GENÈTICAMENT INCORRECTE.

QUAN AIXECA ELS ULLS dels papers, i encara millor quan recolza la barbeta al palmell de la mà, veu el calendari enorme, desmesurat, com si hagués crescut de tal manera que la seva mirada no pogués captar res més. Li van regalar a la Caixa en començar l'any i ara, deu mesos després, el contempla com la promesa d'una vida diferent. Per això, el primer que fa cada matí és col.locar una X sobre l'últim dia consumit i, a continuació, escriure en l'agenda una xifra que tendeix a consumir-se. En Leonardo n'està ben fart, de la feina, i també de la calor que des de fa un parell d'hores s'ha llançat sobre l'ambient com una manta pesada. Però la seva única arma per combatre aquesta calda tan impròpia de l'octubre és un glaçó que es fon en un vas d'aigua. Mentrestant, es palpa el ventre i pensa que li convindria aprimar-se cinc o sis quilets; es passa una mà humida pel rostre suat i recorda que, si tot va bé, aquesta serà l'última guàrdia de cap de setmana. Llàstima de la temperatura, que més aviat ja sembla un incendi, una explosió, un instant mortal. Li agradaria dormir una mica, però en Marcel pot entrar en qualsevol moment. N'està ben tip, d'en Marcel, però també de tota la gent que l'envolta; i de la data que mai no arriba i, molt especialment, de les guàrdies de cap de setmana. El glaçó ja s'ha fos del tot, però l'aigua és tèbia i l'aire sembla que bulli.

Ja n'hi ha prou, em tornaré boig, es diu a ell mateix abans de continuar pensant en la seva vida, que no li sembla res més que una constant pèrdua de temps. Tot el que ha fet és igual a zero. Res de res. I segurament la culpa és seva, n'està quasi convençut. Però els dubtes fan que de vegades recapituli la teva existència, com si fos una pel.lícula que es pogués rebobinar, i es perdi en elucubracions, detalls intranscendents, rostres mig oblidats i moments de gran tristesa. I sempre es retroba amb la mateixa sensació de solitud, pitjor encara que la calor que passeja el seu infern silenciós sobre el pit suat i la camisa xopa. No té ganes de fer res; fins li fa mandra abatre's del tot i plorar escandalosament. Sí, li agradaria expressar d'alguna manera el dolor i la ràbia que sent des que la Dolores el va deixar, però hi pensa tan sovint que els records s'han anat desgastant, s'han tornat buits, sense solidesa. Però potser no és la desídia, el que l'impedeix plorar, sinó el temor que en Marcel el sorprengui. Segur que se'n riuria i li explicaria a tothom que el jutge Leonardo (el futur magistrat, el gran defensor de les normes del joc) de tant en tant plora com una nena de bolquers.Tant se val, però. El cas és que el més terrible no és ni la calor d'aquest dissabte d'octubre ni la incomprensió dels companys; això pot suportar-ho perfectament, molt millor que aquest aïllament pertinaç, aquest aïllament intolerable que sembla encerclar-lo com una teranyina.

De sobte, el telèfon reclama la seva atenció. És el sergent Creus, que l'avisa que una dona de Banyoles ha presentat una denúncia per violació i li comunica que d'aquí a poc, després que l'examini el metge forense de guàrdia, la portaran a declarar. Quan penja veu entrar en Marcel; deu anys més jove que ell, bru i fornit. El té de secretari des de fa tres anys i, molt a pesar seu, ha d'admetre que durant aquest període el penal set ha funcionat molt millor.

- Tenim una violació -li diu-. Fes el favor d'avisar l'Urcola.

El fiscal Urcola es presenta al cap de vint minuts. És baix i prim, i el seu cabell cedeix terreny ràpidament. Se'l veu cansat, però no tant com per no parlar del partit d'aquesta nit. A en Leonardo no li agrada gens, el futbol; de fet no li agrada cap dels temes habituals en les converses de la gent. Però s'escolta pacientment l'Urcola fins que arriba la denunciant. Es diu Clara Giralt i té un ull morat i els braços plens de blaus; l'informe del forense revela que, a més d'haver estat penetrada per l'anus i la vagina, ha rebut una pallissa de consideració. Però, tot i amb això, en Leonardo pensa que fa prou goig: manifestament atractiva, expressió de la cara mòbil i intel.ligent, mirada líquida i furiosa.

- I diu que el coneix, al violador? -comença en Leonardo, assegut rere la taula del seu despatx. A l'altra banda, la denunciant, l'Urcola, en Marcel i l'Esther, l'auxiliar que mecanografia les declaracions.

- I tant que el conec. És el director de L'Informador, en Joseph Tells.

L'Informador és el diari de major difusió de les comarques gironines, i en Leonardo no té cap problema per visualitzar immediatament la imatge del seu director, un britànic amb la nacionalitat espanyola. Alt i esportista, amb una cabellera vermella que sempre li havia cridat l'atenció. El jutge recorda haver-hi parlat tres o quatre vegades, i el tenia per un home molt correcte, de tracte exquisit.

- N'està segura, d'això que diu? El coneix, vostè, al senyor Tells?

- Com pot dir-li senyor, a aquest fill de puta? El que haurien de fer seria tallar-li els ous!

- Tranquil.litzi's i respongui la pregunta, senyoreta Giralt.

- Ja ho crec que n'estic segura; el conec des de fa més de vint anys. Fixi's si el conec que vam viure junts una temporada, però ja fa molt de temps.

La Clara Giralt els explica que en Tells, que era originari de Londres, es traslladà a Catalunya el 1971, després de conèixer-la en el viatge de fi de curs que ella va fer a la capital anglesa amb un grup d'alumnes de filosofia i lletres de l'Autònoma. Es van enamorar i compartiren durant quatre anys un pis de la pujada de la Pera, al barri vell de Girona. Però ell era molt gelós i un dia es va acabar tot.

- O sigui que fa vint-i-un anys que es coneixen. S'havien tornat a veure, després d'allò? -s'interessa en Leonardo.

- Sí, però molt poc. És clar que tots dos vivim a Banyoles, però ell va venir-hi molt més tard, després de separar-se de la seva dona. Però el pensen agafar o no?

- Tot seguirà el seu curs, no pateixi. Diu que es veien molt poc. Quan va ser, l'última vegada?

- Ahir al matí.

- Ahir al matí?

- Sí, vam estar parlant una estona en un bar. Ell m'havia trucat perquè deia que feia massa temps que no ens vèiem.

- De què van parlar?

- De res en especial. Em va explicar la seva vida, i ara que hi penso tenia mirada de viciós, de pervertit. I amb aquell embenat al cap feia molt mala fila. Si ho arribo a saber no hi vaig.

- Duia un embenat al cap, diu?

- Sí, em va dir que l'havien ferit uns lladres.

- No en sabíem res, d'això... Però li va fer alguna insinuació, ell?

- No, en aquell moment no. Fins que em va trucar a la nit, o millor dit a la matinada. Llavors es va posar molt pesat; em va dir que volia estar amb mi, que m'estimava i em necessitava. S'ho imagina?

- Sí, em fa l'efecte que sí. I després què va passar?

- Al cap d'una estona es va presentar a casa. No sé com va entrar, però el cas és que va actuar amb molta violència. Em va despullar i... La veritat és que va ser força estrany, perquè primer no el veia... No sé, era com si no el pogués veure... És clar que estava d'esquenes, però al principi vaig tenir una sensació rara. El cas és que era ell i va fer amb mi el que li va donar la gana. Ja li ho he explicat abans a la policia.

- Sí, sí, naturalment, però aquest és un tràmit necessari, senyoreta Giralt.... No sé si el fiscal vol fer-li alguna pregunta...

- Sí, un parell; li va dir alguna cosa, mentre la violava? -pregunta l'Urcola.

- Què vol dir?

- Ja m'ha entès. La va insultar o li va donar alguna mena d'explicació?

- No, de fet no va obrir la boca. De seguida em va posar d'esquenes; ja els he dit que semblava que no hi fos... No sé si m'explico, vull dir que era com si jo no el pogués veure, o almenys ell no volia que el veiés, però després es va girar i quan es va adonar que el veia semblava una mica espantat. Va ser molt estrany... Però no, no em va dir res.

- Una última cosa; no li sembla sorprenent, que hagi actuat així, a cara descoberta? -demana el fiscal Urcola.

- Ho trobo tot l'estrany que vulgui, però el cas és que va fer-ho, i si vostès fessin bé la seva feina ja l'haurien tancat.

ERA UN HOME MISTERIÓS, el meu pare. Només es deixava caure per la Creueta molt de tant en tant, i ho feia d'una manera tan tímida i fugissera que aportava un pes secret a qualsevol esdeveniment, fins el més trivial. Fins que un dia clar i pausat, a finals de setembre del 1980, es va presentar per sorpresa i em proposà d'anar a passejar a la riba de l'Onyar. Ens vam asseure a menjar uns entrepans i beure suc de llimona mentre xerràvem d'afers banals i, de tant en tant, ens aturàvem a mirar córrer l'aigua grisenca. En aquella època el riu ja no en portava tanta com anys enrere, però ell es va treure la samarreta i els pantalons, jo suposava que per remullar-se, i al cap d'un moment, sense cap mena d'avís, em va dir "Fixa't-hi bé, Joseph" i va desaparèixer davant la meva mirada incrèdula. Sentia perfectament la seva veu, que em preguntava "On sóc, Joseph?, on sóc?", però l'únic que veia eren uns calçotets que s'aguantaven sols, es movien d'una banda a l'altra i quedaven completament xops. Llavors deixà passar uns quants segons i tornà a fer-se visible: el seu cos pàl.lid i escardalenc amb els calçotets molls i un somriure d'orella a orella. Em va comunicar que quan ell es morís jo podria fer el mateix sempre que volgués.

- Tan sols hauràs de tancar un moment els ulls i decidir ser invisible. Sentiràs com una batzegada elèctrica molt suau que et transmetrà aquest privilegi.

- Però com pot ser? -vaig preguntar, recelós.

- La resposta la tenim als gens des de fa un segle. Tot va començar quan el teu avi Herbert, que estudiava química a Londres, va injectar-se a la sang una mena de poció que havia fabricat ell mateix. Malgrat que la poció va funcionar perfectament, l'avi va acabar admetent que els privilegis de l'estat invisible no cobrien els inconvenients; però és que ell era invisible a totes hores. Havia d'anar descalç i nu per evitar que un abric apressat i unes botes autònomes no enardissin la ciutat. Una pistola, en la seva mà transparent, era impossible d'amagar, com també ho eren, abans de ser assimilats, els aliments que deglutia. A més, les seves parpelles no deturaven la llum i va haver d'acostumar-se a dormir amb els ulls oberts. Per si fos poc, era una víctima més que potencial dels accidents de trànsit i vivia amb el temor permanent de morir esclafat. Al final va haver de marxar de Londres i no tingué cap més alternativa que refugiar-se en perruques, ulleres fumades, nassos de carnestoltes i barbes sospitoses. I tot perquè no veiessin que era invisible. Però al final el van descobrir i hagué de recloure's en una mena de llogarret de terra endins. Allà es va veure obligat a ferir un home perquè el respectessin i, aleshores, el comissari el va fer rastrejar per gossos fins que el van acorralar prop de l'estació i el van matar.

No em vaig creure ni una paraula. Estava convençut que el pare havia après algun truc (molt bo, això sí) i em volia prendre el número. De tota manera, li vaig fer una altra pregunta:

- I per què no me n'havies dit res?

- Calia esperar el moment oportú. Sembla ser que en aquella època es va fer tot el possible per silenciar el succés, si bé les autoritats no van poder impedir que un escriptor infame, el nom del qual prefereixo no esmentar, tergiversés en gran mesura la història i calumniés l'avi per fer-ne una obra que va tenir un cert èxit. De tota manera, el record d'aquell succés es va anar esvanint amb el temps, i a hores d'ara només en queda el testimoni d'una narració que tothom inclou en l'apartat de novel.les imaginatives i que, curiosament, ha inspirat més d'una pel.lícula. El cas, Joseph, és que el teu avi no va tenir gens de sort, però els descendents, que sempre hem estat homes i fills únics, sí que n'hem tingut una mica més, almenys en principi. Perquè vés a saber per quins processos físics i químics imprevisibles, aquella poció injectada a la sang que li proporcionava una invisibilitat total ha donat pas a la capacitat genètica de gaudir d'una invisibilitat selectiva. I tot sense que en Herbert en fos conscient, perquè en el moment de morir ni tan sols sabia que havia deixat embarassada una filla de taverner amb la qual havia compartit unes quantes nits ardents. Ja et pots imaginar que era la teva àvia.

En acomiadar-nos uns minuts més tard, els ulls li brillaven d'una manera insòlita i gairebé va forçar que ens abracéssim, cosa que no havíem fet mai.

L'endemà al matí la policia va venir a casa per comunicar-me que el pare s'havia suïcidat. Ni tan sols va deixar una nota lacònica; va preferir que la bala, una sola bala, parlés per ell. El cas és que el dia abans, a pesar de la seva desaparició prodigiosa, m'havia escoltat aquella llarga confidència de fets llunyans, increïbles i personals amb la resignació pròpia d'aquell que s'escolta un desconegut, probablement un sonat, que l'atura pel carrer per explicar-li qualsevol història sense cap ni peus. Però quan vaig saber que era mort, i al marge de l'aflicció personal, les seves paraules del dia anterior em suscitaren un gran desassossec, com si, efectivament, aquell relat inversemblant pogués coincidir amb la realitat; com si, per estrany que semblés, el pare no hagués recorregut a cap argúcia.

Tot i que em moria de ganes de temptejar les meves capacitats, encara vaig haver de respondre unes preguntes rutinàries; fins que els dos policies se'n van anar i em van deixar sol amb l'Aina i els seus pares. No sé quina excusa vaig donar per tancar-me al lavabo, però sí que recordo que, abans de fer cap prova, em vaig despullar per dutxar-me amb aigua tèbia. Ni jo mateix no m'explico la meva calma, però el cas és que em vaig col.locar davant del mirall i em vaig mirar els ulls detingudament. Després em vaig afaitar molt a poc a poc, fixant-me en els possibles canvis de la pell i esperant que es tornés transparent. Estava tan concentrat que durant alguns minuts em vaig oblidar del món exterior, de la trucada que havia de fer al redactor en cap per comunicar-li que aquell dia no aniria al diari, de les factures pendents i de la fressa del tractoret que llaurava a l'hort del davant. Fins em vaig oblidar de l'Aina i dels nostres problemes; em vaig anar endinsant cada cop més en mi mateix. La pell me la veia igual que sempre i l'iris no havia canviat de color, però llavors vaig recordar les paraules del pare. A més de desitjar-ho, per tornar-me invisible havia de tancar els ulls. Vaig fer-ho ben de pressa i tot seguit em va semblar que deixava de sentir l'humitat de la catifa i l'olor de l'after shave. Potser només era la suggestió del moment, però vaig notar una enrampada molt llarga, potser no molt forta però sí molt llarga. Va durar tant que vaig pensar que em moria. Fins que repentinament, com si anés a desmaiar-me, vaig començar a veure'm dins d'un espai difús, en el qual totes les coses s'entrecreuaven. Era com si la cambra de bany fos una continuació infinita de punts que tractaven de comunicar-se els uns amb els altres. Em vaig marejar tant que vaig haver de tapar-me la boca per no vomitar, però, finalment, sense saber com ni per què, vaig sentir una pau immensa. I va ser aleshores quan, sense fixar-me que estava d'esquenes al mirall, vaig obrir els ulls per comprovar que no em podia veure. Em vaig palpejar totes les parts del cos per assegurar-me que hi eren, i sí que hi eren, però els meus ulls no les podien percebre. El pare m'havia dit la veritat, però encara em costava creure-ho. Per això vaig tornar a tancar els ulls per desitjar ser visible de nou i, efectivament, en obrir-los em tornava a veure. Estava molt excitat i vaig repetir l'operació fins que m'en vaig cansar. Cada cop que em tornava invisible s'incrementava la sensació d'haver-ho fet moltíssimes vegades, en un passat que no podia ni recordar. Al final vaig arribar a pensar que tot era un somni, que allò no podia passar-li a una persona corrent com jo; aquelles coses eren més pròpies de personatges literaris, o d'algunes pel.lícules, i sospitava que no trigaria a tornar al món real. Per això, en obrir els ulls després de l'última transmutació i sentir com un oreig que m'acariciava la pell, vaig imaginar-me que tot plegat havia estat una fantasia, perquè la finestra romania tancada i era impossible que entrés el vent. Però al cap de cinc minuts, després de transformar-me sis o set vegades més, la meva incredulitat va haver de cedir davant l'evidència. Llavors vaig tornar a la sala, on els sogres em contemplaren bocabadats, com si la meva presència allà els sorprengués moltíssim. Al principi no entenia res, i menys encara en veure que l'Aina em mirava molt malament i em preguntava si m'havia tornat boig, però no vaig tardar gens a adonar-me que estava despullat. Mort de vergonya, em vaig tapar els genitals amb les mans i vaig volar fins al lavabo.

Malgrat que aquella espifiada em va saber molt de greu, de seguida vaig pensar en les possibles aplicacions del llegat. Per començar vaig dur la roba a l'habitació i, completament nu, em vaig dirigir a la sala per escoltar la conversa. El pare de l'Aina es regirava nerviosament al sofà, i la mare, dreta al costat de la finestra, no parava de mossegar-se les ungles.

- Tu ho has volgut, Aina; tens exactament el que t'has cercat -digué la mare. - No exagereu. S'acaba de morir son pare -replicà la meva dona.

- No hi té res a veure, això. Per molt trist i afectat que estigui, sa seva actitud és inexplicable -intervingué el pare.

- Mai no m'ha entrat per s'ull dret, aquest al.lot. I segur que encara passa més temps en es diari que a ca vostra- continuà la mare.

L'Aina estava embarassada de sis mesos, i ja no li quedava res d'aquella gràcia adolescent que em va interessar temps enrere. Malgrat tot, continuava tenint uns ulls preciosos, però juraria que en aquells ulls ja no hi vagava la llum irònica i divertida que m'havia cridat una mica l'atenció abans de casar-m'hi; i dic una mica perquè recordo que en començar a sortir amb ella estava considerant seriosament si m'agradava o no, la qual cosa només podia significar que no m'agradava.

Quan em vaig cansar d'estar allà dret vaig decidir sortir al carrer per tafanejar una mica pel poble. Abans vaig estar a punt de seure al sofà i escoltar-los una estona més, però quan anava a fer-ho vaig adonar-me per primer cop del problema del volum: malgrat ser invisible, no podia seure al sofà sense que aquest s'enfonsés o fes fressa.

Com que no em volia arriscar que descobrissin que no era a casa, vaig tancar la nostra habitació des de dins i vaig baixar per la terrassa. Al cap de deu segons, la grava del carrer em va fer saber que anar descalç pot ser dolorós, i el gos de Can Barneda em recordà que potser no em podien veure però sí que em podien ensumar i bordar. Sort que només era un pequinès, o una raça per l'estil, i una puntada de peu va ser suficient per fer-lo fora abans d'entrar al mas, que sempre tenia la porta oberta. Volia esbrinar si eren ells, els que un dia de cada dos ens robaven l'exemplar de L'Informador, però em vaig quedar amb les ganes perquè les restes del diari, que sens dubte havien servit per assecar el terra, ja estaven dins del cubell de les escombraries i no tenia gens de ganes de remoure-les per buscar el meu nom escrit amb llapis a la portada. Abans de sortir, però, vaig sentir que la filla dels Barneda, menuda i bonica, de cara intel.ligent, parlava per telèfon. Era una conversa molt animada i força pujada de to. Però el que més em va agradar va ser la visió d'aquella preciositat en calcetes i sense sostenidors. Des de la finestra vigilava el seu pare, que llaurava l'hort amb el tractoret i, ben eixarrancada, anava dient obscenitats i m'oferia una panoràmica de luxe.

En sortir uns minuts després, el gos també va notar la meva presència, però només m'ensumà amb desconfiança. Estic segur que si les visites haguessin tingut continuïtat s'hauria acostumat a mi i fins i tot hauria consentit que l'acariciés abans d'introduir-me al mas i observar la Gemma, que així es deia la filla dels Barneda. El cas és que, en arribar a casa, l'Aina m'esperava rere la porta de l'habitació, amb un posat inquisitiu que no li coneixia. Semblava exasperada.

- Tu creus que és normal, això de presentar-se en pilotes davant es meus pares? -em va etzibar quan, a la fi, vaig obrir la porta.

- No, perdona... Per un moment m'he pensat que estàvem sols...

- Però se pot sebre què et passa?

- Què vols que em passi? Només que estic alterat per la mort del pare. Potser no teníem una gran relació, però m'ha sabut molt de greu, i més després d'haver-lo vist ahir. Fins i tot es va banyar al riu, saps? -vaig dir en un intent de desviar la conversa.

- Sí, ja m'ho vares explicar. Però això no justifica sa teva actitud. Es meus pares estan molt disgustats, i en Daranas no sé què deu pensar.

- En Daranas? Què hi té a veure, en Daranas?

- T'ha cridat fa més de mitja hora. I com que no despenjaves es telèfon l'he hagut d'agafar jo. Li he dit que tot d'una t'hi posaves, però se veu que es senyor estava massa capficat per sortir de s'habitació. O és que encara no havies tengut temps de vestir-te?

- No, no, no és això... No ho entenc... Em dec haver adormit.

Després de demanar-li disculpes matusserament, vaig agafar el telèfon per trucar en Daranas, que en aquella època, quan jo encara era l'últim mono del diari, feia de redactor en cap de L'Informador. Per molt bona que fos l'excusa, no vaig gosar dir-li que no hi podia anar, entre altres raons perquè ja eren les set de la tarda passades i li crearia força problemes. Va ser llavors quan vaig pensar que el poder adquirit em serviria per simplificar els compromisos de la feina, i amb aquest ànim positiu vaig enfocar la conversa amb en Daranas. Sense dir-li absolutament res de la mort del pare, li vaig explicar que no havia donat senyals de vida perquè anava al darrere d'un tema i estava a punt d'aconseguir-lo. Malgrat que això era fals i no tenia ni la més mínima idea del que podria trobar, vaig engegar el cotxe disposat a comparèixer al diari amb alguna notícia aprofitable.

Normalment anava a Girona per l'antiga via del Carrilet, que en aquella època no estava ni asfaltada, i després de passar per davant del quarter de la Guàrdia Civil aparcava darrere de l'Annexa o pels voltants del pavelló de Sant Josep. El diari era una mica lluny, al carrer Ciutadans, però a mi m'agradava força caminar i així evitava donar voltes i més voltes pel barri vell a la recerca d'una plaça de pàrquing. A més, aquell dia tenia un interès especial a trobar un carrer desert on pogués treure'm la roba sense cridar l'atenció, però semblava que tothom s'hagués posat d'acord per importunar-me. Els carrers eren plens de gent que passejava o petava la xerrada, i si no hi havia ningú a les voreres sempre hi havia ulls a punt en alguna terrassa o dins d'algun cotxe. Després d'un quart d'hora gastant gasolina inútilment, me'n vaig cansar i vaig aparcar al carrer del Sol, molt a prop de l'institut Vicens Vives. Des de dins del cotxe em va semblar que no hi havia ningú que em pogués veure, però quan ja m'anava a treure els pantalons s'obrí una porta pròxima per donar pas a un parell de vells que se'm van quedar mirant. Vaig fugir amb la màxima discreció de què vaig ser capaç, convençut que més tard ja trobaria algun lloc escaient per fer-me invisible.

Quan a la fi vaig arribar a la plaça del Vi se'm va acudir que potser podria treure algun tema de l'Ajuntament. Tot i que aquell dia no hi havia comissió de govern, era molt possible que alguns regidors fossin al seu despatx, i també era lògic suposar que estarien treballant en qüestions d'interès per al diari. Però com que no volia que ningú em veiés entrar al Consistori, després de meditar una estona vaig anar als lavabos públics de la Rambla, a tocar el Pont de Pedra.

