...Martin Heidegger...

Comentari sobre L´ origen de l` obra d` art.

---

---

1.0 PRÒLEG : El següent comentari és quasi exclusivament un treball continuat sobre l` origen de l` obra d` art... En un primer moment tenia la intenció de recercar el rerafons filosòfic del text, potser influenciat per la crítica ferotge de Thomas Bernhard a Heidegger... Aviat però em vaig adonar que em proposava quelcom fora del meu abast, almenys en un plaç d` entrega tan breu. Així doncs, he optat pel que jo considero més interessant que és intentar treballar el text, lluitar contra les dificultats i pensar de la mà de Heidegger o almenys donat el gran nombre de cites, reproduir parcialment el text realitzant breus apunts momentanis i anotant algún que altre pensament personal no massa reeixit i potser fins i tot erroni. Tinc plena consciència del què en llenguatge acadèmic consideraríem dos errors en el meu comentari de text. El primer en la interpretació de cosa i mera cosa, on faig de la definició de mera cosa una noció molt més pròpia de les successives reduccions de Husserl que potser l` allunyen de l` esperit original del text de Heidegger. Sóc conscient de què la meva interpretació és inapropiada, però la mantinc perquè no és de cap manera absurda, és una interpretació que potser podria esdevenir principi. Un altre allunyament de la interpretació tradicional es dóna en els punts de L` origen de l` obra d` art on es parla de la descontextualització de l` obra. En algunes discussions amb la meva companya Eva Romo ("que també fa el treball sobre Heidegger") ella defensa la posició o almenys defensava fa un mes, que l` obra d` art a mesura que va passant el temps perd el seu context. El pas del temps és una pèrdua per l` obra. Tot i que en el text de Heidegger jo hi veig clarament aquesta definició exposada anteriorment, he optat per situar-me en la posició contrària i defensar que tot i la pèrdua de context de l` obra d` art, aquesta manté amb ella el món i la terra dels quals és manifestació. L` obra no perd ni pateix el pas del temps, simplement s` enriqueix perquè tot i haver estat creada en un temps passat es redescobreix contínuament. La perspectiva històrica no tanca a l` obra d` art sinó que l` obre de múltiples maneras diferents. Potser la meva interpretació no és totalment errònia, en tot cas si és errònia crec que serà un error pròsper. Apel.lant a Nietzsche és molt millor un error fecund que una veritat estúpida... La tesi de què l` obra d` art perd el context i per tant quelcom que és el seu origen, pot arribar a donar la impressió que les obres d` art també moren, postura que no estic disposat a acceptar. Com que per desgràcia no tinc coneixements d` alemany, he intentat emprar dues traduccions : - una de catalana de Manuel Carbonell Florenza a "Fites", que és la que m` ha estat més útil. Cal dir sobre aquesta edició que tot i que em sebla un esforç favorable per crear llengua catalana, de vegades em sembla una mica obsessiva i plena de mots rars o millor d` un català filosòfic potser massa nou, en aquest sentit l` edició castellana de Samuel Ramos és més planera, encara que potser és massa ingènua. Si quelcom cal agrair al traductor català és l` intent de no utilitzar aquesta expressió "nogensmenys" que es troba en totes les traduccions de Laia i que sembla una paraula extreta d` un deliri al.lucinatori de Pompeu Fabra. Ja per finalitzar aquest pròleg vull parlar d` una conferència de Jaume Casals "La raó contrariada". Tot i que no tractava en absolut de Heidegger adoptava parlan de Bergson i Deleuze alguna posició molt propera, com per exemple la teoria de no anihilar els conceptes però si abandonar-los parcialment en favor d` una manera nova de pensar. A més va comentar un exemple brillant de com una poesia reflacteix molt més el que succeeix quan una pedra cau en un pou que qualsevol altra mena d` expressió conceptual... El desenvolupament de l` exemple és clarament paral.lel al del quadre de Van Gogh "Sabates de pagesa". :)

2.0 INTRODUCCIÓ : Per Heidegger la reflexió sobre l` obra d` art només és possible, referida sobre un obra d` art concreta. No podem doncs partir de concepcions artístiques pre-establertes, ni considerar periodes artístics. Cal analitzar una obra d` art concreta en cada reflexió sobre l` art. Davant una obra d` art ens em de qüestionar :- Quin és el caracter de l` obra d` art ? Un dels trets importants que comparteixen totes les obres d` art és un component còsic (exemple : la tela en el quadre, la pedra en l` escultura...). Partim d` aquest suposat component comú a tota obra d` art i analitzem si l` obra d` art defuig la designació de cosa i esdevé sempre divers o comparteix amb totes les de més obres aquest caràcter còsic. Inici de l` anàlisi : - Què és una cosa ?

