Aquest treball pretén ésser un estudi de tota la mitologia porcina sobretot centrada en dues comarques catalanes: - La Garrotxa, en tant que la primera part del treball es centra en l` estudi d` aquest ritual certament màgic, peculiar i probablement únic, que consisteix en la matança del porc. Tradició que consisteix en enfonsar un ganivet gruixut a la gola del porc i fracturar la jugular de l` animal fins que aquest es desagna i mort. Aquesta tradició és vella, ja que es coneix desde temps remots, i bella, ja que potser objecte d` apreciacions estètiques.
El segon aspecte que presentaré serà el porc en la mitologia empordanesa, que personalment compararé amb la tradició ancestral i que crec una forma passiva de tauromàquia. Recolliré meticulosament les paraules del il.lustríssim Salvador Dalí i l` enfoc essencialment diferent que dóna a tota mitologia vinculada al porc. Es precisament en aquest punt que demostraré que el porc potser motiu d` apreciacions estètiques rellevants i fins i tot absolutament precioses. També pretenc mostrar que Dalí en part conscientment i en part inconscientment recull certs tópics de les converses i tertulies empordaneses, sobretot a Figueres i Palamós, que feien fortuna a principis de segle i de les quals Josep Pla n´ es testimoni excepcional. Així doncs, em fonamento en el testimoni de Josep Pla per afirmar que Dalí adopta quelcom que no era sorprenent a l` Empordà i ho empra per a sorprendre a Nova York. O sia, Dalí àvid de dollars (avidadollars) decideix introduir artísticament certs trets de la cultura empordanesa en la cultura americana, finalment això li proporciona la adoració general del nou continent.
Per concloure aquesta introducció he de dir que aquest estudi es complementa amb petites apreciacions, destacades analogies i comparacions que m` han semblat útils entre el llibre de Roy A. Rappaport "Cerdos para los antepasados" i el que és l` eix principal del meu propi assaig el porc garrotxí-empordanès.
He optat per una mena de relat on tinc en compte els objectius de l` assignatura, de la meva imaginació i memòria i sobretot al diví Dalí. Perquè si d` una cosa ens adonarem és que a partir de Dalí certs simbols canvien completament el seu sentit. Les seves imatges són molt més que art, són llenguatge i pensament perquè dinamitzen les constants bàsiques del nostre món.
2. ORIGEN:
He considerat oportú situar espaialment el context propi d` on surgeixen aquesta mena de meditacions, La vall de Maià de Montcal. "A Maià de Montcal, geogràficament parlant, s` acaba la Garrotxa i s` inicia l` Empordà. Més ben dit, a Maià de Montcal comença un territori de transició entre ambdues comarques, que en Cèsar August Torras denominava -i nosaltres creiem que molt encertadement- la Garrotxa d` Empordà". D` aquí prové la meva considerable inclinació a enfocar el meu assaig com un assaig Garrotxí-empordanés.
3. EN DEFENSA DE LA TRADICIÓ.
Pretenc deixar clar que la matança del porc és una mena de festa típicament catalana que malauradement tendeix a la desaparició. Considero que l` oblit de tal tradició és un fet que deixa clar que certs sistemes familiars i típicament ecològics entran en crisi juntament amb la tradició.
Vull dir que la agricultura i la ramaderia artesanal han deixat pas a una agricultura i ramaderia plenament industrial en la que l` home ja no se sent vinculat a la terra, una de les màximes inquietuds de la filosofia de Martin Heidegger, sinó que l` home agricultor i ramader actual és simplement un infeliç obrer més, que tot i propietari en la majoria dels casos de la terra que conrea i en la que viu, no deixa de mantenir amb la mateixa terra mitjà de subsistència, una relació molt més propera al tracte comercial que un apreci, identificació o vinculació personal. Així doncs, es veu la terra com un objecte més i no pas com ésser viu o com a naturalesa o fins i tot mare, com verdaderament la consideran els Tsembaga.