Estava tot sol i em vaig despullar ràpidament dins d'una latrina, però quan ja era invisible vaig sentir una fressa i en treure el nas vaig adonar-me que un home es disposava a entrar precisament allà on era jo. Com que no sabia què fer amb tot el que m'havia tret, vaig llançar-ho a la comuna del costat, excepte les ulleres, que vaig deixar-les darrere del vàter. Reconec que em vaig equivocar, però és que entre els nervis i la inexperiència ni se'm va ocórrer que podia tancar la porta. Va ser molt desagradable, però aquell paio posà el pestell molt ràpid i no em va deixar cap més alternativa que saltar cap amunt i penjar-me de la part superior de la paret del lavabo. Afortunadament, entre aquesta paret i el sostre hi havia un buit d'uns trenta centímetres, suficient perquè m'hi agafés amb les mans però massa petit per escapar-me. I mentre m'esforçava perquè no em sentís respirar, pregava perquè no em toqués les cames, que penjaven a menys de mig metre del seu cap. Quan finalment acabà, jo tenia les mans i els braços destrossats, i la pudor era ben enutjosa, només comparable a la que desprenien els meus pantalons i una sabata que havien caigut dins del vàter del costat. Estaven tan merdosos que ni valia la pena intentar recuperar-los, de manera que abans de sortir tan sols vaig agafar les claus del cotxe i de casa i les vaig amagar al mateix lloc que les ulleres.

Era ben estranya, la sensació d'anar caminant nu pel cor de Girona, però no tant perquè els altres no em poguessin veure com perquè jo hauria pogut fer el que em donés la gana. M'hauria estat factible escoltar descaradament les converses de la gent i contemplar durant tota l'estona que em semblés noies que en altres circumstàncies només hauria mirat de reüll. I també estava capacitat per seguir les persones fins a qualsevol racó de casa seva, o per gastar bromes als vianants, o per moltes altres coses que llavors ni se m'acudien i més endavant vaig anar veient que podia fer-les amb una impunitat absoluta. Amb tot, en aquella primera sortida tenia un objectiu molt clar, de manera que vaig endinsar-me en les dependències municipals després d'esquivar un parell de motoristes esbojarrats i una policia que si m'hagués pogut veure m'hauria detingut a l'acte.

Al cap de cinc minuts havia comprovat que tots els despatxos estaven tancats i, ben decebut, em disposava a sortir, però aleshores vaig sentir una veu familiar que provenia de l'escala. Era el primer tinent d'alcalde, que pujava en companyia d'un tècnic i comentava alguna cosa de la Devesa. Instants més tard van desplegar uns plànols sobre el taulell de la secretaria general, i només vaig haver d'escoltar-los i fer un esforç de retenció per aconseguir la notícia que l'endemà obriria la portada de L'Informador. L'Ajuntament havia declarat la guerra a la plaga de pugó que envaïa la Devesa, i aquest parc seria fumigat abans de quinze dies per avionetes d'Icona. El tinent d'alcalde s'alegrava que els insectes, molestos i amoïnadors, no fossin perjudicials per a les persones, i em va anar molt bé que mentre érem allà algú li truqués per telèfon i ell afegís uns quants comentaris que arrodonien el tema. A més, quan ja sortia al carrer em vaig creuar amb un policia que, a peu dret, revisava l'atestat de detenció de dos individus que havien estat enxampats robant rajoles al Pont Major, amb la qual cosa vaig obtenir una altra notícia que també va anar a portada.

En arribar a l'entrada dels lavabos de la Rambla vaig adonar-me que anar a buscar les ulleres i les claus no tenia cap sentit, perquè sense roba no era aconsellable fer-me visible. Era molt millor passar per casa, vestir-me i tornar-hi després, però ja eren quarts de nou i sentia la necessitat de trucar immediatament al diari per informar-los que ja tenia els temes i anava cap allà. Quan era al costat de les cabines públiques del Pont de Pedra vaig recordar que no portava butxaques ni duros ni res de res, i em vaig veure obligat a cometre un petit furt al quiosc d'allà a prop. Sort que ningú no va veure que les monedes se n'anaven soles. Un cop dins la cabina, mentre parlava ben fluix amb en Daranas, vaig haver de barallar-me amb una dona de cabells encrespats que maldava per obrir la porta i, en penjar el telèfon, no em va quedar cap més alternativa que empentar-la lleugerament per obrir-me pas. La tornada a la Creueta es va convertir en una mena de cursa d'obstacles on no només havia de lluitar contra la miopia sinó també contra el meu volum invisible, ja que els gossos, vehicles i vianants semblaven haver-se aliat per fer-me la punyeta. No vaig respirar tranquil fins que em vaig trobar a Cal Tarlà, però llavors vaig començar a patir els efectes de les pedretes escampades pel camí. En arribar a casa els peus em feien un mal terrible, però encara havia d'entrar sense que l'Aina se n'adonés. Com que no tenia massa temps, vaig trencar el vidre de la finestra del menjador amb tota la delicadesa que vaig poder. Ella estava estirada al sofà de la sala i no es va assabentar de res, de manera que vaig vestir-me a la nostra habitació i, completament visible, vaig enfilar de nou l'antiga via del tren. Durant els tres quilòmetres del trajecte vaig patir un parell de distraccions i em vaig mirar massa de prop (sense ulleres no podia fer-ho de cap altra manera) unes noies que feien molt de goig, però de seguida vaig advertir que llavors ja em podien veure.

Al final vaig arribar a la Rambla i, afortunadament, vaig trobar les ulleres i les claus al mateix lloc on les havia deixat. Quan ja sortia escopetejat cap el diari, em va aturar en sec una veu nasal que, sense cap preàmbul, em va preguntar:

- Es pot saber per on ha sortit, abans?

Era un homenet encorbat, de mirada atenta, i m'interpel.lava sense aixecar-se d'un banc de fusta.

- Perdoni? -vaig fer jo.

- Fa més d'una hora i mitja que ha entrat als serveis, i hauria posat la mà al foc que encara hi era. Però ara he vist que tornava a entrar-hi. Com s'ho ha fet?

- No sé què vol dir... Miri, tinc una mica de pressa...

- I va vestit diferent. Però jo sé que és vostè, el que ha entrat abans i no ha sortit -va repetir aixecant un dit, amenaçador.

- Disculpi'm, però he de marxar. Segurament m'ha confós -vaig dir-li una mica atabalat abans d'arrencar a córrer en direcció al Palau Berenguer, l'edifici on des de feia tres anys s'emplaçava L'Informador.

No era gens habitual, que em presentés al diari amb aquell retard, i potser per això tots m'esperaven amb una certa curiositat, especialment en Daranas, que només de veure'm arribar em demanà amb sarcasme quin era aquell tema tan esplèndid que els duia. Quan vaig posar-lo al corrent va moderar el to i em preguntà com m'ho havia fet, però vaig dir-li que no podia revelar-ho, la meva frase favorita a partir d'aquell dia. Amb tot, quan vaig acabar d'escriure les dues cròniques en la meva atrotinada Olivetti, tant ell com el septuagenari Pere Fargas (el director del diari fins que, molts anys més tard, jo vaig accedir al càrrec), em van felicitar i van confessar-me que si no hagués estat pel tema del pugó haurien d'haver tret en portada les obres d'ampliació de la Residència, "un assumpte amb molta menys trempera", segons va afirmar en Daranas.

No hi estava gens acostumat, a destacar entre els companys, i en altres circumstàncies potser m'hauria quedat flotant entre els núvols de l'èxit, però quan em disposava a pujar al cotxe per tornar a la Creueta el meu ordre de prioritats es va resituar i ja la tenia de nou en el pensament. Des de feia cinc anys la desitjava amb una insatisfacció dolorosa, i no em va costar gens relacionar l'herència que acabava de rebre amb la capacitat potencial de veure-la sempre que ho desitgés. Per tant, en sortir del diari, en comptes de dirigir-me cap a la Creueta vaig agafar la carretera de Banyoles. Em constava que residia al carrer dels Valls, molt a prop de l'asil, però no recordava el número exacte perquè, com que els pares no em podien veure, a casa seva només hi havia estat un parell de vegades. Després de desvestir-me i tornar-me invisible només vaig trigar un quart d'hora a localitzar la porta que buscava. Estava tancada, però vaig polsar el timbre tres o quatre vegades, amb més força de l'estrictament necessària. Primer semblava que no hi havia ningú o que ignoraven la trucada, però al cap d'un minut vaig sentir una veu inconfusible. Era ELLA, que, sense obrir del tot la finestra, preguntava qui hi havia. Evidentment, no podia arriscar-me que em conegués la veu, i per això vaig continuar polsant el timbre, ara ja amb violència.

- Es pot saber qui collons és? -va bramular el pare des d'una altra finestra.

Això complicava les meves pretensions, però no vaig defallir i vaig continuar castigant el timbre. Fins que el pare, un home de figura arrodonida i nas excessiu, va obrir la porta de baix amb tanta vehemència que em va fer caure pel terra. Normalment les portes del carrer s'obren cap endins, però per alguna raó que desconec aquella anava a l'inrevés. El cas és que, en no poder veure'm, es duplicà la irritació del pare. Duia els punys tancats i semblava diposat a utilitzar-los.

- Malparit! Que no et torni a veure per aquí! -va cridar mentre mirava a una banda i l'altra sense veure absolutament res.

Vaig aprofitar-ho per aixecar-me i accedir a l'escala, però encara havia de traspassar la porta que m'interessava, perquè en aquell edifici hi havia dos pisos, el d'ELLA i el dels pares. Sort que ELLA em va ajudar sense saber-ho.

- Qui era, pare? -va preguntar des del pis de dalt.

- No ho sé, nena. No l'he pogut distingir bé -va mentir ell-. Quan m'ha vist ha corregut tant ràpid que ja deu ser a Fontcoberta.

- Suposo que devia ser algun bromista -va concloure ELLA -. Bona nit, pare.

- Bona nit.

En aquells moments ja havia entrat al pis, i en fer-ho li havia passat tan a prop que m'estranya que no em sentís bategar el cor. Feia cinc anys que no la veia i estava tan maca com sempre, més i tot. Tenia els cabells negres i arrissats, i uns ulls tan foscos que gairebé no s'hi distingia la pupil.la. Eren uns ulls que brillaven sempre, com si estiguessin a punt de plorar, i oferien la mateixa sensació encara que els trets del rostre es mantinguessin tranquils i serens, o fins i tot una mica altius. Quan va tancar la porta, els seus ulls van situar-se novament davant la màquina d'escriure. Uns minuts després vaig adonar-me que traduïa un conte de Graham Greene, però no semblava gens satisfeta dels resultats. Ho dic pel munt de folis esparracats que hi havia a la paperera i, sobretot, per l'expressió de la cara, entre decebuda i enutjada. Treballava en un estudi infestat de llibres i arxivadors, fins al punt que la petita taula on escrivia no deixava pràcticament cap espai lliure. Per això em vaig haver de col.locar entre ELLA i la porta de l'estudi, que per sort havia quedat oberta. Em sentia molt estrany, allà, al seu costat, admirant-la en silenci sense que ho advertís, però també vivia un dels moments més esperats de la meva vida. Feia cinc anys que anhelava tenir-la tan a prop, cinc anys durant els quals no havia fet res de profit, però en sentir-la respirar, en palpar mentalment els seus malucs estrets i ben formats, sabia que havia valgut la pena esperar. Sabia que, passés el que passés a partir d'aquell dia, ningú no em podria impedir que estigués amb ELLA sempre que em vingués de gust, és a dir, sempre que pogués.

Com que no podia concentrar-se en el conte, que si no recordo malament es titulava L'espia, va tancar el llum de l'estudi i es dirigí a l'habitació, sempre amb mi al darrere. Em feia por que em sentís respirar o que fes algun moviment brusc i acabéssim xocant, i encara més que jo no fos capaç de contenir-me i acabés llançant-m'hi a sobre, però no ho vaig fer. Em vaig limitar a contemplar-la mentre es despullava lentament i deixava al descobert un cos llarg i prim, uns pits tibants amb les arèoles fosques. Poc a poc, les faccions se li van anar suavitzant; una corba deliciosa enllaçava el nasset amb el llavi superior, separat de l'inferior per una línia molt lleugera que li donava un toc sensual.

Per uns instants se'm va passar pel cap fer-me visible, nu com estava, i explicar-li-ho tot. Sincerar-me i deixar que ELLA decidís. Però només van ser uns segons de vacil.lació, fins que es va ficar al llit i vaig adonar-me que no estava sola. Al llit hi havia un noi molt alt, tan alt que quasi no hi cabia; tenia pèls a l'esquena i, encara endormiscat, va començar a petonejar-la mentre ELLA li acariciava el pit musculós. Tot i que no van intercanviar ni una paraula, en pocs minuts s'assemblaven a una parella de conills en zel. Es notava que ell estava ben entrenat, i la bossa de la federació catalana de rem que hi havia al costat del llit em va fer suposar que practicava aquest esport.

No cal que juri que l'aparició d'aquell noi va ser molt desagradable per a mi, i al malestar que em produïa veure-la amb un altre home s'hi afegí el desconcert que em causava la familiaritat amb què actuaven. Al cap i a la fi, ell l'estava esperant al llit mentre ELLA traduïa el conte de Graham Greene. Això volia dir, com a mínim, que no era la primera vegada que es veien, que no era una aventura d'una nit i que es comportaven com si fossin una parella estable. Llavors encara no havia descobert que a ELLA li agradava que els seus amants l'esperessin al llit mentre treballava a l'estudi.

Finalment em vaig arrossegar fins a l'entrada i vaig agafar les claus de la porta. En aquell moment poc que tenia ganes de tornar, però sabia que ho faria. I amb una nit tan fosca era molt improbable que algú veiés unes claus que avançaven soles pel carrer, s'ajuntaven amb unes altres que sortien d'un test, obrien un cotxe i se l 'enduien. Però abans d'arribar al vehicle vaig patir un nou ensurt. M'hi vaig haver de fixar dues vegades, perquè entre la miopia i la foscor no n'estava del tot segur, però sí, no hi havia cap dubte. Un edifici d'aquells moderns, amb miralls exteriors, reflectia una figura que em va sobresaltar immediatament: era jo mateix, despullat, qui em contemplava amb cara de pànic. La meva mirada desencaixada, temorenca, era la d'un al.lucinat. No recordava haver-me tornat visible i, efectivament, no ho estava, perquè si em mirava directament no em veia ni els braços ni les cames ni res. Però per molt invisible que estigués aquells miralls tornaven la meva imatge, i després vaig comprovar que em passava el mateix amb tots els miralls. Més endavant vaig descobrir que el poder que havia rebut tenia altres mancances, però desconec si el pare me les va amagar o, pel contrari, ell no en sabia res i eren deficiències genètiques de tercera generació.

Quan vaig arribar a la Creueta ja eren les quatre de la matinada, i només llavors vaig adonar-me que durant tot el camí havia estat invisible. Potser era perquè no podia deixar de pensar en aquella visió: ELLA amb el remer d'espatlles descomunals. Hauria donat qualsevol cosa perquè tot fos producte d'un somni abominable i pertorbador, d'un desvari originat per una febrada, però ja estava pensant algun sistema per desempallegar-me d'ell. L'Aina m'esperava desperta. Sospito que mentre em vestia dins del cotxe ella m'espiava per la finestra, però no me'n va dir res. Això sí, em va informar que algú havia trencat el vidre de la finestra del menjador i em demanà on havia estat, perquè havia trucat al diari feia tres hores i li havien dit que acabava de sortir. Malgrat la seva insistència, no vaig tenir forces per inventar-me cap excusa; sabia que no li diria la veritat encara que me la volgués arrencar de la pell. Ni tan sols la mirava. Vaig deixar que s'ofegués en els seus crits i cedís als enormes desitjos de plorar.

SER UN CIENTÍFIC ANGLÈS és tota una història, sobretot si t'acabes especialitzant secretament en genètica molecular i citogenètica. Almenys això era el que cavil.lava en Kemp mentre desenllefiscava un tub de drenatge. Com era possible que ell, un home àmpliament admirat pels seus coneixements, per la seva exactitud, per la retentiva i per la capacitat de memòria, encara fos un simple cirurgià general? L'Edgar Kemp no s'ho explicava, però tampoc no defallia. Tenia molt clar que tard o d'hora s'acomplirien els seus desitjos, i per aquest motiu no l'importava haver de treballar amb un modus laborandi propi del segle XIX i passar-se bona part de la matinada disseccionant cadàvers al soterrani de casa seva. Únicament disposava d'un bisturí, la cisalla per a ossos i tres o quatre pinces sostretes de l'hospital de St. Bartholomew's, però ja en tenia prou. Ni tan sols li feia res haver d'utilitzar una antiga taula de ping-pong per als seus experiments, perquè la força aglutinadora dels fenòmens que estudiava era tan elevada que la idea i els objectius que normalment motiven la realització d'un treball empíric reduïen a límits insospitats la importància dels mètodes i les tècniques, que al cap i a la fi no eren res més que simples instruments per resoldre els problemes. En Kemp era conscient que aquests eren molt diversos, pràcticament inesgotables, i que cada vegada que avançava en el coneixement del material hereditari li sorgien més i més dubtes. Però això no impedia que somniés dedicar-se amb cos i ànima a la investigació genètica.

És clar que de moment havia de conformar-se amb els cadàvers que li portava en Gibbs, un pobre desgraciat que cada dos o tres mesos es lliurava a grotesques profanacions al cementiri de Sudbury Hill a canvi d'un plat de crumpets i un parell de gerres de stout. Aquells cossos, desenterrats l'endemà mateix del sepeli, havien pertangut a gent pobre, es notava de seguida, però a en Kemp li bastava saber que estaven condicionats per lleis de la física i de la química, de la mateixa manera que ho estan les màquines construïdes per l'home. Hi havia tantes coses a fer, en aquell camp, que totes les hores robades al son li semblaven poques. Potser hauria estat diferent si, com bona part dels individus de ciències intel.lectualment esterilitzats, hagués concebut l'evolució com un procés tancat i determinat des del seu inici, en què tots els resultats estan potencialment implícits, però ell la veia com un procés obert i amb un indeterminisme de base. Per aquesta raó, esmerçava hores i més hores a identificar gens. I sobretot li feia il.lusió trobar versions alterades, per clonar-les, amplificar-les i caracteritzar-les d'acord amb la seva fita particular. Sabia que el secret radicava en els gens; li ho havia explicat l'avi quan encara era una criatura i des de llavors es convertí en la seva obsessió.

En Kemp deixà el tub net sobre la taula i acaricià suaument el llom de l'Elies, el seu gat siamès. Era tan manyac com egoista, però el seu ronroneig el reconfortava; d'alguna manera, l'existència de l'Elies actuava de substitutiu d'altres tipus de relacions. No necessitava res més, en Kemp. De més jove s'havia interessat per la poesia i la música, però pocs anys més tard li van fer venir nàusees. Segurament per aquest motiu havia dedicat poca atenció a les seves facultats sensibles, que de no fer-les servir s'havien rovellat poc després d'arribar als trenta anys. De vegades ja hi pensava, en la possibilitat de complementar amb determinades satisfaccions humanes el plaer que li proporcionava la dedicació a la genètica, però sempre acabava convencent-se que amb l'Elies ja en tenia prou. Al capdavall, tothom pot entendre que si ets un monstre en una disciplina tens dret a deixar de banda la mediocre humanitat.

AQUEST DISSABTE ja no en té res, de tranquil, pensa en Leonardo després de penjar el telèfon. L'acaba de trucar el sergent Creus per dir-li que han trobat un cadàver a pocs metres de l'autovia de Banyoles, molt a prop del restaurant la Banyeta. Normalment els odia, els aixecaments de cadàver, però el sergent Creus li ha dit que a aquest li han arrencat totes les vísceres, i això l'anima una mica. Durant els deu minuts de trajecte ni ell ni en Marcel obren la boca. El secretari sembla més atent a mastegar xiclet que a conduir, i en Leonardo es distreu veient créixer els núvols i comparant-los amb la bromassa que envolta qualsevol delicte. Quan arriben, en Creus branda el cap amunt i avall, amb gest de gran sorpresa.

- No m'ho puc creure. És el presumpte culpable de la violació d'aquella noia -els informa, mostrant-los un DNI i assenyalant el que queda del cos; pràcticament només l'estructura, perquè fins i tot li han buidat el crani per endur-se el cervell. La imatge és tan repugnant que al jutge li costa reprimir les ganes de vomitar.

En Joseph Tells era un home de complexió atlètica, i en Leonardo, que sempre l'havia vist amb els cabells llargs, s'estranya en veure que ara els duia rapats al zero. Just al costat del cadàver, unes benes ensangonades atrauen un exisam de mosquits.

- Alguna idea, Creus? Alguna pista? -pregunta en Leonardo.

- No sé... Això de les benes és força estrany, però encara ho és molt més tota la resta; les cavitats buides i l'acusació de violació. Fa mala pinta, tot plegat.

L'arribada del forense els permet formalitzar la diligència, però la causa de la mort no està gens clara; per això caldrà fer l'autòpsia, que serà més complicada que mai. Durant el viatge de tornada tampoc no parlen, perquè els comentaris d'en Marcel sobre la proximitat de les Fires sonen tan fluixos que ni es pot considerar que trenquin el silenci. I en Leonardo es dedica a mirar per la finestra; tot i que encara fa molta calor, els núvols continuen expandint-se, i quan arriben als Jutjats comença a caure una pluja molt fina.

El primer que fa en Leonardo és contactar amb la Clara Giralt i demanar-li que al llarg del dia torni a passar pel jutjat, si vol en companyia del seu advocat. Poc després el jutge rep una nova trucada d'en Creus. L'indica que el mort vivia sol des de feia tretze anys i que tenia un fill d'aquesta edat; el seu únic hereu. Es diu Sebastià i fa un parell de setmanes que està de càmping al Pirineu aragonès; de moment no l'han pogut localitzar. En canvi, sí que han trobat l'exdona, que viu a la Creueta i ja es troba camí del jutjat. Mentrestant, en Marcel avisa el fiscal i en Leonardo mira per la finestra: riuades de gent sota la pluja. Obre la persiana i gaudeix escoltant el tamborinejar de les gotes sobre la plaça dura.

Al cap d'uns minuts arriba l'exdona d'en Tells; petita i desfeta, amb un llagrimeig persistent i els cabells castanys despentinats. Els explica que el seu antic marit era un mica impulsiu, però afirma que no era mala persona i no entén qui pot haver fet aquesta salvatjada.

- Amb qui viu, el seu fill Sebastià? -li pregunta en Leonardo.

- Viu amb jo; ara no hi és, està acampat.

- Sí, ja ens ho han dit. Escolti'm, senyora Parera: havia notat mai que el seu exmarit tingués tendències agressives?

- En Jep? No, mai, mai... Ara nos vèiem molt poc, però era un bon homo. Per què m'ho pregunta?

- No, per res. Només estem buscant algun indici- respon en Leonardo, que de moment prefereix no preocupar més l'exdona-. En sabia alguna cosa vostè, de la relació del seu exmarit amb la Clara Giralt?

- No, no m'en xerrava mai, ell, des seu passat. Sí que sabia que havia tingut una al.lota i que va venir d'Anglaterra per ella, però jo no la coneixia de res.

- D'acord, d'acord. Vol fer alguna pregunta, el fiscal?

- Sí, tinc un parell de dubtes. Viu sola amb el seu fill?

- No. Visc amb so meu al.lot. Es diu Miguel Angel i aviat serà es meu homo.

- Molt bé, molt bé. I una última cosa, més que res per curiositat. Com és que anés a parar a la Creueta, vostè?

- Urcola, sisplau! -intervé en Leonardo.

- No, no tenc cap problema. Mon pare va trobar feina en una fàbrica de Fornells i ens vàrem traslladar quan jo encara era una nina.

Quan l'Aina Parera ja és fora, el jutge comenta que, a part del fill, que ja l'estan buscant pel Pirineu aragonès, caldria prendre declaració a alguna altra persona afí al mort, potser algú del diari i algun amic íntim, si és que en tenia. Mentre en Marcel i l'auxiliar fan les gestions pertinents, en Leonardo i l'Urcola intenten ordenar les idees, però els interromp una nova trucada. És el delegat de Catalunya Ràdio, que ja s'ha assabentat de la notícia i busca noves dades abans de treure-la per antena. Però es nega a revelar per quin conducte li ha arribat la informació i en Leonardo li penja el telèfon de males maneres.