3. 0 LA COSA I L` OBRA : (1). De coses en si i de coses que apareixen, de tot ens que, en general, és, se`n diu, en el llenguatge de la filosofia, una cosa. L` obra d` art és una cosa perquè és un ens, però cal adonar-se que la definició de cosa a certs ens és molt grollera. Per exemple : - Anomenem cosa a una persona sempre que li volem sostreure la seva humanitat : (2). ... d` una nena que li toca fer una feina excessiva, se`n diu en alemany que és una cosa menuda, però això només perquè, en aquest cas, deixem de banda en certa manera l` ésser humà... Propiament cosa no és res producte de l` ésser humà i menys encara l` ésser humà. És com si la vida i en especial l` existència humana conferís a tot el que hi és relacionat ( els seus utensilis, les seves obres d` art...), quelcom que fes impertinent la denominació de cosa... Així es restringeix l` ús de la paraula "cosa" a la pedra, un tros de fusta, l` acer... Aquest concepte de cosa té l` inconvenient que fa impossible qualsevol distinció entre cosa i ens... Un altre problema que planteja aquesta noció de cosa és que impossibilita separar els ens que sòn coses dels que no ho sòn... Conclusió : Cal filar més prim en la definició de cosa... (3). A vegades, tenim encara la sensació que ha fa molt de temps que s` ha infligit violència al còsic de les coses i que, en aquesta violència, el pensament juga un paper ; vet aquí perquè hom abjura del pensament, en lloc de maldar per fer-lo més pensarós... Potser, tanmateix, és que això que aquí i en casos semblants anomenem sensació o disposició és més raonable, és a dir, més entenedor, perquè és més obert que no pas tota raó... El pensament tradicional ens és útil inicialment per conèixer alguns trets bàsics de la cosa... Però a mesura que avancem en el nostre coneixement, el nostre pensament es va fent cada vegada més insuficient per conèixer característiques noves de la cosa... Fer el pensament més pensarós vol dir introduir nous elements en la reflexió, que tradicionalment havien estat rebutjats... Els nous trets definitoris del pensament més pensarós "sensació o disposició" són fonamentalment característics del percebre molt més que no pas del elaborar... el pensament pensa la cosa... la sensació és submergeix en la cosa... Crec que és un intent, no pas de rebuig del treball racional, però sí de potenciar la influència de la cosa en el pensament... (intentar establir un vincle molt més fort entre cosa i pensament, fins ara el pensament havia estat massa autònom). 2º Noció de cosa : -(5). La cosa és el perceptible en els sentits de la sensibilitat mitjançant les sensacions. Posteriorment, doncs, esdevindrà sòlit pel que fa a la cosa aquell concepte segons el qual no és res més que la unitat d` una multiplicitat del donat en els sentits. Aquesta noció de cosa defineix la cosa com a unificació de sensacions, que no reflecteix en absolut el que és en realitat la cosa... Amb aquesta obsessió per unificar sensacions només aconseguim conceptes que no ens proporcionen conceptes sobre el que la cosa és en si, sinó simplement representacions o millor creacions pròpies, que reflecteixen més el subjecte que qualsevol cosa... No ens fixem ja en la pròpia sensació, sinó que simplement ens dediquem a elaborar un seguit de sensacions de les quals quasi no tenim consciència, per construir un concepte... Aquesta procediment per obtenir els conceptes de cosa és la que Nietzsche, al igual que Heidegger, rebutja i ataca al opuscle "Sobre veritat i mentida en setit extramoral". (6) La ciencia trabaja inconteniblemente en ese gran columbarium de los conceptos, necrópolis de las intuiciones ; construye sin cesar nuevas y más elevadas plantas, apuntala, limpia y renueva las celdas viejas y, sobre todo, se esfuerza en llenar ese cololosal andamiaje que desmesuradamente ha apilado y en ordenar dentro de él todo el mundo empírico, es decir, el mundo antropomórfico. (7) Més a prop nostre que totes les sensacions, hi ha les coses mateixes. Cal evitar la tentació de donar massa importància a les nostres sensacions. Heidegger veu la sensació, no com un mitjancer entre l` individu i la cosa. Sembla com sí Heidegger, poses en entredit el valor cognoscitiu que podem assolir a partir de les sensacions i consideres una altra via de coneixement molt més directe cap a la cosa. Aquesta segona interpretació de cosa, no queda descartada, però passa a segon terme, ja que el coneixement obtingut no és coneixement de la cosa sinó de les sensacions de la cosa. 3º Noció de cosa :(8)- Allò que dóna a les coses el que tenen de constant i de nucleal, i que, ensems, causa la manera com aflueixen als sentits, el colorit, la sonoritat, la duresa, la massissesa, és el material de les coses. En aquesta determinació de la cosa en tant que matèria ja hi ha composta la forma. El constant d` una cosa, la consistència, consisteix en això, que una matèria con-sisteix amb una forma. La tercera interpretació de cosa, que Heidegger considera la més acertada, és la que tradicionalment ha distingit una dualitat immanent en la cosa (matèria - forma). La cosa deixa de ésser una realitat simple... per esdevenir una realitat composta, aquesta transformació en la interpretació permet defugir els absoluts en que queien les dues posicions anteriors. En la primera noció de cosa, la cosa esdevenia quelcom inert, mancat de característiques i de matisos, en canvi era quelcom palpable, al contrari en la segona noció la cosa esdevenia principalment matís però deixava de tenir entitat. La cosa no era més que sensació que no reflectia quelcom existent, sinó únicament les característiques de quelcom existent. De tota manera pel fet de que en tota obra d` art pensem distingir entre matèria i forma no vol pas dir que aquests dos termes siguin òptims per descriure l` experiència estètica. Cal que ens plantegem fins a quin punt és adequada aquesta interpretació de la cosa. La matèria i la forma són termes imposats a la cosa. Per Heidegger no són parts fonamentals de la cosa sinó que són determinacions posteriors (((em resisteixo a dir : "determinacions posteriors a la cosa imposades per un subjecte" i llavors continuar interpretant el que crec que no dóna motius per interpretar aquest text :"aquest subjecte és l` home", sembla com si Heidegger al llarg de tota l` exposició hagués intentat evitar de referir-se el subjecte, intent fracassat en alguns punts finals... almenys en aquestes primeres pàgines dóna la sensació que en l` estètica no hi ha dualitat objecte-subjecte, sinó que l` unic fonament de l` estètica fos l` objecte estètic "l` obra d` art" i el subjecte permaneixes en segon pla ))). És important aquesta interpretació de la tercera noció de cosa exposada anteriorment, ja que per Heidegger té un paper primordial en la distinció entre útil i obra d` art. L` útil i l` obra d` art tenen en comú que són creats, en tant que creats estan determinats, és a dir, la distinció matèria i forma els ha estat imposada en la seva creació. Si hom analitza què hi havia en l` origen avans de la creació de l` útil s` adona que només existia la mera cosa (per exemple : un bloc de granit, un tros de fusta...), és a dir, en l` espontani de la cosa és inconcebible cap mena de distinció. La simplicitat en la mera cosa és absoluta. La obra d` art reflecteix aspectes de la mera cosa i també de l` útil... És propera a l` útil en el sentit que és creada i no és absolutament simple, però també és propera a la mera cosa en el sentit de què l` obra d` art és espontània i independent, no respon com l` útil a espectatives pràctiques. Heidegger és en aquest aspecte força proper a la postura que adopta Kant en la Crítica del judici, on considerava que l` art és finalitat sense fi.

