1. INTRODUCCIÓ:

 

Aquest assaig té per objectiu reflexionar sobre la realitat lingüística actual. Les qüestions essencials que hi tracto són: - Com és el nostre llenguatge? – Com és la realitat? Què està esdevenint al nostre llenguatge i a la nostra realitat?

L` objectiu principal consisteix en mostrar que certes formes de llenguatge fonamentades en principis formals s` estan imposant socialment mitjançant la tecnologia.

 

Les idees aquí exposades no són noves ni tampoc universals. Inicialment encara hi han àmbits, aquesta és una afirmació personal, que es troben lliures d` aquesta mena de formalisme que envaeix la realitat i del qual parlaré a continuació. Aquests àmbits lliures de formalisme es caracteritzen perquè simplement no són contemporanis, són àmbits especialment anacrònics, en tant que empren formes del llenguatge amb tendències a la desaparició.

 

No vull entrar en reflexions del tipus: Això és bo, Això és dolent, simplement vull intentar presentar els fets en tant que aquests fets permeten reflexionar sobre idees inherents als propis fets. Vull intentar desde una obra filosòfica com és "De la certesa" de Wittgenstein mostrar que certes idees estan omnipresents en tota realitat anomenada típicament contemporània, la nostra realitat. Aquestes idees que exposaré i comentaré detingudament en el punt dos són idees relatives a l` aritmètica, a les estratègies o operacions matemàtiques i al calcul. Simplement, he recopilat i m` he apropiat de les idees que em semblan adequades per a desenvolupar una petita tesi filosòfica que defineixo com a realista, contemporània i visible.

 

La idea de aquest anàlisi del llenguatge surgeix de dues influències que vull deixar clarament manifestes, principalment perquè em semblan que tenen peculiaritats que mostraré tot seguit.

 

Primera influència: - Jean Baudrillard a "El crimen perfecto" (el crim perfecte és aquell crim que no deixa cap mena de manifestació que el posi en evidència. Baudrillard es refereix al crim de la realitat tal i com la coneixíem fins a mitjans del s. XX, crim produït per les noves formes d` oferir l` informació presents actualment). Baudrillard exposa: "¿Inteligencia Artificial? No contiene ni la sombra de un artificio, ni la sombra de un pensamiento de la ilusión, de la seducción, del juego del mundo, mucho más sutil, más perverso, más arbitrario. Ahora bien, el pensamiento no es una mecànica de las funciones superiores, ni una gama de reflejos operativos. Es una retórica de las formas, de la ilusión inestable y de las apariencias; un anamorfosis del mundo, y no un análisis. La máquina informática y cerebral, por su parte, no es dueña de las apariencias, solo domina el cálculo, y su tarea, al igual que la de todas las máquinas cibernéticas y virtuales, consiste en destruir esta ilusión esencial mendiante la falsificación del mundo en tiempo real"... "Afortunadamente hay algo en el lenguaje irreductible a esta computación, algo en el sujeto irreductible a la identificación, algo en el intercambio irreductible a la interracción y a la comunicación".

La idea principal que percebo és la següent: la nostra realitat, per extensió el nostre llenguatge està esdevinguen cada vegada més una qüestió de calcul. No és que tota la nostra realitat es pugui pensar amb estratègies matemàtiques o lògiques, però que les màquines estiguin fonamentades en ambdues disciplines anteriors i la facilitat que tenim per accedir inmediatament a tal plantegament provoca almenys una pèrdua de consciència de la realitat. Indubtablement cert tipus de realitat, certs tipus d` expressions no són objecte o no es deixen subsumir plàcidament sota aquesta mena d’ estructura conceptual per al raonament, que fonamenten la matemàtica i la lògica.

 

 

1. INFLUÈNCIA SEGONA o DE LA GRAN DESARCIÓ DEL ARTISTA:

Zush és un artista de Avantguarda, provinen de disciplines plàstiques clàssiques. És un artista reconegut dins el món del art i una mena de mite en tant que forma part d` un conjunt d` artistes que ha intentat adoptar mitjans electrònics per a "crear" el seu art.