JUST QUAN ENTRAVA al despatx d'en Daranas va sonar el telèfon i ell em va fer un gest perquè m'assegués. Mentre parlava es tocava el nas i feia boletes amb el que n'extreia. Era pàl.lid com un paper, i els seus pèls, els dels braços, el pit, l'esquena, la cara i els pocs que li quedaven al cap eren totalment negres. Es mostrava càustic, sec, i tenia la veu com la d'un transistor petit a tot volum. Cridava el corresponsal de la Garrotxa a través de l'auricular:

- T'he dit que no, collons! Aquest tema no pot sortir.

-...

- Mira, Xesco, m'importa ben poc, que sigui una bomba. En Pons és un anunciant massa bo per tractar-lo d'aquesta manera.

-...

- Posa-hi el que et roti, a les planes! Però això no, d'acord?

Quan finalment va penjar, em dedicà un somriure forçat i, sense introduccions, em preguntà si havia llegit Los Sitios d'aquell dia.

- No, la veritat és que no he tingut temps -vaig respondre.

- L'hauries de llegir cada matí a primera hora, Tells! -em recriminà-. Si l'haguessis llegit hauries vist que també treuen el tema del pugó.

- Ah sí? -vaig preguntar, sorprès.

- Sí, i la veritat és que estan un pèl mosques, perquè es pensaven que en tenien l'exclusiva -va indicar-me en un to més cordial -. I no s'expliquen com hem aconseguit el tema; de fet, ni el mateix tinent d'alcalde s'ho explica. Com t'ho has fet, Tells? -va indagar.

- Ja us vaig dir que no puc divulgar-ho; ni tan sols us ho puc dir a vosaltres... Malgrat la seva insistència, no em va treure ni una paraula més. En el fons, en Daranas era un pragmàtic, i mentre no li creés complicacions ja li anava bé rebre més temes dels habituals. El que és evident és que aquell dia vaig començar a guanyar-me'l, fins al punt que, poques setmanes més tard, mentre li omplís les pàgines li era absolutament igual l'horari que fes i les hores que passés o deixés de passar al diari. El cas és que, en sortir del despatx del redactor en cap, ni la tempesta que es produïa en aquells moments em va dissuadir d'anar a Banyoles.

Després d'obrir la porta del pis amb molt de compte, també la vaig trobar fent l'amor, aquesta vegada amb la finestra oberta i amb els trons com a fil musical. Però el que em sobtà més fou que no estigués amb el colós del dia anterior, sinó amb un noi de cabells rossencs que fins em va caure simpàtic perquè, com jo, tenia atrapats els ulls per una miopia que l'obligava a veure les coses a través d'unes ulleres de vidre gruixut amb muntura de pasta. Això em confirmava que ELLA continuava vivint en un estat d'inquietud permanent, no lligada a cap home, però no em reprimia en absolut els desitjos de separar-la dels seus amants.

Amb el noi rossenc vaig emprar una tàctica ben simple. En vaig limitar a omplir un tassó amb la meva orina i buidar-lo a la seva banda del llit en plena fase postorgàsmica. Tots dos estaven dormisquejant i no es van assabentar de res, però al cap d'una estona ELLA va esclatar:

- Què és aquesta pudor? Per l'amor de Déu, Toni!

- Què passa?

- Quin fàstic! Fes el favor de sortir del meu llit. Com és possible, que encara no controlis els esfínters?

- Però què dius? Jo no he fet res. Et juro que no he fet res.

Vaig xalar com una criatura, perquè semblava que ell fos un nen de set o vuit anys que encara es pixava al llit i la mare l'estigués renyant. Aquell dia encara es van poder entendre, però amb dues orinades més n'hi hauria prou per enemistar-los definitivament.

Uns minuts després de fer les paus van començar a xerrar de la feina d'ell, que tenia una botiga de roba a la plaça Major, i com el tema no m'interessava gens vaig anar a xafardejar a l'estudi. I fou llavors quan, després d'un llampec impressionant, vaig adonar-me, per pura casualitat, que la meva mà dreta, que sostenia una novel.la de Yourcenar (em sembla que era Alexis o el tractat del combat inútil) era absolutament visible, igual que la mà esquerra i la resta del cos. Ben esverat, vaig tancar els ulls per tornar-me invisible, però en obrir-los vaig comprovar que no havia funcionat. Completament aterrit, vaig repetir l'operació quatre o cinc vegades, amb el mateix resultat negatiu. No sabia què fer i em vaig asseure al terra del despatx, indecís i enervat. Em podien sorprendre en qualsevol moment, però passats uns minuts d'ansietat extrema vaig tenir la sort que, sense ni tan sols proposar-m'ho, vaig tornar a ser invisible. I ho vaig notar de casualitat, quan ja m'estava pensant una excusa per justificar la meva presència allà. Després d'unes quantes proves vaig cerciorar-me que, malgrat la tempesta, el mecanisme tornava a funcionar a la perfecció, però ja havia quedat clar que les pertorbacions atmosfèriques em podien fer perdre el control de l'herència, ni que fos per uns minuts. Allò ho canviava tot, perquè si tenia clara alguna cosa era que ningú no podia conèixer el meu poder. Absolutament ningú. Naturalment, a ELLA no deixaria de visitar-la; m'era impossible i estava disposat a córrer tots els perills que fessin falta, si bé a partir d'aleshores vaig evitar d'anar-la a veure quan feia mal temps. Però el risc de conviure amb altres persones era massa elevat, de manera que vaig tornar a la Creueta per fer les maletes.

L'Aina no ho va entendre, ni tampoc no es va creure que estigués afeixugat i em veiés incapaç de tirar endavant una família. I això que en part era cert, perquè quan vaig saber que havíem concebut un nen no vaig sentir molta alegria. Admeto que era injust; al cap i a la fi, ell no tenia la culpa de venir al món entre dos estranys. Però prefereixo no aturar-m'hi massa, en aquest tema, perquè per molt que hi dono voltes sempre acabo pensant que he estat un mal pare. I no m'agrada gens haver d'admetre l'evidència, com tampoc no m'entusiasma analitzar alguns aspectes de la meva obsessió per ELLA, dels quals ja donaré referències més endavant.

El cas és que després d'instal.lar-me a Banyoles, primer en una pensió del passeig de Mossèn Constans i més tard en un pis del carrer Mercadal, vaig passar una llarga temporada familiaritzant-me amb el poder adquirit. No tot eren flors i violes, ja que, a part dels miralls i les tempestes, almenys hi havia quatre factors més que em dificultaven les activitats que duia a terme en l'estat invisible. De la impossibilitat de dur sabates i ulleres i dels problemes que em causava el volum ja n'he parlat, però potser el més molest, si més no al principi, era haver d'anar sempre nu. A l'estiu això només comportava problemes quan entrava en locals amb aire condicionat, però la resta de l'any, i molt especialment durant l'hivern, havia de limitar al màxim les sortides a l'exterior.

Fos com fos, al principi em vaig lliurar desenfrenadament al plaer indescriptible, quasi diabòlic, d'aposentar-me a la casa de qualsevol desconegut i conèixer fil per randa la seva vida. Em fascinava veure desfilar cares, cossos i paisatges a la meva elecció, i anava pels carrers com begut; tot m'era familiar i, tanmateix, inexplicablement nou. Però no vull enganyar-me; de seguida va aparèixer un principi d'hàbit: sota les possibilitats infinites que m'oferia el nou estat semblaven traspuntar els senyals quotidians, esclaridors d'un món habitual. Encara que potser seria més apropiat parlar de dos mons: el dia i la nit.

De dia seguia la gent pels autobusos, pel carrer, pertot arreu; treia temes d'allà on fos i em consolidava com el redactor més competent de L'Informador, com l'únic capaç d'aconseguir notícies un dia rere l'altre. El problema del volum feia que de tant en tant rebés algunes patacades, és cert, però cada cop era més hàbil per evitar-les. I la veritat és que des del punt de vista professional fou un període molt positiu, perquè notava, potser per primer cop, que els companys m'escoltaven amb respecte i atenció.

I a la nit tot era més senzill, perquè els meus moviments passaven inadvertits amb facilitat. M'hi sentia tan còmode, en la foscor, que em vaig habituar a dur unes xancletes grises, quasi transparents, que m'alleugerien les caminades.

Amb tot, les meves facultats no excloïen incidents desagradables, com ara el que em succeí el febrer del 1982. Ho recordo perfectament perquè vaig haver de passar quinze dies al llit.

Era un dilluns al matí i el cel de Banyoles estava encapotat per núvols densos, plumbosos; un vent humit, desagradable als sentits, fuetejava violentament tot el que trobava al seu pas, i poc abans del migdia va començar a ploure amb una certa intensitat. Com és natural, no tenia cap intenció de sortir despullat al carrer. Comptava amb un parell de temes intemporals, perfectes per sortir del pas en un dia com aquell, i m'estava ajagut al llit de la pensió, llegint un llibre de Teresa Pàmies del qual no recordo el títol però que anava d'una catalana que tornava a casa després de viure molts anys d'exili. Encara em faltaven ben bé quatre hores per anar a L'Informador, però el telèfon sonà en el paràgraf més interessant.

- Tells, què estàs fent? -va preguntar-me en Daranas amb la seva veu de ràdio de fireta.

- Ara mateix acabava d'esmorzar. Ja tinc un parell de temes previstos, i potser d'aquí a una estona sortiré a buscar-ne algun altre -vaig mentir.

- Convindria que sortissis ara mateix -m'ordenà amb el seu estil habitual-. Està plovent molt per aquí, no?

- Sí, ja fa estona que cau un bon ruixat.

- Doncs vinga, no t'entretinguis més i vés a donar una volta per l'estany. A veure si m'aconsegueixes una bona inundació -va dir-me en to burleta.

- Però vols dir que plourà tant?

- De moment tu vés a mirar-ho. Les fotos ja les farà en Pere -va informar-me secament abans de penjar.

M'agradés o no, en Daranas era el meu cap i havia d'obeir-lo si volia conservar la feina. Després de deixar el llibre de la Pàmies sobre la tauleta del menjador tenia dues opcions. O bé em posava l'impermeable i sortia al carrer vestit com ho hauria fet qualsevol altre periodista, o bé m'ho treia tot i emprava la tàctica dels dos anys anteriors, que m'havia donat uns resultats notables. En un primer moment vaig pensar que valdria més actuar nu, perquè era preferible plantar cara a les inclemències del temps que a la indefectible mala llet de l'alcalde, que no volia saber res de mi des del dia que vaig publicar que el robatori de relíquies i peces d'art del monestir podia derivar-se d'un negligència de l'Ajuntament. Intentar parlar amb ell equivaldria a tenir-hi una nova enganxada, mentre que si em tornava invisible seria ben senzill escoltar tot el que digués.

Malgrat tot, vaig acabar donant prioritat a la salut, perquè durant l'hivern em prenia un munt d'antibiòtics i l'últim que desitjava era facilitar l'aparició d'un constipat. A més, tractant-se d'un tema de pluges potser podria parlar-ne amb el regidor de Medi Ambient, que no em tenia tanta mania, o qui sap si en faria prou amb els Bombers o la Policia Local. El cas és que vaig sortir al carrer ben abrigat, amb paraigua i botes, i em vaig dirigir cap a la pesquera d'en Lero, al costat de la qual hi havia un mesurador del nivell de l'aigua. Ben aviat em vaig adonar que la d'aquell dia no era una de les tempestes corrents al Pla de l'Estany. No; si de cas es podria dir que diluviava com si s'hagués desencadenat una fúria divina. En aquells moments, però, no n'era del tot conscient. Només pensava en aconseguir un bon reportatge i, sobretot, unes fotos esplèndides que ridiculitzessin les que faria en Pere Savalls. En Savalls era un cosí llunyà d'en Daranas i, gràcies a aquest parentiu, li encarregaven més fotografies de les que es mereixia. Això em molestava força, perquè les fotos de les meves informacions preferia fer-les jo mateix; el més freqüent era que no pogués aprofitar-me del poder dels Tells, però crec que malgrat això em sortien prou bé. És clar que aquest no era el parer d'en Daranas, que quasi sempre preferia il.lustrar els meus temes amb imatges captades pel seu parent.

El cas és que quan vaig arribar a la pesquera d'en Lero no vaig veure ningú enlloc. De fet no veia pràcticament res, perquè el que llavors ja era una autèntica cortina d'aigua m'inutilitzà momentàniament les ulleres, però amb l'ajut d'un mocador vaig distingir un d'aquells patins grocs que hi havia al llac abans que s'aprovés el reglament d'usos. La força de la tempesta l'havia deslliurat del cadenat i les ones el rebotien contra la riba. Vaig llançar-m'hi a sobre com mogut per un ressort; l'instint de periodista em deia que aquella era la meva gran oportunitat de fer una foto meritòria. Pedalaria amb força fins arribar al centre de l'estany, o com a mínim fins a distanciar-me de la vora els metres suficients per captar una imatge digna d'obrir a cinc columnes la portada de L'Informador. Aleshores ja intuïa que s'estava a punt de produir una inundació històrica, i tenia molt clar que, aquella vegada sí, una imatge valdria més que mil paraules. No em caldria parlar ni amb l'alcalde ni amb ningú, perquè la meva foto, i no la d'en Savalls, parlaria per ella mateixa. Era com si ja la veiés: el patí en primer terme i, just al darrere, amb prou feines emergint uns centímetres, el travesser de la porteria del camp de futbol, la carretera negada i els plàtans mig coberts per l'aigua. Em va costar moltíssim distanciar-me uns metres de la riba, però quan ho vaig aconseguir i em disposava a treure la càmera de la bossa no la vaig trobar enlloc. Ni vaig tenir temps de pensar què havia passat, perquè tot seguit em vaig trobar amb l'aigua al coll; m'aferrava desesperadament a un dels flotadors del patí, però no vaig poder evitar que el cap se m'enfonsés. L'aigua estava molt freda i me'n vaig empassar una mica; em pensava que em moriria. Sort que després de debatre'm uns minuts vaig ser capaç de posar bona part del cos sobre els flotadors. A pesar d'això no em sentia gens tranquil. Havia perdut les ulleres i pràcticament no veia res, però em va semblar distingir uns llums vermells i uns altres de blaus. Em devien haver vist, o almenys el patí. Però la tranquil.litat momentània que em proporcionà aquella visió em va fer veure que era millor que no em trobessin allà. Perquè, sense voler, vaig fixar-me en les mans que em subjectaven al patí, l'única part del cos, llevat de la cara, que en aquell moment tenia descoberta. I les mans no me les veia. La maleïda tempesta m'havia jugat una mala passada, i potser la culpa era meva per haver sortit vestit sense pensar en les conseqüències. És clar que això ho vaig rumiar més tard, perquè els llums blaus i vermells cada vegada eren més nombrosos i tal com estava no em feia cap gràcia que em salvessin. Per això vaig saltar del patí i vaig començar a nedar cap a l'altra banda de l'estany. Quan has estat nedador sempre te'n queda alguna cosa, i en aquella època encara tenia el costum de fer quinze o vint llargs de piscina tres cops per setmana. Els llums es van anar debilitant fins a desaparèixer de la meva vista, de manera que vaig començar a treure'm la roba sobre la marxa. Cada vegada que em desprenia d'una peça m'empassava una mica d'aigua, però no volia exposar-me que em trobessin vestit i invisible. Al final, quan ja no em quedava ni energia ni roba, vaig arribar al punt on la riera Castellana desembocava amb més ímpetu que mai. Ho sé pel rètol que hi havia en la branca que em va permetre recuperar forces, perquè la veritat és que aquella zona estava molt negada i jo m'hi veia massa malament per reconèixer res.

Després de reposar uns minuts ja em sentia capaç de nedar fins a la carretera d'Olot i continuar caminant fins a Banyoles. Em preocupava que algú pogués sentir els meus esternuts o que de sobte em tornés visible i no me n'adonés fins que fos massa tard, però vaig arribar al passeig de Mossèn Constans sense patir cap entrebanc, i uns minuts després d'entrar furtivament a la pensió vaig advertir que ja havia recuperat el poder.

Les seqüeles físiques d'estar despullat tanta estona en plena tempesta van ser inevitables, i la grip de cavall inicial es va acabar transformant en una espècie de refredat crònic molt lleuger, que em causava una mica de febre, em tapava el nas els dies de pluja i em produïa la sensació permanent de tenir el cap carregat.

LA VISITA DEL NOTARI l'agafà desprevingut, però encara el sorprengueren més les seves paraules. Quasi no la coneixia, a la tia Katherine; ni tan sols sabia que estigués malalta, i mai no s'hauria imaginat que li deixés en herència tota la seva fortuna, per molt que fos el parent més proper que li quedava. Però el notari Breinholst asseverava que el testament era prou explícit. Tan sols calia que en Kemp es comprometés a fer-se càrrec dels gats de la difunta, més d'un centenar, que rebien totes les atencions concebibles i algunes d'inconcebibles en una mansió fastuosa situada molt a prop de Wimbledon Park. Mentre escoltava el notari, no va trigar gaire, únicament uns segons, a retrobar les imatges extraviades i situar-les en un context precís. Recordava que la tia Katherine havia estat una dona alta i atractiva, en general força amable i vestida amb molt de gust, tot i que portava un perfum massa fort. I en rosegar una mica més la crosta de la memòria de seguida la va veure envoltada de gats perses, siamesos i d'angora, i també de gats domèstics negres, blancs, rossos, grisos, bicolors i tricolors. Però els records d'en Kemp s'enllaçaven indefectiblement amb valoracions crematístiques; les orelles petites i punxegudes dels felins confluiën en una muntanya de lliures, una muntanya tan alta que ni els impostos desproporcionats el privarien de viure amb un confort indecent la resta de la seva vida. És clar que aquest confort conviuria en harmonia amb l'esforç personal i la constància, i no el desviaria en absolut de la recerca de la fórmula anhelada. Perquè ell no era pas d'aquells panxacontents que en circumstàncies similars optarien per viure com sàtrapes; no, en Kemp trauria el màxim profit de la seva excel.lent preparació científica, i continuaria amalgamant el treball pràctic amb la consulta incessant de les últimes publicacions especialitzades.

L'única diferència, la gran diferència, era que gràcies a la tia Katherine podria concentrar-se en la recerca de la fórmula. Abandonaria l'hospital i consagraria la vida a l'objectiu que l'obsedia des de feia anys. Però com que es tractava d'un projecte inconfessable, s'empescaria alguna activitat de cara a l'exterior i acabaria de guanyar-se el respecte de la comunitat científica amb petits descobriments que no tenien res a veure amb els seus interessos.

Després d'acomiadar-se del notari, en Kemp tornà al seu gabinet i s'inclinà uns minuts davant la màquina d'escriure. Era un home prim, de cabells castanys, amb la boca petita i unes faccions molt correctes. Les seves mans fermes pitjaven les tecles amb parsimònia, com si es fatigués molt, però escriví fins que deixà arrodonit l'article que enviaria al butlletí de l'Associació Anglesa de Cirurgia General. En mecanografiava un cada tres mesos i, en aquesta ocasió, l'escrit es referia al codi de bioètica que l'ens pretenia establir.

Quan ja es disposava a tancar el sobre, es deturà un moment i fixà els ullets groguencs en el paràgraf que havia redactat des que en Breinholst l'havia deixat sol. Corresponia al final de la carta, i en Kemp el començà a llegir amb una veu alta i una mica aguda.

Per tant, les formulacions ètiques de la biomedicina han d'alliberar-se dels residus tabuístics d'una moral excessivament temorenca davant les intervencions de l'home en aquest àmbit de la seva realitat. És necessari passar d'una moral naturalista a una altra en la qual el criteri primordial sigui la persona. I és indispensable que la comprensió normativa de persona s'entengui dins d'una visió integral; la moral mèdica del futur està buscant un concepte de totalitat que abraci la dignitat i el benestar de l'ésser humà, tant pel que fa a la seva persona com a la seva relació essencial amb Déu, amb l'home i amb el món que l'envolta. Aquest personalisme moral no ha de concebre´s en clau individualista, sinó que es tracta d'un personalisme entès i valorat des de l'alteritat. Els problemes concrets de moral mèdica graviten sobre la normativitat ètica de la persona. Alliberada la moral dels residus tabuístics d''un ordre natural sacralitzat i projectada sobre el principi bàsic de la persona com a realitat normativa, convé entendre l'ètica de la biomedicina com la instància normativa del procés d'humanització ascendent.

ÉS TERRIBLE, ÉS TERRIBLE, repeteix sense cessar el redactor en cap de L'Informador davant la mirada atònita del jutge i el fiscal. En Xavier Daranas, que coneixia en Tells des de feia vint-i-un anys, porta més de tres minuts assegut al despatx d'en Leonardo i sembla incapaç de deixar de lamentar-se. Afirma que en Tells, que abans de dirigir el diari havia estat a les seves ordres, era un professional exemplar, com n'hi ha pocs, i fins insinua que malgrat el seu assassinat no morirà mai, perquè és d'aquells que deixen una empremta inesborrable. Segons ell, l'estil periodístic d'en Tells ja ha creat escola, i no seria d'estranyar que algun dia s'instituís una càtedra amb el seu nom.

- Tenia enemics, en Tells? -aconsegueix preguntar a la fi en Leonardo.

- Enemics, en Jep? Impossible, absolutament impossible. Era una bellíssima persona, i dubto moltíssim que ningú pogués tenir motius per perjudicar-lo. Això que li han fet és obra d'un malalt mental, és evident. Ningú que conegués en Jep hauria estat capaç de fer-ho. Mirin que sóc pacifista, jo, extremadament pacifista, però només de pensar-hi em vénen al cap idees com la implantació de la pena de mort, o encara pitjors... Perquè segur que devia patir molt, abans que el matessin, no?

- Encara no ho sabem, això. Falten els resultats de l'autòpsia -l'informa, molt seriós, en Leonardo-. Escolti, senyor Daranas, vostè el coneixia prou bé, a en Tells...

- I tant, i tant. Érem inseparables, nosaltres dos. Però només en qüestions professionals, eh?, perquè en la vida privada era molt reservat.

- I el creia capaç de fer accions violentes?

- En Jep accions violentes? És absurd, seria increïble. No pot ser.

- D'acord. Alguna pregunta, Urcola?

- No, no cal -respon el fiscal.

- Si em permeten una cosa- comença en Daranas.

- Digui, digui -fa en Leonardo.

- No tenen pas fotos del cadàver?

- !!!

- És que he sentit que ha quedat molt malmès i, tenint en compte que era el nostre director, he pensat que potser ens podríeu donar un cop de mà per passar al davant dels altres mitjans.

- Adéu, senyor Daranas -ordenen a l'uníson el jutge i el fiscal.

NI M'HO HAVIA PLANTEJAT, robar un banc, però les factures pendents i els primers retards en la percepció del sou em van obligar a espavilar-me de seguida. És clar que sempre vaig procurar no perjudicar ningú, i si malgrat tot ho feia rescabalava immediatament la persona afectada. Després d'unes quantes proves, vaig arribar a la conclusió que el millor sistema per obtenir diners ràpids era el de les caixes obertes. Era molt senzill i m'estalviava molts maldecaps. En primer lloc em vaig fabricar una carpeta translúcida, de la mida d'una cartera, per dur-hi els bitllets sense que ningú no els pogués veure. I després vaig habituar-me a portar-la arran de terra, que no és tan senzill com sembla perquè t'obliga a caminar a la gatzoneta i, si has de fer un trajecte una mica llarg, et pot arribar a provocar mal d'esquena, per no parlar de les trepitjades i les empentes. Però era indispensable que ho fes així per evitar problemes majors. Aleshores escollia la persona indicada (com més rica millor, perquè així no es ressentia de la pèrdua) i memoritzava el seu codi quan el teclejava a la caixa oberta. A continuació només havia de robar-li la targeta o llibreta sense que se n'adonés, que essent invisible i amb una mica de paciència em resultava molt fàcil, i córrer a treure diners de seguida que no hi havia ningú. Quasi sempre em filmaven mentre ho feia, però no m'hi capficava gens, perquè només veien com una llibreta entrava sola i s'introduïa a la ranura per després ficar-se a la paperera. I també veien uns bitllets que desapareixen sense deixar rastre. Un dia vaig espiar els empleats d'una empresa de seguretat mentre visionaven la cinta, i van quedar tan fotuts que per justificar la impunitat del robatori es van inventar una avaria de la càmera de vídeo. Tot i que en la majoria dels casos ni tan sols s'obria una investigació, sempre treia quantitats petites, de vint mil a trenta mil pessetes, i no robava mai a la mateixa persona.