3.0.1 CONCLUSIÓ SOBRE LES TRES NOCIONS DE COSA : Al llarg de la història de la interpretació de la mera cosa s` han enllaçat, o de vegades confós les tres interpretacions en un mateix anàlisi. Una altra confusió, no menys inconscient, ha estat confondre l` objecte d` estudi inicial "la mera cosa" amb l` obra d` art o l` útil. Cal ésser conscient de les tres interpretacions abans exposades, per replantejar-nos la tradició, per esdevenir plenament conscients de la feblesa de les nocions abans exposades. Aquesta consciència ens permetrà començar a pensar d` una altra manera la mera cosa. Cal que no forcem la cosa, hem d` intentar no determinar el coneixement amb conceptes provinents de la tradició... Hem de deixar que la mera cosa és manifesti.

3.1 L` OBRA D` ART I L` ÚTIL: (9) L` ésser-utensili de l` utensili consisteix en la seva servicialitat. (10) La pagesa que va pel camp porta les sabates. Aquí i només aquí, són el que són. I ho són tant més autènticament com menys la pagesa, fent feina, pensa en les sabates o se les mira o, fins i tot, les nota. (11) Arran d` aquest procés de l` ús de l´ utensili, l` utensílic ens ha de sortir efectivament a l` encontre. Quelcom és absolutament útil quan s` utilitza sense ni tan sols tenir-ne consciència de la utilització. L` obra d` art, com per exemple el quadre de les sabates de pagesa de Van Gogh , ens pot mostrar no solament el caràcter de mera cosa de les coses (en el quadre de pagesa no solament es manifesta la pell i el cuir amb el qual han estat fetes les sabates) sinó que també ens obre al món pel qual han estat elaborades les sabates. En el quadre de Van Gogh no se`ns reprodueixen unes sabates, amb inquietuts de què aquestes tinguin alguna semblança amb la realitat, sinó que el que es pretén és ensenyar un món, el món de la pagesa que porta les sabates. (Món que descriu Heidegger magistralment en el text). (12) La servicialitat de l` utensili, tanmateix, no és sinó la conseqüència essencial de la fiabilitat. Les coses són útils perquè són de confiança. Són de confiança perquè estan integrades dintre un món i a la vegada són útils dintre el món. En l` hàbit l` útil deixa d` ésser de confiança per esdevenir mer útil, perd progressivament una condició a canvi de mantenir o potenciar l` altra. L` útil esdevé més útil en tant que hom no pensa en ell com a útil (confiança) i s` utilitza. L` hàbit d` ús com a útil fa que no és contempli l` útil sinó que s` usi sense fixar-se en l` ús. Quant més fort és l` hàbit d` ús del útil, menor és el pensament de què l` útil és útil i major esdevé la manifestació de l` útil essent útil. El quadre de les sabates de pagesa de Van Gogh mostra el que no aconseguiríem desvetllar si analitzéssim l` útil nosaltres com a subjectes cognoscitius. En l` obra d` art es manifesta l` ésser de les sabates, es desenvolupa, es mostra, es fa palès tot allò que són les sabates : -el seu món, el seu contexte, el seu origen, el seu ser útil... No s` arriba a descobrir el ser de l` ens en l` obra en cap cas mitjançant una operació subjectiva. Es descobreix el ser de l` ens en l` obra mitjançant l` expressió de l`ens lliure de qualsevol obstacle. Aquesta manifestació lliure de l` ens només pot ésser reexida en l` obra d` art. En l` obra d` art el subjecte, l` artista és un ésser passiu. L` actiu en l` obra d` art és l` ens que es desvetlla i obra el seu món al subjecte contemplatiu. Anomenem veritat a l` estat de no ocultació de l` ens en el qual el ser de l` ens se`ns mostra. Aquest estat només es dóna en l` obra d` art. L` art és doncs l` únic àmbit on es pot assolir veritat. Cal precisar que la veritat de Heidegger no és pas la veritat tradicional (concordança de l` objecte amb l` enteniment, sinó la veritat és en Heidegger la manifestació plena del objecte). (12) Fa temps que la concordança amb l` ens val com a essència de la veritat. Però, ¿creiem, doncs, que aquesta pintura de van Gogh pinta un parell fàctic de sabates de pagès i que és una obra perquè hi reïx ? ¿Creiem que la pintura treu del real una còpia i que la transposa en un producte de la... producció artística ? Gens ni mica. Per Heidegger és clar que cap tipus d`art pretén realitzar representacions acurades del real. En l` art no es representen mai ens singulars, sinó que amb paraules de Heidegger l` obra d` art és (13) la reproducció de l` essència general de les coses.

