar a començar. Sí, això era el que realment volia: tornar a començar, sentir-me partícip d'un món que, sense ser el meu, em feia sentir més

còmode que el record de la meva terra o els diàlegs amb esperits de cadàvers.

Tornar a començar no era gens fàcil; només podia introduir alguns canvis que em donessin la impressió d'iniciar un nou cicle, i el més radical de tots fou el de romandre permanentment dins d'Opota, és a dir, deixar de ser esperit per passar a ser una persona no diré normal però sí amb signes de normalitat. No em representava cap esforç, estar immòbil durant l'horari d'obertura del museu, perquè físicament no sentia res. Només podia escoltar i pensar. Res més. I a la nit el panorama era el mateix; l'única diferència era que sortia de la vitrina, caminava fins a la taula de la conservadora, m'asseia i llegia el diari de dalt a baix. Alguna matinada, molt ocasionalment, sortia per una finestra amb la intenció d'anar fins a l'estany, però a mig camí sempre hi havia alguna fressa que m'aconsellava tornar al museu. M'hi sentia molt a gust, al Darder; tenia el meu públic i, en certa forma, controlava la situació. En el vessant social, no passava desapercebut i, en el personal, cada cop tenia més

clar que la lectura, ni que fos d'un diari de províncies, era la meva autèntica raó de ser.

Potser et semblarà una vida molt vulgar, i segurament ho era fins que es produí un descobriment que m'enriquí fins a límits insospitats. Recordo que era l'estiu del 1969 i que un decret antipopular acabava de suprimir la línia del ferrocarril d'Olot a Girona. Malgrat el silenci del diari local, controlat políticament pel Movimiento, me'n vaig assabentar gràcies a una conversa entre la conservadora i el senyor Armengol, un jubilat que secretament pensava casar-se amb ella i fingia que realitzava un estudi sobre els ocells de la comarca. Aquest

suposat treball li permetia passar força hores al Darder, prenent notes i xerrant amb la Carbonell. Quan acabaven de comentar l'afer del tren, l'Armengol va dir:

- Per cert. Pot ser que ahir, cap allà la una de la matinada, hi hagués llum al museu? És que vaig anar a sopar a casa d'en Falgàs i en passar per aquí davant m'ho va semblar. Però la porta era tancada; vaig acostar-me a comprovar-ho.

- Impossible... Llevat que... On la va veure, la llum? Al pis de dalt?

- No, no, aquí a baix, en aquesta mateixa habitació.

- És que si l'hagués vist a dalt podria ser el llum de la biblioteca, que alguna vegada ha quedat encès tota la nit per culpa meva. Sap què passa? Com que hi vaig molt poc, allà a dalt, ni em molesto a obrir les finestres, i alguna vegada... Però no, ja li dic que no pot ser. Aquest matí, quan he arribat, el llum estava apagat. A més, ara a l'estiu no l'encenc mai, el llum del vestíbul, perquè ja hi ha prou claror.

- No, no, em devia confondre. Suposo que em faig vell.

El tema del llum va quedar aparcat de seguida -tenien massa feina a coquetejar- però després de prendre nota de la necessitat de dissimular d'alguna manera la meva activitat nocturna, només podia pensar en la biblioteca que havia esmentat la conservadora.

Exceptuant les guies, al museu mai no havia vist cap llibre, però gràcies a les meves lectures sabia que una biblioteca era una habitació amb llibres, potser amb molts llibres, i molt probablement llibres que tractarien temàtiques ben diverses i, per tant, molt enriquidores. Les hores se'm van fer eternes fins que arribà el moment de tancar. La senyora Carbonell havia acceptat la invitació de l'Armengol per anar a dinar a la Fonda Comas, però aquella novetat no tenia cap importància en comparació amb la de la biblioteca. Només hi havia pujat una vegada, al pis de dalt, però em semblà tan poc interessant (ple de taules brutes, cadires

trencades i alguna pissarra) que no hi havia tornat. Naturalment, la meva actitud hauria estat molt diferent si hagués sospitat que en aquell racó de l'edifici hi podia haver algun llibre o, no cal ni dir-ho, una biblioteca.

El cas és que, un cop a dalt, no vaig trobar res diferent del que havia vist la primera

vegada. Ni rastre de cap llibre. I quan ja pensava que la conservadora s'havia inventat allò de la biblioteca vaig parar esment en una porta que fins llavors havia romàs amagada als meus ulls perquè es trobava rere una pila de cadires. No vaig ser capaç d'obrir-la, però llavors vaig recordar que la senyora Carbonell guardava en algun lloc un joc de claus que, presumiblement, servia per obrir totes les portes del museu. El vaig trobar sense problemes al primer calaix de la seva taula i, després d'un parell d'intents infructuosos, la porta s'obrí per conduir-me a una habitació petita i plena de pols. Tan sols hi havia una tauleta rodona, una cadira atrotinada i un parell de lleixes buides. No tenia cap sentit que allò rebés el nom de biblioteca, llevat que en èpoques anteriors hagués complert aquella funció... Estava molt empipat amb la conservadora i amb el seu ús del llenguatge, però quan em vaig girar per tornar a baix vaig adonar-me que rere la porta hi havia un bagul negre força gros. Estava tancat, però alguna cosa em deia que tenia entre les mans la clau que podia obrir-lo. No em vaig equivocar i, a pesar de no tenir cor, puc afirmar que la sensació que vaig experimentar era la més semblant possible al batec d'un cor accelerat. El bagul era ple de llibres; la majoria, gruixuts i folrats en pell, i d'altres més prims i d'enquadernació precària. Una nota escrita en llapis que em costà força desxifrar deia donación a la ciudad de Bañolas de parte de la biblioteca particular de Javier de Winthuysen. Aleshores vaig recordar haver llegit al diari que el pintor andalús d'origen belga, que havia mort anys enrere, havia passat diverses temporades a Banyoles, ciutat que cità en termes molt elogiosos a les seves memòries. Potser per això, Winthuysen va donar els seus llibres a l'Ajuntament.

Ignoro els motius pels quals els llibres van ser col.locats en aquell bagul; podria ser que fos pel temor a la censura, o potser per una falta de sensibilitat absoluta... No ho sé; el cas és que, afortunadament per a mi, fins fa pocs anys no els van incorporar a la biblioteca municipal. I dic afortunadament perquè vaig tenir l'oportunitat de llegir-los i rellegir-los diverses vegades, en sessions de tarda i nit; a la tarda, l'hora i mitja que es tancaven les portes del museu, i a la nit, des que la senyora Carnonell se n'anava fins que sentia passar el camió de les escombraries, que m'avisava amb el temps just per tornar a la vitrina i deixar-ho tot al seu lloc. Eren novel.les magnífiques, encara avui ho penso, i em van servir per aprendre a mirar més enllà de la massa de circumstàncies i la multiplicitat dels esdeveniments de la meva vida, per entendre que qui no sent profundament no pensa.

Al bagul hi havia una bona mostra de literatura russa: Dostoievski, Tolstoi, Txékhov, Gorki... Però també autors d'altres nacionalitats, com Ibsen, Conrad, Balzac i Saint-Simon, que em van ser molt útils perquè van augmentar la meva lucidesa i m'alliberaren de timideses i prejudicis. Em van fer veure i sentir el que sense ells mai no hauria pogut veure o sentir. Eren novel.les que havien dormit quasi trenta anys en un bagul i de sobte, en obrir-les, em

permetien descobrir meravelles i abismes. Però entre els grans escriptors que vaig tenir la sort de llegir, crec que retindria sobretot Marcel Proust. En ell, m'agrada la gran construcció temàtica, la percepció exquisida del pas del temps i de la transformació que produeix en les personalitats, i una sensibilitat que no s'assembla a cap altra. Vaig rellegir Proust set o vuit vegades, i si no s'haguessin endut les novel.les encara hi tornaria. Igual que tornaria a rellegir Austen, Flaubert i Dickens, perquè van aconseguir crear un món nou, sense connexions evidents amb el món que jo coneixia. Però no sóc tan ingenu com per pensar que a través de les novel.les puc obtenir informacions fiables sobre llocs i èpoques, i menys encara a través de les grans novel.les que Winthuysen havia donat a l'Ajuntament de Banyoles, contes de fades en què el temps i l'espai, el color de les estacions, el moviment dels músculs i de la ment constitueixen una sèrie de sorpreses extraordinàries que els artistes-mestres han expressat de la seva manera personal. I també tinc molt clar que la literatura és invenció i que tots els grans escriptors són uns grans entabanadors que no fan res més que seguir l'exemple de la natura, que conté un esplèndid sistema d'enganys i sortilegis que va des de la propagació de la llum fins a l'existència de cadàvers que llegeixen.

En qualsevol cas, Balbina, la lectura de les novel.les del bagul m'ha deixat amb la impressió que he fet el que he pogut en el paper que l'atzar o el destí ha triat donar-me. Els meus inicis no eren lliures, però els meus objectius ho han estat i ho són fins a un cert punt. En un moment determinat de la meva existència vaig decidir que volia observar la gent i llegir, i això és el que he estat fent des de llavors.

En aquest sentit, la lectura de les novel.les del bagul em va empènyer a observar encara amb més curiositat els visitants del museu, i cada cop he après a diferenciar-los millor. Perquè considero molt important posseir el sentit d'una vida continguda en una forma diferent. Per a mi fou un guany immens, adonar-me que la vida no estava inclosa només dins la forma en què estava acostumat a viure, però no vaig captar la importància d'aquest guany fins que vaig reflexionar sobre el tema a partir de la lectura d'una novel.la.

Del que sí que estic segur és que, sense gairebé adonar-me'n, van anar passant els anys, es va morir Franco i s'encetà una nova etapa històrica que va conduir fins a la democràcia. En aquella època, Banyoles conegué uns anys d'intensa i vertadera activitat reivindicativa, d'animació i d'engrescament col.lectiu: vagues de la construcció, d'estudiants i de mestres; campanya a favor de la catalanització dels rètols; actuació de l'Assemblea Democràtica d'Artistes... El diari no ho explicava tot ni de bon tros, però els visitants del museu i les converses de la conservadora amb el seu flamant marit, el senyor Armengol, em mantenien força ben informat del que succeïa. Mentrestant jo sentia créixer dins meu, cada cop amb més força, el desig d'escriure la meva història, no sabia com ni per a qui. Però tenia molt clar que aquest desig encara trigaria alguns anys a fer-se imperiós, perquè no pensava escriure ni una línia fins a tenir la sensació miraculosa que les paraules ja eren meves, que estaven escrites amb tinta invisible i clamaven per fer-se visibles.

La pell del record no és llisa ni uniforme, i quan t'acostes als dos segles d'existència comences a adonar-te'n de debò. Perquè si bé hi ha anys sencers i lustres i decennis que amb prou feines deixen un senyal en aquesta pell, com el vestigi d'una varicel.la o una arruga lleu, hi ha altres mesos o dies que et marquen per sempre, amb cicatrius perpètues dignes del pitjor turment. Mai no he viscut un terratrèmol, però em sembla que la polèmica que es generà al voltant del meu cos, encrespada per la proximitat i esperonada des de la distància, pot comparar-se perfectament amb les sotragades subterrànies i el retrunyir d'una erupció volcànica. Era com si el cel de tot el món s'hagués enfosquit de sobte per realçar fins a l'infinit un resplendor vermellós que il.luminà Banyoles amb la meva figura.