En general, si anava pel carrer n'hi havia prou amb dur la carpeta translúcida fregant la paret, però dins dels bancs, i sobretot si hi havia gent fent cua, era millor dur-la sempre per terra i moure'm a poc a poc. També podia passar que algú es fixés en la carpeta i ho comentés en veu alta; aleshores sortia corrent i no em preocupava per les reaccions dels vianants; mai no vaig trobar ningú que perseguís una carpeta que quasi no es veia.

El cas és que va arribar un moment que ja no pensava. Vaig començar a viure d'una forma que no em corresponia. Sense adonar-me'n, m'havia llançat al vertigen que fa nuvolós tot el que t'envolta; que t'arrossega i arrabassa els sentits i la voluntat. Reconec que durant aquell període, que es va allargar ben bé tres anys, vaig malgastar l'energia en accions estúpides, però també és cert que vaig avançar en el coneixement sempre aproximat de la condició humana. M'encantava veure la gent despullada, sense màscares, sola amb si mateixa, en la malaltia o després de la mort del cònjuge. Em fascinava espiar persones que llegien, pensaven o calculaven; ignorants, àvides, inquietes, capaces de tot per sortir-se amb la seva. Al final vaig arribar a comprendre que tot és aparença, davant dels altres, que l'esperit del joc, les convencions socials, exigeixen disfresses perpètues i sentiments fingits.

Durant aquest període vaig conquistar la Zaida, una noia de cuixes turgents amb la qual vaig arribar a cansar-me del sexe. La Zaida treballava de correctora a L'Informador i, durant una temporada que no tenia massa ganes d'estar amb ELLA, em vaig acostumar a seguir-la fins a la seva casa del carrer de la Rutlla. I va ser una d'aquelles nits quan vaig descobrir que jo li agradava. Van ser quatre frases dites de passada mentre mirava una pel.lícula de l'Eschwarzenegger i menjava pizza amb una amiga, però ja en vaig tenir prou.

- Saps qui és, el que em torna boja de veritat? En Tells, aquell tiarro de Comarques. No és pas que sigui molt guapo, potser no l'hi trobo tant per aquelles grenyes anys seixanta, però té un cos tan guai que moltes nits no puc dormir pensant amb ell. Me l'imagino aquí al sofà, cruspint-se qualsevol cosa al meu costat i abraçant-me amb els seus bíceps de Rambo.

- I no li penses dir res? -va preguntar l'amiga, d'ulls grans, llavis sensuals i cabell agressivament negre.

- No ho sé. En Tells és una mica estrany, saps? Es passa poca estona a la redacció, i quan hi és només sap estar-se al davant de la màquina d'escriure. I el veus tan seriós, amb aquelles ulleres tan gruixudes, que sembla una espècie d'intel.lectual aïllat. Però està boníssim, Pepa!

- Podries sortir amb ell, no?

- Ja veurem. En part m'emprenyaria perquè tots dos treballem al diari. De vegades no entenc per què visc en un poble fastigós on ningú no pot fer res sense que l'endemà ho sàpiga tot déu.

Dues hores més tard la Zaida es dutxava a la banyera. Amb els ulls metàl.lics tancats, el front ple de gotetes d'aigua i el cabell amarat, tirat enrere i regalimant. L'aigua es movia quasi imperceptiblement al ritme de la seva respiració. Els pits, pletòrics, pujaven i baixaven. Després es va incorporar una mica, va moure el cap d'una banda a l'altra i es passà la ma pel clatell. Era una visió tan sublim que durant uns segons em vaig oblidar d'ELLA. Quan la Zaida sortí de la banyera vaig ocupar el seu lloc i em vaig estirar perquè no em pogués veure a través del mirall, tot i que admeto que també m'interessava atrapar la seva olor. El cas és que em vaig quedar adormit i en despertar-me no sabia ni on era. Després de refregar-me els ulls vaig obrir la llum del lavabo. Em veia en el mirall, amb els ulls inflats i el membre despert, però vaig haver de mirar-me els braços per comprovar que era invisible. Encara vaig trigar una estona a recordar que allò era el pis de la Zaida; ella dormia plàcidament, o almenys això es deduïa del rostre ple de felicitat, i després de contemplar-la uns minuts vaig sortir sense fer fressa per apropar-me a l'estany embolcallat en una mena de febre, amb el cap brunzint-me com si escapés d'una seducció.

L'endemà a la tarda la meva mirada va ser tan explícita que gairebé ni em van caldre paraules. Aquella nit va iniciar-se, sense discussió, l'època que vaig anar més ben servit. És clar que no fou cap sorpresa, perquè abans de sortir amb la Zaida ja sabia que era fogosa com poques. Llàstima que amb unes quantes hores de conversa ja n'hi va haver prou per entreveure la història de la seva vida: la joventut, el festeig, el primer amor, el matrimoni, la separació, el dolor, el desconsol... I després una mica de tot: de vegades la frustració, d'altres el retrobament amb ella mateixa i d'altres l'oblit o, el que és el mateix, el sexe desenfrenat amb l'amant de torn. Potser això era l'únic que tenia en comú amb ELLA, però si la incontinència sexual de la Zaida naixia del desig estèril d'esborrar el passat, la d'ELLA no era res més que un exercici de fruïció.

En aquella època també vaig assolir l'ascens a cap de Comarques. Tot el mèrit el tenien les meves habilitats inconfessables, però la veritat és que tant en Daranas com el senil Pere Fargas confiaven cegament en mi. Per primera vegada des que era al diari vaig deixar d'obeir ordres per començar a donar-les. Tenia sis subordinats, nou comptant els tres fotògrafs, i l'únic que havia de fer era coordinar els seus moviments. Jo decidia qui anava a cada roda de premsa, qui feia cada foto, qui es quedava el tema del dia i qui es passava tota la santa tarda agafant breus per telèfon o picant notícies d'agència. Però no em sentia gens còmode, en primer lloc perquè per fer allò no necessitava l'herència dels Tells, i en segon perquè pocs mesos després, el juny del 1984, s'inicià la informatització del diari, que em causà nombroses cabòries. Estava molt acostumat a l'Olivetti, i aquells ordinadors em feien més nosa que servei. I el pitjor de tot era que, en haver de coordinar la secció, estava obligat a dominar perfectament el nou sistema informàtic, que més que una eina del futur, que és com el definia en Daranas, em semblava un instrument de tortura. Ja ens van fer un curset accelerat, ja, però no hi havia manera que assimilés tan ràpidament totes aquelles dades. I com que L'Informador sortia cada dia no em quedà cap més opció que inventar-me una lumbàlgia que em va permetre estar de baixa dues setmanes. Durant aquest període el diari es va convertir en la meva casa, perquè em passava hores i hores estudiant d'amagat aquells aparells infernals. Al final vaig aprendre a utilitzar-los, però de tant en tant encara em sorgia algun dubte. Sort que hi havia la possibilitat d'enviar missatges d'una pantalla a l'altra, i la Zaida em podia ajudar sense que ningú no se n'adonés. És clar que els problemes tècnics potser eren poc importants, o com a mínim m'ho semblaven quan, dia rere dia, m'havia d'enfrontar a altres compromisos que em feien sentir insegur. No només calia decidir amb quin tema s'obriria la secció i quantes columnes es dedicarien a cada notícia, sinó que també havia de fer quadrar els titulars, revisar els peus de foto i verificar que es respectés el llibre d'estil de L'Informador. És possible que vist des de fora sembli senzill, però per a mi no ho era gens, perquè el telèfon sonava constantment i durant tota la tarda rebia visites de persones que o bé volien queixar-se del tractament que havíem donat a algun tema o bé m'exposaven amb detall qüestions del tot irrellevants que consideraven dignes de sortir al diari. I entre la migranya que em provocava el refredat crònic i els ulls mig assecats per la pantalla de l'ordinador no hi havia manera de concentrar-se. Per aquest motiu, era molt habitual que en el moment de fer-se la reunió de portada, al voltant de les set de la tarda, estigués fet un embolic i barregés alguns conceptes. Sort que en l'últim moment la Zaida sempre em donava un cop de mà i retocava tot el que calgués. No obstant això, més d'una vegada vaig haver de tornar-me invisible per rectificar errades dels meus subordinats (mirant de pitjar les tecles de l'ordinador ben a poc a poc, perquè ningú no veiés que es movien ni se sentís la fressa) quan ja faltava poc perquè s'imprimissin, si bé confesso que en alguna ocasió m'equivocava jo mateix, ja fos canviant el nom d'algú, posant un peu de foto en una pàgina que no corresponia o fins i tot oblidant-me d'algun espai que l'endemà hauria aparegut en blanc. Fos com fos, la veritat és que entre la Zaida i jo no donàvem l'abast, de manera que l'apartat dedicat a la fe d'errades acostumava a estar més atapeït del desitjable. Al cap d'uns mesos de pràctica, la situació es va mig normalitzar, però jo cada vegada em sentia més incòmode. Des del punt de vista professional, els poders ocults només em servien per esmenar errors, i des dels altres punts de vista en treia un profit molt minso, més que res perquè les obligacions al diari m'atrafegaven tant que no tenia ni temps ni ganes de tornar-me invisible.

Havia arribat a un punt en què el periodisme se'm menjava la vida privada. A ELLA la veia poquíssim, potser una o dues vegades a la setmana, i amb la Zaida només enraonàvem de la feina. Va ser llavors quan vaig anar a parlar amb en Daranas per dir-li que trobava a faltar el treball de camp.

- Què t'empatolles ara? -va dir-me amb la seva veu semielectrònica.

- Doncs això... que trobo a faltar el carrer, buscar temes impactants, aconseguir exclusives...

- Ets un bon periodista, Tells, un professional eficient, però de vegades sembla que baixis de l'hort.

- Per què ho dius, això? Què vols dir?

- Vull dir que estem en una merda de diari comarcal i que traiem temes en consonància. Qui et penses que ets? Un Maradona de la informació? Baixa dels núvols, Tells. Tu has fet la teva feina i no en tenim cap queixa, però un diari, i sobretot un diari com L'Informador, no és, ni molt menys, una garantia de sorpresa ni una vacuna contra la rutina. Al contrari, és inevitable que hi hagi una certa monotonia, una sensació de ja viscut, una predictibilitat exasperant en les pàgines. O és que no te n'adones de res, tu?

No vaig saber què dir-li i vaig sortir del despatx amb el cap cot. Poc després en Daranas em va trucar per la línia interior i, en un to més mesurat, em digué que si volia podia signar un tema diari, tot i que em va advertir que no em descuidés de la secció. Però malgrat tot jo continuava trist. No estava gens acostumat que em maltractessin d'aquella manera, però després de meditar una mica vaig entendre que l'únic que podia fer era treballar i treballar. Potser mai no em valorarien tant com mereixia, però si volia fer-los canviar d'opinió havia d'aconseguir-ho amb els meus escrits i, especialment, amb el bon ús de l'herència. Em costà força recuperar la moral, però vaig tenir la fortuna d'encadenar un parell d'exclusives de mèrit en menys d'una setmana. Em refereixo al dispositiu muntat per l'armada per pescar les restes d'un avió Katiuska caigut a l'estany, i a l'aprovació del pla general de Banyoles per part de la Comissió d'Urbanisme. En Daranas no em va felicitar de manera explícita, però la brillantor dels seus ulls em confirmà que estava satisfet de la meva labor, i això em donà ànims per continuar en la mateixa línia.

De fet, l'aspror d'en Daranas m'havia servit de revulsiu; ja no em conformava amb treure temes propis i coordinar Comarques, sinó que fins i tot facilitava primícies als companys d'altres seccions i em mostrava més actiu en les reunions de portada. Era com si m'hagués enamorat del periodisme, i vaig posar-hi tant d'interès que fins i tot em vaig apuntar als sopars que es feien al diari gairebé cada mes. Fins llavors no hi havia anat mai, perquè no m'agrada gens barrejar la feina amb la vida privada, però m'havia implicat tant en el projecte de L'Informador que considerava imprescindible deixar-m'hi veure i, de passada, obtenir totes les dades possibles dels meus companys. Però no va ser fins el tercer o el quart que se'm va acudir marxar abans d'hora per tornar-hi invisible. La Zaida em volia acompanyar, però li vaig dir que no calia, que tenia el cap carregat i volia dormir força hores. De tota manera, quan vaig tornar nu ella ja no hi era; havia sortit del restaurant amb les altres correctores, i al voltant de la taula només hi quedaven deu o dotze persones, entre redactors i teclistes. Això em desmotivà una mica, perquè el meu al.licient principal per espiar aquell grup de companys era veure com es comportava la Zaida i si deia alguna cosa de mi. Però quan ja estava a punt de marxar, cansat de tant sentir parlar de futbol, van encetar un tema que va reclamar la meva atenció.

- I què tal hi esteu, a Comarques? -va preguntar en Bramon, un becari de la Universitat Autònoma que treballava amb els d'Esports.

- Bé... mira, anar fent -va dir sense massa ganes l'Ortega, la meva mà dreta i l'únic representant de la secció que quedava a la taula.

- Però hi ha bon rotllo amb en Tells, o què? -va insistir en Bramon.

- Sí, normal, no és pas mal tiu. Ja el coneixes, és un d'aquells caps quadrats que ho volen tot com ells diuen. Però si li segueixes el corrent ja està content; ja saps com és...

- No, jo t'ho deia perquè en Llibori de vegades m'explica que n'està fins els collons -va dir en Bramon-. Però ja veig que no n'hi ha per a tant, no, Ortega?

- Home, no et pensis, si comencés a xerrar ja sortirien coses...

- Xerra, home, xerra -va intervenir la Nuri, redactora de Successos.

- Val. Però que no surti d'aquí, eh?

- Tranquil, serem com tombes -va assegurar en Bramon mentre feia el gest estúpid de fregar-se les mans.

- Mireu, no és pas que tingui cap intenció de parlar malament de ningú, però suposo que tots sabeu què és tractar amb un totxo -va començar l'Ortega, i com que ningú no el va respondre va continuar el seu discurs-. N'està ple, de totxos, aquest diari, però si hi ha un totxo totxo, un d'aquells paios que no s'entera absolutament de res, aquest és en Tells. I no vull pas criticar-lo perquè sigui curtet, que suposo que ell no hi deu tenir cap culpa, sinó perquè es pensa que és una espècie de superestrella, un Pulitzer en potència, quan en realitat ni té criteri.

- Osti, em pensava que era una altra cosa -va comentar la Nuri.

- És que si no el coneixes sembla seriós i tot -continuà l'Ortega-. Amb les ulleres d'intel.lectual, el cos de descarregador de moll i la cabellera de mosqueter carda un bon impacte, però quan el coneixes ja veus que tot és pura façana. Per començar, sempre està constipat, amb els kleenex amunt i avall, com un avi que no s'aguanta els pets; i després hi ha la seva manera de treballar, tan rara que ni sé com explicar-la. El tiu arriba a l'hora que li passa pels ous i se'n va quan menys t'ho esperes. I si li preguntes alguna cosa val més que t'asseguis, perquè es fot davant de l'ordinador i no sé què cony hi escriu que tarda segles a contestar-te.

- Déu n'hi do, no? -va dir en Bramon.

- Ja ho pots ben dir, però el pitjor de tot és la falta de criteri. En Llibori i jo estem ben desesperats, perquè un munt de vegades que li hem portat temes bons ens els ha col.locat a una columna. En canvi, hi ha dies que no tens ni una puta merda i et fa obrir la pàgina tres a quatre columnes.

- I com és això? -va preguntar la Nuri.

- Ja t'ho diré: aquest paio és un sapastre. A ell només l'interessa omplir les pàgines, però se li refot el que hi posis. Es pensa que som una fàbrica de xurros o de cargols. Ah, i això sí, quan ell té un tema ja pots deixar-li pas, eh, perquè segur que és molt millor que el teu. I la majoria de les vegades són collonades que en un diari decent ni hi sortirien. Però en fi, ja veieu com està el pati -va dir l'Ortega abans d'escurar la seva gerra de cervesa.

- I tu a Successos què tal hi estàs? -va preguntar-li en Bramon a la Nuri.

Però jo no tenia cap intenció de continuar escoltant-los. Estava tan desconcertat que, encara que hagués volgut, en aquell moment no hauria pogut fer res. M'empipava moltíssim l'actitud de l'Ortega, evidentment, però també la bona disposició dels altres per escoltar aquell reguitzell de mentides sobre la meva persona. El primer dia que el van posar a les meves ordres ja vaig advertir que l'Ortega tenia més pressa que talent. Estava massa ansiós per caçar el temps en aquests llampecs efímers que els periodistes anomenem notícies. I això que escrivia unes cròniques esplèndides, que es distingien per l'equilibri exacte de precisió i geni del que observa però no s'acaba de creure el que veu. Però el perdia l'ambició desmesurada, aquell afany exagerat de trepitjar-me el més aviat possible. Amb tot, abans de revenjar-me vaig deixar passar uns mesos; fins que un dissabte que jo feia festa es va quedar com a responsable de Comarques. I com que tenia tantes ganes de destacar era lògic que publiqués un article d'opinió il.lustrat amb el seu rostre somrient. L'article, que més aviat era un panegíric, feia un balanç de la gestió del responsable de l'àrea d'Urbanisme de l'Ajuntament de Banyoles, que era molt amic d'en Daranas i acabava d'anunciar la seva retirada de l'equip de govern. Durant tot el dia l'Ortega es va mostrar eufòric, convençut que ho feia tot molt millor que jo, i en la reunió de portada va sorprendre els assistents amb digressions d'alta volada. Es notava que s'ho havia preparat a consciència i que havia llegit una pila de llibres de psicologia laboral. Quan va arribar l'hora de tancar les pàgines, al voltant de les nou de la nit, l'Ortega va rebre una trucada d'en Daranas, que aquell dia també feia festa. El redactor en cap es va interessar per l'article d'opinió que parlava del seu amic, i li va suggerir a l'Ortega que li fes la gara-gara. Aquesta indicació no calia, perquè l'article era tan adulador que feia fàstic, però em va servir per concretar el sabotatge. I el que era una lloança desproporcionada, amb tants adjectius que gairebé ni tenia contingut, es va convertir en la més dura de les diatribes. On deia exemplar vaig posar execrable; l'eficàcia es convertí en ineptitud, i l'enginy en estupidesa. I així línia rere línia, paraula rere paraula. M'ho vaig passar tan bé, canviant l'article de l'Ortega en l'últim moment -quan ja feia més d'una hora que ell havia marxat- que vaig haver de controlar-me per evitar que el personal de filmació pogués sentir les meves riallades. El privilegi invisible i els mecanismes silenciosos de l'edició electrònica van ser suficients perquè, l'endemà al matí, mentre llegia l'article davant d'un cafè amb llet i un croissant de xocolata, l'Ortega sentís un incendi a l'estómac, flames d'estupefacció que li pujaven fins a la boca i l'impedien parlar. Veure com s'enfonsava en silenci va ser la millor de les recompenses.

DESPRÉS DE DUBTAR uns segons, en Kemp seleccionà un bisturí amb dues fulles, una de més llarga i penetrant que la contrària. A continuació fullejà un quadern on s'il.lustraven diferents tipus d'intervencions quirúrgiques i n'escollí una. Calia fer una escissió horitzontal, de set centímetres de llargària, a l'altura de l'hemisferi cerebral dret. En Kemp va agafar amb fermesa el bisturí i es decantà cap el cos del rodamón decidit a utilitzar la fulla més curta. Amb la mà esquerra localitzà l'àrea on havia d'estirar la pell, prèviament rasurada, i amb la dreta practicà un primer tall que féu brollar sang amb abundància. Tot i això, enfonsà el bisturí fins albirar l'enforcall del ventricle lateral, justament on hi havia el tumor que s'allotjà en aquell espècimen durant els últims mesos. Al final, fart d'escoltar els esgarips de l'indigent, en Kemp l'havia enverinat de manera gradual. Així, a més d'avaluar els transtorns psíquics i físics que originava la neoplàsia que ell mateix havia fet créixer en l'encèfal d'aquell prototipus de leptosomàtic mascle, podria comprovar els efectes tòxics del benzè sobre la medul.la òssia. Després d'observar una de les il.lustracions del quadern, agafà una sonda de punta fina i l'enfonsà gradualment fins a sentir que punxava un cos dens, com si hagués picat una oliva amb un escuradents. Va extreure l'agulla i contemplà, orgullós, aquella massa ovalada, sanguilonenta, similar a un cuc encongit. L'agafà amb unes pinces i la deixà caure dins d'un flascó que contenia un líquid incolor. Des que l'havia introduït al cervell del rodamón havia triplicat el volum, i segur que encara hauria crescut molt més si aquell miserable no s'hagués mostrat tan tou.

Després d'ordenar a un dels seus cinc sequaços que es desembarassessin del cadàver, en Kemp pujà a la casa i obrí la finestra del saló. Des d'aquell punt només es veia un jardí tan convencional com variat. La part principal, tres terraplens amb gespa i flors, acabava en una tanca partida, a partir de la qual un camp herbaci, plantat com un petit parc amb nogueres i sicòmors, s'estenia fins a una filera de castanyers. Més enllà, ja fora de la visió, un viarany de grava conduïa als antics estables, que des de feia tres anys s'havien transformat en un laboratori immens i moderníssim. Era el centre d'operacions d'en Kemp, que s'hi passava una mitjana de quinze hores diàries. En l'ala sud s'hi trobaven les cel.les i, dins d'aquestes, éssers vius dels cinc continents. Aquella setmana, per exemple, hi havia un adult etíop, un nadó brasiler de quatre mesos, un orfe búlgar de set anys, una dona vietnamita i un ancià neozelandès. Però les rotacions eren constants, i no era gens freqüent que algun d'aquells cossos passés més de vint dies a la mansió de Wimbledon Park. Això demostrava que en Kemp encara no havia descobert el camí adequat, però ell no flaquejava. De tant en tant tenia dubtes que la fórmula per tornar-se invisible existís, i fins temia que la història que li havia explicat l'avi no fos res més que una faula per entretenir-lo, però ja feia massa temps que la buscava com per fer-se enrere. La veritat és que no comptava amb cap pista concreta; els seus experiments només es guiaven per la intuïció, però combinava tants elements químics en tants organismes diferents que tenia la certesa quasi absoluta que tard o d'hora, ni que fos per atzar, acabaria encertant-la. Mentrestant, feia gràfiques i més gràfiques; aprofitava totes les troballes, per insignificants que fossin, i devorava permanentment articles de tecnologia genètica.

Tenia molts plans de futur, en Kemp, per a ell i per als seus descendents. Perquè, malgrat ser un solter obstinat, sentia l'obligació d'engendrar fills i traspassar-los els marcadors genètics pertinents. Serien els amos del món, els Kemp; esdevindrien el poder ocult més important del planeta, ja que tindrien accés a tots i a tot. Únicament calia obtenir d'una vegada la fórmula que ja havia estat descoberta feia gairebé un segle. I després, és clar, seria necessari fer el pas més complicat, però tan ineludible que ja havia elegit la persona adequada. En aquest cas no la necessitava per a cap assaig, sinó per a un afer encara més complicat: el matrimoni. Perquè en Kemp no en sabia res, de les dones; estava convençut que ni tan sols després d'una vida d'observació i recerca hauria estat capaç de conèixer-les. La ciència mateixa és ignorant, en aquest tema, però ell s'havia decantat per un exemplar que considerava insuperable. Es deia Sandra MacMeekan i tenia els ulls blaus i la boca dolça. Però a més de ser molt bonica, perquè tenia un cos amb bones formes que es rematava amb una cara de gateta, era enormement talentosa, tant que des de feia quatre anys dirigia l'Acadèmia d'Art Dramàtic.