3.2 CONCLUSIÓ LA COSA I L` OBRA : No podem aplicar els conceptes de cosa dominants a l` obra d` art ja que aquests conceptes no desvetllen en absolut el que és realment "la mera cosa". Aquests conceptes són fruit de la elaboració en la tradició. No coneixem la mera cosa perquè al intentar coneixer la mera cosa la forcem, i aquest forceig entre objecte subjecte fa que realment mai l` objecte sen`s mostri. L` única excepció és l` art. En l` art hi ha veritat perquè és l` únic àmbit de coneixement on no hi ha aquest forceig del subjecte amb l` objecte, que introdueix el subjecte per intentar coneixer l` objecte. No podem al intentar coneixer l` obra d` art emprar les estructures que hem mostrat que no són aplicables a la cosa (les tres interpretacions de cosa tradicionals), ja que cauríem en el mateix forceig davant l` obra d`art. Cal per entendre l` obra d` art apropar-nos-hi de la mateixa manera amb la qual l` artista crea l` obra. Cal que deixem manifestar l` obra. L` intent d` introduir en l` obra qualsevol mena d` utilitat, qualsevol mena de projecte, qualsevol mena de interpretació fa que l` obra no esdevingui obra sinó mer útil i l` útil en cap cas és manifestació de la veritat, l` útil no és en cap cas art. Introduint l` aspecte d` utilitat en l` obra d` art la destruim, ja que ja no és per nosaltres una obra d` art. L` art és doncs posar-se en obra la veritat i no és en cap cas posar-se en obra la utilitat. Tota obra d` art té un component còsic. Però que succeeix amb les arts que a la inversa de l` escultura, l` arquitectura, la pintura... no tenen un component material ? El cosic de l` obra d` art no és un substrat material de l` obra, la "terra" no és terra, la anàlisi de la mera cosa és en part una recerca de l` origen, certament d` un origen incert almenys conceptualment i només expressable mitjançant l` art, així doncs per explicar que és la cosa, més que continuar escrivint em caldria realitzar una obra d` art i enganxar-la al paper... El que defineix l` art és el poetitzar el desvetllar i no pas el tipus d` origen ni res material.