Zush expresa, i em consta que ho excepta, desprès d` una llarga discussió. " ... desde Euclides hasta la ilustración, el código binario es relativamente joven y ha sido uno de los mas importantes descubrimientos para el pensamiento cibernético. Entendemos que si todo es expresable a través de una relación numérica y esta tiene su equivalente binario (sabemos que las integrales y la multiplicación, asi como las derivadas y las divisiones son procesos acelerados de sumas y restas) por un lado (0) y (1) y por otro (+) y (-) entonces todos los procesos universales, biológicos, astronómicos, fisicos, teológicos, existenciales, etc..., no son mas que sumas y restas de ceros y unos a grandes velocidades. (masculino-femenino, amor-odio, frio-calor, arriba-abajo, ying-yang, bien-mal, la clásica polaridad de las cosas). Resulta que los antiguos lo sabián y parece que nos hablaran desde un futuro remoto "nada es nuevo excepto lo que hayamos olvidado".

Zush desde la visió de Baudrillard és un artista que ha estat plenament absorbit per a la dinàmica de la modernitat. Si l` art és qüestió de representació gràfica amb 0 i 1, si tot es reduible a ALGORITME, llavors quin sentit té parlar d` art: - Que diferencia l` art de la tecnologia? Que diferencia el llenguatge que empraran un científic i un escriptor? La reducció si hom accepta que la tecnologia és quelcom essencial o fonamental és absoluta, fins i tot dessoladora, ja que no és ni tant sols possible plantejar un nou principi o un nou àmbit de creació. El fonament conceptual està donat i només pot evolucionar en tant que satisfaci més i més la realitat logico-matemàtica ja establerta.

Esdevingui com esdevingui, sigui com sigui, crec que és més enriquidor pensar que tal fonament no existeix, existeixi o no. Tant si la realitat és reduible a ALGORITME com si no ho és, (qüestió insensata finalment, ja que és com qüestionar.se l` existència de Déu, una pregunta que restarà eternament enmig de les qüestions ja clàssiques plantejades pel pensament occidental), és extraordinariament més beneficiós pensar que això no és així. No existeixen principis absoluts, encara que si existeixen principis, alguns d` aquests principis del llenguatge són lògics o matemàtics però independentment de tal principis podem formular expressions amb ple sentit i amb contingut estètic.

Algú s` adonarà si contempla les creacions de Zush, que aquestes són una refutació absoluta a les seves idees creativo-filosófiques, almenys a aquesta idea exposada. La obra creativa de Zush refuta la seva particular visió racional per un simple fenomen que produeix al subjecte contemplatiu: - L` OBRA DE ZUSH ÉS EVIDENTMENT SORPRENEN. La sorpresa és fonamentalment una actitud estètica. La sorpresa mai es dóna en un llenguatge lògic o matemàtic. En un llenguatge formal només podem parlar de operació correcte o incorrecte, d` algoritme òptim, podem també parlar d` algoritme estètic però més endevant veurem perquè essencialment un algoritme mai pot ésser absolutament estètic i en que es diferencia el sentiment que ens pot provocar un algoritme i el sentiment que ens pot provocar determinada obra d` art.

Finalment i per tancar aquest punt comentaré una expressió lingüística que és malgrat la seva senzillesa expressiva irreduible a les estratègies mecàniques. És una dedicatòria d’ un disc de música de avantguarda. Vull dir que la dedicatòria la fan persones que treballen amb tecnologia. Pretenc mostrar que malgrat la parefarnàlia tecnològica el rerafons és absolutament humà. Diu així:

"This album I dedicate to Suzon, Flore & Bianca. To this artist who Knows there`s more to Life than just living or dying".

Viure és més que viure o que morir. La repetició de paraules d` expressions és molt més que un simple èmfasi, intenta transmetre un sentiment, aquest tipus de sentiments no es poden expressar amb un llenguatge mecànic. Provem ara d` expressar.ho en Pascal.

Program Dedicatoria (input, output);

Writeln (‘ this album I dedicate to’, persones); (* El procediment dedicar esdevé una simple expressió, quan dediquem no expressem sinó que fem quelcom molt més íntim, mostrem el nostre afecte, la nostra estima i un conjunt de sensacions, pensaments, sentiments virtualment infinits i del tot indesxifrables i a la vegada irreduibles*).

Procedure dedicatoria;

(*********************************************************************)

Bé, com es pot veure és una bestiesa absoluta intentar reduir a un llenguatge d` alt nivell una dedicatòria. En els llenguatges informàtics d` alt nivell que superficialment coneixo estan definides moltes funcions matemàtiques com el sin o el cos, rutines per a fer qualsevol mena d` activitat algorítmica, qualsevol mena de problema bàsic calculable m` atreveixo a dir que està resolt. Però mai en cap cas, he trobat en un llenguatge mecànic expressions com sentir, pensar, reflexionar, crear... Probablement aquestes accions no són funcionals, considerant tal com s` entén funcional dins la programació.