No és pas que pretengui donar-me més importància de la que tinc; sé molt bé que el

protagonisme que se m'atorgà per part dels dos bàndols en conflicte fou del tot casual; tant els uns com els altres van considerar oportú erigir-me com a símbol de les seves idees, del seu tarannà, sense que, lògicament, ningú pensés a consultar-me què en pensava.

Però ara tinc l'oportunitat de donar a conèixer la meva versió dels fets, com a protagonista indiscutible, com a testimoni de primera línia i, per què no dir-ho, com a negre implicat en cos i ànima en una polèmica que no interessa a cap més negre de Banyoles.

Al principi, te'n recordes?, res no feia suposar que aquella carta tingués tanta transcendència; només es tractava de l'estirabot d'un pediatre negre que el 1991 s'assabentà de la meva existència gràcies a un reportatge publicat a El País. El pediatre, que és d'origen

haitià, va enviar una carta a l'alcalde de Banyoles per demanar-li que es deixés d'exposar el meu cos, ja que, entre altres coses, trobava que tenir una persona dissecada en un museu era una salvatjada denigrant i anticonstitucional. Quan vaig llegir el breu que un diari local dedicà a la carta, vaig pensar que era curiós que una persona que no em coneixia de res s'interessés per la meva dignitat. Perquè parlava del meu dret a un enterrament digne, de la falta de respecte que representava exhibir-me i, fins i tot, d'un crim equiparable a les atrocitats nazis. A més, el pediatre assegurava que no es movia per interessos polítics, sinó pel fet que ell també era negre i se sentia insultat per un comportament tan aberrant com el que mostrava l'Ajuntament de Banyoles. Ja dic, però, que no en vaig fer massa cas; el que sí que recordo és que, mogut pel record d'una lectura feta anys enrere, vaig comprovar que un escriptor banyolí ja havia pronosticat que algú es podria sentir ofès per la meva presència al Darder. Efectivament, el 1966 es va publicar un llibre titulat Banyoles vora el llac, en què, a més de parlar-se de l'espectacle del món tal com es veia a Banyoles, es feia referència al Museu Darder i a la Sala de l'Home. En concret, el paràgraf en què aquest escriptor s'avançava vint-i-cinc anys als esdeveniments deia així: "Dins una vitrina, dret, en actitud de combat, s'exhibeix un negre betxuana. Està molt ben conservat i crida extraordinàriament l'atenció. Però em sembla un precedent perillós. Si ve algun negre a visitar el museu no li farà cap gràcia veure un germà de raça ficat dins d'un aparador i exhibit com una cosa estranya".

De fet, jo no vaig llegir Banyoles vora el llac fins el 1988, quan la senyora Carbonell va jubilar-se i la vas substituir tu, Balbina. Afortunadament per a mi, que ja feia uns anys que m'havia quedat sense les novel.les donades per Winthuysen, ets una devoradora de llibres i, mentre els llegeixes, tens el costum de deixar-los uns dies al teu despatx. En el cas de l'obra que t'he citat, em va arribar a les mans per casualitat, ja que estaves preparant un treball sobre

la història de Banyoles i necessitaves documentar-te. En general, però, no em negaràs que t'agrada llegir el que es coneix com a best sellers, novel.les que des del punt de vista de la qualitat literària deixen molt que desitjar i que, no obstant això, m'han permès entendre els

gustos de les masses o, ja em perdonaràs, dels lectors de segona.

De seguida tornaré a la carta del pediatre de Cambrils, però abans vull destacar que amb la teva arribada es produí un canvi significatiu en el funcionament del museu, com a mínim pel que fa referència als meus interessos. A més d'estar subscrits al Diari de Girona, vam començar a rebre cada dia El Punt i El Periódico, i també la Revista de Banyoles, que sortia cada mes. Aquest fet multiplicà les meves lectures diàries i em permeté seguir de ben a prop les reaccions que generà la carta del metge. Un altre factor clau per al meu creixement personal fou el teu costum d'anar carregada de llibretes i bolígrafs i, sobretot, una mica més tard, la teva passió per la informàtica, que t'obliga a canviar d'ordinador quan pressenteixes que s'està quedant obsolet. També he observat que canvies de xicot amb força freqüència, i que és molt estrany que el mateix pentinat et duri més de dues setmanes. Però reconec que, al principi, res no feia suposar que aquesta addicció als canvis afectés la teva feina al museu, ja que, en aparença, la realitzaves amb molta professionalitat. En veure't per primera vegada vaig pensar: alta i d'espatlles amples; els ulls d'un blau molt pàl.lid, i una barbeta que denota una gran decisió. Encara ara, molts matins, quan obres les finestres de la Sala de l'Home, penso que la teva boca revela un excés de sensibilitat, però aquesta impressió contrasta amb la serietat del front i la força de la mirada, una mirada que destaca enormement en un món ple d'ulls inexpressius i mirades fugaces entre pupil.les mancades de diàleg.

Diàleg de sords. Suposo que estaràs d'acord que aquest podria ser el resum del que va passar poc després que la carta del pediatre transcendís als mitjans de comunicació. El negre,

Banyoles i el Museu Darder vam començar a omplir pàgines i més pàgines dels diaris locals i nacionals, en què per sobre del munt de veus que feien declaracions es distingien dues faccions irreconciliables. D'una banda, els partidaris que deixessin d'exposar-me, que em veien com a un trofeu i comparaven la meva situació amb la d'un banyolí exposat en un museu africà. Així, per exemple, un filòsof va dir que la meva presència al Darder era discriminatòria i vexatòria per a tots els negres; un antropòleg va afirmar que la Sala de l'Home era un muntatge fatal i impresentable, i un poeta va qualificar de salvatjada el fet de tenir una persona exposada en un museu. Per l'altra banda, hi havia els defensors acèrrims de la meva permanència al museu, encapçalats per l'alcalde de Banyoles, un home culte d'aspecte fràgil i ulls de peix. En síntesi, l'alcalde argumentava que el Darder intenta ser una mostra de com era un museu del segle passat, i en el XIX hi havia persones dissecades als museus de tot el món. En aquesta mateixa línia, un escriptor va dir que jo no m'hauria de moure mai del museu, perquè era un punt de referència dels canvis de la gent que m'envoltava, i va afegir que l'exhibició del meu cos no tenia res a veure amb la situació desagradable de molts immigrants "ni amb les bromes sarcàstiques que ens fan ser racistes".

Banyoles és racista? Aquest era el debat de moda, i fins els més indiferents acabaven

dient-hi la seva. La ciutat i jo vam passar a ser famosos de la nit al dia, i vam omplir les pàgines de diaris tan diversos com The New York Times, Le Monde, Der Spiegel, Tokyo Shimbun o La Stampa. Res no era gratuït, però. Faltaven pocs mesos per a la celebració dels

Jocs Olímpics del 1992 i Banyoles havia de ser la subseu de les proves de rem. Independentment de les raons que guiessin els seus actes, el pediatre de Cambrils havia escollit un bon moment, i va rebre el suport de personatges tan diversos com Keba M'Baye, vicepresident del Comitè Olímpic Internacional: "haurien de treure el negre"; Joan Antoni

Samaranch, president del mateix organisme: "potser seria el moment que es prengués unes vacances"; Jordi Pujol: "serà millor que el retirin"; o Pasqual Maragall: "confio que l'exhibició sigui suspesa durant els Jocs".

És clar que aquesta ofensiva no es va quedar sense resposta, tant per part de l'Ajuntament, que va recordar que tenia l'última paraula sobre el tema, com per part de gent tan respectable com l'arquebisbe Carles: "no veig que sigui dolent exposar-lo. Cal dedicar

més atenció als negres vius"; Feerou Kidane, conseller del COI: "el doctor Arcelin és aliè a l'esport i busca publicitat"; o Moussa Kanteh, president de l'Associació d'Africans de Banyoles: "m'és ben igual, que exposin el negre. Tinc altres coses en què pensar". Però, per sobre de tot, els meus principals defensors vàreu ser els banyolins, que des del primer moment em vau demostrar que em consideràveu un ciutadà més i volíeu que em quedés amb vosaltres. Samarretes, postals amb la meva foto, xapes, làmpades que imitaven la forma de la meva llança... durant aquells dies es van crear una bona colla d'objectes que, d'una manera o altra, reivindicaven la meva condició de banyolí.

La veritat és que no m'esperava ser tan conegut, i encara em sorprengué més l'allau de visites que va rebre el museu mentre la polèmica arribava al seu punt àlgid, com ara la d'aquell nord-americà d'aspecte eminent que es va passar dues hores llargues tancat al teu despatx i en sortí enfurismat, maleint-te en veu baixa i amenaçant que tornaria. I va tornar, ja ho crec que va tornar. Però d'això ja en parlaré després. El que vull dir ara és que tota aquella gent, no m'ho negaràs, venia a veure'm a mi i, tot i que això m'espantava una mica, alhora em sentia orgullós de despertar tanta expectació, de ser, sens dubte, el guerrer boiximà més conegut de la història. No havia fet res per merèixer-m'ho, ja ho sé, però t'asseguro que en cap moment havia experimentat una sensació tan radicalment oposada a la de sentir-me ultratjat. Era fabulós, que tanta gent es fixés en mi, ja fos per riure, indignar-se, obrir uns ulls com taronges o dir que no n'hi havia per a tant. M'hi sentia més còmode que mai, dins la vitrina, i era plenament conscient que gaudia d'una vida privilegiada que no volia perdre.

En plena polèmica, podia llegir a la cara de molts visitants que m'eren formulades, sense paraules, tot un seguit de preguntes. De manera, com dic, callada, però més que expressiva. De vegades, aquest interrogatori se'm dirigia de forma discreta i delicada, però en altres ocasions canviava de to. Es desconeixien tants detalls, de la meva vida, que la gent hauria donat qualsevol cosa per tenir-ne dades més precises. I els seus ulls eren tan explícits que més d'una vegada em va semblar que alguna cosa delatava que el meu cos dissecat

contenia un esperit amb moltes ganes de viure. Però suposo que la majoria s'haurien endut

una decepció si els hagués dit que, tot i no renegar de la meva condició de boiximà, ja no tinc res a veure amb els companys de raça que, encara avui, habiten on els grans turons rojos s'alcen desolats i la terra s'esqueixa com si fos carn. I, pensant-ho bé, tampoc no tinc massa res a veure amb els negres que habiten en les valls on només hi ha vells i velles, mares i criatures, unes valls que han vist com els homes, igual que els nois i les noies, se n'anaven perquè la terra no podia donar-los més nodriment.

És possible que, llegint aquesta carta, et sentis molesta davant l'ús constant i sense complexos de la paraula negre; potser trobaries més adient dir "persones de color" o emprar altres perífrasis, sense adonar-te que això només serveix per demostrar l'existència d'un

problema. Jo crec que és molt millor dir un negre, sense embrutar la paraula amb cap prejudici. De negres, a Banyoles, n'hi ha molts, però jo només els conec a través dels comentaris que he sentit o per algun reportatge que he pogut llegir. I la veritat és que, en la immensa majoria dels casos, l'aspecte de les seves "cases" fa encongir el cor. La misèria i,

sobretot, els sous molt baixos els deixen en un estat de ciutadans de segona categoria: es mantenen en una situació d'aïllament i d'inferioritat real. Però seria injust no esmentar els serveis socials i els particulars que treballen per a ells, o no fer referència a uns comportaments peculiars, una tendència a la vida comunal que elimina gairebé del tot la vida privada i dificulta, per contrast, les relacions amb la resta de ciutadans.