4.0 LA OBRA I LA VERITAT : (14) Les escultures del temple d` Egina que hi ha a la gliptoteca de Múnic, la Antígona de Sòfocles, en la millor edició crítica, han estat arrencades, en tant que les obres que són, de llur propi espai essencial. Llur rang i llur força impressiva ja poden ésser grans, llur manteniment ja pot ésser bo, llur interpretació ja pot ésser segura, el transferiment a la col.lecció les ha sostretes a llur món. L` obra d` art es troba en el nostre món arrancada del seu espai vital... El món de les obres s` esvaeix en l` espai i en el temps. És doncs, indubtable que l` obra d` art deixa de ser el que havia estat en ser creada... A mesura que va passant el temps l` obra l` obra queda descontextualitzada. Tot i restar l` obra d` art descontextualitzada en perdre el seu món, no deixa l` obra de manifestar aquest món que li havia estat propi però que ja no és existent. Les sabates de pagesa de Van Gogh continuen avui essent representatives del que devia ésser el món d` una pagesa del segle XIX, tot i que el món de la pagesa del segle XIX hagi desaperegut. Walter Benjamín afirma que amb la reproducció de l` obra d` art aquesta perd l` aura amb la perdua del seu contexte, és a dir, que l` espai vital de l` obra és necessari perquè l` obra romangui com a obra... Aquesta pèrdua afecta l` obra de manera tan important que aquesta deixa de ser quasi bé considerada obra d` art. Contrariament per Heidegger en la seva descontextualització l` obra continua essent obra i el pas del temps no afecta a l` entitat de l` obra, simplement afecta a la seva relació amb el món. En tota obra d` art es manifesta un món propi i inalienable de l` obra. (15) L` obra, en tant que obra, pertany únicament a l` ambit que, gràcies a ella mateixa, esdevé patent. (16) ¿En què consisteix, doncs, l` ésser-obra de l` obra ? 1. El còsic. 2. L` establiment. 1. El factor còsic de l` obra ja ha estat exposat de manera exhaustiva anteriorment. 2. L` establiment és : (17) ...la instal.lació és l` erigir en el sentit de glorificar i dedicar. En l` obra no solament es reflecteix un món sinó que es reprodueix fidelment aquest món. Amb "reprodueix fidelment aquest món" vull dir que el món on contextualment ha sorgit l` obra té certa existència dins l` obra. Per això tot i passar el temps de l` obra, l` obra d` art és sempre actual en part perquè té el seu propi temps i el seu propi espai reproduïts en ella i quan contemplem una obra d` art ens projectem en el seu context. Una altra forma de l` establiment : (18) La terra és l` infatigable sense fatic no impel.lit a res. Sobre ella i en ella, l` home historial fonamenta el seu habitar en el món. L` única possibilitat que tenim de coneixer la terra no és mitjançant l` estudi d` elements de la pròpia terra, (cal anar amb compte amb el concepte terra, no és la "terra" de terra planetària, ni tan sols pel que sembla "terra" considerada com a naturalesa, sinó que va força més enllà en el grau d` abstracció (19) Allò cap a què l` obra es retira i allò que, en aquest retirar-se, deixa sorgir, ho hem anomenat la terra. ), sinó creant obres d` art. En l` obra d` art, si es reeixida, l` artista aconsegueix fer ressaltar els components representatius de la terra, que l` artista ha emprat per realitzar l` obra. En l` obra (20) els metalls arriben a fulgurar i rutilar, els colors a lluir, el so a vibrar, la paraula a dir. Amb la tendència inevitable que té la terra a (21) "introduir dins seu el món i a retenir-se-l`hi". L` obra és una lluita entre la terra i el món on amdós oponents es mostren més i més a mesura que va avançant la lluita... En aquesta lluita món<->terra es manifesta la veritat, que no és res més que el mostrar-se plenament de la terra en el món (tot i la tendència exposada a la nota 21, que té la terra a