Simplement totes les funcions són del tipus memoritzar, manipular matemàticament... És indubtable que en cap llenguatge dels que fins ara dominen el mercat informàtic és present cap mena d` expressió, de les abans mencionades, que articulem en la nostra vida diaria. Contra el que es pensa aquestes funcions estan apareixent actualment, però no pas en els llenguatges de l` intel.ligència artificial com creu pensar tothom. Estan apareixent encara que força disminuides en els llenguatges mecànics que empran cada vegada més gent. L` humanització del llenguatge depén molt més, fins ara, esta més en les mans de la comunitat que no pas en mans de investigacions privades. Perquè les investigacions privades busquen l` utilitat i l` utilitat està fins ara implicitament lligada el calcul numéric o altres menas de calculs o lògiques que en cap cas surten emancipatòriament d’ aquest àmbit. Sóc conscient que l` afirmació anterior és altament problemàtica.

En el punt tres, llenguatge mecànic extern intentaré justificar plenament aquesta concepció.

A continuació comentaris sobre la matemàtica, el calcul i l` aritmètica del llibre de Wittgenstein "De la certesa".

2. PENSAMENTS DE WITTGENSTEIN QUE HAN ESDEVINGUT MÀXIMES EN ELS JOCS DEL LLENGUATGE ACTUAL:

Realitzo el comentari d` aquests punts de la certesa de Wittgenstein, que parlen sobre aritmètica, matèmatica i càlcul, perquè les idees que s` articulen en l` obra són el fonament dels pròxims punts de l` assaig: - llenguatge mecànic intern, llenguatge mecànic extern i fusió d` ambdos llenguatges.

Cal reconeixer que els següents comentaris són fruit del treball amb idees dels professors Prades, Defez i vostè mateix.

M` hagués agradat intentar relacionar o comentar punts sobre filosofia de la ment, purament per deixar clar que el llenguatge no és una entitat abstracte, independent, amorfa... Parlar sobre filosofia de la ment hagués estat òptim per intentar mostrar que aquest llenguatge que tracto és molt més dependent d` alguna realitat del que en el meu assaig resta manifest.

Tinc un espacial temor a la filosofia de la ment: - Si no en saps de veritat fas psicologia ridícula de la pitjor espècie, per tant, m` abstinc i em centro en aquests punts més concrets que fonamenten l` origen del meu màxim interès.

"¿Així que "2 x 2 = 4" és un no sentit i no pas una proposició aritmètica vertadera, fora d` unes ocasions determinades? "2 x 2 = 4" és una proposició vertadera de l` aritmètica –no en "ocasions determinades" ni "sempre"-, però els sons o els signes gràfics corresponents a "2 x 2 = 4" podrien tenir, en xinès, un altre significat o podrien ser un no-sentit estrident, d` on resulta que: només en l´ ús té sentit la proposició.".

La proposició 2 x 2 = 4 no és objecte de veritat o falsetat. No és una proposició sintètica, ni tampoc analítica. És una proposició hipotètica. Quan dic "2 x 2 =4" no penso en la correcció de l` enunciat, a excepció de determinats casos com per exemple: A un alumne de vuit anys quan el professor li diu "2 x 1"? i "2 x 2" i "7 x 3"? l` alumne podria respondre 3,5,20 llavors si que aquesta resposta seria falsa, però el context és molt determinat. Hom en la seva vida no es planteja que "2 x 2 = 4" pugui ser una operació de càlcul incorrecte com tampoc es planteja que "l` arbre que té a davant és un arbre", tot i que ambdues proposicions són completament diferents.

"... Vull dir: el joc de la física és tan segur com el de l` aritmètica. Però això pot ser malentès. La meva observació és una observació lògica, no pas una observació psicològica.".

El joc de la física i el joc de l` aritmètica comparteixen estatus lògic, finalment si deixem de considerar les manifestacions exteriors a que la física intenta donar explicació llavors ens trobem en una física purament formal, tant formal com l` aritmètica.

Tinc la sensació que cert i absolutament cert són dos qualificatius totalment diferents, no és una diferència de grau el que hi ha entre cert i absolutament cert, sinó una diferència de qualitat. Per exemple: veig una arbre a un kilòmetre i dic allò és un arbre, algú amb uns prismàtics mira el suposat arbre i em diu: - doncs si tens raó, És cert que allò és un arbre. No em diu mai: És absolutament cert que allò és un arbre, ja que sempre podia haver estat un arbust o un pal de telefon.