En qualsevol cas, recordo que, quan els organitzadors dels Jocs expressaven el seu temor que els països africans boicotegessin la subseu de les proves de rem, tu no acabaves d'entendre que es parlés de racisme i xenofòbia com si fossin fenòmens exclusius d'una ciutat, i per això dedicaves moltes hores a desfer malentesos. De vegades, sobretot a l'inici de la polèmica, t'asseies davant meu i em clavaves els teus ulls blaus com dient-me que no et plantejaves el problema del racisme, que a casa teva, durant la infantesa, mai no havies sentit parlar amb menyspreu d'un negre, i que si m'admiraves i apreciaves com a peça de museu en cap cas ho feies perquè consideressis que jo era un ésser inferior. Imagino que els teus ulls eren sincers, com també els de moltes de les persones que van desfilar davant meu durant aquella època. Cap al final del 1991, l'increment del nombre de visitants fou espectacular, però el 1992 es van batre tots els rècords. Venia a veure'm gent de tot el món i jo, lluny de trobar-me incòmode per la morbositat d'algunes mirades, em sentia poderós, útil, estimat per la majoria. Em deixava anar a una mena d'embriaguesa del meu propi èxit en els grans moments, perquè intuïa que aviat s'acabarien. Cada cop m'agradava més, allò de ser el centre de la polèmica, i la fermesa mostrada per l'alcalde i per l'Ajuntament en pes em feia presumir que no deixarien d'exposar-me. I això que la pressió s'intensificava a tots nivells. Des de Kofi Aman fins a Josep Borrell, passant per l'alcalde negre de Nova York, David Dinkins, pel govern de Botswana i pel Centre Interafricà d'Iniciatives Culturals.

Quasi tothom s'havia posat d'acord a dir que l'exhibició del meu cos era un acte aberrant, ofensiu, de mal gust, "incompatible amb l'esperit olímpic i el desig de viure en amistat, en convivència i en pau a la recerca d'un món millor". La secció de cartes al director dels diaris era monotemàtica, el registre de l'Ajuntament de Banyoles estava col.lapsat pels milers de missives que demanaven la meva retirada i fins la CNN desplaçà un enviat especial a Banyoles. Un locutor d'aquesta cadena de televisió nord-americana va criticar el meu aspecte pansit i lamentà que la pell em saltés a trossos, que no tingués mamelles, que dugués un bigoti postís i que no amagués els testicles, que segons ell podien veure's fàcilment per darrere. Era com si s'hagués format una coalició internacional proretirada del negre del Darder, però l'alcalde d'aparença trencadissa i pell hiperpàl.lida demostrà tenir una gran força interior i no cedí ni un mil.límetre. Banyoles volia que em quedés.

Tot i que el suport dels banyolins m'omplia d'orgull, em sabia molt de greu que es propagués una idea tan errònia de la meva situació. Deixant de banda el cúmul de bestieses que llegia als diaris, obra de gent desinformada i tergiversadora, el que m'impressionà més fou la meva última entrada en el món dels esperits. No va ser una incursió premeditada, sinó que m'hi vaig veure impel.lit sense gairebé adonar-me'n.

Si bé la major part de les nits les dedicava a la lectura de la premsa i les teves novel.les, en l'època immediatament anterior als Jocs Olímpics del 1992 no era gens estrany que de tant en tant em quedés dins de la vitrina i no fes res més que reflexionar. Havia descobert que amb una foscor quasi absoluta podia concentrar-me millor per analitzar els diàlegs que havia escoltat i avaluar les mirades que se m'havien dirigit. I va ser una nit d'aquelles quan, de cop i volta, mentre recordava les llàgrimes d'un ancià que havia visitat el museu unes hores abans, vaig notar que la foscor que m'envoltava creixia fins a l'extrem d'envair tots els racons de la meva existència. El rostre de l'ancià desaparegué sense deixar rastre i, malgrat els meus intents, no va tornar. Tot era negre, però molt més negre que jo, d'una negror tan intensa que immediatament vaig pensar que per fi m'havia arribat l'hora. Fins que, no sé quant de temps després, em donà la impressió que la foscor total que m'envoltava cedia terreny per admetre una imatge també fosca però una mica menys. Al principi, els contorns d'aquesta imatge eren molt imprecisos, però molt a poc a poc van anar adquirint una certa definició per acabar formant el rostre d'un negre. No el coneixia de res; estava convençut de no haver-lo vist mai, però la veu semielectrònica que m'arribà donava a entendre que ell sí que em coneixia.

- Jo estic en la mateixa situació que tu, però ningú no em fa cas.

- En la mateixa situació?

- Sí, idèntica. També sóc l'esperit d'un cos dissecat que s'exhibeix en un museu, i tampoc no trobo la manera de fugir d'una vegada, de fer que el cos descansi en pau i...

- Perdona que et talli, però és que ni sé qui ets.

- Normal. Ningú no em fa gaire cas, a mi. Em diuen le cavalier ecorché i sóc a les Maisons d'Alfort. També em va dissecar un veterinari; es deia Honoré Fragonard.

- No em va pas dissecar cap veterinari, a mi.

- No? No va ser en Darder?

- No. D'on ho has tret?

- Ho he llegit a L'Événement du Jeudi. Et van dedicar dues pàgines senceres,

il.lustrades amb una foto que, després de molts intents, m'ha servit per contactar amb tu.

- Ja ho entenc. I què vols?

- Res d'especial. Només fer-te saber que no estàs sol i que desitjo que tinguis sort i

t'enterrin el cos d'una vegada.

- Enterrar-me?

- A tu no, home. Al cos, al cos que no pot descansar. Ja en deus tenir ganes, no? Amb tota aquesta campanya que t'estan fent segur que ho aconseguiràs.

L'esperit de le cavalier ecorché, que de fet era el mateix cavaller, tenia una concepció molt inexacta de la meva realitat, perquè donava per fet que ell i jo ens havíem adaptat de la mateixa manera als canvis que ens havien estat imposats. Ell també havia après a donar moviment al cos i llegia els diaris i revistes que trobava al museu, però ho feia per instint de supervivència, l'instint del guerrer que mai no havia deixat de ser. Em va confessar que, si es deixés dur totalment per l'instint, ja faria temps que hauria tornat a la seva terra, però el sentit comú més elemental li aconsellava que es quedés. Les seves limitacions eren similars a les meves, i convertien en un impossible la supervivència en camp obert. Era molt més còmode quedar-se al museu i sortir de cacera de tant en tant. Sí, a ell el guiava un sentiment de revenja que l'havia convertit en un dels assassins més buscats del sud-est de París, un

assassí del qual no podria sospitar mai ningú. Em va confessar que ja havia degollat una dotzena de persones, i que encara tenia més set de sang. Només quan l'hagués sadollat es plantejaria alguna estratègia per aconseguir que li enterressin el cos, i just abans que ho fessin se n'alliberaria per iniciar un nou cicle.

Perquè el cavalier s'hi sentia molt còmode, al món dels esperits, i a pesar d'estar plenament identificat amb el guerrer sanguinari que havia encarnat en vida, no li sabria massa greu abandonar-lo per vagarejar una bona temporada pel mateix territori immaterial que jo havia decidit deixar de banda. Segons el cavalier, la idea que un mateix cos tornés a viure després de mort era absurda. On es ficarien, els exèrcits de cossos que han viscut al

llarg dels segles?, em preguntà. Ell estava convençut que l'univers sempre és habitat per les mateixes vides, potser combinades o transformades, però amb els mateixos esperits.

- Em pensava que ho tenies més clar -va dir-me, en adonar-se del meu desacord-. Tots els homes estem formats per un cos interior i un d'exterior. L'interior és el focus de la personalitat i sobreviu a l'exterior en el moment de la mort física. En casos tan excepcionals com els nostres, la mort física no acaba de materialitzar-se, i per això continuem lligats al cos exterior, però pots estar segur que això s'acabarà algun dia -sentencià.

- Jo mai no podré abandonar Opota, perquè Opota sóc jo i em seré fidel fins al final.

- No diguis bajanades! No li deus res, al teu cos. Recorda que el més substancial de l'autèntic jo de l'home és la personalitat, situada en el cos interior i que existeix sense cap dificultat, independentment. A partir de la separació definitiva del cos interior, el cos exterior es desintegra amb rapidesa. I durant la vida què? Està sotmès a tot tipus de debilitats i imperfeccions. Jo mateix en sóc una mostra; m'han llevat bona part de la pell, però t'asseguro que m'ho pagaran! Sembla mentida que no ho tinguis clar, tot això. Però no ho veus, que

l'esperit és molt més important que el cos?

No vaig saber què respondre. M'hauria agradat dir-li que tots podem ser millors del que som, i que això només depèn de nosaltres, com també, fins a cert punt, ser més intel.ligents i més bells, però vaig callar perquè sabia que no m'entendria. Per a ell, ser fidel al cos no tenia cap sentit, i per a mi ho era tot. Fins em va recriminar que pensava com pensava perquè no m'havien desfigurat el cos, però immediatament vaig rectificar-lo. Jo

estimaria el meu cos encara que l'haguessin deixat sense pell, perquè el meu cos era jo.

Quan el cavalier es va acomiadar de males maneres i la foscor que cobria la Sala de l'Home tornà a ser la mateixa de sempre, vaig submergir-me en mi mateix com qui entra en

un túnel, buscant a les palpentes el passat, recordant els episodis reals i imaginaris de la meva vida; i llavors m'envaí una espècie d'extenuació, o potser d'impotència. El cas és que es va produir una ràpida desaparició de les imatges que visualitzava, alhora que fallava el mecanisme que fins aleshores m'havia permès evocar les escenes anteriors. Llavors, el que va desfilar davant dels meus ulls van ser una sèrie de transparències mutables que no assenyalaven cap enrere en el temps, sinó cap endavant, cap a la meva mort.

Era lògic. Havia pres la determinació de quedar-me amb Opota fins el final, i això comportava una sèrie de conseqüències, especialment una que potser seria irreversible. La conversa amb le cavalier ecorché em va fer decidir que no volia saber res del món dels esperits i que em tancaria en banda a qualsevol intent de conversa, però sobretot em situà en la realitat més descarnada: el meu cos hauria de reposar algun dia i jo, el seu esperit, reposaria amb ell. No era por, el que sentia en aquells moments, era com el calfred d'un pànic incontrolable; panic al futur, pànic a ser enterrat, pànic a morir. Feia uns quants mesos que mig món discutia què es feia amb mi i fins després de la conversa amb el cavalier no vaig apercebre'm que, segons com anessin les coses, podia acabar-se tot. Mai no havia cregut en la possibilitat que el pediatre de Cambrils tingués èxit, i com a molt m'havia imaginat que si li arribessin a fer cas em deixarien en qualsevol racó del Darder, apartat de la vista del públic; i no pas clos amb pany i forrellat, sinó amb plena llibertat de moviments. Però le cavalier ecorché m'havia obert els ulls. M'havia situat de nou en la perspectiva d'un guerrer que lluita contra un enemic que ho veu tot, que ho és tot, que ho pot tot, que ho aixafa tot, contra el qual de res no serveixen els amagatalls.