apropiar-se del món). El ser de l` obra d` art rau precisament en provocar aquesta oposició terra-món. Com més forta sigui la oposició més es mostrarà el món i sobretot la terra, i per tant a més grau de manifestació també més veritat i a la vegada millor obra d` art. (22) Veritable és allò que correspon al real, i real és allò que és en veritat. El cercle s` ha tornat a tancar. ... L` essència és allò que l` ens és en veritat... L` essència de quelcom es determina pel seu ser. La veritat està intimament relacionada amb el ser, ja que al deixar-la brollar deixem a l` essència esdevenir. (23) Veritat significa avui, i des de fa temps, la concordança del coneixement amb la "cosa". Crec que Heidegger rebutja aquesta proposició, ara la veritat es manifesta mitjançant la desocultació del ens. El desocult és verdader... Desde Descartes la veritat era sempre certesa (té la certesa a veure amb la familiaritat ?) ... ara la formula veritat=certesa no té sentit, més aviat esdevindria veritat=manifestació. La VERITAT (notis amb majúscules) és per Heidegger la totalitat del descobert.

4.0.1 LA DESOCULTACIÓ, LA LLUITA i LA TOTALITAT. (24) L` envelació pot ésser un refusar o només un dissimular. La desocultació de l` ens és la presentació de la veritat de l` ens. (25) En ella mateixa, l` essència de la veritat és la pugna primigènia, en la qual es disputa aquell medi obert, en el qual l` ens introsisteix i del qual es retira a si mateix. L` ens està ocult però hi ha un espai (l` espai artístic) on l` ens, excepcionalment es troba obert... Aquest espai artístic és un espai d` activitat bel.ligerant (lluita) que no sols ens permet contemplar i pensar la cosa, sinó també l` ens artístic mateix, en el qual el món i la terra es reflecteixen... En l` espai artístic, momentàniament tot ens és obert instantàniament per tornar-se a fer ocult després de l` instant. Un cop creat l` ens artístic es manifesta però a la vegada s` oculta immediatament a si mateix una altre vegada. (26) Món i terra són, cadascun en la seva essència, pugnants i pugnaires. (27) La terra es fa prominent a través del món, el món es fonamenta sobre la terra. (28) ... la veritat s` esdevé en tant que la pugna primigènica per part de la il.luminació i l` envelació. (29) Un d` aquests modes d`esdevenir-se de la veritat és l` ésser-obra de l` obra. L´ obra d` art és el resultat de la lluita entre la terra i el món en la qual es conquista momentàniament la desocultació de l` ens en la seva totalitat. En el quadre de Van Gogh no es representen unes simples sabates, sinó que a més es reflacteixen tots els aspectes relacionats amb les sabates. Aquesta obra d` art ens fa pensar en el món al qual pertanyen les sabates i com aquestes sabates s` integren en aquest món. El món no és pròpiament el món de les sabates, sinó que el món és sempre món d` un ésser perceptiu obert als objectes externs. Les sabates en tant que objecte extern formen part d` aquest món i en tant que part d` aquest món ens fan d` enllaç amb l` ésser perceptiu (la pagesa). El món on les sabates són un element és el món de la pagesa. Quan apreciem les sabates del quadre de Van Gogh no pensem en les sabates, ni tampoc en la pagesa exclusivament ( !encara que pensem més en la pagesa que en les sabates ja que dins el món, dins el conjunt global de món és molt més important la pagesa que les seves sabates), sobretot el quadre de Van Gogh ens porta a representar-nos la totalitat dels components i relacions que s` estableixen en el món de la pagesa. Pensem en com la pagesa fa servir les sabates com a útil i també pensem en la naturalesa de les sabates, pensem en com la pell havia estat extreta de la naturalesa... Així doncs, l` obra d` art no sols ens obre a la terra sinó que a més ens mostra les relacions de la terra i el món.