Considero la matança del porc com un fenomen tecnològicament més desenvolupat a la Garrotxa que a la Polinèsia entre els Tsembaga, de tota manera aquesta mateixa tecnologia que va representar pels garrotxins en un inici una garantia de subsistència relativament còmode, de mica en mica els ha fet emmalaltir i els ha desvinculat totalment de la seva terra, o sia, vull dir que aquest home Garrotxí empordanès o ja no existeix o té tendència a deixar d` existir: "En veritat, en aquestes terres altes hi ha una altra cosa d` excepcional: la força d` uns homes capaços de mantenir ben drets els senyals de la vida, del treball i de les formes de cultura dels seus antecesors".
Un altre tret modern que em provoca especial rebuig és principalment la desarticulació de les families que unides al voltant de una masia estimaven tot el que els envoltava, feien seva desinterasadement la seva terra i continuaven la tradició, simplement per pur plaer i goig. A mesura, que hom s` ha anat enriquint individualment, tots aquests lligams s` han anat esclereotitzant i trencant, vull dir que la riquesa econòmica probablement també deu ésser una de les nombroses formes amb que es manifesta la crisi.
Tot aquests comentaris que podrien pecar de sentimentalisme els faig per deixar molt clar que el punt que segueix es principalment fruit del record.
4. TRADICIÓ PORCINA DELS TSEMBAGA ALS EMPORDANESOS.
Començaré fent breus comentaris sobre les diferències de tracte amb els animals d` ambdós cultures i llavors valoraré globalment com influeix en la vida d` ambdós grups el fet de cuidar i alimentar-se de tals animals.
Antigament als pagesos de les masies, se`ls anomenava pagesos de gras precisament perquè eren les persones que podien fer ostentació d` una alimentació més nutrida en carns, no solament de porc, però en tot cas aquest tipus de animal constituïa en gran part la seva dieta càrnia, exceptuant les aus i esporàdiques vegades en que es consumia carn de vaca o sobretot de cavall. Una diferència important amb els Tsembaga doncs, és que mentre la cultura dels Tsembaga s` alimentava de carn de porc esporàdicament, quan succeia alguna desgràcia personal o abans de preparar-se per la guerra en els anomenats Kaikos, el pagès empordanès s` alimentava de carn de porc quasi bé m` atreviria a dir a diari, és pràcticament inqüestionable que els meus avant- passats pagesos de mas consumien gran quantitat de pernil, en concret a l` esmorzar al camp i que era una part integral de la dieta de tot pagès. Fent una mena de comparació, el pernil i el llom de porc per esmorzar eran pels antics pagesos el que ara en les ciutats són els Kellogs per a l` home malauradement modern.
Hom podria pensar a que es deu aquest consum excessiu en la tradició pagesa a la Garrotxa, no es deu pas a la guerra com els Tsembaga, ni tant sols a un instint de superar les desgràcies a força de proteïnes, sinó que simplement es deu a un intent per a poder suportar un treball rigurosament obsessionant de jornades de dotze a catorze hores durant l` estiu i de més de deu hores durant l` hivern.
Tot i aquest tret important, també hi han forces analogies amb el poble Tsembaga, si bé tant els homes com les dones garrotxines es tornaven per a portar a pasturar els porcs, principalment aquesta tasca requeia en les dones, i menys en temps de recol.lecta, principalment era l` home qui s` ocupava del camp, i la dona qui s` ocupava en major mesura del vestiar porcí, ovi i de les aus. En tot cas, el que es del tot cert, és que l` eficàcia Garrotxina a l` hora de cuidar als animals devia ésser molt superior a la dels Tsembaga, ja que les morts entre animals nounats eran ínfimes, fora petites temporades d` epidèmia. Aquest fet permetia que entre els mesos de novembre i febrer, és a dir, novembre, desembre i del nou any gener i febrer, es poguessin matar una quantitat bastant considerable de animals adults, que permetia a la familia que vivia en el mas, tenir les seves reserves de carn garantides fins a la pròxima matança del porc. S` observa que a la Garrotxa a diferència de la Polinésia, els periodes temporals en els quals es produeix la matança del porc estan perfectament delimitats en el temps. En cap cas, poden passar dotze anys sense una matança del porc a una masia de la Garrotxa, com pot perfectament succeir amb els Kaikos del Tsembaga que poden no produir-se en intervals molt propers temporalment.