Havia llegit moltes novel.les que tractaven el tema de la caducitat humana i el seu destí mortal, i coneixia algun s autors que defensaven la idea que l'ànima s'alliberava i passava cap a una altra existència en un altre cos. Aquesta era, de fet, la tesi del cavalier, molt propera a la dels que consideren que la mort és un primer pas cap a la felicitat i la immortalitat, i la meva experiència personal m'havia demostrat que segurament tenien raó. Però el meu cas era totalment diferent, perquè estava decidit a no abandonar el cos sota cap circumstància. Si em mantenia dins del cos i aquest era enterrat, jo seria enterrat amb ell. Si podia interferir en el destí ho faria; no em deixaria dur. Si el meu cos havia de morir, jo moriria amb ell. I restaríem plegats, passius i immòbils, extingits. O almenys aquesta era la meva visió del tema, perquè estava i estic convençut que la mort és l'eix entorn del qual gira cadascun dels homes; participava de la clàssica i tràgica idea que l'home és només un ésser per a la mort. No tenia cap prova que pel simple fet de desitjar continuar amb Opota pogués continuar amb ell després que l'enterressin, però res no em faria canviar d'opinió.

Enfonsat en aquests pensaments, el juny del 1992 m'arribaren dues noves que momentàniament van esvair els meus temors. Per una banda, el COI va fer públic un comunicat en què acatava la decisió de l'Ajuntament de Banyoles de mantenir-me exposat al

Darder i, per l'altra, el metge de Cambrils va acceptar una treva després d'entrevistar-se amb Jordi Pujol. La subseu de Banyoles havia guanyat la batalla i el perill que es produís un boicot havia desaparegut. Em vaig sentir tan alleujat que, com a homenatge als meus defensors, vaig dedicar les nits a familiaritzarme amb l'esport del rem, del qual no coneixia pràcticament res. Fins i tot desconeixia que els remers d'Oxford i Cambridge que més d'una vegada m'han vingut a visitar durant les seves concentracions a l'estany, fossin descendents dels pioners d'aquest esport, que va néixer a Anglaterra durant el segle XVIII amb els desafiaments mitjançant juguesques. Aquesta informació la vaig obtenir gràcies al fet que el juny del 1992 em vas fer un regal tan extraordinari que mai no m'hagués suposat que pocs anys després, sense ser-ne conscient, això sí, poguessis fer-me'n un d'encara millor. I és que, després de tots els patiments sobre el meu futur, poder consultar la Gran Enciclopèdia Catalana era una alegria comparable amb la d'una tribu sioux que es troba amb un ramat de búfals al cap de tres o quatre dies sense menjar. El conjunt de les coneixences humanes es posà a la meva disposició gràcies al teu caràcter diligent i treballador, Balbina.

Havies convertit el teu despatx del Darder en un centre de gran activitat. T'hi passaves moltíssimes hores tancada i, malgrat que no et podia veure, t'imaginava escrivint apressadament davant l'ordinador i aixecant-te cada dos per tres per agafar algun tom de l'enciclopèdia. En aquella època rebies moltes visites, feies moltes gestions, i, tot i que aleshores no vaig donar-li massa importància, sí que em sorprengué una mica que et tornés a visitar el nord-americà d'aspecte eminent amb qui t'havies entrevistat a l'inici de la polèmica, que aquesta vegada sortí del teu despatx amb un somriure d'orella a orella. Aquella nit no vaig poder evitar tafanejar els teus papers, i vaig trobar-hi una targeta de Thomas Glenalmond, de Virgínia, un ramader de bestià porcí que mostrava una certa inclinació per la història natura; però un cop satisfeta la curiositat no en vaig fer massa cas...

M'interessava més el fet que, potser perquè formaves part d'un grup ecologista, visquessis amb poc entusiasme la celebració de les proves de rem, que al teu parer només servirien per agredir l'estany i crear una Vila Olímpica innecessària. Tot i que entenia els teus raonaments, expressats en públic en més d'una ocasió, jo estava convençut que, en conjunt, els Jocs Olímpics havien servit per realitzar una sèrie d'obres que potser haurien trigat molts més anys a fer-se, com per exemple el pavelló del parc de la Draga i el desdoblament de la carretera fins a Girona. A més, van permetre que l'estany fos conegut arreu del món, i una mostra clara d'aquest fet és que des d'aleshores s'han multiplicat les estades de seleccions de

rem que busquen un clima ideal per entrenar. Són fàcils d'identificar, els remers; alts, molt alts, musculosos sense arribar a l'excès i amb un aire de determinació que només desprenen els amants de l'exercici físic. Potser el dia de la regata decisiva només els cal recórrer mil metres, però podeu estar segurs que s'han passat mitja vida fent una pila de quilòmetres diaris, quilòmetres de treball silenciós i d'esforç sense premi.

Perquè si tinc algun record dels Jocs, algun record que vagi més enllà de l'interès que el meu cas va suscitar entre la premsa internacional, l'arrest d'independentistes o la invasió de

tanquetes de la guàrdia civil, és el de la visita de dos remers de la selecció cubana que van acudir al Darder convocats per un diari comarcal. Te'n recordes, no? Per a mi va ser una visita extraordinària per dos motius: eren els primers negres que em venien a veure, i també eren els primers remers que accedien a la Sala de l'Home. Però si els periodistes que els van conduir al Darder esperaven que parlessin d'una raça esclavitzada i maltractada es van endur un bon disgust, perquè cap dels dos remers no semblava plantejar-se el problema del racisme. Més aviat vaig deduir, per les seves respostes lacòniques a preguntes gens originals, que aquells dos gegants estaven en contra de qualsevol particularisme, fos de país, de religió o d'espècie. I vaig rebre la seva reacció amb un impuls d'alegria, perquè refermava la meva idea que el més sensat és acceptar les coses tal com vénen. No em refereixo ni gens ni mica a una actitud passiva davant la vida, perquè penso que cal esforçar-se i lluitar fins al final, nedar en el riu, deixant-nos portar i alhora emportar per ell, i acceptar-ne per endavant la sortida, que és enfonsar-nos a la mar. Però, qui s'enfonsa? Només cal acceptar els mals, les cabòries, les malalties dels altres i les nostres, la mort dels altres i la pròpia, per tal de fer-ne una part natural de la vida. Tot és natural perquè tot ens supera. Tot ve de més enllà i va més enllà de nosaltres, semblaven dir els cubans, que, malgrat tot, em van mirar amb ulls humils i tendres.

Uns ulls ben diferents, per cert, dels del tercer negre que va venir a visitar-me uns mesos després, en concret el novembre del 1992. Perquè aquell tercer negre, sense ni tan sols obrir la boca, va recordar-me que desitjava veure'm enterrat com més de pressa millor. El pediatre de Cambrils, el promotor de la campanya que m'havia fet famós, col.locà una corona de flors al peu de les escales que condueixen al Darder i vessà unes quantes llàgrimes en el meu honor. Després, a la sortida, va encaixar amb dignitat els insults d'un grup de banyolins que l'estaven esperant per increpar-lo i declarà que en els darrers mesos havia detectat un increment del racisme i la xenofòbia.

Si bé el perill semblava haver-se allunyat, ja feia alguns mesos que pensava insistentment en el tema de la mort, i la visita del pediatre intensificà les meves meditacions. Cada vegada tenia més la impressió de ser un instrument a través del qual passaven vibracions, un cristall travessat que inevitablement recalaria en la forma suprema de la vida, la mort. I cada cop estava més convençut que, quan m'arribés l'hora, desitjaria morir amb ple coneixement, com per deixar d'alguna manera que la mort s'inserís en mi, per tenir temps de deixar-la desenvolupar-se enterament. No volia perdre'm la darrera experiència, el pas. Comprenia molt bé que Proust hagués modificat la mort de Bergotte tot calcant-la del seu procés terminal, però per a mi es tractava més aviat de no perdre'm una experiència bàsica.

Per aquest motiu, a més de lluitar contra les males inclinacions em vaig proposar amb més seriositat que mai dedicar-me a l'estudi fins al final; volia perfeccionar els meus coneixements intel.lectuals en la mesura que fos possible, perquè això donava sentit a la

meva vida i, també, a la meva mort. Però malgrat haver vençut la repugnància instintiva a

pensar amicalment en la pròpia mort, la veritat és que estava força desarmat davant d'aquest pas, tan desarmat que, en creure que s'apropava, si hagués tingut llàgrimes no m'hauria costat

gens fer el ploricó. Em vaig espantar tant, aquella matinada del juny del 1993 que em vau venir a buscar per sorpresa, que una mica més i em trobeu fora de la vitrina. És possible que la meva paràlisi momentània la propiciés el fet que estava llegint una novel.la d'Elmore Leonard titulada Esclat de mort, però el que és segur és que la teva irrupció amb dos homes vestits amb bata blanca em deixà tan astorat que al cap de deu minuts, quan jeia dins d'una ambulància camí de Girona, era incapaç de discernir si allò era el que semblava o es tractava d'una versió inesperada de l'última experiència essencial. Hi ha una creença popular que assegura que en el moment de la mort es reveu tota la vida d'una forma fulgurant, i en certa forma allò era el que m'estava succeint. Perquè els rostres estimats, vius o morts, se'm barrejaven amb rostres imaginaris o trets de la història i amb la xerrameca dels meus raptors. Per què m'apartaven del Darder? I per què hi col.laboraves, tu, la meva conservadora? No entenia res i m'esperava el pitjor: que la punta d'una llança enemiga em travessés el cor inexistent o que una legió d'esperits m'esperés en algun lloc per retreure'm la negativa a endinsar-me en el seu món; o res de tot això, potser, sinó tan sols un gran buit blau-blanc, flamejant com el cel d'estiu, i al costat del qual la resta seria només una desfilada d'ombres.

Vam haver d'arribar a l'hospital perquè m'adonés que no em volíeu cap mal. Actuàveu amb nocturnitat i amb molta discreció, sí, però només ho fèieu per evitar que els periodistes s'assabentessin que em traslladàveu al Trueta per fer-me un TAC. Malauradament per a vosaltres, algú va filtrar la notícia a la premsa i, per la cara d'estupefacció que van posar els metges de guàrdia en veure'm traspassar la porta d'urgències estirat en una llitera, no m'estranyaria gens que hagués estat algun treballador del centre. En fi, el cas és que l'únic que volíeu era estudiar la meva estructura per poder explicar què era i qui era jo. Tot aprofitant que la polèmica creada sobre la meva exposició cada vegada anava per camins més regulars, l'Ajuntament tenia la intenció de remodelar la Sala de l'Home i oferir als visitants més dades sobre la meva vida. Però sembla que amb el TAC no vau fer-ne prou, perquè un parell de setmanes més tard vaig rebre la visita d'una dotzena de persones que, després de traslladar-me a coll fins a la teva taula (aquell dia no hi eres, eh?) van començar a mirar-me, palpar-me, olorar-me i prendre'm mostres dels pèls i la pell. Era la tarda d'un diumenge molt calorós, i tots sense excepció suaven amb abundància sota les bates verdes i blanques i els

guants de plàstic transparent. Els dubtes inicials van donar pas un clima d'entrega absolut; se'ls veia entusiasmats i laboriosos, com si estiguessin descobrint un gran secret, però jo estava molt tranquil. Sabia què volien i cap de les seves accions em provocava la més mínima molèstia. No sentia res; ni fred ni espasmes, ni calor ni tremolors. Només el cruixit satisfactori de l'agulla que travessava la dura crosta del meu tòrax o els comentaris que animaven aquella insòlita sessió de treball i esbarjo.

- Aquest cul no és natural. Està moldejat.

- Heu vist quina cicatriu més grossa que té al clatell?

- Vaja! Li falta la mamella esquerra.

- Mireu-li el bigotet; l'han retallat i enganxat.

- Cap anotació sota el pedestal. Cap xifra ni marca que poguessin haver fet els Verreaux.