4.0.2 LA BELLESA : (30) La bellesa és un mode d` essenciar-se de la veritat en tant que il.latència. La bellesa és la manifestació reeixida de la veritat en l` obra d` art. Diem que una obra d` art és bella quan aquesta obra ens obra a l` ésser. La bellesa és una il.latència que apareix i es mostra a la nostra experiència.

4.0.3 L` OBRA I L` ARTISTA : (31) Si res distingeix com a obra l` obra, és haver estat creada. L` obra participa del món en tan que creada per l` artista. L` artista és un ésser obert que poseeix un món propi. L` obra és resultat de la relació d` una dualitat d` elements : - el món de l` artista i la terra en tant de que el món de l` artista està fonamentat en aquesta terra. Abans considerava que terra era el conjunt d` objectes i relacions del món mancats del ésser-hi, terra és independent del món, però tot i independent no és manifesta a excepció que s` introdueixi l` ésser-hi. Sense la presència de l` ésser-hi la terra restaria envelada. Com discutiem amb el company de clase David Bou el dia 16.05.1996 les nocions de terra i món no són en cap cas conceptes. Això explica la dificultat per definir o determinar "terra i món" de fet intentar dir : - Terra és ..., Món és... (és un error, es tornar a la conceptualització, que Heidegger no rebutja però que tampoc pretén utilitzar per a la seva visió de l` art). Una altra característica fonamental de l` obra d` art és "devenir". L` obra d` art no és mai quelcom acabat sinó que és un constant formar-se és justament devenir. La pugna entre terra i món que desvela l` obra d` art és una pugna constant, no és quelcom passat o momentani. La lluita trascendeix perquè és un procés sense fi on món i terra pugnen continuament. Tornant a l` artista l` obra d` art és en definitiva una entrada en el món de l` artista. Del món de l` artista només cal dir que és "VIU" i que per tant esdevé i no és res estable. Un exemple viu del que aquí es manifesta teòricament : - Albertine disparue, en aquesta obra el protagonista Marcel parla durant més de dues-centes pàgines sobre la seva relació sentimental amb Albertine després de la seva fugida, ens fa entrar dins la seva intimitat fins el punt de resultar angoixant, i el que resulta curiós és que arribem a un punt en la lectura que ens sembla que el protagonista romandrà indefinidament esclau de la seva obsessió i llavors una senyal ("com si Marcel Proust hagués volgut deixar clar que el seu món esdevenia") en el moment suprem de la seva enyorança d` Albertine diu : s` oblida tot : s` obliden les passions, s` obliden els sentiments, s` obliden les accions ... només cal que deixem d` alimentar tot allò que hem estimat o odiat perquè de mica en mica el devenir ho dissolguí tot... Precisament a això està sotmès el món, a canvi constant... a oblit i a nova generació.