Assegut en una poltrona al costat de la xemeneia, en Kemp es passà dues hores llargues bevent whisky i planificant el moment més temut, el moment en què parlaria amb la senyoreta MacMeekan per proposar-li que s'unissin en matrimoni. De tant en tant acariciava l'Elies, que, gras i bufat, jeia en una catifa als seus peus, i es preguntava si ell tindria tants problemes per trobar parella. Els que segur que no en tenien eren els antics gats de la tia Katherine, que ja passaven de dos-cents i ocupaven tota l'ala est de la mansió. En Kemp consultà el rellotge i pensà que només faltava mitja hora per donar-los el tercer àpat del dia: carn de bou, cheshire i una mica de peix fresc. Li agradava alimentar-los personalment i, sobretot, comprovar com es multiplicaven sans i forts. Eren la seva debilitat, els gats, però també sentia un afecte especial pels altres animals. Per això detestava els laboratoris que torturaven sistemàticament rates, conillls porquins i moltes altres espècies amb el pretext d'un suposat progrés de la ciència.

FA CARA D'OFESA, però en Leonardo es limita a complir amb la seva feina. Quina culpa en té, ell, que el seu presumpte violador hagi aparegut assassinat poc després que ella el denunciés? Que potser li agrada, a ell, que aquesta guàrdia s'hagi convertit en una veta per als mitjans de comunicació? N'està tan fart com ella, de tot plegat, potser més i tot, perquè en Leonardo només té ganes d'arribar a casa, jeure al sofà i oblidar-se de la maleïda guàrdia, de la maleïda última guàrdia. D'aquí a poc serà magistrat i no haurà de passar més per aquest calvari. Es limitarà a produir sentències i més sentències; intentarà batre tots els rècords de producció de sentències, a veure si així pot ascendir una mica més i treballar una mica menys. Què lluny que queden, aquells temps romàntics en què encara creia en la funció de la justícia. Com han canviat, les coses. Com ha canviat ell, sobretot.

Aquest cop la Clara Giralt es presenta amb un advocat, en Guillem Alsina. És dels de la nova escola, pensa en Leonardo, directes i pragmàtics, segurs d'ells mateixos, tan ingenus com irritables.

- Ho he sentit a la ràdio -diu ella abans que li puguin fer cap pregunta-. És terrible; tenen alguna pista?

- Encara no -respon el fiscal Urcola.

- A veure, anem a pams -intervé en Leonardo-. Com comprendrà, després del que ha passat necessitàvem tornar a parlar amb vostè...

- Sí, ho entenc- diu ella.

- De fet serem ràpids. Només li volem fer dues preguntes molt concretes. A veure, es pot saber per què ha trigat tantes hores a denunciar la violació?

La Clara Giralt, entre dolguda i contrariada, s'ho pensa uns segons abans de respondre, però és obvi que ja sap el que ha de dir.

- Em sentia sola i ferida; necessitava descansar. Primer volia netejar-me, però després vaig pensar que millor que no, per si m'havien de fer alguna prova. I tot i tenir molt clar que denunciaria aquell porc -em sap greu que l'hagin matat, però era un porc- vaig decidir que abans em convenia dormir una mica. Això és tot.

- Entesos. Només una altra qüestió i ja la deixem tranquil.la. Va parlar amb algú, abans de denunciar els fets?

- No, no, ja li dic que vaig anar directa al llit. Amb qui volia que parlés? No són coses que s'expliquin, aquestes, i li agrairïa que em deixés al marge de tot aquest enrenou.

- A quin enrenou es refereix? -pregunta en Leonardo.

- A la pila de periodistes i fotògrafs que hi ha a baix. Confio que no els hauran dit res de mi; no m'agradaria veure el meu nom als diaris.

- No pateixi, senyoreta Giralt, no pateixi per res -diu en Leonardo mentre l'acompanya fins a la porta.

ENTRE ALTRES COSES, l'acomiadament de l'Ortega em va servir per aprendre que si sempre estava pendent de com em jutjaven els altres aniria de disgust en disgust. Perquè, deixant de banda el cas extrem d'aquell malparit, els que estaven més a prop meu, els que en teoria em coneixien millor, ja em jutjaven falsament, com vaig poder comprovar després de fer un seguiment de les reunions de coneguts; no és que sempre em critiquessin, ni molt menys, però es notava que no em coneixien en absolut. Malgrat tot, encara em faltava saber què pensava realment de mi la Zaida, i el gran repte, que em plantejava a més llarg termini, era esbrinar en quin concepte em tenia ELLA, cosa difícil perquè mai no parlava de mi. Però preferia començar per la Zaida, i vaig decidir seguir-la un d'aquells dissabtes al matí que, juntament amb la Pepa, la seva millor amiga i confident, anaven a nedar a la piscina del GEiEG a Sant Ponç.

La sortida presentava altres al.licients, com per exemple entrar al vestuari de les dones, però aleshores estava tant obsessionat amb la imatge que projectava als altres que quasi ni me'n vaig adonar. Com que encara conservava el carnet del GEiEG de l'època que vivia a la Creueta i aquell migdia havia d'anar a L'Informador, vaig aprofitar per fer una sessió de pesos al petit gimnàs del costat de la piscina coberta. Sabia que la Zaida arribaria al cap d'una hora, de manera que tenia temps de sobres per congestionar el dorsal i els bíceps, sempre en estat visible, naturalment. En acabar, i després de fer unes quantes positures davant del mirall, vaig començar a dutxar-me sense presses; m'agradava fer-ho amb aigua freda, deixant que m'envaís tots els porus de la pell. Malgrat que un parell de bosses als penjadors m'avisaven que en qualsevol moment podia tenir companyia, llavors estava sol i vaig decidir tornar-me invisible. El grinyol de les dues portes d'accés al vestidor era el millor dispositiu d'alarma que podia demanar, i com que la transmutació era instantània no havia de patir perquè em descobrissin. A més, tenia l'avantatge que anar nu allà era ben natural. Per tant, com ja havia fet altres vegades al mateix vestidor, vaig lliurar-me al plaer après en la intimitat de la llar. M'ensabonava de dalt a baix guiant-te únicament pel tacte i, després, permetia que el líquid benèfic em purifiqués l'epidermis. El raig d'aigua s'esgarriava després d'entrar en contacte amb el cos invisible i prenia les direccions més impensades en funció dels moviments del tors i les extremitats. Però sobretot em sentia molt poderós, i fins em semblava que era invulnerable, que estava molt per sobre de tot allò perdurable, carnal i humà.

Aquesta és la sensació que experimentava aquell matí a les dutxes del GEiEG. Em fascinava que l'aigua em llisqués pel damunt amb la mateixa lleugeresa que se sent en el fons dels somnis. Era com si remullant la invisibilitat m'alliberés del cos i pogués distingir millor els matisos de la meva vida. Això m'ajudava a reflexionar, però no anava gaire més enllà, potser perquè en acabar-se la dutxa també se m'encongia la sensibilitat. I el que sentia llavors només puc comparar-ho amb l'atordiment produït pel silenci quan cessa una bona melodia.

El cas és que vaig esdevenir visible abans de sortir de la dutxa i em vaig entretenir una estona davant del mirall, que em tornà la imatge de sempre: un cos proporcionat, musculós, coronat per una mata de cabell roig i abundant. Me'l coneixia de memòria, el físic, però aquell dia em vaig preguntar què tenia en comú amb ell, amb els seus plaers i sofriments, amb les seves aparicions i desaparicions. Mentre em distreia amb aquestes cavil.lacions, vaig notar que algú em donava un copet a l'espatlla. En girar-me vaig veure una gorra de bany blava, i uns centímetres més avall uns ulls marronosos que m'observaven amb atenció. Tot i que primer no els vaig conèixer, al cap d'un moment vaig identificar-los. Pertanyien a l'homenet encorbat de la Rambla, aquell que m'havia interrogat el primer dia que vaig rebre el do. No l'havia sentit entrar, però per fortuna ja estava ben visible.

- Com s'ho ha fet abans? -em va engegar immediatament.

- Perdoni?

- Quan he arribat de la piscina m'ha semblat que algú s'estava dutxant. De seguida he vist que no hi havia ningú, només l'aigua i el sabó; però era ben bé com si algú s'estigués dutxant.

- Disculpi'm, però no sé de què em parla -vaig fer, una mica destarotat.

- I després el veig a vostè sortint de la dutxa. I ara s'ha passat una bona estona mirant-se al mirall -continuà sense fer-me cas-. Fa coses molt rares, vostè; no es pensi que no me'n recordo, d'aquella vegada als lavabos de la Rambla. Va marxar sense acomiadar-se, d'una forma molt estranya.

- Si m'ho permet, tinc una mica de pressa -vaig dir mentre obria la porta per fugir. Però quan ja era al passadís vaig adonar-me que anava nu i no vaig tenir cap més remei que tornar a entrar al vestidor.

- Ho veu, que fa coses estranyes? -digué l'homenet encorbat, que ja estava ensabonat de dalt a baix.

- És que estic una mica distret, avui -vaig excusar-me mentre em vestia amb tota la rapidesa de què era capaç.

- Encara no m'ha explicat com s'ho ha fet abans. I també m'agradaria saber per on va sortir dels lavabos, aquella vegada. De vegades ho comento al casal i ningú no em creu, però jo sé que vostè és un extravagant, i també em sembla que...

No vaig esperar que completés la frase i vaig sortir corrent sense acomiadar-me ni mirar enrere. Després d'acabar de vestir-me en un banc del corredor, vaig decidir que a la Zaida ja l'espiaria en un altre moment. L'aparició d'aquell personatge m'havia inquietat una mica i volia aclarir les idees, però no podia demanar consell a ningú. Aquesta era una de les conseqüències de l'herència: havia de recloure'm en mi mateix; callar i prescindir dels còmplices. I aquesta mancança em feia patir molt, tant que de vegades hauria donat qualsevol cosa per ser com tothom.

Uns dies després d'aquell incident al vestidor del GEiEG vaig assistir d'amagat a un sopar de la Zaida amb la seva amiga Pepa i una parella que s'acabava de casar. I no em va fer cap gràcia que la Pepa imités la manera com jo esternudava, o com badallava quan mirava la tele, o com escopia en el lavabo fent uns sorolls fastigosos, segons va dir ella mateixa. I encara em va fer menys gràcia que la Zaida rigués com una boja mentre escoltava com m'escarnien, però malgrat tot vaig continuar amb ella, perquè m'anava molt bé per solucionar determinades necessitats fisològiques. En canvi, les necessitats emotives no les tenia gens resoltes, almenys de la manera que hauria volgut.

El pas previ a la reconciliació era esbrinar què pensava ELLA de mi. Sabia que al seu pis de Banyoles conservava una foto antiga en què apareixíem tots dos asseguts a les escales de la catedral de Girona. ELLA somreia amb gasiveria i jo l'abraçava per darrere i li deia alguna cosa a cau d'orella. M'alegrava molt que la guardés, aquesta foto, i coneixia la seva existència perquè l'havia vist una vegada que li vaig regirar els calaixos de l'estudi. No hi havia dubte que si la veia de nou pensaria en mi i, com que no seria conscient que jo l'estaria observant, la seva reacció seria del tot espontània. El més difícil era aconseguir que la foto, una mica masegada i en blanc i negre, arribés a les seves mans, però després de discórrer durant uns dies vaig decidir col.locar-la dins d'un llibre de Jerome, concretament Les divagacions d'un dròpol. Em constava que una editorial li havia encarregat que el traduís al català, que encara no ho havia fet i que algun temps que no l'obria (ho dic per la quantitat de pols que hi havia a les cobertes), de manera que era raonable que no recordés si hi havia deixat la nostra foto. Vaig haver d'esperar un parell de mesos, però finalment, una nit que ja estava a punt d'anar-me'n a casa, s'acostà a la lleixa on hi havia el llibre. Va fullejar el pròleg en anglès i s'entretingué uns segons amb la ressenya biogràfica de Jerome. Després va deixar el llibre sobre la taula, al costat de l'ordinador que s'havia comprat feia mig any, i tancà el llum de l'estudi per anar a dormir. Això significava que ben aviat trobaria la foto i, efectivament, l'endemà al migdia ja la tenia entre les mans. Jo, que la coneixia molt bé i sabia que quan començava una cosa no s'aturava fins que l'enllestia, havia trucat al diari dient que patia una migranya terrible, i gràcies a aquesta petita mentida vaig ser al seu costat en el moment oportú. I el cas és que es va mirar la foto amb una cara d'absurda indiferència i al cap de dos segons la llençà a la paperera. Tres hores després, ja havia quedat sepultada pels primers esborranys de la nova traducció i, si jo no ho hagués impedit, aquella mateixa matinada s'hauria començat a podrir a l'abocador de Puigpalter. Em va fer molt de mal, el seu menyspreu, i em serví per constatar que els ulls d'ELLA continuaven plens de supèrbia. Eren com els ulls humits d'un animal, però més foscos, més tristos; humans, al cap i a la fi.

Es notava que no era feliç, que els seus amants no l'omplien, però també era obvi que en aquells moments jo no tenia res a fer-hi. Continuava enamorat d'ELLA, sí, però començava a tenir dubtes sobre la naturalesa d'aquest amor; no era ni purament platònic ni completament obscè, potser només era el reflex del meu caos interior, no ho sé. No estava segur que fos normal que la meva obsessió es combinés amb la visió dels seus orgasmes amb altres homes o amb les meves sessions de sexe amb la Zaida; no ho veia gens clar. En qualsevol cas, el més assenyat era deixar passar el temps i dissenyar una bona estratègia de reconquesta. Per això era bàsic estudiar més a fons els seus moviments i analitzar els punts dèbils, però pocs dies després vaig haver d'interrompre les investigacions.

La culpa la va tenir el terrat del Cercle de Catòlics de Banyoles, que es va enfonsar el dilluns de Pasqua del 1985 mentre jo hi preparava un reportatge sobre les representacions de teatre infantil. Encara no sé com va anar; només recordo que poc després d'enfilar-me en una llotja per buscar una bona perspectiva per fer fotos vaig sentir un espetec impressionant, i que més tard em vaig despertar a la clínica Salus Informorum. Es veu que em van trobar al pati de butaques, envoltat de bigues i runes caigudes del sostre, i que en un primer moment van donar-me per mort. Però en realitat estava inconscient i només m'havia trencat una cama.

Com és natural, en estar enguixat no podia recórrer al do, per la qual cosa vaig haver d'aturar els meus projectes amb ELLA durant dos mesos. I com que no podia nedar ni córrer quasi vaig perdre el contacte amb el món exterior, perquè les visites de la Zaida únicament em servien per regenerar els dipòsits seminals. Només sortia de casa per fer la compra, i un parell de vegades a la setmana agafava les crosses i anava a fer pesos al gimnàs d'en Piti. Però exceptuant això el meu aïllament era absolut, ideal per meditar. En aquella època ja m'havia traslladat al pis del carrer Mercadal, i em passava hores al balcó, veient com circulava gent i més gent nerviosa que es dirigia amb presses a atendre els seus quefers. Mentrestant, jo romania immòbil, aparentment inactiu, però lliurat de ple, sense distreure'm mai, a l'ocupació que omplia la meva vida: pensar en ELLA. Em resultà difícil, acostumar-me a ser visible tota l'estona, però m'ho vaig autoimposar perque intuïa que si topava de sobte amb l'antiga limitació podria pensar amb més claredat. I així va ser, perquè deixant reposar l'herència exercitava la musculatura mental, que removia sense parar la qüestió pendent. Era innegable que cada cop estava més obsessionat, i quan només faltava una setmana perquè em traguessin el guix ja havia planificat totes les passes que seguiria fins a fer-me-la meva. Em va costar molt, passar aquesta última setmana, però el dia que em van alliberar la cama dreta era l'home més feliç del món. Encara em quedava mig mes de baixa, però el primer que vaig fer va ser tornar-me invisible i anar a casa seva. De fet no calia, perquè la fase de recollida de dades havia de començar al cap de quinze dies, però m'era del tot impossible deixar passar una jornada més sense veure-la. Quan vaig entrar al pis no hi era; tenia força avançada la traducció de Jerome i sobre el seu llit hi havien uns calçotets nets i planxats. Vaig deduir que hauria anat a fer fúting amb l'amant de torn i, en efecte, vint minuts després van arribar tots dos, suats i contents. Ell era més jove i baixet de l'habitual i duia lents de contacte; semblava poca cosa, potser de pit enfonsat, però quan es quedà nu em demostrà que era tot un atleta: pura fibra i una pila de venes marcades per tot el cos. Una estona després vaig descobrir que era escriptor, o almenys volia ser-ho. ELLA li havia llegit la primera novel.la i li donava una sèrie d'indicacions, tan poc precises que dubto que se'n sortís.

El cas és que vaig tornar a casa satisfet que ELLA continués sense un amant fix, perquè era obvi que aquell xitxarel.lo li duraria poc; ho veia tan clar que ni tan sols vaig fer-li cap sabotatge. I va ser aleshores, quan encara no m'havia tornat visible, que em van començar a picar els cabells. De cop i volta, perquè sí. Em vaig passar la mà pel cap, i després em vaig gratar amb les ungles, però cada vegada em picaven més. Començava a posar-me nerviós, pensava que tenia polls o alguna cosa així, i de sobte vaig sentir la necessitat imperiosa de comprovar davant del mirall si els cabells estaven bruts, o greixosos o qualsevol cosa que justifiqués aquella pruïja. Em vaig apropar al mirall i vaig recolzar-hi el cap. Semblava que la coïssor disminuïa. I llavors, quan ja començava a tranquil.litzar-me, vaig advertir que els cabells que em penjaven al davant del front eren del tot visibles. Perquè no els veia a través del mirall, sinó directament. No em vaig moure, intentava pensar. Era evident que la meva cabellera podia veure-la qualsevol encara que em trobés en l'estat invisible. I no només la cabellera, perquè després vaig adonar-me que els pèls púbics també eren visibles, i la barba de dos dies, i fins i tot el pelatge dels braços.

Aquest nou defecte de l'herència trastocà els meus plans, que es fonamentaven en gran mesura en la capacitat de tornar-me invisible. Amb el temps havia après a eludir les dificultats que comportaven els miralls i les tempestes, però això dels cabells encara era més preocupant, perquè si continuaven veient-se permanentment no podria passar desapercebut quan recorregués al do. D'entrada, em vaig veure forçat a suspendre totes les accions que havia previst, i al cap d'uns dies, en constatar que el problema del cabell persistia, vaig buscar una sortida dràstica i dolorosa, però també digna.

Tant en Daranas com el ja octogenari Pere Fargas es van estranyar que demanés una excedència de quatre anys per tornar a Londres, i la Zaida va plorar dos dies i després em va dir que no pensava esperar-me. Ningú no entengué la meva decisió, i jo mateix tenia moltíssims dubtes; però necessitava perdre tics adquirits i saber alguna cosa més dels meus orígens.

EN KEMP APROXIMÀ MÉS la làmpada al llibre d'anatomia que estava llegint, escrit per uns tals McMinn i Hutchings. L'atreien especialment els capítols dedicats a la dissecció. Tot i tenir-los pràcticament memoritzats, encara se'ls llegia amb avidesa, quasi perdent l'alè a causa de l'emoció que li produïa la lectura: "Després de realitzar la incisió en la pell es tallen en llenques les capes cutànies, separant el teixit que recobreix el múscul". Tallar, tallar profundament, profunda ment, ment profunda. Li agradava jugar amb les paraules, però un dels plaers més intensos l'obtenia del contacte amb la pell, un contacte que mai no establia amb éssers vius. Era una experiència tàctil molt peculiar, la seva. En Kemp descobria l'autèntica textura del cos humà. Sabia que, en disfrutar d'un cos privat de vida, era impossible confondre la complaença sensorial amb qualsevol tipus de sentimentalisme. I reconeixia com ningú les diferents sensacions que oferia la pell d'acord amb la seva ubicació en el cos, diferències imperceptibles per als que no s'entretenien a degustar-les. Per a en Kemp, el plaer podia classificar-se en funció del canal sensorial que estimulava. Així, entre d'altres, distingia el plaer apelfat, típic de les galtes, el ventre i el pit; el sedós, brindat pel cabell, i l'humit, exclusiu dels llavis. Per descomptat que els colors clars li suscitaven un estat d'ànim serè, contemplatiu, mentre que les tonalitats més intenses l'omplien d'energia i fins i tot li acceleraven el cor. A més, li encantava saber-se posseïdor d'aquell filó d'estímuls i no haver de fingir cap mena de consideració o inventar promeses insostenibles.

Tot i que l'exploració del cos humà era un simple instrument, l'hi havia dedicat tantes hores que estava convençut que els rostres dels cadàvers reflectïen a la perfecció la part essencial de la vida. Perquè els cadàvers ja no podien amagar res, ja no podien jugar al joc dels vius. L'expressió del rostre en el moment de morir era possiblement el més significatiu de la vida d'una persona, o com a mínim el més natural, ja que reflectia el seu vertader temperament.

Quan finalment aixecà els ulls del llibre, en Kemp advertí que el seu cansament coincidia amb l'arribada dels primers raigs de sol, amb prou feines suggerits a través de les persianes closes. Al seu costat jeia exànime, sota l'inevitable llençol blanc, l'últim cadàver que li havia aconseguit en Gibbs. El destapà per uns instants i el contemplà extasiat. Tenia un rostre jove i harmònic, tan simètric que se'n desprenia una discordant expressió de vitalitat. Després de cobrir-lo de nou, en Kemp consultà el rellotge. Valdria més que baixés el cos al soterrani d'una vegada, perquè ja faltava poc per anar a l'hospital i volia estirar-se uns minuts.

EL PRIMER QUE VAIG FER a Londres va ser rapar-me el cabell al zero i depilar-me la resta del cos, i a partir d'aquell dia vaig repetir les mateixes operacions cada cop que m'afaitava. Així m'era factible usar el poder sense que els cabells em delatessin. Hauria pogut fer exactament el mateix a Banyoles, però no volia cridar l'atenció ni córrer el risc que ELLA s'assabentés del meu nou aspecte. En canvi, a Anglaterra no hi tenia ni família ni amics; només algun conegut que feia més de catorze anys que no veia, i podia canviar d'imatge sense recança. Com que conservava la nacionalitat anglesa, per quedar-me al país no em calia demostrar cap ocupació, però en el control de l'aeroport els vaig dir que estava preparant un llibre sobre la competència entre realisme i romanticisme durant l'època victoriana. Després de passar una nit en un hotel de Tottenham Court Road, vaig llogar un pis a Oxford Street. Em sortia força car, sobretot si es té en compte que m'hauria pogut instal.lar d'amagat a qualsevol hotel, però com que no havia de patir pels diners vaig preferir estalviar-me els petits maldecaps que m'hauria comportat l'allotjament en estat invisible. A més, el pis era molt a prop del British Museum, una peça clau en la recerca de la meva identitat. En descobrir que la història del meu avi havia fet córrer molta més tinta de la que m'imaginava, em vaig imposar sessions maratonianes a la sala de lectura. Hi havia de tot: novel.les, relats curts, assaigs i fins i tot poesies; però no vaig trobar ni una sola obra que em desmentís que la literatura és invenció i que els escriptors són uns grans entabanadors.

De tota manera, si les lectures a la biblioteca nacional no em serviren per desenterbolir els orígens, almenys em van fer obrir els ulls. Perquè en eixamplar la perspectiva i centrar les idees vaig adonar-me que fins llavors havia tret poc profit de l'herència. Mirant-ho fredament, ho tenia tot al meu abast; només calia que ho agafés. I, naturalment, aquest tot també l'englobava a ELLA. Al principi, més d'una vegada vaig estar a punt d'agafar l'avió i tornar a Banyoles, encara que només fos per veure què feia, amb qui estava, però vaig saber contenir-me i cada cop em costà menys. Em vaig centrar tant en la recerca dels orígens que, sense fer cap esforç especial, vaig deixar d'estimar-la. O almenys això es el que es deduïa d'una aplicació personalitzada de l'escala de l'amor que, un any i mig després d'arribar a Londres, vaig trobar casualment en el llibre Living and Loving, de Zick Rubin. Quantes més vegades aparegués el nom d'ELLA en aquesta escala més probabilitats hi havia que l'estimés; però això només em passava en tres de les tretze qüestions plantejades. Sí, era cert que em costaria anar-me'n sense ELLA i que només mirant-la passava una estona agradable, i també era veritat que em feia sentir molt possessiu, però la meva resposta als altres deu punts de l'escala fou força concloent. Perquè si la veiés trista, el primer que faria no seria animar-la; i no creia que pogués confiar-hi per a quasi tot; ni m'era fàcil ignorar els seus defectes ni ho faria tot per ELLA. I començava a tenir els meus dubtes que si mai no m'estimés em sentís molt desgraciat, i era més que evident que si em sentís sol el primer que faria no seria buscar-la. A més, no m'interessava en absolut, que estigués bé, ni li perdonaria qualsevol cosa, ni em sentia responsable del seu benestar, ni m'agradaria molt confiar en ELLA. Potser tot plegat tenia alguna cosa a veure amb les meves sortides, cada cop més freqüents, a pisos de prostitutes de Bridge Street i High Holborn, o amb les meves incursions furtives en dutxes de gimnasos i en llits aliens, que gairebé sempre em permetien alleujar els testicles adolorits.