Desenes d'observacions que semblaren arribar al seu punt culminant quan les persones que m'investigaven van formar una rotllana al meu voltant i van dir a l'uníson:

- Retirem el davantal? Som-hi!

Uns mesos després, vaig llegir al diari els resultats de la retirada del davantal: el meu penis media vuit centímetres i mig de llarg i vuit de perímetre. Una circumcisió rotunda

deixava al descobert un gland llis, dur i brillant.

Naturalment, aquestes dades s'emmarcaven en l'informe que l'Ajuntament de Banyoles havia encarregat a l'equip de metges, antropòlegs i historiadors que em van examinar aquella tarda del juliol del 1993. Entre altres qüestions destacades pels diaris, es posà de manifest que jo era un boiximà que havia mort el 1830, quan tenia uns 27 anys, a causa d'una malaltia pulmonar crònica. Així mateix, l'informe, que basava les seves conclusions en estudis radiològics, antropomètrics, microscòpics i toxicològics, revelava que el meu color extern no es corresponia amb el meu color de pell natural perquè portava una capa de betum. Aquesta capa, ho recordo perfectament, me l'havia posat Francesc Darder per ajudar-me a recuperar la tonalitat provocada pel descoloriment que produïren sobre la pell els derivats de l'arsènic que van utilitzar els Verreaux per impedir la putrefacció del meu cos.

Tothom semblava d'acord que l'informe, patrocinat per una empresa d'electricitat, era excel.lent i aclaria molts detalls que fins aleshores es desconeixien sobre la meva persona. Tothom menys el metge de Cambrils, que va declarar que l'estudi no tenia cap valor científic ni històric i constituïa una profanació més. Però tot semblava indicar que, sense el reclam publicitari dels Jocs, la tesi del metge aniria perdent força, i de fet així va ser, perquè la polèmica ja només existia en el record i això es traduí en una "normalització" del nombre de visitants que acudien al museu. Així, de les gairebé setanta mil persones que van venir a veure'm el 1992 es passà a les quaranta mil del 1993, una xifra molt més propera als trenta mil visitants del 1990 o als trenta-vuit mil del 1991.

I amb el retorn a la normalitat vaig poder dedicar tot el meu temps a l'observació i la lectura, i també a l'aprenentatge del sistema informàtic que utilitzaves tu, Balbina, que poc temps després em permeté escriure una sèrie de pensaments que anava emmagatzemant en un disquet. Era força probable que els meus coneixements i reflexions no tinguessin cap utilitat ni aplicació, però de tota manera omplia pàgines i més pàgines amb dissertacions sobre la realitat i l'inexplicable. Fins vaig arribar a redactar una mena d'assaig en què afirmava que la realitat -aquesta noció tan fluctuant-, la coneixença més exacta possible dels éssers, és el nostre punt de contacte i la nostra via d'accés a les coses que ultrapassen la realitat; perquè el dia que ens allunyem d'algunes realitats molt senzilles, estem inventant, i caiem en la retòrica o en l'intel.lectualisme mort. Encara el conservo, aquest text, però de seguida vaig descobrir que no hi ha res més cansat que escriure un assaig. Cal fer una investigació, cal transformar-se en jutge d'instrucció permanent, verificar-ho tot, rellegir-ho tot com si no sabessis res; i a pesar de tot acabes descoratjat perquè t'adones que no aconseguiràs mai l'objectiu, que no es pot arribar a l'exactitud absoluta ni a una coneixença prou profunda del tema que has elegit.

Potser per aquesta raó, cada cop em temptava amb més força la idea d'escriure una narració més o menys llarga. Tenia moltes coses a dir, i estava convençut que la millor estrena passava necessàriament per una novel.la autobiogràfica. Tan sols em frenaven els dubtes sobre la difusió del relat; no se m'acudia la manera de donar a conèixer la meva obra. I, a banda del que representava com a luxe solitari, escriure per a mi mateix no tenia massa sentit, perquè el que realment m'engrescava era tenir lectors, lectors de debò, vull dir, d'aquells que fan servir la imaginació independent i la fruïció artística. Sí, em feia molta il.lusió que s'establís un equilibri harmoniós i artístic entre la ment dels lectors i la meva, però no podia deixar de banda que si l'obra que projectava escriure es publicava seria del tot inevitable que es produïssin canvis radicals en la meva vida, fins i tot en el cas que fes passar l'autobiografia per un relat de ficció. Per aquest motiu, per la necessitat de sentir-me a redós de qualsevol perill, vaig ajornar sine die l'escriptura de la meva història, convençut que només tindria sentit tirar-la endavant si en un futur em trobava desesperat, com a última sortida per a una situació límit.

Però en aquells moments no s'albirava cap situació límit, sinó tot el contrari. Vivia immers en una placidesa absoluta, comparable amb el soroll del mar que dura des del començament del món o amb un cementiri enfonsat sota les roses. Potser aquest segon símil

et sonarà una mica estrany, però és que, a pesar de la tranquil.litat que m'envoltava, tenia molt present que algun dia m'enterrarien de debò i que em descompondria amb el meu cos. I si no em descomponia, com a mínim intentaria quedar-me amb ell per sempre, podrit o sencer, m'era igual. Estava molt agraït per les coses que havia après sobre mi mateix, sobre els poders de l'esperit i del cos, però no renunciaria a la nostra unió passés el que passés. Igual que els presocràtics, em situava, passatger, en un univers que passa. No m'interessaven les especulacions metafísiques ambicioses; m'agradava la idea de no dependre de res més que de mi mateix, i era molt possible que al final emprengués un camí sense retorn.

Mentrestant, però, la vida seguia el seu curs: la piuladissa dels ocells, el brunzit d'una mosca, els crits i els jocs dels nens, la remor de la multitud en dies de mercat, el soroll quotidià dels cotxes... I jo, com sempre, al Darder, a casa meva, on rebia les visites dels matins i les tardes i gaudia de la quietud de la nit. Perquè a la nit trobava la soledat, la pau i el silenci, les condicions necessàries per retrobar-me amb el més profund de mi mateix.

Ara que, per ser del tot exacte, hauria de deixar constància que no totes les nits eren tan tranquil.les. De tant en tant, potser cada quatre o cinc mesos, havia de córrer fins a la vitrina perquè no em descobrissis mentre, acompanyada d'algun operari i guiada pel feix de llum d'una llanterna, traginaves peces amunt i avall, o almenys això és el que deduïa

pels sorolls i les converses entretallades que m'arribaven. El primer dia vaig pensar que o bé t'enduies exemplars de la col.lecció per restaurar-los o bé n'incorporaves de nous, però de seguida vaig adonar-me que no era així i que, fessis el que fessis, intentaves passar desapercebuda. És clar que, en aquells moments, el teu tràfec nocturn només m'importunava en la mesura que m'impedia aprofundir en mi mateix.

I és que la meva força interior provenia i encara prové del desig d'aprendre, de fer-me més sensible per poder captar l'autèntic principi de la vida. Estic convençut que la força del sentiment, malgrat ser desordenada i caòtica, és com a mínim tan poderosa com la de la reflexió, però admeto que aquesta última és la més indicada per expressar la claredat suprema de les idees. És clar que una mateixa persona pot sentir tantes coses contradictòries que sembla que sigui moltes persones alhora, i de vegades n'hi ha prou amb poques hores per recórrer totes les gradacions de la matèria sensible, provocades totes elles pel que es veu, se sent, es pensa o es recorda. Això pot dur fàcilment a reflexions excessives i turbulentes, que per molt que et proposis ser feliç i no deixar-te endur pel deliri o l'apatia, acaben instal.lant-se en el teu ànim i el sacsegen per abatre'l o enlairar-lo.

En el meu cas, i deixant de banda les generalitzacions, em lliurava tan intensament a l'estudi de totes les matèries que es posaven al meu abast que ni tenia temps per sentir-me descoratjat. Per sobre de tot m'interessava qualsevol aspecte relacionat amb la literatura i la creativitat, i molt especialment la relació entre els personatges d'una novel.la i l'autor d'aquesta. Em fa l'efecte que, en molts casos, els personatges surten del cor dels autors, són emanacions de la seva pròpia inconsciència, que mai no enganya. Perquè el cor de qualsevol mortal és un conjunt de contradiccions derivades del fet que tots som una barreja de bondat i maldat, generositat i egoisme, valentia i covardia. De tota manera, la vinculació entre un

autor i els seus personatges és molt difícil d'explicar, tant que de vegades aquests últims poden ser uns autèntics desconeguts per a la persona que els ha creat.

I per a mi, Balbina, tu també eres una desconeguda, si bé llavors no n'era conscient. T'estava massa agraït per les opcions que m'oferies a les nits, tantes que ja no sabia què fer. Com és obvi, em refereixo a les nits que no apareixies sobtadament, perquè aquestes quasi les podia donar per perdudes. El cas és que em va anar molt bé que passessis moltes hores al museu, força més de les que s'estipulaven en el teu conveni laboral, i a part de treballar intensament dediquessis el teu temps a altres activitats més ocioses, com escoltar la ràdio, llegir algun best seller o mirar el televisor. Sí, el televisor, aquell aparell petit i amb banyes platejades que vas dur al Darder una setmana que a les tardes emetien uns reportatges molt interessants sobre els ocells australians i que ja es va quedar al teu despatx. Deixant de banda l'impacte negatiu que em van provocar alguns programes, la veritat és que el descobriment de la televisió em va permetre conèixer, amb comptagotes, això sí, algunes de les principals poètiques cinematogràfiques, com ara les d'Eisenstein, Chaplin o Buñuel, o també les de Bergman, Losey i Fellini. A més, vaig veure pel.lícules força notables d'autors més moderns, però molt influïts, em sembla, per la dramàtica contradicció entre l'aventura creadora de l'artista i la mentalitat de qui no desitja veure perillar la seva inversió. En qualsevol cas, mai no m'hauria imaginat que una pantalla tan petita pogués convertir-se en un eina de coneixement tan poderosa, i no ho dic només pel que aportava com a document històric de diferents èpoques i societats, sinó també pel fet de ser alhora art, espectacle i vehicle ideològic. Molts anys enrere, els diaris i la ràdio d'en Lladó m'havien permès aprofundir en la civilització de la paraula, tot i que no va ser fins més tard, amb l'arribada de la senyora Carbonell i el descobriment de la biblioteca, quan vaig fer-me una idea més aproximada del que poden arribar a fer els autèntics mestres de la literatura. I si amb els diaris m'havia hagut de conformar amb cròniques de tercera fila, amb la imatge em succeí una cosa similar, perquè les fotografies que publicaven els diaris i les revistes no resistien cap comparança amb les escenes que em mostrava la televisió, que reflectien el dinamisme de la realitat visible. De la mateixa manera, les cançonetes que escoltava Lladó -en una època en què jo encara no havia après a moure'm i, per tant, no podia manipular el dial de la ràdio- em produïen un plaer intel.lectual molt inferior al d'escoltar les simfonies de Haydn, Boccherini o Beethoven. Quina exuberància de varietats, de possibilitats, de matisos que presenta la música dels grans mestres! I això també ho vaig aprendre gràcies a tu, Balbina, ja que moltes tardes, quan el museu ja havia tancat les portes, et quedaves una estona al despatx per fruir amb els concerts que oferia una emissora de ràdio. Jo ho sentia de molt lluny, i al principi em pensava que era algun programa de televisió que per qüestions horàries no podria veure mai, però un dia vaig adonar-me que en una lleixa del despatx, al costat d'un diccionari anglès-català, hi havia una ràdio molt petita que fins llavors sempre havia quedat eclipsada pels llibres o pel televisor. Només em va caldre engegar-la per saber que l'idioma musical no em resultava indesxifrable; tot el contrari: m'enlluernava amb la simple idea que el gran músic, igual que el gran escriptor, no compon solament quan pren la ploma o tecleja l'ordinador, sinó que en el seu esperit s'efectua una gestació contínua. I també em fascinava el pensament que l'aptitud creadora salta les barreres de totes les classificacions tant en la literatura com en la música.