Un altre fet destacat és la tecnologia que empran els Garrotxins desde temps remots per a poder conservar la carn de porc. Observem que els Tsembaga pràcticament maten a l` animal per cruspir.se`l immediatament, mentre que els pagesos garrotxins, poden mantenir la carn de porc en condicions perfectament delicioses per a ser menjada durant un any o més, és evident que també les tècniques de conservació tenen un límit, però no pas a causa de la putrefacció sinó més aviat per la solidificació que experimenta la carn. En la cultura dels Tsembaga no trobem pràcticament cap forma de tecnologia en la ramaderia porcina, simplement maten l` animal i se`l menjan. Per una banda, aquest tret provoca efectes beneficiosos, permet als Tsembaga assolir l` objectiu vital de molts artistes Europeus del segle XIX, els Tsembaga viuen una mena de Carpe Diem frenètic, del que sembla que només les dones no en poden gaudir moments avants del Kaiko a causa de la acumulació de porcs exagerada.
En la cultura Garrotxina, mai no s` ha donat aquest Carpe Diem, típic dels Tsembaga però en canvi s` ha cultivat una intensa satisfacció amb la propietat i amb l` amor a la terra exclusiva. Vull dir que en tot cas, ambdós cultures tenien els seus pros i els seus contres, i no podem afirmar en cap cas que una de les dues fos superior a l` altra. Perquè tot i que els Tsembaga mantinguessin guerras, dóna més aviat la sensació que eren guerres lúdiques, com una mena de intent de desfer-se d` un excés de proteïnes i vitamines porcines a la seva sang, i en tot cas, com diu Segarra "La pau i la guerra són la sal de la terra".
El que vull destacar és que aquesta mateixa tecnologia que va proporcionar una alimentació rica i una gastronomia suprema als pagesos de mas, ha provocat a la llarga, sobretot a mitjans de segle XX i gràcies malauradement a aquest especial clima típicament econòmico-especulatiu del nostre segle, un oblit del plaer gastronòmic. Vull dir que hom no pot gaudir d` un porc engreixat masoquistament amb pinsos industrials, produïts amb proteïnes sintètiques i derivats superenergètics de gelatines residuals, hom sap que el porc és un animal que aconsegueix cruspir.s´ ho tot.
El porc gastronòmic és el que crec que vol dir Dalí amb el seu famosíssim "Porc Verd", el porc verd és per a mi, el porc que menja glans i pastura feliçment per prats verdíssims i enmig de camps exhaustivament plens de naps, patates i tot tipus de tubercles deliciosos, tant pels humans com pels porcs.
Un cop exposat tot el que fa referència a les qüestions més tècniques, i provinents de records, de la vida dels avantpassats i dels llibres, vull passar a exposar com veu aquest fenomen porcí un geni, Salvador Dalí, de la literatura, de la pintura i sobretot, de la vida.
El que vull deixar clar, és que Dalí rera una imatge extraordinàriament sorprenen, defensa la tradició antiga i com en tot cas, veu el fenomen que anys més tard patirà la pagesia Garrotxino-empordanesa. Crea Dalí una mena de mite vivent, com a intent principal per a deixar ben fonamentat el record del passat. Aquest mite vivent és el seu cèlebre "Porc Verd".