Fos com fos, començava a tenir clar que l'únic que m'interessava d'ELLA era el sexe. Ho dic perquè, estigués amb qui estigués, cada vegada que descarregava sentia la necessitat de tancar els ulls i rememorar el seu rostre en ple orgasme. En certa forma, això em desconcertava una mica, però alhora em sentia tranquil, còmode, com qui ha recuperat la salut i la sort.

El cas és que dos anys i mig després d'arribar a Londres ja m'havia llegit tot el material relatiu a l'home invisible que vaig trobar al catàleg bibliogràfic del British Museum, i la veritat és que, des del punt de vista del rigor històric, no hi havia ni una sola dada aprofitable. M'havia facilitat més informació el pare abans de deixar-me l'herència que tota la sala de lectura de la biblioteca nacional. I m'inquietava no trobar resposta als meus dubtes més profunds. Qui era jo? D'on venia realment el meu poder? És clar que potser hauria valgut més la pena que em preocupés per qüestions pràctiques, perquè encara no tenia clar si les deficiències que de tant en tant patia durant les tempestes eren motivades pels llamps, pels trons o per la pluja. Jo em pensava que les distorsions es produïen per la combinació de llamps i trons, però un dia a la biblioteca vaig comprovar que no era així. Perquè només plovia una mica i ja em vaig tornar invisible. Em vaig endur un bon ensurt, però afortunadament em trobava en un racó apartat i vaig reaccionar amb elegància i discreció. Fins aquell moment havia sofert algun incident d'aquesta mena quan estava invisible, però a partir de llavors ja sabia que també em podia passar a la inversa.

En qualsevol cas, l'estada a Londres em va ser molt útil, fins al punt que abans de tornar a Banyoles vaig viure els millors mesos des que havia rebut l'herència. Les hores de lleure semblaven multiplicar-se i tenia temps de fer moltes coses que per una raó o altra sempre m'havien quedat pendents. Així, vaig lliurar-me a vicis privats inconfessables i vaig assistir desenes de persones que necessitaven un cop de mà; m'en feia creus, dels problemes que podien resoldre uns quants bitllets o una simple informació que arribava en el moment oportú. Però més que els gestos de proïsme, el que realment em seduïa era visitar països que fins llavors únicament coneixia pels mapes, ja fos per passar un parell de nits en un hotel de luxe o per empastifar-me amb la misèria dels barris marginals. Eren viatges curts però intensos i, per molt que canviés el paisatge, l'idioma o el color de la pell de les persones que m'envoltaven, vaig poder constatar que la majoria només avançaven per veure fins a quin punt havien reculat, només pensaven en el que va poder ser i no fou. Ben mirat, jo també era com ells, almenys fins que vaig veure clar el meu paper. I era un paper tan atractiu que m'hauria agradat tenir més hores per observar més caps d'estat en ple acte carnal o més esportistes d'elit en consumar-se el fracàs. Però malgrat aquests quatre anys tan profitosos, ja no em sentia anglès i necessitava tornar a Banyoles. És clar que no podia marxar de Londres sense fer una visita al número 10 de Downing Street, una visita que, per cert, va ser absolutament decebedora. I és que, a més de confirmar que era lletja amb avarícia, vaig descobrir que la dama de ferro obeïa dòcilment les ordres del seu marit. Però potser el pitjor de tot va ser veure-la plorar llastimosament després que Belmondo caigués abatut a trets al final de A bout de souffle.

EN KEMP ESTAVA CANSAT, i amb tot va esguardar de nou el catàleg de novetats de la biblioteca del British Museum. Era un dels seus punts de lectura favorits, però aquella tarda patia els efectes d'un matí conflictiu. Havia trobat morts tres dels gats de la tia Katherine i sospitava que els havien enverinat, però no podia arriscar-se a denunciar-ho i permetre que la policia entrés a la mansió de Wimbledon Park. Els estimava, aquells gats, i no podia entendre que hi hagués gent tan despietada, monstres capaços d'assassinar unes criatures bellíssimes que no molestaven absolutament ningú. La visió dels tres animals morts, amb la boca plena d'escuma i una terrible expressió de pànic a la cara, l'havia colpit molt endintre, i per això forçava els seus ulls a oblidar-se'n. Però el trasbals era tan extraordinari que l'únic que podia fer era passejar la mirada pel catàleg. Al cap d'uns minuts aconseguí omplir una fitxa amb la seva cal.ligrafia ombrívola però distingida -no semblava pas d'un metge- i la lliurà a una de les bibliotecàries. Volia donar una ullada a l'últim llibre que feia referència al tema de l'home invisible. Només era una novel.leta, però en Kemp volia assegurar-se que l'autor no aportés cap dada rellevant per a les seves investigacions, cosa pràcticament impossible.

- Haurà d'esperar-se un parell de dies -li va dir la noia-. Aquest llibre l'acaba de treure aquell senyor -indicà, tot assenyalant un home amb el cap rapat que seia en un racó de la sala de lectura.

- Molt bé. Me'l podríeu reservar?

- No, senyor. Això no és possible.

Una mica contrariat, en Kemp dedicà una llambregada a l'individu que se li havia avançat. Se'l veia molt concentrat, i al costat del llibre que llegia hi duia un bloc on prenia notes. Sense fer-ne més cas, tornà a casa i se submergí de nou en la quotidianitat. Però una setmana després, mentre les seves cames vidrioses pujaven d'esma l'escalinata que duia a la biblioteca, el veié de nou mentre l'avançava amb pas enèrgic. Era un espècimen atlètic, d'uns trenta-cinc anys, amb la cara plàstica i el coll ample. En Kemp va deduir que tenia un temperament pesat, viscós, reiteratiu, el característic de la seva tipologia, i s'assegué set o vuit fileres més enllà per observar-lo amb discreció. Posseïa un físic interessant, ben treballat, i semblava conjuminar-lo amb una magnífica predisposició intel.lectual. Potser faria que el seguissin i comprovessin si tenia família o amics, perquè en cas contrari podria ser carn d'experimentació. No eren massa habituals, aquests exemplars, i valia la pena informar-se. Al capdavall, la capacitat mental i la força del cos eren els puntals de l'antiguitat grega. Absort en els seus pensaments, en Kemp no aixecà la vista durant uns segons, els suficients perquè l'home atlètic es volatilitzés.

Ell no hi era, a la cadira on seia pocs moments abans, això estava clar, però una mirada més atenta bastà perquè en Kemp s'adonés que una camisa, uns pantalons i unes sabates es regiraven sota la taula. En principi formaven un conjunt harmònic i poc a poc es van anar plegant i dividint. Primer la camisa, després els pantalons i a continuació els calçotets que van sortir de dins dels pantalons. En Kemp es fregava els ulls amb insistència, i també es pessigà el braç un parell de vegades, però no li semblava que allò fos un somni. Era tot molt real, tan real com les sabates i els mitjons que s'afegiren a una espècie de fardell que començà a moure's arran de terra, en direcció a la sortida. Ningú més no semblava haver-se'n adonat; de fet la sala estava pràcticament buida, i en Kemp seguí el fardell fins a veure que s'amagava darrere d'un capitell jònic, en una zona poc transitada. Després de vigilar-lo a distància durant una hora va obtenir el seu premi: l'home del cap rapat sortí de darrere el capitell, vestit amb la roba que abans havia format un paquet, i s'encaminà cap a la biblioteca amb pas decidit.

En Kemp tremolava d'emoció. Era obvi que aquell cap rapat musculós amagava algun secret, i no era gens agosarat conjecturar que aquest secret tenia alguna cosa a veure amb la fórmula de l'home invisible. Només de pensar en aquesta possibilitat, a en Kemp li venien ganes de saltar i posar-se a bramar com un guillat. No podia ser, tanta sort, no podia ser, es repetia mentre recollia les coses, s'aixecava, entregava un parell de llibres a la bibliotecària i sortia rere aquell atlètic caigut del cel. Potser el que no havia aconseguit ni amb les tècniques d'anàlisis genètiques moleculars, ni amb els marcadors polimòrfics de caràcter aleatori, ni amb l'experimentació massiva amb individus de totes les races i totes les edats, ho acabaria aconseguint gràcies a la deessa fortuna, elucubrava en Kemp mentre prenia nota de la matrícula del vehicle en què s'allunyava l'aparegut providencial.

Tres dies més tard, després de fer-ne un seguiment exhaustiu, en Kemp ja no tenia cap dubte que aquell home, que es deia Joseph Tells i estava empadronat a Catalunya, en una petita ciutat anomenada Banyoles, era un descendent del protagonista de la història que sempre explicava el seu avi o, com a mínim, gaudia d'uns gens similars, fossin o no producte d'una fórmula química. I és que, entre altres maniobres meravelloses, cada nit que agafava el cotxe l'estacionava prop d'un restaurant i al cap d'una estona, quan creia que ningú no l'observava, s'arronsava per treure's la roba. I després es veia sortir una bossa grisenca que se situava a sota mateix del vehicle o en algun racó ocult. Aleshores podia trigar més o menys, però la bossa sempre tornava a entrar al cotxe i, uns minuts més tard, apareixia en Tells al volant. Durant alguns dies, en Kemp estava decidit a capturar-lo a Londres mateix i recloure'l en la mansió de Wimbledon Park, però després d'una llarga reflexió acabà admetent que per fer la feina ben feta calia analitzar a fons el seu capteniment. I per això era imprescindible que actués en plena llibertat.

Per tant, en Kemp s'ho va replantejar tot i suspengué tots els experiments que tenia entre mans. Va assabentar-se que en Tells pensava tornar aviat a Catalunya, perquè li ho havia sentit dir a ell mateix mentre enraonava amb un tal Daranas des d'una cabina telefònica. I com que després de tants anys esperant ja no tenia pressa, optà per la via més segura, la de la paciència i la perseverància.

EL QUE MÉS DESCONCERTA en Leonardo és el parpelleig constant dels ulls, que juntament amb el nas petit li donen un aire picardiós. Deu ser a la frontera dels vuitanta anys, però encara ha tingut l'energia suficient per obrir-se pas a base de crits i arribar a la porta del seu despatx. Explica que ho ha sentit tot per Catalunya Ràdio, i com que han dit que el cas el du aquest jutjat ha decidit acostar-s'hi per explicar la seva versió dels fets. El cas és que com que en aquests moments no hi ha ningú que declari, el jutge el deixa passar i li demana que segui. Mai no se sap, pensa mentre examina aquell cap calb i brillant. Per al seu gust, els pocs cabells que té al darrere els du massa llargs

- Em podria dir el seu nom, sisplau?

- Machado, Enric Machado, per a servir-lo.

Prim, ossut i atabalat, sobretot atabalat, pensa en Leonardo mentre li fa un gest perquè segui. Llavors s'adona que la inclinació d'aquella figura és permanent.

- M'han dit que sap coses importants, vostè, que coneixia el mort i vol fer unes declaracions -el tempteja.

- Exactament. Estava tan tranquil esmorzant a casa, vaja, tot just m'estava preparant l'esmorzar, el meu i el del meu fill Jaume, perquè jo visc amb el meu fill, sap?, i de cop i volta sento aquesta notícia per la ràdio. Primer no m'ha dit res, el nom, però és que després he posat la tele i he vist una foto seva, i segur que era ell, no en tinc cap dubte.

- Però a veure, el coneixia o no el coneixia? -pregunta, impacient, en Leonardo, que ja tremola només de pensar en l'allau de trucades que li arribaran si es confirma que la notícia ha sortit per la televisió.

- Ja ho crec que el coneixia. Érem molt amics. Ens véiem sovint i xerràvem. M'ha sabut greu, pobre noi, però ja m'ho veia venir.

- Per què ho diu?

- Per això d'anar despullat. No podia acabar bé de cap manera.

- Què vol dir?

- Li agradava massa anar despullat. Hi anava molt sovint, i a qualsevol lloc. I amb la quantitat de tarats que corren pel planeta no es pot pas fer, això. Però és que feia moltes coses rares, aquest noi. Com ha dit que es deia?

- Diu que el coneixia i no sap ni el nom?

- És que no l'hi havia preguntat mai. No feia falta. Per què? En fi, em sembla que ja els he ajudat una mica, no?

- Sí, moltes gràcies- diu en Leonardo, allargant-li la mà.

- Esperi un segon -demana l'Urcola.

- Digui'm, jove.

- Què ha fet aquesta matinada?

- Sisplau, Urcola, vols dir que cal? -pregunta en Leonardo.

- Contesti, sisplau.

- Res de particular. El mateix de cada nit. He sortit a buscar granotes. M'agraden molt, les anques de granota, sap?

EN TORNAR A BANYOLES, el primer que vaig fer fou posar a prova la cabellera postissa que m'havia confeccionat dues setmanes abans un dels perruquers més prestigiosos de Londres. Aquest es basà en una fotografia de quan encara no m'havia rapat al zero, i la veritat és que la perruca era tan bona que ningú no va notar res. En canvi, hi va haver algú que sí que es fixà que m'havia posat lents de contacte, que, a més de permetre'm prescindir de les ulleres, em facilitaven els moviments invisibles. Entre altres coses, l'estada de quatre anys a Anglaterra m'havia servit per conscienciar-me de les immenses potencialitats del do, de manera que en arribar a Banyoles tenia la intenció de no desaprofitar ni una hora del meu temps. En primer lloc vaig posar-me al corrent dels moviments d'ELLA, que en aquella època compaginava les crítiques literàries i les traduccions amb classes d'anglès en una acadèmia del passeig de la Indústria. Després d'espiar-la una setmana sencera no vaig tenir cap dubte que continuava sense parella estable, sobretot després que la seva amiga Elena, una noia rossíssima i molt somrient, anés a sopar a casa seva un dijous a la nit.

Fou una trobada amb grans rialles i molta xerrameca, d'una desimboltura potser una mica excessiva, massa despreocupada. La veritat és que ELLA continuava sent molt bonica, però també ho era l'Elena, ajupida davant unes fotos de l'estiu anterior en què totes dues apareixien amb biquini.

- L'has tornat a veure? -va preguntar de sobte l'Elena.

- A qui? -digué ELLA.

- Vinga, no dissimulis... Saps perfectament que t'estic parlant d'en Tarsici.

- Aquell de Roses? Però tu te'l vas mirar bé o què? Per passar-hi una nit encara, però res més, eh, res més.

- I doncs? -insistí l'amiga.

- Què?

- No vas amb ningú, ara?

- Amb qui vols que vagi? Si tots els homes que conec estan tarats; el que no es pixava al llit em trencava els plats de la cuina després de fer l'amor, i el que no es dedicava a escriure'm missatges obscens a la façana de casa tenia el costum de picar-me el cap quan li donava l'esquena.

- Com?

- Això que sents. Era un pagerol, aquell. I encara es devia pensar que em feia gràcia, perquè quan em girava per escridassar-lo sempre em deia "jo no he estat, jo no he estat" -va imitar-lo mentre feia una ganyota i arronsava les espatlles.

La recordava perfectament, aquella escena, i també totes les altres, perquè jo era l'únic responsable dels defectes que ELLA havia detectat en els seus amants. Per això, quan parlava amb la seva amiga vaig haver de tapar-me la boca amb les dues mans per tallar el pas a les riallades que em sortien de l'estómac. Acabava de confirmar que, a més de no sospitar res de mi, no havia tingut sort amb cap altre home, si és que en els últims quatre anys n'hi havia hagut algun altre.

Naturalment, llavors ja només sentia la necessitat quasi compulsiva de tirar-me-la; feia tants anys, d'allò nostre, que era com si mai no ho haguéssim fet. Per a mi ELLA era un sinònim de cos per explorar, i estava quasi convençut que després d'aconseguir-ho desapareixeria tot l'interès. Però de moment frisava per seduir-la. Sabia que sortia de la feina amb molta puntualitat, a dos quarts de set de la tarda, i que aquell divendres no tenia cap cita; probablement se n'anaria al seu pis i es passaria tota la nit sola, llegint o mirant per enèsima vegada alguna pel.lícula de Bergman o de Godard. Sens dubte era el millor dia per trobar-nos, ja que, en no tenir cap compromís, existia la possibilitat que em convidés a casa seva.

Per tant, quan vaig veure que entrava en una farmàcia vaig seguir-la sense encomanar-me a Déu ni al diable. Hi havia quatre persones fent cua, però ELLA em donava l'esquena i es distreia llegint el prospecte d'una gelatina que enfortia les articulacions. Com que al cap de dos minuts encara no s'havia girat, vaig optar per donar-li un copet a l'espatlla. Quan a la fi es donà la volta vaig pensar que estava més atractiva que mai, però l'expressió del seu rostre no em convidà a l'optimisme.

- Què fas? -em preguntà.

- Ja fa temps que visc a Banyoles. El que passa és que acabo de tornar d'Anglaterra i encar...

- No m'interessa, tot això; et preguntava que què feies darrere meu, tocant-me l'esquena -em digué amb certa bel.licositat.

- No, res; només volia saludar-te. M'ha fet gràcia veure't després de tant de temps, i com que hem perdut una mica el contacte volia saber què feies.

Em mirà de fit a fit amb una expressió estranya. Com si endevinés que mentia. Com si ho hagués endevinat tot.

- Doncs ja ho veus; he vingut a comprar unes vitamines- m'indicà abans de girar-se cap el taulell-. Quan puguis em posaràs un Trepoxon, Montse? -va demanar a una dependenta.

Jo estava mol tens, però vaig esforçar-me a semblar tranquil. I crec que ho vaig aconseguir fins i tot quan ELLA, sense mirar-me ni una vegada més, va sortir de la farmàcia dient adéu-siau. Això em molestà força, però de seguida que vaig poder vaig entrar al seu pis per analitzar com es comportava. I la veritat és que la seva actitud fou exactament la mateixa de qualsevol altra nit. Als ulls no se li detectava cap rastre de malenconia, i no semblava que veure'm després de més de quatre anys l'hagués afectat en absolut. Lluny de desanimar-me, això encara em va fer venir més ganes de cardar-me-la. Però durant l'estada a Londres havia après que deixar refredar les coses anava molt bé i, per tant, vaig obrir una petita treva per centrar-me en altres assumptes.

De fet, les setmanes posteriors van ser de les més atrafegades de la meva vida. Fins i tot quan era al llit, qui jeia i descansava era només el físic; perquè jo continuava rumiant, preguntant-me coses, prenent decisions. Com que em sentia capaç de qualsevol cosa, vaig dubtar molt abans d'orientar-me definitivament cap el periodisme, però quan només faltaven dos dies per reincorporar-me a L'Informador vaig anar a parlar amb en Daranas, que continuava sent el redactor en cap. Li vaig dir que tenia proves que ni tan sols havia aconseguit el certificat d'escolaritat i que havia descobert que tots els títols i diplomes del seu despatx eren falsos, igual que la major part del seu currículum. I a continuació vaig suggerir-li que estaria bé que, quan es retirés el decrèpit Pere Fargas, em votés per ser el nou director. En cas contrari, em veuria obligat a divulgar la seva història. Per un instant em va semblar que estava a punt de patir un col.lapse o una cosa pitjor, però després de beure un glop d'aigua em mirà fixament i em suplicà:

- Per l'amor de Déu, Tells, no ho facis.

No va ser necessari que en parléssim més; tot i ser un mestre en l'art de la impostura, en Xavier Daranas no era cap idiota. I la seva imatge l'importava tant que faria qualsevol cosa per preservar-la, encara que fos a canvi de renunciar al càrrec que ja tenia coll avall. No obstant això, el molt fals em va dir que, per una qüestió d'ètica personal, no podia cedir a les meves pretensions si abans no li demostrava la meva capacitat com a periodista.

- No te l'he demostrat prou, encara? -vaig preguntar.

- Fa molts anys que ets fora; hem de viure el present -replicà.

I no se li va acudir res més que donar-me un termini d'un mes per aconseguir algun tema o alguna fotografia que, a més de ser en exclusiva, cridés tant l'atenció dels altres mitjans que com a mínim tres d'ells la reproduïssin l'endemà del dia que la publiqués L'Informador. L'argumentació que així tindria més força per proposar el meu nom era ridícula, i jo no tenia cap necessitat de fer-li cas, però vaig acceptar el repte. Sabia que en Daranas em menyspreava profundament i que en el fons del seu cor desitjava que no ho aconseguís, i precisament per això se'm multiplicaven les ganes de passar-li la mà per la cara.

Trobar un bon tema em costà una mica, però mentrestant vaig entrevistar-me amb uns quants empresaris i banquers, entre ells alguns dels més importants de la demarcació. Tots, absolutament tots, amagaven alguna cosa que de fer-se pública els hauria perjudicat, i els vaig fer notar la necessitat de tenir-me content. No era pas que hi trobés res d'especial, a dirigir L'Informador, però necessitava una feina que m'immunitzés davant Hisenda i em deixés moltes hores, quasi totes, per a altres activitats. Com per exemple jugar a esquaix amb en Miquel Rustullet, que en poc temps es convertí en el meu millor amic, el meu únic amic. L'havia conegut un dia que feiem corrent la volta a l'estany, i des de llavors vam anar veient-nos dos o tres cops per setmana, sempre per fer esport. Era molt sa, en Rustu; tenia les coses clares i, segons vaig poder comprovar, ni m'amagava res ni parlava malament de mi a les meves esquenes. M'anava molt bé, conéixe'l, perquè un dels meus objectius era millorar encara més el cos; estava convençut que això era clau per cridar l'atenció d'ELLA. Tot i que en aquella època vaig començar a anar de putes amb una freqüència malaltissa, cada vegada que arribava a l'orgasme tancava els ulls per retre homenatge al seu rostre en ple èxtasi.

Finalment, l'onze de setembre del 1989, se'm presentà una bona oportunitat per guanyar-li la partida a en Daranas. Eren les onze del matí i, assegut a la poltrona de l'alcalde, em llegia un informe sobre les expropiacions de la Draga. La força de l'explosió em feu tirar per terra tots els papers; en un primer moment vaig témer que em passés alguna cosa, però de seguida vaig comprovar que continuava invisible i que conservava la facultat de deixar de ser-ho. Llavors vaig sortir a la balconada i, en veure la multitud que es congregava davant de la caserna de la guàrdia civil, vaig baixar corrent al carrer. Dos minuts després ja era al costat del sotstinent i el sergent ferits per l'artefacte de Terra Lliure que esclatà a l'aparcament de les Carmelites. Però més que les lamentacions i els gestos de dolor, el que m'ajudà a firmar un reportatge sensacional van ser les fotos dels tres dits ensangonats que, gràcies a les lents de contacte, vaig descobrir en un racó del pàrquing: el polze, l'índex i el del cor. La confusió era tan gran que ningú no havia tingut temps de veure'ls, i jo ho vaig aprofitar per endur-me'ls arran de terra. Un cop al pis, vaig vestir-me ràpidament i vaig volar fins a la caserna amb el bloc de notes i la càmera fotogràfica. Els tres dits els duia a la butxaca i, quan l'ambulància ja s'havia emportat els ferits i la gentada començava a dispersar-se, els vaig llançar a la part de fora del quarter, sobre la vorera tacada de sang. Amb dos minuts en vaig tenir prou per captar set o vuit imatges colpidores i avisar un policia local que s'encarregà de recollir els dits abans que ningú més aconseguís fotografiar-los.