Havia arribat a un punt en què m'hi trobava tan bé, al Darder, que hauria donat

qualsevol cosa per eternitzar la meva situació. I si m'hagués estat possible hauria reduït l'horari d'obertura del museu per consagrar més temps a l'activitat cultural. Llegir obres potser menors però de gran èxit, mirar tot tipus de programes de televisió i dedicar una atenció especial a les poques pel.lícules de qualitat que s'emetien, repassar els diaris, escoltar concerts i els informatius de les poques emissores estrangeres que s'agafaven amb la teva ràdio... Havia de fer tantes coses que al cap d'uns mesos vaig haver d'establir un cert ordre. Quan tancava el museu, a les nou de la nit, llegia el diari mentre escoltava música clàssica, i si tu havies dut un nou llibre també me'l llegia, llevat que a aquella hora fessin alguna pel.lícula interessant o algun programa digne de ser vist. Però si tot seguia el seu curs normal, no m'asseia davant del televisor fins a les dotze o la una de la matinada, això suposant que a la ràdio no emetessin algun concert excepcional. A part de les pel.lícules, entre els espais que em cridaven l'atenció destacaria per sobre de tot els anuncis, i també m'agradaven força els programes en què apareixia gent cantant, més que res perquè em permetien valorar la diferència entre la música bona i la que no ho és. Evidentment, no descuidava ni el seguiment de les novetats informàtiques que de tant en tant aportaves al teu ordinador ni l'escriptura de reflexions i pensaments que s'anaven emmagatzemant en uns disquets que amagava rere un quadre de Llimona amb estanyols i un cel fosquíssim. A aquestes dues últimes activitats m'hi lliurava les primeres hores del matí, abans que s'obrís el museu i em dediqués de ple a la contemplació de la gent que em passava per davant, a les meditacions sobre el gènere humà o, simplement, a recollir el conjunt de sensacions que m'arribaven per múltiples canals. I és que la natura, la vida, a cada instant ofereixen mil exemples alliçonadors a aquell que les vol observar amb humilitat i paciència.

Tot i que en cap moment vaig fer res per endinsar-me de nou en el món dels esperits, sí que vaig haver de refusar més d'una invitació, i fins i tot em vaig veure obligat a combatre alguna exigència, com per exemple la de la Venus hotentot que intentà contactar amb mi

des del Museu de l'Home de París. Es veu que s'havia fet íntima de le cavalier ecorché i aquest l'havia convençut perquè m'expliqués el seu cas: era la mòmia d'un alt dignatari de l'antic Egipte que va ser obtinguda a través de la profanació de la seva tomba en una excavació arqueològica. He dit que intentà contactar i de fet hauria d'haver dit que contactà, perquè, sense donar-me cap marge de reacció, se'm presentà de sobte i em va impedir que acabés d'escoltar La Creació de Haydn, una obra d'arquitectura sòlida però alhora poètica i expressiva. El cas és que, de cop i volta, la foscor absoluta que m'envoltava s'accentuà brutalment fins a donar pas al rostre de la Venus, que només va tenir temps de dir-me el que ja t'he explicat. Perquè acte seguit vaig expulsar-la amb l'ajut d'un desig descomunal i una concentració extrema. No en vull sabe r res més, dels esperits!, vaig cridar mentre el seu

rostre es desintegrava per no tornar. Més tard, en rememorar aquest episodi, vaig atribuir l'èxit inicial de la Venus al fet que l'audició de Haydn em tenia totalment absort, tanta era la serenitat i la melangia que es desprenien d'aquella música sorprenent. Altres vegades, havia detectat immediatament la presència d'esperits i havia col.locat a temps la barrera, però la meva fascinació per la música no em permet pensar en res més. Afortunadament, des d'aquella nit no s'ha produït cap altre intent en hora d'audició.

És curiós; per una banda, tanco la meva porta a qualsevol esperit que intenti parlar amb mi, però per l'altra m'obro al diàleg a través de textos oberts, inacabats, com la línia interrompuda que els ceramistes mexicans deixen en els seus dibuixos per evitar que l'ànima en caigui presonera. Tinc múltiples assaigs iniciats i que probablement no acabaré mai, però només te'n citaré un, que tractaria de l'animal en la vida i en la història. Els humans només s'hi trobarien en funció de les seves relacions amb l'animal: els que se n'han servit, de vegades fins i tot per als seus crims contra l'home (penso per exemple en els cristians lliurats a les bèsties, però també en aquella miniatura, que trobo terrible, de Fouquet, on es veu Felip August, muntat sobre un cavall encobertat de vellut blau, mirant de prop com cremaven els heretges; el fum devia molestar el cavall innocent), els que han estimat els animals i els que no els han sabut estimar. Incidiria especialment en l'aspecte trasbalsador de l'animal que no posseeix res, llevat de la vida que tan sovint li prenem. I també parlaria de la immensa llibertat de l'animal, que certament està tancat entre els límits de la seva espècie, però que viu la realitat d'ésser, sense res més, sense tot allò de fals que els homes afegim a la condició d'existir. És per això que el sofriment dels animals m'afecta tant. Com el sofriment dels infants: hi veig l'horror particular d'implicar en els nostres errors, en les nostres follies, éssers que en són totalment innocents. Quan ens passa alguna desgràcia, sempre podem dir-nos que tenim la nostra intel.ligència per sortir-nos-en, i és veritat fins a cert punt; podem dir-nos sempre, i també és tristament cert, que de fet hi estem implicats, que tots, fins a cert punt, hem fet el mal, o l'hem deixat fer, que quasi és pitjor. Però respondre amb brutalitat a la total innocència de l'infant o de l'animal, que no entén el que li passa, és un crim odiós.

Reconec que en vida d'Opota, quan encara em bategava el cor, vull dir, pensava molt diferent, però era perquè ni tan sols m'havia plantejat el tema. Però ara, i sobretot després d'haver tingut l'oportunitat de parlar amb moltíssims esperits d'animals, sé que a més de tenir la mateixa vida, les mateixes vísceres, els mateixos processos digestius o reproductors, amb diferències de detall fisiològic, obviament, també sentim emocions similars. La lleona plora els seus fillets com Andròmaca; la gata juga amb el ratolí com Célimène amb els seus amants. Fins i tot hi ha, d'una espècie a una altra, d'un individu d'aquesta espècie a un altre, les mateixes variacions que hi ha, en nosaltres, entre un home intel.ligent i un imbècil, amb la diferència que la bestiesa de l'animal mai no és produïda per l'absorció d'eslògans.

En fi, el més probable és que no l'acabi mai, aquest assaig, perquè tinc oberts tants fronts que no dono l'abast. Durant els dos anys immediatament posteriors a la celebració a Banyoles de les proves olímpiques de rem , la meva activitat nocturna fou tan intensa que en arribar el 1995 i adonar-me que quasi no havia advertit el pas del temps, vaig robar hores a altres plaers per començar un assaig sobre la relativitat de les percepcions humanes. Evidentment, encara no l'he acabat i segurament no ho faré mai. Potser m'acusaràs de ser incapaç de limitar-me a una sola acció, i és possible que sigui així, però el que no volia de cap manera és que em passessin per alt concerts memorables o pel.lícules fenomenals. I per assegurar-me que això no succeís no tenia cap més alternativa que escoltar-ho tot i mirar-ho tot, ni que fossin els primers compassos i les primeres imatges, que ja acostumen a donar una

idea prou fiable del que vindrà després. Per tant, ni esforçant-me al màxim era capaç d'aconseguir el temps necessari per escriure un assaig decent, i havia de limitar-me a esbossos que llavors em semblaven insignificants però pocs mesos després hauria qualificat d' obres de gran mèrit. I dic hauria perquè al final del 1995 ni tenia temps de plantejar-me res que no fos passar-me la nit davant de l'ordinador, si calia amb el televisor i la ràdio encesos, però ja d'una manera subsidiària. I és que, quan ja em pensava que estava adquirint un ritme d'activitats no diré òptim però sí correcte, es produí un fet que em canvià radicalment la vida nocturna, fins el punt que tot el que fins llavors m'havia mantingut ocupat passà definitivament a un segon terme. Aquesta vegada, el teu regal, Balbina, superà totes les meves expectatives i m'obrí de bat a bat les portes del coneixement humà.

Aquella tarda de l'octubre del 1995 que el tècnic informàtic es presentà al Darder, vaig suposar que instal.laria algun programa més modern a l'ordinador. Si havia llegit alguna cosa sobre Internet no n'havia fet massa cas, i quan vaig comprovar que t'havies connectat a aquesta xarxa vaig afigurar-me que es tractava d'algun complement sense importància, qui sap si relacionat amb la biologia o la zoologia. De fet, les primeres nits ni vaig fer-ne cas, perquè estava convençut que la utilitat de la nova instal.lació era limitada i, sobretot, perquè aquella setmana havien programat una sèrie de concerts de Bach, geni entre genis, l'home capaç de donar ales d'eternitat a la natura més efímera. Fins que uns dies després, un dissabte a la nit que ni la televisió ni la ràdio m'oferien res de bo, vaig obrir el nou programa per la simple curiositat de saber per a què servia.

Al cap d'uns minuts ja intuïa que Internet era un instrument molt més util del que m'havia imaginat, i pocs dies després, quan havia adquirit unes nocions mínimes sobre el funcionament de la xarxa, estava tan entusiasmat que em passava les nits senceres accedint a

tot tipus de visions de qualsevol de les matèries que abasten els coneixements culturals, socials i polítics del món; als progressos del coneixement científic; als avenços tècnics i a l'evolució de tot un seguit de disciplines que en bona mesura condicionaran el futur de la humanitat: el dret, la filosofia, la història, l'esport, la literatura, el cinema, l'ensenyament i tantes d'altres. Era molt millor que tenir desenes d'enciclopèdies! Era tan fabulós que gairebé no m'ho podia creure, i el que més m'impressionava era que, d'una vegada per totes, tenia una prova irrefutable que els idiomes no em plantejaven cap problema. Fins llavors havia comprovat que entenia perfectament el san, el català, el francès, l'anglès i el castellà, però des que vaig descobrir Internet no vaig fer res més que llegir i escriure en llengües que ni sabia que existien, no únicament indoeuropees sinó també uralo-altaiques, paleosiberianes, malaio-polinèsies, austroasiàtiques o sino-tibetanes, per posar uns quants exemples. Evidentment, l'anglès dels Estats Units era la llengua dominant de la xarxa, però jo intentava ampliar al màxim els meus coneixements i quasi cada nit llegia i escrivia en alguna llengua que desconeixia. Tot i que l'accés a Internet es feia a través de la línia del telèfon, estic segur que mai no vas arribar a sospitar que jo utilitzés el teu ordinador per entrar a la xarxa, ja que el cost de les connexions que es realitzaven des del museu quedava absolutament diluït dins de les enormes factures que l'Ajuntament de Banyoles havia de pagar a Telefònica.