5. LE PORC VERD.
Imaginem per un moment que ens trobem a Nova York a finals dels anys 60. En una preuat passi de models. Algún dissenyador important com podria ésser Halston està presentant els seus vestits de senyora d` hivern. Les models que exhibeixen tant magnífics vestits són altes, esveltes, plàstiques i en tot cas, a cada pas deixan clar que no han consumit en la seva vida un gram de porc. Enmig d` aquest ambient festiu, artificiós i simplement sofisticat, veiem a Salvador Dalí, personatge principal de l` escena neoyorquina sentat a primera fila en aquest acte. Acaba de crear el somni que serà una de les escenes principals d` una famosissima película d` alfred Hitchcock "Recuerda". Dalí va vestit impecablement amb una mena de pa empordanès sobre el cap. Imaginem ara una realitat, un periodista del New York Times s` apropa a Dalí, i li pregunta que li sembla la roba, les models... l` escenari... Davant la sorpresa general Salvador Dalí s` aixeca de la cadira, puja al escenari... es mira a les models que en aquell moment estan just a l` extrem més proper al públic a la passarel.la... i exclama mirant fixament als ulls d` una model extraordinàriament "bella" i aixecant el dit com si fos Cristobal Colom: "LE ANIMAL LE PLUS BEAU DU MONDE", interromp el seu discurs, mira encara més fixament a la model i amb una barra fabulosament empordanesa acaba el seu discurs dient: "C` EST LE PORC VERD".
Queda clar que tal fet, respon a motius no purament estètics, sorprenents ni artístics. Primer i principal tret sobre el que s` articula la mitologia Daliniana i de qualsevol altra artista... La bellesa no és quelcom immutable, Dalí recordant i ensenyant a la vegada a Nova York, que per al pagès de la masia catalana "Le porc verd" és realment l` exemplar més bell del món i fins i tot, com veurem en uns texts que presentaré posteriorment, mostrant que el mateix porc verd representa una mena d` ideal molt superior a qualsevol mena de bellesa buida de contingut conceptual. Dóna la sensació que és un porc verd, envoltat d` una aura filosòfico-doctrinal daliniana i gaudeix d` un atractiu, d` una bellesa i d` un glamour, que cap portada del Vogue, o fins i tot, m` atreveixo a dir, qualsevol Marilyn d` Andy Warhol no s` hi poden comparar en cap d` aquestes virtuts.
1. Diu Salvador Dalí: "Como Dalí. Pues, al fin de todo, el divino Dalí es un puerco. Y es precisamente ese puerco que en dicha alegoría estaba representado al pie de las dos columnas de Hércules, como símbolo, supremo de aquel que se precipita siempre hacia delante, se desvía jesuíticamente si quiere, sin retroceder jamás, adelantándose por medios poderosos, siempre más allá, deslizándose cada vez mejor, de excelente en excelentísimo".
Es ben coneguda la que no solament és llegenda sinó realitat del porc. El porc és un animal que només avança, mai retrocedeix simplement perquè no en sap. Vull dir que hom pot bufetejar a un porc, o li pot disparar però mai el podrà fer retrocedir. Aquesta és una característica poc comuna en els animals, veiem que per exemple, els gossos, els gats, les serps... i un llarg nombre d` animals, quan veuen un perill giren cap- i-cua i s` allunyen ràpidement en direcció contrària. En el món del porc no existeix el terme girar cap-i-cua. Algú podria pensar que es per falta d` intel.lecte, però sembla que no és així, el porc en cap cas no està menys dotat que qualsevol gat o fins i tot gos, el porc és considerat un dels animals intel.ligents, hom intentarà debatre aquest arguments pensant en el porc de granja, jo em refereixo principalment al porc senglar, no pas al porc animal reconstituït genèticament per a la nostra alimentació actual.