L'endemà, la portada de L'Informador s'obria amb una foto a cinc columnes dels dits, i la meva crònica ocupava tres pàgines farcides de detalls sobre l'atemptat. Els altres diaris únicament portaven imatges del trasllat dels ferits i reproduïen el comunicat lacònic del govern civil; tan sols n'hi va haver un que aconseguís fotografiar el sergent que havia perdut bona part de la mà. I el dia següent va haver-hi sis diaris, cinc d'ells d'àmbit nacional, que van fer-se ressò dels tres dits i van citar la crònica de L'Informador. El meu triomf va ser inqüestionable, i als elogis hipòcrites d'en Daranas s'hi afegiren les crítiques de persones i entitats que acusaven el nostre rotatiu de tractar un fet luctuós de forma sensacionalista.

Pocs mesos més tard, en Pere Fargas començà a trobar-se pitjor, més que res perquè jo vaig adquirir el costum de passar per casa seva a l'hora d'esmorzar i col.locar-li una petitíssima dosi d'aiguarràs al cafè amb llet. Al final, els metges li van recomanar que descansés una bona temporada, i a la seva edat això equivalia a la jubilació, una jubilació que hauria d'haver arribat molts anys abans. El cas és que, en procedir a l'elecció del seu substitut, el consell d'administració de L'Informador va votar-me per unanimitat, amb la qual cosa s'inicià una època especialment esplendorosa per al diari. Perquè els meus mètodes invisibles van conferir-nos una gran consistència; ningú no estava segur de fer res sense que nosaltres ens n'assabentéssim. I tot i que jo pràcticament no parlava amb ningú, era com si parlés amb tothom. L'avantatge de jugar amb totes les cartes impedia que em descobrissin, perquè fins i tot la persona que amagava un tema i el veia publicat al diari sense haver-nos-en dit res, tenia dubtes que no ens l'hagués facilitat algú altre. De fet, moltes vegades vam provocar enfrontaments que no feien res més que beneficiar L'Informador, perquè d'una notícia aparentment dessucada en sorgien d'altres que, a la manera d'una serp d'estiu, ens servien per omplir pàgines i més pàgines. A més, la meva manera de treballar, a base de petites indicacions, pistes aparentment tènues que conduïen els periodistes al cor de la notícia, em reportà l'estima de la major part dels subordinats. Una de les poques excepcions era en Daranas, però vaig decidir no castigar-lo perquè amb la humiliació que sentia en tenir-me de cap ja n'hi havia prou.

A més, a en Daranas ja el tenia molt vist i no era pas que em sobressin les hores. M'agradava molt masturbar-me a casa d'ELLA, sobretot des que s'havia acostumat a estar sola, però encara no pensava actuar. Preferia espiar l'imbècil d'en Turrillo, que es feia un fart de posar banyes a la meva exdona, i el meu fill Sebastià, que ja començava a ser tot un adolescent. Suposo que per a en Sebastià jo no era res més que una imatge secundària, un personatge que apareixia a la seva vida molt de tant en tant i es limitava a fer-li algun regal i preguntar-li com li anaven les coses. Un mal pare, en definitiva; però jo l'estimava moltíssim i, en el moment oportú, tenia previst informar-lo del llegat que li deixaria. Si encara no ho havia fet era perquè ja tenia prou feina vivint la vida com un somni: despertant-me i mirant de comprendre el caos que em dominava.

Potser és un pèl exagerat, parlar de caos, però és que de vegades em sentia molt confós. Com aquelles dues setmanes de tempestes prolongades que no m'atrevia a sortir de casa per por de tornar-me invisible en qualsevol moment; els miralls i la perruca ja no em creaven cap problema, i el volum pràcticament tampoc, però amb les inclemències metereològiques no hi havia manera. Fins que un dissabte va lluir el sol i vaig anar a Girona en el cotxe particular d'un veí que, sense saber-ho, era un dels meus xòfers favorits. Després de tafanejar una estona en la consulta d'una psicòloga especialitzada en neurastènies agudes, pensava agafar l'autobús per tornar a Banyoles, ja que encara em quedaven dos dies de festa, però quan sortia de la consulta, que es trobava al carrer Mercaders, vaig adonar-me que el cel començava a desfer-se en aigua, amb uns núvols fosquíssims que anunciaven una tempesta de consideració.

Aleshores se'm va ocórrer que podria ficar-me un parell d'hores al cinema Modern, allà a tocar. Passaven deu minuts de les quatre de la tarda i era molt probable que veiés el principi de la pel.lícula, i, si no, almenys estaria assegut a recer. Però vaig tenir la sort que la projecció encara no s'havia iniciat; no hi havia gairebé ningú i vaig situar-me a la primera filera de butaques, un costum que conservava de quan encara no duia lents de contacte. I en veure que posaven The invisible Man de James Whale, en versió original amb subtítols, vaig quedar tan sorprès que quasi ni vaig fixar-me en la silueta geperuda que s'assegué dues butaques més enllà amb el paraigua regalimant sobre els genolls. No era pas ni la primera ni la segona vegada que la veia, aquella pel.lícula, però, tot i saber que estava inspirada en una novel.la abjecta, no vaig poder reprimir les llàgrimes quan, al final, el protagonista és delatat per les seves petjades en la neu i, en morir, recupera l'opacitat.

I quan ja em disposava a aixecar-me, amb els ulls humits i el cor pesarós, m'aturà una veu que no m'era del tot desconeguda:

- Vol que li deixi el jersei?

Tot i que ens trobàvem en la penombra, era evident que el propietari de la veu podia veure'm, perquè els meus gemecs havien estat inaudibles i en cap moment havia sospirat o fet alguna fressa que revelés la meva presència. La maleïda tempesta m'havia tornat a jugar una mala passada, perquè a més de descobrir-me, nu com estava, no em permetia desaparèixer de nou, tal com vaig comprovar després de quatre o cinc intents desesperats.

- El vol o no, el jersei? -insistí la veu que sorgia de dues butaques més enllà. A cop de forçar la vista vaig parar esment en l'aspecte físic de la persona que m'interpel.lava. Em costà una mica distingir-lo, perquè feia molt de temps i aparentava ser més vell i fràgil, però no hi havia cap dubte que aquella era la tercera trobada amb l'homenet encorbat, el mateix que anys abans m'havia adreçat la paraula als lavabos públics de la Rambla i als vestidors del GEiEG. Però a diferència de les ocasions anteriors no podia marxar corrent, perquè, si bé la sala ja havia quedat pràcticament buida, uns metres darrere nostre hi havia l'acomodador.

- Es pensa quedar aquí tota la tarda? - preguntà, obstinat, mentre jo li feia gestos perquè baixés la veu.

- Escolti'm, sisplau -vaig començar, xiuxiuejant.

- Si em parla tan fluix poc que ens entendre'm -bramà sense pietat.

- Sisplau, deixi'm el jersei -vaig pregar-li mentre resava perquè l'acomodador no se'ns acostés.

- El meu fill m'ha dit que me l'endugués per si refrescava. Ja veu quina bestiesa, amb la calor que fa. Potser sí que ha caigut un bon ruixat, però encara fa més xafogor -comentà mentre s'asseia al meu costat. Els seus ulls torrats havien perdut brillantor, però encara era capaç de causar-me maldecaps.

- Li accepto el jersei, m'anirà molt bé -vaig murmurar-li a cau d'orella.

- Si home, sí, ja fa estona que li dic si el vol. Però potser també li caldrien uns pantalons, no creu? Fa coses ben estranyes, vostè. Ara feia temps que no ens vèiem, però no es pensi que me n'oblido. Tingui, tingui el jersei. I com s'ho ha fet, perquè el deixessin entrar en pilotes? Escolti, com a mínim podria donar-me les gràcies, no? És el personatge més estrafolari que conec.

Encara va continuar dient-me coses, però ja no el sentia. Havia entrat corrent al lavabo, vermell com un pebrot i amb el jersei enrotllat a la cintura. Sort que l'acomodador es limità a dedicar-me una ganyota despectiva i no em molestà durant els tres quarts d'hora que vaig quedar-me tancat i fent centenars d'intents per recuperar la invisibilitat. Quan a la fi vaig aconseguir-ho vaig obrir la porta amb moltes precaucions, però el vell ja no hi era. A fora ja no plovia i els núvols s'esvaïen però per primera cop sentia la necessitat de saber alguna cosa de l'única persona que, d'una manera o altra, semblava pressentir els meus moviments invisibles.

Llavors vaig recordar que en una de les nostres trobades havia fet referència al casal d'avis i, tenint en compte la zona per la qual es movia, el més lògic era que fos el de la plaça del Vi. Però ell no hi era; només hi havia quatre vells que jugaven a dominó i cinc o sis més que feien petar la xerrada davant la barra del bar. Quan ja estava a punt de sortir, em vaig adonar que la dona de l'entrada, que feia cara de ser la responsable del centre, es dirigia a la sala d'actes amb uns cartells i cinta adhesiva. I vaig començar a regirar de dalt a baix tots els calaixos de darrere el taulell, amb la fortuna que en un d'ells hi havia una sèrie de fitxes amb fotos de carnet que devien correspondre als socis del casal. Primer vaig pensar que ell no hi seria, però en una de les fitxes del final vaig veure un rostre que m'era familiar. No s'hi assemblava molt, es notava que la foto era molt antiga, però aquella mirada entre irònica i sincera sobre els ulls marronosos només podia ser seva. Es deia Enric Machado, vivia al carrer Ballesteries i tenia setanta-sis anys.

Amb aquelles dades n'hauria d'haver tingut prou, però sentia la necessitat de saber alguna cosa més i al cap de tres minuts ja era al davant de casa seva. Mentre estudiava com entrar-hi, vaig haver d'apartar-me per cedir el pas a un home que arribava amb bicicleta i mirava guerxo. Obrí la porta amb una clau negra molt voluminosa i entrà corrent. Se'l veia molt excitat.

- Papa, papa! -cridà mentre brandava uns papers.

- Què passa, Jaume? -preguntà en Machado, endormiscat al sofà. Tenia sobre els genolls un pot força gros ple de granotes vives, segons vaig poder apreciar en acostar-m'hi una mica més.

- Ja tinc la instància del Consell Comarcal. Hi ha un termini de quinze dies per presentar-la, i l'examen es farà al cap d'un mes o un mes i mig. Ara vinc de veure la Maria del Mar i m'ha animat molt. Diu que amb el graduat escolar tinc molt de guanyat, i que si estudio fort tinc tantes possibilitats com qualsevol altre.

- A veure si hi ha sort, aquesta vegada -digué en Machado-. Però vols dir que li hauries de fer tant de cas, a l'assistenta social?

No vaig escoltar la resposta; estava massa sorprès per l'aspecte de la casa. Els mobles, fins i tot els de la sala, que devia ser l'habitació on passaven la major part de les hores, estaven coberts de pols, i en algun racó hi havia teranyines de grans dimensions. La cuina, petita i fosquíssima, s'havia convertit en una espècie de magatzem de sobralles, i els plats, les tasses i els gots semblaven coberts d'una capa de greix solidificat. A més, les persianes de fusta estaven tan desgastades que qualsevol dia s'esberlarien. I la humitat, que es filtrava pertot, tacava les parets i accentuava la sensació de ruïna.

Tot plegat era tan depriment que tan aviat com vaig poder vaig apoderar-me de les preguntes que havia preparat el tribunal qualificador de les proves per entrar al Consell Comarcal del Gironès. Com que no acabava de veure clar que el fill d'en Machado se'n sortís tot sol, també li vaig fer arribar un sobre amb les respostes pertinents i vaig canviar el currículum que havia presentat per un altre de més engrescador. Ara que, l'únic que a mi m'engrescava de debò, cada cop ho tenia més clar, era la perspectiva d'ELLA gemegant i clavant-me les ungles a l'esquena. No sabia ben bé com fer-m'ho, però aquella imatge havia de deixar de ser un somni.

AL CAPVESPRE, quan estava sol al jardí, l'aire i el cel de Banyoles li portaven el presagi d'un avenir refulgent. Eren instants de plenitud reservats als déus, perquè en Kemp no tenia cap dubte que la seva gran aptitud creadora l'acabaria projectant molt a prop del que les persones vulgars consideren una deïtat. Vivia de la seva ment, ell; imposava al cervell un ritme de treball íntensíssim, sempre pensant i tornant a pensar. Es tractava de convertir el que era insòlit en habitual, l'extraordinari en corrent, l'excepció en freqüència, el prodigi en costum. I aleshores ja no només seria l'home més ben educat, el més refinat, el més culte, el més delicat... També seria el més poderós; no hi hauria cap secret que se li resistís i faria tot el que es proposés. Però sempre d'amagat, és clar, perquè ja feia molts anys que havia descobert que l'autèntic poder, l'únic poder, és el poder invisible.

Per això dedicava tantes hores diàries a l'observació d'en Tells, que era tot un exemple de com malbaratar un potencial extraordinari. Però malgrat saber que estudiant aquella combinació inaudita d'estupidesa manifesta i genètica excepcional difícilment obtindria cap resultat positiu, en Kemp continuava elaborant complexes gràfiques de comportament. Perquè encara tenia alguns dubtes sobre el funcionament del privilegi que posseïa aquella mala peça, i la millor manera de resoldre'ls era no traient-li l'ull de sobre.

El cert és que això resultava molt complicat, però no tant si es comptava amb els sistemes d'espionatge més avançats, que incorporaven des de càmeres minúscules que li permetien veure i escoltar en directe tot el que succeïa al pis impersonal i mal ventilat d'en Tells, fins a un microsensor que el tenia permanentment localitzat sempre que estava visible. Aquest microsensor li havia introduït a l'escrot esquerre després d'anestesiar-lo un dia que arreplegà una forta intoxicació etílica, i era tan menut que el director de L'Informador mai no havia notat res. Tot plegat feia que en Kemp tingués una idea força aproximada dels moviments d'en Tells, però encara no havia trobat la manera de controlar-lo quan es tornava invisible. En aquests casos, tan sols podia saber en quin punt es transmutava i durant quanta estona i, com que aquestes dades eren del tot insuficients, havia optat per seguir-li la pista cada vegada que desapareixia. En la immensa majoria de les ocasions, el punt de partida eren la roba i la perruca, que es trobaven amagades en qualsevol racó; un indici que en principi no conduïa absolutament enlloc. Però en Kemp s'acostumà a prendre nota de tots els punts on en Tells s'esfumava, perquè amb el pas del temps va descobrir que, a més de ser un inconscient, solia utilitzar els mateixos vestidors. I aquests gairebé sempre eren el més a prop possible de l'indret on pensava actuar, ja fos per aconseguir alguna informació, per espiar algú o per dur a terme alguna revenja. Aquest últim cas era el més fàcil de detectar, perquè en ciutats petites com Banyoles o Girona resultava molt complicat ocultar els apallissaments nocturs o les destrosses espectaculars.

Precisament, una de les qüestions pràctiques que més interessaven el Shakespeare de la genètica era la versatilitat del comportament d'en Tells, que tan aviat era capaç de carregar de diners un vagabund pestilent com d'enviar a l'hospital el director d'un banc. En Kemp mai no va esbrinar quines raons l'induïen a actuar amb brutalitat, però deduí que escarmentava de manera sistemàtica totes les persones que se li posaven de través. En tornar d'Anglaterra semblava que aquestes accions encara li provocaven algun remordiment, però des de feia uns mesos ja no tenia miraments. Molt sovint es mostrava nerviós, impacient, i no li costava gens descarregar la seva fúria. Com és lògic, aquestes ramalades de violència es circumscrivien a l'estat invisible, ja que de cara als altres, i fins i tot en el tracte amb les persones que sotmetia a xantatge, es mostrava afable i conciliador.

D'altra banda, quan sortia invisible de casa seva o quan agafava algun avió, cosa que feia amb una certa freqüència, era quasi impossible de controlar, però això no preocupava excessivament en Kemp, cada cop més convençut que en Tells desaprofitava el seu poder d'una manera penosa, tant per la inexplicable falta d'ambició com per la tendència a les situacions patètiques. Però abans de trobar els gens i la fórmula encara calia dilucidar alguns detalls, com per exemple el paper que desenvolupaven les tempestes i els miralls o les raons per les quals en Tells estava permanentment refredat i es posava aquella espantosa perruca pèl-roja.

A part d'aquestes rareses, el procedir del director de L'Informador s'ajustava a unes pautes molt elementals. Al diari no hi era pràcticament mai, però es passava hores jugant a esquaix amb un altre atlètic (aquest era més fibrós que musculós, amb un to de pell com febril, quasi hipertens) i espiant una dona de llavis dolços i figura apol.línia. A en Kemp l'atreia molt més aquesta segona habitud, i per això va instal.lar al pis de la noia un grapat de càmeres que li permetien seguir en directe les seves evolucions. Un dels defectes més grans d'en Tells, o potser un dels excessos, era la impaciència. Patia d'impaciència sexual, però per guarir-se no en tenia prou donant via lliure a les seves ereccions, sinó que frisava per unir-se carnalment amb aquella femella dolicocefàlica i telèfonaddicta. Perquè la vida professional d'ella estava pendent del telèfon. Una trucada demanant-li una col.laboració per a una revista o un diari li solucionava algunes vegades l'economia setmanal. I el telèfon li servia per parlar amb els editors i rebre contractacions per fer xerrades públiques que li subministraven uns guanys extra, sobretot en els punts àlgids de la temporada cultural. No estava gens malament, aquella noia, però en Kemp tenia la teoria que tot contacte físic amb una dona proporcionava un plaer passatger que després esdevenia un gran malestar, tan físic com psíquic.

Per això li costava tant fer-se a la idea que aviat hauria de parlar molt seriosament amb la Sandra McMeekan, la futura mare dels seus fills. El desinterès que sentia envers la pràctica de l'amor humà era tan accentuat que preferia crear una situació enrevessada a afrontar qualsevol contacte púbic, ni que fos amb aquella criatura divina. El més fàcil seria segrestar-la i arrabassar-li els òvuls per fecundar-los in vitro, però no podia deixar de banda les convencions socials. Per aquest motiu, tindrien un matrimoni impecable en aparença fins que la senyora Kemp, que es mantindria eternament verge, patís un accident desgraciat que als ulls de tothom el convertiria en un vidu amb dos fills consternats. Ningú no s'ho imaginaria, que acabarien sent els amos d'Anglaterra, qui sap si els amos del món.

Però primer havia de fer-se amb la fórmula que usdefruitava en Tells; tenia tot el dret a apoderar-se'n, perquè sempre l'havia considerat seva; somniava amb ella des que l'avi li havia explicat la història de l'home invisible, i amb el pas dels anys se l'havia apropiat fins a tal punt que, sense tenir-la encara, ja era com si formés part de la seva substància. Tenia milers d'idees brillants per quan finalment posseís el poder invisible, i potser per això l'indignava tant el mal ús que en feia en Tells.

Mentre amanyagava amb tendresa la panxa revinguda de l'Elies i examinava un cop més una foto de la Sandra McMeekan, en Kemp ni s'adonà que el sol ja s'havia post. Des d'aquell racó del puig de la Font Pudosa, i més enllà dels murs i les plantes que limitaven la propietat, se li obria un ampli panorama de tota l'extensió de muntanyes de la banda de Rocacorba, que a aquella hora ja estaven cobertes d'una ombra diàfana. Llavors veié apropar-se una figura massissa que avançava d'una manera molt desigual, primer mig corrent i després aturant-se, com si vacil.lés.

- Senyor -digué a la fi la figura.

Era un home alt i gras, de cabells foscos i ondulats. Tenia bosses sota els ulls per fer joc amb el sotabarba, però la mirada era penetrant.

- Què hi ha, Òscar?

- S'ha tornat a moure. Potser caldria que vingués.

En Kemp no es feu pregar i precedí l'Òscar fins a l'interior de la torre, construïda tres anys abans en un temps rècord. Un minut després ja s'havia assegut al centre de control i tenia els ulls de metall groc clavats en una pantalla de grans dimensions. S'hi veia un puntet rogenc que avançava molt lentament per un pla negrós dividit per dos eixos de coordenades rectangulars. En Kemp definí la imatge del tercer quadrant i expulsà un llarg sospir.

- Va a casa d'ella una altra vegada. És increïble -es queixà.

Darrere seu, l'Òscar se'l mirava impassible. Era el model perfecte de sicari, i per això treballava amb en Kemp des de feia quinze anys. Obeïa cegament totes les ordres sense tenir por de res. Ho sabia tot sense saber res.

- Continua vigilant-lo. Suposo que d'aquí a poc desapareixerà el punt vermell. Avisa'm quan torni a sortir.

En pronunciar la darrera frase, en Kemp ja creuava la porta, camí de la seva cambra. Allà l'esperava un bloc en el qual anotà una hora i un nom. Després va desplegar un gràfic immens i va marcar-hi un puntet amb llapis. Finalment, s'estirà al llit i es passà la mà per l'espatlla baixa. Necessitava un massatge; potser l'endemà aniria a fer-se'n un al Triops, el mateix gimnàs que freqüentava en Tells. Hi havien coincidit un parell o tres de vegades, però mai no havien anat més enllà de les salutacions habituals entre dos individus que es troben cara a cara en la mateixa escala. Abans d'anar a sopar, en Kemp fullejà l'historial d'en Tells. Els seus pares havien mort feia molt de temps i no tenia cap germà. L'únic familiar que li quedava era un fill de tretze anys que vivia amb l'exdona. En principi no semblava que tingués els mateixos gens, però potser caldria estudiar-lo més a fons.

En Kemp tancà la carpeta i decidí que sí, que l'endemà, després de la volta matinal a l'estany, aniria a fer-se un bon massatge. Més tard potser trucaria al batlle per si volia dinar amb ell. No li agradava mesclar-se amb la gent del poble, però aquell home escrivia poesia i tenia una certa sensibilitat, la suficient per no avorrir-s'hi i practicar una mica el català. A més, tots dos en treien profit, d'aquells dinars, perquè a qualsevol alcalde li agrada que el vegin amb una eminència, i més si aquesta li fa el favor de residir al seu municipi.

NO TENIA CAP AMIC, en Joseph Tells, però si hi ha alguna persona que s'aproximi a aquesta condició és en Miquel Rustullet, un empleat de banca que compartia moltes hores amb el director de L'Informador. Estava passant el cap de setmana amb la família al Cap de Creus, però no ha tingut cap inconvenient per baixar a Girona i prestar declaració.

- De què es coneixien? -pregunta en Leonardo.

- Fèiem esport junts. Squaix, bicicleta, fúting, pesos... Una mica de tot. Ens vèiem un mínim de tres cops per setmana, i de vegades més i tot.

- Com el descriuria, al senyor Tells?

- Era una persona molt vital; potser no molt sociable, però sí molt ferma, no sé si m'entén. Vull dir que tenia una bona base, era bàsicament bo. Tot i ser periodista, em sembla que no s'interessava massa pel que feien els altres. No era el típic tafaner.

- Diria que era reservat?

- No, no especialment. El que passa és que era molt senzill, molt més del que semblava. No amagava res, en Jep; era així i punt.

- Puc? -intervé el fiscal Urcola.

- Sí, sí, ja estava -diu en Leonardo.

- Sap si li agradaven molt, les dones?

- No, no gaire... Bueno, no vull pas dir que fos marica ni molt menys. De fet havia estat casat i tenia un fill, però no en parlava mai, d'aquests temes. No era pas d'aquests que es tornen bojos per uns pits.

-Tenia enemics? L'altre dia el van agredir uns lladres -comenta el fiscal.

- El va agredir? Quan?

- El dijous; van entrar a casa seva -puntualitza en Leonardo.

- Doncs no en sabia res; l'últim dia que ens vam veure va ser el dimecres.

- Li agradava alguna dona en concret, però? -pregunta l'Urcola.

- No; ja li dic que ell estava una mica al marge de tot això. I estic absolutament convençut que, almenys des que ens vam conèixer, a la seva vida no hi havia cap dona... A veure, també podria ser que de tant en tant fes alguna sortideta, però res de seriòs, això segur.

- Sap si bevia? -continua l'Urcola.

- No; això segur que no, eh! Si en Jep tenia alguna cosa sagrada era el seu cos, i l'alcohol ni el tastava.