Però si el que en principi em cridà més l'atenció d'Internet fou la possibilitat d'accedir a informacions de tot tipus provinents d'arreu del món, poc després vaig comprendre que per fi havia trobat la manera de sortir de l'aïllament comunicatiu en què em trobava. Em refereixo al correu electrònic, que, potencialment, em permetia contactar amb milions d'usuaris de la xarxa. Abans d'enviar cap missatge, però, vaig procurar-me una adreça d'e-mail que, per raons de seguretat, desconfigurava cada matí abans que tu obrissis el museu; potser n'hauria tingut prou demanant que m'enviessin els missatges durant la matinada banyolina i esborrant-los després de rebre'ls, però no podia exposar-me que em descobrissis. Precisament per la mateixa raó, vaig inventar-me un pseudònim per signar els meus missatges. Tots els meus interlocutors electrònics em coneixen com a Martirià Oliva, nom que em sembla força indicat per les seves connotacions banyolinopoètiques. I tinc interlocutors tant a Girona com al Japó, la Xina, Besalú, Sud-àfrica o Nova Zelanda, per citar-ne uns quants. De fet, fins ara només m'he cartejat electrònicament amb tres dotzenes de persones, perquè quan contacto amb algú m'agrada conèixe'l una mica a fons, o com a mínim tan a fons com em permeti la seva impostura, si és que existeix. Per aquest motiu, molt poques vegades he participat en xerrades electròniques, ja que trobo que afavoreixen en excès les frivolitats. Sigui com vulgui, Internet va canviar radicalment la meva vida. Anys enrere havia descartat accions tan assequibles com caminar per la vora de l'estany, collir una flor o contemplar el paisatge; i les havia descartat perquè dins del Darder trobava alguna cosa que em proporcionava una senzilla felicitat. Potser era el goig de la soledat nocturna, que em permetia concentrar-me millor; entrar en mi mateix i complaure'm en l'elemental sentiment de l'existència. No creia que em fes falta sortir del museu per sentir l'efervescència i l'evolució de les meves idees, i considerava que la quietud era ideal per pensar. Però en descobrir les múltiples aplicacions que m'oferia Internet em vaig sentir com si de cop i volta hagués sortit a l'exterior, per respirar l'aire pur i visualitzar la lenta successió de les formes, les coses i els esdeveniments. Em vaig sentir com si allunyant-me del Darder alliberés la consciència, que adquiria una rara audàcia per pensar. Sí, tot i que en cap moment vaig tenir la intenció de sortir del museu, Internet m'ajudà a pensar millor, a sentir que estava en possessió de totes les facultats i que aquestes es lliuraven a la seva activitat més profunda, a la seva dedicació més pròpia: la d'oferir-me una idea completa de mi mateix, boiximà remot reconvertit en internauta universal. Era el moment ideal per enriquir-me de debò, per aprofundir en el meu interior i en la immensitat de la xarxa. I tenia la lucidesa suficient per seleccionar el que m'interessava, per saber que encara que visqués per sempre més no podria assabentar-me de tot i per adonar-me que el millor que podia fer era gaudir al màxim de la gran literatura, dels bons interlocutors electrònics, dels músics excepcionals i d'una ciutat i un museu que ja m'eren inherents perquè no m'hi faltava res: hi tenia una vitrina convertida en palau de vidre.

Però el 1996, quan semblava que havia entrat en una etapa de tranquil.litat absoluta pel que feia a les meves circumstàncies personals, tot s'enfonsà de nou; tot recobrà el seu autèntic color, el color fosc de la tristesa i de l'espant. Totes les il.lusions van ser engolides pel mar negre del sofriment. Jo feia tot el possible per rebutjar les idees luctuoses que em turmentaven, però no bastava amb imposar silenci a la meva imaginació; més aviat hauria calgut que la realitat fos amable com un paradís i s'acomodés al meu desig. M'hauria agradat vagarejar indolent, sense considerar la por i el dolor, però la meva harmonia vital era massa fràgil. Em costava raonar i meditar; sentia una delicada confusió que em permetia identificar-me amb la natura i amb qualsevol forma, moviment o color que em fes partícip del que succeïa al meu voltant, però alhora em costava estendre la mirada més enllà del meu horitzó corporal. I si hagués tingut veu hauria estat l'expressió d'una queixa continguda que revelés els meus sentiments i s'adeqüés a la meva naturalesa caòtica, contradictòria i dolorosament feliç. Perquè la idea de morir amb el cos d'Opota, amb el meu cos, em feia feliç malgrat saber que era impel.lida per l'emoció i l'instint, per una memòria anterior a la pròpia memòria, anterior a la història i als seus accidents, per una memòria que, amagada rere els hàbits de l'existència, es revelava de sobte com un esquinçament de la realitat, o potser com l'autèntica realitat. La idea de morir em causava pànic, però també era un consol, un retrobament, una fugida cap a la profunditat del meu interior, cap a un origen llunyà que se'm feia més immediat i proper que mai. Potser m'hauria agradat rompre en un plor intens, però ni tan sols estava segur que tingués cap sentit queixar-se de la fi de la meva sort, de la proximitat del perill imminent.

I el perill, tot i ser recurrent, es presentà amb més força i brutalitat que mai, qui sap si perquè no l'esperava tan aviat o simplement per recordar-me que, si bé l'existència m'havia donat molt, arribaria un moment que ja no em podria oferir res més, i no perquè jo hagués perdut les ganes d'aprendre sinó perquè estava obstinat a mantenir-me fidel al meu cos, a mi mateix. Ben mirat, hi he confiat tota la vida, en el meu cos, i li dec molt, moltíssim. Gràcies a ell i als seus moviments, per exemple, he pogut fruir de la lectura, de la música i de moltes altres sensacions, i crec que estic obligat a apreciar-ne també les darreres, per molt que em recordin la imatge irritant d'un condemnat incapaç de suportar cap més tortura.

Els primers dies que el perill es manifestà amb tota la seva força, vaig quedar com bloquejat; dedicava les nits a passejar-me amunt i avall per les sales del museu, envoltat d'animals que ja no coneixia, d'animals que semblaven haver perdut l'esperit o que com a mínim es negaven a parlar amb mi en les comptades ocasions en què vaig intentar-ho malgrat saber que vulnerava el meu codi personal. Però quasi m'era igual, que no em responguessin; la basarda m'havia fet perdre, en part, el meu gust per les noves idees i coneixences, i fins la meva curiositat només s'exercia en detalls fútils que ara no vénen al cas. Em sentia immers en la meditació de la mort, i m'envaïa un fàstic del qual ni jo mateix m'exceptuava, però a pesar de tot no podia oblidar tot el que havia après i conegut. Perquè sense moure'm del Darder havia passat d'un clima a un altre clima, dels gels perpetus a l'estepa, dels deserts càlids als boscos boreals; i encara gaudia de la facultat de conèixer tots els racons de la terra, tots els que volgués, com si en lloc d'una sola persona fos moltes persones que viatjaven constantment: de les illes Samoa al Kalahari, de la serralada del Karakorum als gels flotants dels pols; sota hemisferis blavíssims en les nits australs de l'estiu, sota els cels de porpra del golf de Bengala i seguint els estels i les rutes oceàniques i la imaginació de la gent. Gràcies a Internet, sí, però també gràcies a tot el que m'havia proporcionat Banyoles, havia pogut escoltar Rigoletto, La Traviata, Aida, oh, sí, Aida, i Madame Butterfly, i la Bohéme, i

Puccini, i Donizetti, i Prokófiev, i Verdi, Verdi, sobretot Verdi. I havia conegut les nostàlgies, certes o inventades, dels companys de viatge, des del vell professor de Pennsylvannia que posseïa camps de cotó a Kentucky fins al polític anglès que passejava els seus records entre enormes boscos de cirerers al comtat de Kent. I ni la por més immensa podia fer-me oblidar els paisatges de la infantesa, els primers records, les coses sense quasi importància; potser, com a molt, podia fer-me confondre els versos antics d'un romanç amb la vida, la vida amb la mort, la mort amb els poemes sempre eterns de Rubén.

Una nit em vaig témer el pitjor quan, en una de les teves irrupcions nocturnes, em vas visitar en companyia d'un home que no havia vist mai però em causà una impressió pèssima. Era alt i demacrat, i combinava la rudesa d'un llenyataire amb l'aplom d'un jutge, però el que realment em molestà fou aquell accent baix i groller, aquell riure obscè que, per molt ric que fos, el convertia en un home vulgar. Parlàveu en anglès i no vaig acabar d'entendre què preteníeu, però, malgrat que la vostra conversa era del tot equívoca, em va quedar gravada la frase que vas pronunciar abans de deixar-me sol en la foscor:

- No ha de patir per res, en Thomas; de seguida que pugui li faré arribar l'última peça -vas dir mentre el desconegut m'observava amb una rialla estúpida. Era força inquietant, tot plegat, però tan imprecís que no sabia què pensar ni m'imaginava quina relació podies tenir tu, la meva conservadora, amb un personatge tan sinistre.

Ara bé, les pitjors hores de desànim i d'atonia les vaig viure després d'assabentar-me del rellançament de la campanya del pediatre de Cambrils, que l'agost del 1996 va dur al Tribunal dels Drets Humans d'Estrasburg la seva queixa per la meva exposició al Museu Darder. El metge, que rebia el suport dels governs de Botswana i el Senegal, manifestà a la premsa que estava disposat a arribar fins el final, i intensificà la seva croada a tots nivells. Així, el tema va arribar a l'ONU i, finalment, a la Unesco, que l'abril del 1997 va resoldre que el meu cos havia de ser enterrat, incinerat o repatriat. Però un mes abans que es fes pública aquesta resolució ja havia patit un primer desengany: l'Ajuntament estava disposat que em quedés, però clausurà la Sala de l'Home, em tragué de la vitrina i em tancà al magatzem del

museu. S'havien rebut moltes pressions, entre elles la del ministre espanyol d'afers exteriors, Abel Matutes, que havia anunciat accions legals contra el Consistori si no es retirava la meva figura del Darder, i era lògic que tard o d'hora cedissin una mica. Un cop tancat al magatzem, ni la constatació que m'havien deixat en un bagul obert des del qual podia accedir sense problemes al teu despatx m'alliberà de la sensació que estava sofrint una agonia feta expressament per a mi, una fi lentament elaborada que ni tan sols podia sentir al fons d'unes artèries que ja no existien, però que semblava preparada a poc a poc perquè tingués temps de repassar cadascun dels meus actes en el transcurs de quasi dos segles d'existència. I al punt on havia arribat, la desesperació seria de tan mal gust com l'esperança.

Per una d'aquestes restitucions immanents a la natura de les coses, el meu temor s'apaivagà una mica. Calia compensar tant com pogués la meva mort: una imatge, un reflex, un feble eco era tot el que podia subsistir-me si continuava tancat al bagul, però si sortia, si feia alguna cosa per descriure aquest home sol i d'altra banda relacionat amb tot que jo havia estat, potser assoliria una certa forma d'immortalitat. I per això era necessari que fes com el nedador que es llança a l'aigua sense saber si podrà arribar a l'altra riba, que abandonés la vida contemplativa i escrivís un determinat nombre de fets passats, de records conscients o no, personals o no, teixits de la mateixa manera que la Història. Les regles del joc havien de canviar. Després del parèntesi en què havia romàs aterrit calia reaccionar, però no per aprendre-ho tot, llegir-ho tot i informar-me de tot, sinó per recordar la meva vida i plasmar-la en la pantalla de l'ordinador. Sí, la meva intenció inicial era crear una pàgina web que, a través d'Internet, fes possible que milions de lectors potencials de tot el món tinguessin accés al meu relat. Poc després m'ho vaig repensar, però t'adverteixo que es tracta d'un recurs momentani, no d'una decisió irrevocable.