Principalment el que volia deixar clar, és que el porc era simbol de fortalesa i de decisió. Un simbol que ha fet oblidar l` indústria de l´ imatge amb dibuixos animats amb porquets simpàtics, recordem per exemple: "PORKY PORKY ES NUESTRO REY", o d` altres, fins i tot és present en algún moment a "BOLA DE DRAC". Dalí doncs, recupera una simbologia del porc oblidada i l` aplica a la seva persona. Dalí pensat com el porc que trenca un aparador a una sèptima avinguda de Nova York i pasa la nit a la presó enmig de alcohòlics i prostitutes per defensar una obra d` art pròpia.
2. "Sí, el divino Dalí es el puerco que, con su hocico, babea, y gruñe de satisfacción, gastrónomo inconfesable, "dalinisa" en catalán, lo que en francés quiere decir "poseído por el deseo", se abre, brecha viscosa y superglotona, entre los montones de basuras amonicales y terribles de nuestra época, para avanzar en ese corredor de intestinos y de cretinización constituido por la prensa, la radio, la televisión, los dalinianos, los anti-dalinianos, las dalinianas, las anti-dalinianas, todos ellos más o menos repletos de ortolans cibernéticos".
Tinc la sensació que Dalí pensava que adoptar la forma del porc com a simbol era una bona manera de subsistir i fins i tot de trionfar en els nostres dies, així que ho va adoptar com a simbol.
Personalment crec que el "Porc Verd" és sobretot producte d` una discussió que va sentir el Dalí infant en un café de Figueres mentre els pagesos de masia discutien en una terrassa el preu del bestiar i intentaven incrementar.lo al.legant que el seu porc era enterament verd i lliure de qualsevol malaltia maligne o qualsevol alimentació nociva, ja he dit que el porc s`ho cruspeix tot.
De fet, Dalí parla sovint en molts del seus textos de cruspir.se a Gala, i finalment el seu objectiu va ser cruspir.se el seu món a força de considerar.se diví.
En el punt 3. Ofereixo al lector d` aquest assaig el text que resta d` aquesta fascinant i lúcida bogeria de Salvador Dalí que m` ha permès exposar totes les meves idees amb un mínim de context.
3. "El puerco de Dalí masticando, tragando, arrimándose, escupiendo, hundiendo con floja glotoneria su bocaza chorreante y reverente, chorreante de las ignominias que le ofrecen menos resistencia, para llegar a los purísimos circuitos impresos en los cuales veré por fin, un día, resplandecer al término siempre más lejano de mi vida, la justicia divina, en estado de antigravitación, con el propio rostro de Gala inclinado sobre mí, la cual, único testimonio de todo lo que yo era capaz de realizar en mi vida, me dice amorosamente: "¡Eres un verdadero puerco!" Suprema justicia que me colma. Principalmente si el juez actual no me acuerda la victoria deseada ante el Tribunal de Casación, puesto que se verá obligado a anular el juicio y a declarar nulos los "considerandos".
Sí, sí, y sí, para estupor de todos, anuncio que Salvador Dalí, católico, apostólico y romano, ha decidido, cueste lo que cueste, ser el primer supremo puerco que se haga hibernar.".
6. EPILEG:
Espero que hagi gaudit d` aquest assaig i que en tot cas hagi despertat alguna mena d` inquietud en el lector. Pretenc sobretot no esdevenir excessivament avorrit i acadèmic i seguir sempre una tècnica narrativa propera a la literatura i lluny de qualsevol mena de convencionalisme.
Finalment dir, que aquest assaig sortirà si no ha sortit ja, publicat a la direcció d` internet: http://www.teleline.es/personal/nihil-x/nihilart/porc.htm
7. BIBLIOGRAFIA:
-DALÍ, S.. Carta abierta a Salvador Dalí. Ed. Ultramar, Madrid, 1975.
-RAPPAPORT, R.A. Cerdos para los antepasados. Ed. Siglo XXI, Madrid, 1987
-SALA, R., PUIGDEVALL, N. i MELCIÓ, J.M. Caminant per la Garrotxa. Alzamora, Olot, 1984.