Com ho veus, Leo?, li pregunta l'Urcola uns minuts després, aprofitant que estan sols, i ell no s'atreveix a dir-li el que pensa. Encara sort que ningú no s'ha assabentat de la violació, perquè si no demà sortirien a totes les portades, comenta el fiscal. Ja hi sortirem igualment, a totes les portades, replica ell, mentre agraeix al cel que en Marcel acabi d'entrar al despatx. Qui li ho hauria dit, que avui s'alegraria de veure aparèixer el secretari, però és que l'Urcola és tan ordinari, tan tediós, que, al seu costat, el silenci sepulcral d'en Marcel, o en alguns casos la xerrera de baixa intensitat, li sembla una autèntica meravella.

- Ja han trobat el fill d'en Tells al Pirineu aragonès. El porten en helicòpter. En canvi, l'autòpsia segurament no estarà fins demà al matí.

- Tant se val. Per avui ja n'hi haurà prou, perquè tinc la impressió que aquest expedient no es tancarà en uns quants dies, no, Urcola?

- No, em fa l'efecte que no... Escolta, Leo... Què n'opines, tu, de la violada? -li pregunta el fiscal quan en Marcel ja ha tornat a sortir.

- De la Clara Giralt?

- Sí.

- No sé, no sé què dir-te. L'he vist una mica tensa, en la segona declaració. Però és normal, no? Fica't en la seva pell.

Ja, si això és el que estava fent. Esther, pots venir un moment, sisplau? -demana l'Urcola a l'auxiliar, traient el cap per la porta.

- Mani'm.

- Ens podries llegir un moment la resposta que ha donat la senyoreta Giralt quan el jutge li ha preguntat si coneixia en Tells?

- Sí senyor, un moment -diu l'Esther, remenant uns papers-. Ja ho tinc. Ha dit: "Com pot dir-li senyor a aquest fill de puta? El que haurien de fer seria tallar-li els ous" -llegeix l'auxiliar mentre sent que les galtes se li envermelleixen.

- Molt bé, gràcies Esther. T'hi fixes? -pregunta l'Urcola a en Leonardo.

- Sí, però això no vol dir res.

- No? I què me'n dius, del vell que s'ha presentat per iniciativa pròpia?

- Què vols que et digui? Un boig, el típic boig que ha de dir la seva.

- I no has pensat ni per un moment que pugui tenir alguna cosa a veure amb la Clara Giralt? Que ella l'hagi enviat per confondre'ns?

- No, francament no. Però no es pot tancar cap possibilitat. De fet, el sergent Creus ja té instruccions d'investigar-lo, i a ella també la controlarem de prop. És un cas molt atípic, aquest, i no hem de descartar cap hipòtesi -repeteix en Leonardo mentre posa la mà a l'esquena de l'Urcola i l'empeny fins a la màquina de cafès.

MAI NO ERA ENLLOC i era pertot arreu. Ningú no em veia i jo veia a tothom. Molts em temien i jo no temia ningú. Viatjava molt i de franc, coneixia tots els països i totes les personalitats que em donava la gana, podia revenjar-me a consciència de qui volgués i no hi havia cap secret que se'm resistís. Però, malgrat tot, no era feliç. I no ho era perquè no trobava el sistema d'apaivagar les constants esgarrifances de desig que em provocava la seva existència. No calia ni que la veiés, perquè sempre la tenia al pensament i cada vegada m'ho posava més difícil. Necessitava envair-la, banyar-la amb el meu esperma i sentir-la meva, només meva.

Havia arribat a un punt en què ni l'alcohol pres d'amagat ni cap altra dona no em servien de res. Estava tan excitat que fins i tot les masturbacions en sèrie em deixaven insatisfet. Cada nit era igual que l'anterior i la meva desesperació anava en augment. ELLA es treia els sostenidors i em mostrava els pits ferms. Però no podia grapejar-los, ni tampoc no podia enretirar-li les calces. Ho feia ELLA mateixa, sí, però no m'era possible acaronar-la ni fer que s'obrís meravellosament, ni aconseguir que gemegués i m'implorés. I per molt intenses que fossin les ejaculacions, per molt lluny que expel.lís el semen roent, res no mitigava el meu dolor, tan profund que em sentia morir. Delejava perquè em supliqués l'orgasme, perquè em pregués que li entrés a dins, ben endins, però el seu silenci era absolut. Malgrat que ja feia molt de temps que no tenia cap amant, cada cop m'ho feia passar pitjor. Fins que arribà un dia que en observar-la vaig tenir una impressió estranya. Em sentia com un fantasma. M'hauria agradat que em mirés, que em digués que em desitjava, però ELLA ni em podia veure.

Aquests moments crítics coincidiren amb la celebració dels Jocs Olímpics i, en agradar-me molt l'esport, vaig fer tot el possible per atenuar l'obsessió que em martellejava el cervell. Com que al meu desinterès per les regates s'hi afegí l'aversió a les tanquetes de la guàrdia civil, vaig desaparèixer de Banyoles i em vaig instal.lar durant uns dies a Barcelona. Al principi l'estratègia em funcionà prou bé; vaig viure moments apassionants i vaig conèixer personatges que fins llavors únicament havia vist per la tele. Gairebé no dormia, i potser això contribuí a calmar el meu neguit genital. Perquè el plaer que vaig experimentar en compartir un vestidor del palau Sant Jordi amb Magic Johnson, Michael Jordan, Larry Bird i la resta del Dream Team fou tan immens que fins em vaig oblidar per uns dies del meu furor testicular. En dutxar-me entre ells em veia molt petit, però alhora em sentia com un déu; era la constatació d'allò que ja sabia: podia aconseguir qualsevol cosa que em proposés. Amb tot, ni tan sols durant els jocs vaig poder prescindir de la part més fosca de la vida. En més d'una ocasió, enmig de xerrameques, esclats de còlera i murmuris íntims, vaig ensopegar amb moments insuportables en què feia tot el possible per evaporar-me d'allà on fos. De vegades fins i tot em sentia culpable de protagonitzar fugides covardes i poc honestes, però és que dubto que en cap lloc del món es puguin trobar coses més lletges que en l'ànima humana.

El cas és que després de la cerimònia de clausura vaig afrontar la realitat. Era l'únic que podia fer si no volia tornar-me boig.

- Què vols? -em va preguntar ELLA, tan directa com sempre. No semblava massa sorpresa per la meva trucada.

- No, res de particular. Només volia demanar-te si ens podríem trobar.

- Per què?

- No sé, voldria saber què fas, com et va la vida...

- Una mica tafaner, no? -va dir; però jo notava, potser per primer cop des del trencament, que em dirigia la paraula amb un to de veu jovial.

- No, no és això, però ja saps que vas ser molt especial per a mi i...

- Atura't, Jep. Si vols que parlem, fem-ho cara a cara.

Vam quedar per l'endemà al matí al Bulevard, un bar del barri vell de Banyoles. El fet que acceptés que ens veiéssim m'animà tant que després de trucar-li vaig sortir a passejar pel simple plaer de passejar, invisible però amb l'esperit més obert que mai. Feia una tarda esplèndida; era com si flotés pels carrers, que em semblaven més nets, més clars. Fins que, gairebé sense adonar-me'n, vaig anar a parar al centre mateix d'una manifestació d'okupes. Es veu que protestaven perquè els havien fet fora de Ca l'Esquinçagorres, l'ultima casa on havien viscut. Em queien simpàtics, aquests joves, i dic em queien perquè ni un minut després d'estar-los observant em vaig trobar ajagut a terra amb el cap donant-me voltes.

- Que algú s'ha fet mal? -va cridar una veu.

- No, que jo sàpiga no -va respondre una altra.

- Doncs d'on ha sortit aquesta sang?

La sang era meva, però lògicament no em podien veure, i per això havia rebut l'impacte d'una de les pedres de Ca l'Esquinçagorres. L'error va ser meu per interposar-me entre ells i l'Ajuntament, però és que em sentia tan bé que ni vaig pensar-hi. En tot cas, i com que alguns dels okupes semblaven molt interessats per la sang, vaig aixecar-me d'un salt per evitar mals majors.

- Fixeu-vos, quina passada! -va dir una veu.

- Òstia puta! Què és això? -preguntà una altra.

Era jo que m'allunyava corrent o, millor dit, el rastre de sang que anava deixant sobre l'asfalt. I el pitjor de tot era que em bordaven quatre o cinc gossos; no sé per què sempre han d'anar amb gossos, aquesta gent. No és pas que em mosseguessin ni res, però ja m'estaven posant nerviós, perquè semblava que tothom m'estigués mirant. Sort que al final els van cridar i em van deixar en pau. L'endemà un diari va parlar de disturbis greus durant la manifestació dels okupes, i il.lustrà el tema amb una foto de la meva sang.

És clar que la vergonya més gran la vaig patir en trobar-me amb ELLA. Perquè tenia un trau tan gros al cap que el metge de guàrdia va haver de posar-me un embenat en forma de turbant que em donava un aspecte si més no insòlit, sobretot perquè, en no poder utilitzar la perruca, jo li vaig demanar que em dissimulés totalment l'absència de cabells.

- Què t'ha passat? -em preguntà només de veure'm.

- No, res, dos paios que ahir a la tarda em van entrar al pis. Vaig haver de fer-los fora, però també em va tocar el rebre.

- Ja els has denunciat?

- No, si no val la pena... No es van endur res. Eren dos nanos joves... Tampoc no n'hi ha per tant.

Era la mateixa història que explicava a tothom, però no ho feia per presumir, sinó perquè era el primer que se'm va ocórrer. Després de dedicar vint minuts llargs al tema del dia, vaig començar a explicar-li la meva vida, o el que se suposava que era la meva vida: el diari, l'esport, les lectures i la falta d'inquietuds sentimentals.

- Hauries de fer un cop de cap -em suggerí.

- Sí, potser sí, però és que ja no sóc cap jovenet, jo. I tampoc no és tan fàcil, trobar una parella que t'hi avinguis.

No vaig ser capaç de dirigir la conversa cap a on m'interessava; i això que tota l'estona em sentia el penis inflamat a punt de rebentar sota els pantalons. I ELLA que em mirava sense pietat, d'una manera potser convencional però que a mi em semblava hiperluxuriosa. Els cabells, els llavis, els pits... Tot em convidava a saltar-li a sobre, però em vaig dominar i vaig resistir el millor que vaig poder una llarga conversa sobre literatura anglosaxona. Mentrestant intentava explicar-li tot amb la força de la meva mirada líquida, seduir-la amb la brillantor dels meus ulls, enamorar-la amb la meva presència evident. Fins que va dir que se li feia tard i s'acomiadà amb un gest mecànic que, malgrat tot, em semblà carregat de connotacions voluptuoses.

Necessitava unes quantes dutxes fredes combinades amb una sauna; havia de fer alguna cosa per reduir aquella cremor brutal que m'entumia els genitals fins a límits insospitats. I per això vaig anar al Triops. N'estava fart, de pelar-me-la en honor seu; volia sortir-me'n amb una mica de dignitat, com a mínim aquell dia.

Quan ja portava una estona enmig del vapor s'obrí la porta i donà pas a un home prim amb aspecte de sonat. Ja ens havíem vist alguna vegada, sortint o entrant del gimnàs, però semblava molt sorprès de trobar-me allà i fins i tot va fer el gest d'anar-se'n. Li vaig dir que no patís, que no em molestava, i es va asseure al banc de baix amb cara de pomes agres. De vegades sento la necessitat imperiosa de xerrar, i més encara si estic amb un desconegut i en un espai més aviat petit. Per això vaig començar a fer comentaris sobre la parafernàlia olímpica i altres temes d'actualitat. Fins que no sé com, perquè aquell home era exageradament lacònic, vaig assabentar-me que també era anglès, de Bristol, em va dir. Amb l'ajut d'un tirabuixó vaig poder arrencar-li alguna paraula més, com per exemple que feia quatre anys llargs que vivia a Banyoles i que exercia la medicina com a investigador independent, però no em deixà satisfet. Fins i tot aleshores, quan l'únic que tenia importància era seduir-la a ELLA, no vaig poder resistir la temptació d'espiar-lo.

Es deia Edgar Kemp i vivia en una torre de luxe, potser una de les més luxoses de Banyoles, amb un parell de criats i un gat obès. Es notava que era molt ric i força excèntric, perquè, després de beure's un te amb llet, es passà una bona estona a la seva cambra repassant unes gràfiques raríssimes encapçalades amb la lletra T. Semblava capficat, però com que se'm feia una mica pesat vaig donar un tomb per la mansió. A la primera planta vaig trobar-hi una espècie de sala d'audiovisuals que, francament, estava molt desaprofitada, perquè a les pantalles tan sols s'hi veien habitacions buides; suposo que eren les de la mateixa torre. En aquesta sala hi havia un dels criats, un de llargarut i gros que s'inclinava cap a una pantalla amb el fons negre i un munt de línies blanquinoses que em feien pensar en un plànol immens. El criat estava com abaltit, però de sobte semblà despertar-se i sortí corrent cap a dalt.

Al cap d'un minut tornà amb l'amo. Li repetia insistentment que el puntet vermell acabava de desaparèixer.

- Ara mateix? -preguntà en Kemp, amorrat a la pantalla.

- Sí, senyor; no fa ni dos minuts.

- I on dius que era, l'últim cop que l'has vist?

- Aquí, aquí, senyor. -digué el criat assenyalant un petit cercle blanc.

I aleshores aquells ullets de color de palla s'hi concentraren com si estiguessin a punt de descobrir el remei de la sida o alguna cosa per l'estil. Jo suposava que el puntet vermell que buscaven devia ser algun virus, o en tot cas alguna cosa prou important com per trasbalsar-los fins a extrems inesperats.

- Aquí ja estava al principi de la pujada. Per què no m'has avisat de seguida, si has vist que es movia?

- Jo no he vist que es mogués, senyor. Semblava aturat, senyor -es disculpà el criat amb una veueta que no li esqueia gens.

- M'hauria d'haver imaginat que passaria alguna cosa; no m'ha fet cap gràcia, trobar-me'l allà, però no el creia capaç de...

De cop i volta empal.lidí i començà a mirar a tort i a dret com si busqués una ànima en pena. Al principi em divertien molt, aquelles ganyotes de pànic, però de seguida vaig canviar d'opinió, perquè, després de treure el gat al jardí, en Kemp i els dos criats es van posar màscares antigàs i van escampar per tota la casa una espècie d'insecticida que immediatament em dificultà la respiració.

- Estic segur que és aquí, n'estic convençut -repetia en Kemp mentre accionava un polvoritzador de grans dimensions-. Tanqueu les portes i les finestres i estigueu atents a qualsevol fressa.

Mentre donava aquestes instruccions jo m'escapolia, mig asfixiat, per la terrassa de la segona planta. No sé perquè el buscaven a la casa, el maleït puntet vermell, però aquella fou la prova definitiva que en Kemp era un cap de trons.

Necessitava oxigenar-me i vaig donar una volta per l'estany abans de tornar al pis. Aquell petit passeig em serví per centrar-me d'una vegada en el que realment m'interessava. O potser va ser la sang acumulada al sexe, la que m'exigia una intervenció ràpida i eficaç.

LA NIT ERA FOSQUÍSSIMA, no s'hi veia gota a dues passes. Una nit d'aquelles plujoses que en qualsevol moment podia endur-se la llum elèctrica. Deu minuts abans, l'Edgar Kemp traginava una lluna que no s'hi podia acostar ningú, però en aquell moment ja intuïa que seria una nit extraordinària. En Tells havia sortit del seu pis feia tres minuts i el puntet vermell indicava que es dirigia caminant a casa d'ella. I també ho indicava la trucada telefònica que acabava de sentir, durant la qual en Tells havia canviat de to tres o quatre vegades. Així, d'una entonació suau, gairebé melodiosa, havia passat a una altra de més abrupta, que possiblement encara hauria degenerat més si ella no li hagués penjat el telèfon. En Tells pretenia veure-la aquella mateixa nit i va dir-li que l'estimava i la necessitava, que per fi s'havia adonat que era la dona de la seva vida. Però tot va ser inútil, perquè ella se l'escoltava amb ironia i hostilitat i, abans de penjar, li va dir que tenia ganes de dormir i que no tornés a molestar-la mai més. Aleshores en Tells vomità uns quants renecs irreproduïbles i sortí del pis amb les faccions desencaixades. En Kemp ja la coneixia, aquella expressió, perquè era la mateixa que mostrava cada cop que duia a terme una sortida de càstig. I no hi havia cap dubte que en aquells precisos instants en Tells es dirigia a casa d'ella. De fet, el puntet vermell de la pantalla acabava de fondre's en el lloc de costum, una portalada obscura i prou profunda com per amagar-hi la roba i l'embenat (aquella nit no duia perruca) sense que ningú no els descobrís, ja que la casa estava deshabitada i eren les dues de la matinada.

En Kemp s'adonà de seguida que aquell era el moment oportú per actuar. Encara no disposava de totes les dades que hauria desitjat, però el gran nombre de factors que intervenen en el procés vital i la seva complexitat haurien allargat en excés les investigacions. I era massa perillós, perquè aquell mateix dia ja s'havia endut dos sobresalts, primer al Triops, on el va sorprendre amb aquell turbant desmesurat, i després a la mateixa torre del puig de la Font Pudosa. Estava segur que en Tells l'havia seguit i tenia por que ho hagués descobert tot. Encara sort que estava tan capficat en aquella dona que li devia ser impossible atendre altres qüestions, però donar-li un marge massa ampli era suïcida. Aquell migdia l'havia vist a la sala de control, n'estava segur. Aquella mosca suspesa a l'aire durant deu o dotze segons només podia sostenir-se gràcies a en Tells, que els devia espiar dret al costat de la finestra. A més, havia deixat la roba al peu del camí que du a la torre. Eren massa coincidències, i en Kemp no estava disposat a córrer cap risc. Malgrat la seva niciesa, el poder d'en Tells era tan fabulós que, si no el capturava, mai no podria estar tranquil. De fet, no tenia cap prova concloent que no l'estigués espiant en aquells moments. Potser era a prop i no es delatava, potser estava a punt d'estabornir-lo o fer-li alguna cosa pitjor.

Però uns segons després en Kemp respirà alleujat. Una de les microcàmeres de la sala de control registrava moviment. La porta del pis d'ella acabava d'obrir-se i tancar-se en silenci. La noia no dormia. Estava estirada al sofà i mirava una pel.lícula en blanc i negre. El seu cos magnífic, encara completament vestit, s'aixecà de sobte per anar a buscar un iogurt a la nevera, però abans de tornar-hi féu uns moviments estranys, com si es desequilibrés. En Kemp deduí que en Tells s'havia llançat a sobre d'ella. Potser ho feia de propòsit, d'anar nu, o potser no, però el cas és que semblava molt decidit. La va fer caure de quatre grapes damunt del sofà i mentre l'agafava dels canells començà a descordar-li els pantalons i baixar-li la cremallera. Ella estava esbalaïda, però tot i això oposava una certa resistència contra l'agressor invisible. Fins que quedà despullada del tot i en Tells féu entrar en acció el seu membre viril. Es notava pel vaivé de les natges d'ella, que llançà uns quants crits esfereïdors abans que en Tells li tapes la boca amb les calces. Es comportava com un salvatge, i en Kemp se l'imaginava a la perfecció: el cos ben suat, la boca entreoberta i mirada de sàtir. Era evident que havia perdut el control, i continuà procurant-se plaer durant uns quants minuts. Ella no cedia del tot, però en Tells la colpejava amb tanta brutalitat que poc a poc s'anà debilitant la seva resistència. Tenia la cara plena de sang i els ulls vermells de tant plorar. I quan semblava que ja en tenia prou, la va fer girar cara amunt.

I va ser llavors quan en Kemp s'adonà que el poder d'en Tells podia trontollar fins i tot quan queia una pluja molt fina. S'haurien de perfeccionar molt, aquells gens, pensà en Kemp mentre contemplava l'escena.

Quan en Tells es disposava a penetrar-la de nou, probablement per fer l'envestida final, sentí la veu femenina, talment com si sortís de l'entrecuix, dient:

- Ets un fill de puta! Et mataré!

Desarmat davant aquella veu, en Tells s'aturà uns instants, interrogant i amb els braços oberts. Acte seguit, baixà la vista per comprovar que l'erecció es desinflava a una velocitat sorprenent. Després es palpà els braços i el pit i, finalment, comprengué que era visible. No va ser capaç de mirar-la als ulls i els insults de la noia el perseguiren fins al carrer.

En Kemp no va perdre ni un segon. Calculà que amb la nevera mitjana ja en farien prou i ordenà a l'Òscar que l'agafés i l'acompanyés a fer un tomb. Abans de sortir de la torre, va donar una ullada a l'Elies, que dormia plàcidament. Encara queien algunes gotes, però en Kemp ja només pensava a localitzar els nucleòtids de l'ADN d'en Tells i recombinar-los fins a corregir-ne les deficiències funcionals.

JA SÓN LES NOU de la nit i en Leonardo està esgotat. Necessita treure el cap per la finestra. Continua plovent amb força, però ell sent com una bafarada de calor, una estranya sensació d'urgència que no sap controlar. Nerviós, s'allunya de la finestra i es queda aturat enmig del despatx, amb una fred glacial a l'estómac i una gran nostàlgia a les pupil.les. En Marcel és al passadís, i el saluda amb una lleugera inclinació de cap quan passa en direcció al lavabo. El jutge es mira al mirall només durant uns segons, com si evités aturar-se en els solcs profunds del front, en la pal.lidesa de la pell, en la vacuïtat de la mirada; o potser només intenta fugir dels seus propis ulls, que l'haurien observat acusadorament, qui sap si també amb sorna, per dir-li que està perdut, que ja no és el d'abans, que el passat és tan llunyà com els somnis impossibles. S'aparta del mirall, disgustat, i torna al despatx per afrontar l'última declaració. Sembla que per fi ha arribat en Sebastià Tells, que ja l'espera assegut a l'altra banda de la taula.

- Em sap molt de greu -li diu en Leonardo mentre li allarga la mà.

- Mal rotllo -comenta el noi, amb un posat extraordinàriament sobri.

El fill d'en Tells, de tretze anys, és més aviat alt i una mica pèl-roig; no sembla massa trist, o potser són les ulleres que amaguen la mirada aquosa. En Leonardo li engega unes quantes preguntes rutinàries. Ell les respon maquinalment; sembla que tingui el cap en un altre lloc. Admet que quasi no coneixia el seu pare. Quan es veien parlaven molt poc; es limitava a fer-li algun regal i preguntar-li com li anavan les coses.

- Fins a quin punt l'ha afectat, la mort del seu progenitor? -salta el fiscal Urcola quan en Leonardo finalitza la seva tanda de preguntes.

- No sé. Passo molt de menjar-me el tarro, sap? Estic molt mosca, amb tota aquesta història, però no era pas que en Jep em caigués de puta mare.

- Però suposo que no se l'imaginava pas, una mort com aquesta...

- Concreti la pergunta, Urcola -intervé en Leonardo.

- S'ho havia pensat mai, que el seu pare pogués morir assassinat?

- Home! No, això no... Era un plasta però guai, bona gent. Una mica raret, tenia flaixos, però no m'havia pensat mai que se'l carreguessin.

- Flaixos, diu? -demana el fiscal.

- Sí, de vegades deia coses estranyes, com si no acabés de captar la jugada, com si...

- Podria posar-nos algun exemple? -insisteix l'Urcola.

- L'última vegada que ens vam veure ja va fer una mica el pena. Em va dir que un dia parlaríem de Tells a Tells. Potser currava massa, no sé...

En acabar la declaració, i després d'intercanviar impressions amb l'Urcola i en Marcel, en Leonardo es queda sol al despatx i mira per la finestra. La tempesta continua, però el que li crida l'atenció és en Sebastià Tells, que camina lentament entre la multitud. L'ha conegut pels cabells vermellosos sota el paraigua negre, però tan sols durant un moment, perquè ara els cabells s'han evaporat i només veu el paraigua que avança tot sol, sostingut per una caçadora texana sense mans, o almenys això és el que li sembla des d'aquesta distància. Però no n'està segur, perquè avui ha estat un dia força intens i té els ulls cansats.