En qualsevol cas, també em calia sortir del pou d'inapetència en què m'havia sumit per assabentar-me del que succeïa a l'exterior, que volgués o no formava part de la meva història. Com el premi Martin Luther King que va rebre el pediatre de Cambrils per la seva "actitud de defensa de la dignitat humana", les samarretes amb el lema "o tots o cap", l'eslògan carnavalesc "volem que el cacau es quedi a Banyoles", les xapes amb la inscripció "Banyoles t'estima, queda't" o les declaracions en què l'alcalde afirmava que Banyoles no faria res per provocar un conflicte internacional ni diplomàtic. Però en començar a escriure, abans de saber que el meu relat acabaria prenent forma de carta, vaig adonar-me que tot se m'escapava, i tothom, i jo mateix. La vida del meu pare em resultava fins i tot més desconeguda que la teva, Balbina, i en posar-me a explicar la meva existència depenia en excès de la memòria. I és que malgrat la meva passió per la veritat o, si més no, per l'exactitud, de seguida vaig adonar-me, com Pilat, que la veritat no és del tot pura. D'aquí que, en la carta que t'adreço, barrejades amb les afirmacions més directes apareguin vacil.lacions, replegaments i giragonses que un esperit més convencional no tindria. En alguns moments, d'altra banda poc nombrosos, fins i tot he notat que jo mateix menteixo. Però no puc fer-hi res.

El cas és que autobiografiar-me em resultava més complicat del que mai m'hauria imaginat, i de seguida vaig pressentir que el resultat final no seria res més que la condensació d'una enorme obra on anotava pacientment les més petites paraules, els més petits gestos, els matisos més imperceptibles. Escenes que acabava resumint en dues ratlles, passaven amb tot detall i com alentides en sessions nocturnes en les quals escrivia de manera gairebé automàtica el resultat de les llargues visions provocades en què m'instal.lava en la intimitat d'un altre temps. Però amb prou feines havia tingut temps de descriure la meva arribada a França quan, una nit d'abril, vàreu venir a buscar-me. Eres tu, Balbina, amb dos homes que no havia vist mai, però aquest cop no em vau pujar a cap ambulància, sinó a un jeep que en pocs minuts deixà enrere Banyoles per agafar una carretera de corbes al mig del bosc. Al principi estava convençut que preteníeu incinerar-me i vaig fer un gran esforç de concentració per no abandonar el cos sentís el que sentís, però poc després vaig apercebre'm que, en realitat, la missió d'aquells homes era fer un motlle meu que els havia encarregat l'alcalde. De fet en van fer dos, de motlles, un de la part davantera i un altre de la posterior; en tots dos casos, van recobrir-me el cos amb silicona líquida revestida amb una carcassa de poliester. Uns dies més tard, vaig llegir al diari que havien fet el motlle per construir una rèplica de la meva figura i exposar-la a la Sala de l'Home en cas que finalment es posés fi a la meva existència. Tot un detall, vaig pensar mentre engegava l'ordinador per continuar el meu relat. Perquè si una cosa tenia clara era que tots els minuts eren essencials; en qualsevol moment podien venir a buscar-me per endur-se'm de debò, i seria una autèntica llàstima que no hagués tingut temps d'acabar el que en aquells moments encara pensava que seria una autobiografia adreçada a tothom que la volgués llegir.

La notícia que m'enterrarien a Botswana l'última setmana de novembre, en una cerimònia pactada en una cimera de països africans duta a terme a Zimbawe, es va publicar el setembre del 1997, però en arribar el novembre, quan ja em disposava a enllestir la meva narració tot i no estar-ne gens satisfet, continuava alternant el bagul amb l'ordinador. Sembla ser, o almenys això declarà el pediatre de Cambrils, que la cerimònia es va haver d'ajornar per problemes d'agenda d'alguns dels ministres africans convidats, però a mi em va anar molt bé per introduir alguns retocs en el text, que segons les meves previsions acabaria fent entre noranta i cent folis si mai s'arribava a imprimir. Poc després vaig llegir que un col.lectiu de museòlegs afirmava que jo era un patrimoni català, i la iniciativa d' un grup de banyolins que em donaren repòs cibernètic em va fer molta gràcia, quasi tanta com la figura de pessebre que em van dedicar aquell Nadal. Els dies anaven passant, i al final del 1997 no tenia cap altra feina que retocar i retocar la narració, seguint humilment les directrius dels mestres. "És a mi mateix que em corregeixo, quan corregeixo les meves obres", deia Yeats. Llàstima que com més intento fer-me un retrat fidel més m'aparto de l'home que em penso que sóc.

El gener del 1998, quan ja havia traduït la narració al francès i l'anglès i començava a tenir la temptació de donar-la per tancada, vaig rebre la notícia que els Amics dels Museus iniciaven una campanya perquè jo em quedés. Ja sabia que la immensa majoria dels ciutadans volien que em quedés, però fins llavors no s'havia estructurat una resistència organitzada, de la qual tu eres una membre activa, no m'ho puc treure del cap. Dos mesos després, quan es complia el primer aniversari de la meva retirada de la Sala de l'Home, ja s'havien recollit més de tres mil signatures a favor de la meva presència al Darder, i en el moment d'escriure't la carta en què s'ha transformat el meu relat el nombre de firmes s'apropa a les vuit mil. Potser a algú li semblarà una xifra ridícula, però jo n'estic més que satisfet, i confio que continuarà creixent mentre no es concreti la meva situació. Com ja saps perfectament, a hores d'ara tot depèn de l'Ajuntament de Banyoles, que teòricament ha d'elegir entre tres opcions: enterrar-me, incinerar-me o repatriar-me. I dic teòricament perquè, si bé l'alcalde ha deixat clar que acataran la resolució de la Unesco, també ha puntualitzat que no donaran cap pas en aquest sentit fins que no estiguin tancats tots els processos judicials oberts contra el Consistori pel metge de Cambrils, que sembla que s'allargaran força perquè ja n'ha perdut algun i ha recorregut al Tribunal Suprem.

Unes pàgines abans he escrit que no tenia cap sentit ni desesperar-me ni mostrar-me

esperançat, però la veritat és que la raó serveix de ben poc, quan es tracta de l'existència. Només serveix per demostrar teoremes o fabricar aparells; però l'ànima de l'ésser humà, en el fons, es mou per l'instint. I l'instint de viure és el més important de tots. No em malinterpretis, però: si decideixen enterrar-me ho acceptaré de bon grat, i si ho fan al meu país, encara millor: serà una manera de retre homenatge al meu cos i de reviure les olors, els colors i les sensacions de la terra on vaig néixer. No obstant això, ja hauràs intuït que si permeten que em quedi a Banyoles no m'enduré cap disgust insuperable.

En fi, Balbina, ja va sent hora que et digui per quina raó he decidit adreçar-te aquesta

missiva. No m'ha estat fàcil, no et pensis, perquè he estat temptat de deixar de banda les conseqüències, previsibles o imprevisibles, i desemmascarar-te amb la publicació de la meva autobiografia a través d'Internet. M'hauria agradat fer-ho en les versions catalana, francesa i anglesa (Martirià Oliva s'ha fet amic d'una sèrie d'internautes que li han ofert un espai a les seves pàgines web) i no descartava traduir el relat a altres llengües, sobretot si continuava allargant-se el parèntesi que s'obrí el dia que em van treure de la Sala de l'Home, però al final ho he deixat tot de banda per centrar-me en el que realment m'interessa.

No saps de què et parlo, encara? Doncs potser caldrà que et digui el que vaig descobrir l'altre dia, quan un accés de tafaneria incontrolable motivat per les meves sospites em va permetre trobar la teva contrasenya i llegir tots els e-mails que durant els últims anys has intercanviat amb Thomas Glenolmond, el ramader de Virgínia, el milionari d'aspecte eminent que, en comptes de trasplantar una església o una masia s'ha obsedit amb la idea de recrear les sales del Museu Darder a la seva finca de Charlottesville. Al final els dòlars et van persuadir, eh? Vas accedir a canviar un per un tots els exemplars del museu per imitacions quasi perfectes, fins i tot més presentables que els originals, i ara només et falta la peça estrella de la col.lecció. No m'ho hauria pensat mai, Balbina, potser perquè estava massa capficat en altres coses per fixar-me en indicis tan febles que no van cridar la meva atenció fins que vaig pressentir el perill. Però ara ja sé que cap dels meus companys no té ànima, que simplement són peces sintètiques i que si jo encara no em trobo a Virgínia rebent els elogis o les burles, vés a saber, dels amics de Glenolmond és perquè tens dubtes raonables que persones autoritzades i honestes em puguin fer alguna altra anàlisi, una anàlisi com la que, aplicada als exemplars falsos, t'enfonsaria irremissiblement si transcendís el rumor que la conservadora del Darder té un sistema de treball força peculiar.

Però no pateixis, Balbina. No et demanaré res de l'altre món; ni tan sols m'interessa

saber si els motlles que va encarregar l'Ajuntament tenen res a veure amb les teves maquinacions. Només vull que, abans que acabi l'any, facis un viatge a la meva terra i em duguis d'acompanyant. Ara és el moment oportú, perquè dins del bagul del magatzem ningú no em trobarà a faltar. Si espero més m'arrisco que el viatge sigui irrealitzable, ja que no tinc cap garantia que un dia d'aquests no em vinguin a buscar per sorpresa per incinerar-me o em col.loquin de nou a la vitrina i em compliquin la visita a la terra on vaig néixer, que per anar bé hauria de durar un parell de setmanes. Ja han passat quasi dos segles, Balbina, i necessito sentir de nou els lladrucs dels gossos famèlics, perdre'm en la immensitat del desert, témer la fúria de l'esperit de la brolla, tan temible que, quan es manifesta, fins el guerrer més ferotge perd vigor a les cames i sent el pit desbocat...

Tu m'hi duràs, Balbina, i estic convençut que els recursos que em facilita Internet (com per exemple l'ordre de fer públic un text amb tots els detalls de les teves activitats si en unes dates concretes no dono senyals de vida) et dissuadiran de qualsevol intent de desfer-te de mi o d'enviar-me a Virgínia. Per una vegada faràs honor al teu càrrec, Balbina, i quan tornem em conservaràs amb orgull fins que emetin el veredicte sobre el meu futur. Mentrestant, escoltaré música clàssica, llegiré contes a Internet i contactaré amb gent de tot el món per ampliar els meus coneixements. No sé si més endavant podré viure el meu somni de ser escriptor, però ara necessito oblidar-me durant un temps d'aquest relat que ha acabat convertint-se en una carta, o, si ho prefereixes, d'aquesta carta que m'ha donat l'excusa per tenir un lector del meu primer relat.

En qualsevol cas, les pàgines que t'he deixat sobre la taula del despatx m'han servit per dir tot el que era capaç de dir i per confirmar que la gràfica d'una vida humana no es compon d'una horitzontal i de dues perpendiculars, sinó més aviat de tres línies sinuoses que s'allarguen fins a l'infinit, sovint acostades i sovint divergents: el que un home ha cregut ser, el que ha volgut ser i el que fou. Estic preparat per entrar en la mort amb els ulls ben oberts, però mentre no arribi aquest instant procuraré anar alimentant les meves línies vitals, traçant-les dia a dia amb l'ànim de veure-les més clares, més llargues.

Banyoles, 15 de setembre del 1998