4.0.4 LA CONTEMPLACIÓ I LA VERITAT : (32) Reveriment de l` obra significa : in-sistir en la patència de l` ens que s´ esdevé en l` obra. La in-sistència del reveriment, però, és un saber. La veritat que assolim en la contemplació de l` obra no és en cap cas una veritat conceptual, científica o útil... És una veritat oberta que ens permet deixar de determinar les coses per apreciar tots els seus matisos, és alhora una veritat desinterasada on l` evident no és el que es segueix d`uns principis sinó que l` evident és el que es manifesta en cada moment encara que les manifestacions siguin diferents a cada instant. (33) I, tanmateix, allò que en l` obra presa com a objecte té l` aspecte del còsic en el sentit dels conceptes corrents de cosa és, experimentat des de l` obra, el terrenc de l` obra. És important el fragment anterior perquè estableix un lligam estret que caldria perseguir entre terra i cosa. A partir de l` obra d` art podem coneixer el que és en veritat el còsic i no a la inversa... El còsic és molt menys que l` obra d` art, però a la vegada n` és un component. En tant que l` obra reflecteix el còsic reflecteix també el component de terra que té aquest còsic. Generalitzant l` obra d` art aconsegueix obrir la terra a un món. (34) D´ un que ho devia saber, Albrecht Dürer, és aquella dita famosa : "Perquè, en veritat, l` art s` amaga en la natura, i qui l` en pot esboscassar, el té". Esboscassar significa aquí extreure l´ ésbos i esbossar-lo sobre el tauler de dibuix amb el tiralínies. (35) ... art és fa patent en la natura solament mitjançant l` obra,... (36) ... l` obra és el que possibilita en llur essència els creadors i el que requereix des de la seva essència els reveridors. (37) Aleshores, l` art és un esdevenir i un esdevenir-se de la veritat. La contemplació és un pas essencial en la creació de l` obra d` art, és també el mecanisme que un cop format l` ens de l` obra l` actualitza a obra d` art. La contemplació posa en funcionament l` obertura de l` obra d` art al món... Tot i que Heidegger pretén evitar introduir la noció de dualitat objecte-subjecte (almenys en aquest text i que és progressivament característic en el segon Heidegger) com si per la observació no fos necessari subjecte sinó només manifestació... Queda palès que l` art és art per un esser-hi... És necessari perquè quelcom esdevingui art un subjecte contemplatiu que s` adoni del que ofereix l` art i que li doni vida (vivifiqui) en el seu món.

4.0.5 L` ART I LA POESIA. (38) En tant que el deixar esdevenir-se de l`adveniment de la veritat de l` ens com a tal, l` art és en essència poesia. (39) Si tot art és en essència poesia, llavors l` arquitectura, la plàstica i la música han d` ésser referides a l` art poètica.

En un principi creia que Heidegger considerava l` expressió poètica com a un segon moment, posterior a la contemplació, en que l` ésser-hi un cop desvetllat la pugna terra-món, manifesta aquesta pugna exclusivament mitjançant la poesia. Actualment crec que la poesia és l` art per excel.lència perquè es la més lliure de carrega conceptual... On les paraules són més lliures que en la poesia ? La poesia és la representan més absoluta de la obertura del món... permet multitud d` interpretacions i noves visions, i defuig tot interès o tot intent de forceig o domini conceptual. La poesia és sempre actual perquè porta inherent el seu propi món, un món que es pot actualitzar i interpretar constantment. En la poesia és potencia l` extraordinari i se`n expulsa l` habitual. En l` art en general, i sobretot en la poesia s` assoleix un nou tipus de coneixement del món caracteritzat per la seva fidelitat al que és. Precisament cal potenciar l` extraordinari perquè ha estat el més oblidat. El predomini dels conceptes ens ha estat útil, però a la vegada ens ha empobrit ja que hem deixat de plantejar-nos tot intent d` apropar-nos a la realitat desde una perspectiva nova. Els conceptes han esdevingut una creença dogmàtica. Així doncs, no cal pas trencar amb els conceptes sino amb la creença de què aquests conceptes són principis absoluts i veure`ls com a simples útils de supervivència, però un cop delimitat l` àmbit de valor dels conceptes, buscar altres formes de coneixement molt més fidels al què és.

4.0.6 EL PROJECTE DE LA VERITAT :

6.0 EPÍLEG :

Nihil@grn.es