Absolutament cert es diu de quelcom del qual ni tant sols ens podem plantejar el dubte, almenys un dubte raonable: com per exemple p->q, p conclusió q, si exceptem les regles de certa lògica no podem discutir aquest modus ponens. De la mateixa manera que sempre per començar a pensar ens cal que s`acceptin algún tipus d` idea inicial. En tant que: "Aquesta és la meva mà" no és en cap cas una proposició empírica en situacions normals, és una simple afirmació redundant. Podríem pensar algún context on realment fos una proposició empírica, però això només pot succeir en un teatre.

2.2 PENSAMENTS EN RELACIÓ A LA MATEMÀTICA:

"...Si, en matemàtiques, dic "jo sé",aleshores una prova n` és la justificació. Si en aquests dos casos en lloc de "Jo sé" es diu "Pots refiarte`n", aleshores la fonamentació és en cada cas d` un tipus diferent.

Sembla impropi de la matemàtica una expressió com pots refiar.te`n. Dóna la sensació que ho saps verdaderament o llavors ja no estàs fent matemàtica, estas fent una mena d` aproximacions que et poden resultar més o menys útils, però no pas fonamentades en algún principi que pretengui assolir l` estat d` absolutament cert i indubitable.

"No puc equivocar-me que 12 x 12 fan 144. I hom no pot oposar la seguretat matemàtica a la relativa inseguretat de les proposicions empíriques. Puix que la proposició matemàtica ha estat obtinguda d` una sèrie d` accions que de cap manera no es diferencien de les accions de la resta de la nostra vida i que es troben igualment exposades a l` oblit, la inadvertència i la il.lusió.".

És possible que les operacions matemàtiques esdevinguin amb el temps. Vull dir que és probable que la noció d` operacions bàsiques com suma o resta no seran exactement les operacions que coneixem ara amb aquests termes. El canvi en les operacions més bàsic és més lent, és com el sorgiment d` un nou continent que s` allarga en un espai temporal molt llarg, tot i així el periode de temps llarg no fa menys verdadera la realitat. És clar que l` abans és indubtable en l` investigació, però el canvi també és present en els fonaments. Faig una breu exposició amb conclusions en el punt cinquè.

"Doncs bé, ¿Puc profetitzar que els homes no capgiraran mai les proposicions actuals de càlcul aritmètic, que no diran mai que ja saben, finalment, com són les coses? Però això justificaria un dubte per part nostra?".

Cal un punt de partença per a començar a pensar o almenys cal cert equilibri. Pensar és acceptar momentàniament per a replantejar més tard. És com quan un professor de COU li diu a un alumne: - Creu.te el teorema de Bolzano i llavors a primer de carrera et demostraran tal teorema, i a quart de carrera et demostraran els principis que impliquen tal teorema i llavors un cop has acabat algú fa un doctorat sobre com fonamentar els principis, dels principis, dels principis del teorema de Bolzano. Però mentre accepta i tot i que no trobi els principis, no necessàriament refuta el teorema.

"El segell de la incontestabilitat ha estat imprès, oficialment com si diguéssim, sobre la proposició matemàtica. És a dir: "Disputem sobre d` altres coses; aquesta es manté ferma, és l` eix entorn del qual pot girar la vostra disputa".

Estic d` acord amb Wittgenstein és un eix al voltant del qual pot girar la nostra disputa, però és un eix mòbil. És com el sol. El sol és el centre del sistema solar i tots els planetas giren al seu voltant, però a la vegada el sol també es mou, i tot i el seu moviment es manté ferm. El que vull dir amb aquesta metàfora és que la disputa d` altres coses afecta directament l` eix matemàtic. Aquest punt també ha estat desenvolupat a l` apartat cinquè.

2.3 PENSAMENTS EN RELACIÓ AL CÀLCUL:

"Quan algú aprèn a calcular, ¿aprèn també que es pot confiar en el càlcul fet pel mestre? Nogensmenys, una vegada o una altra, aquestes explicacions hauran de tenir un terme. ¿També se li ensenya que pot refiar.se dels seus sentits –atès que se li ha dit en molts casos que en tal o tal situació especial no pot refiar.se`n?-

El càlcul, almenys en el seu aprenentatge no és qüestió de "CREURE QUE..." tal i tal calcul és així, no és subjecte l` aprenentatge de dubte... No ens podem plantejar constantment si el que ens ensenya el professor és dubtable. També podríem introduir aquesta certesa en la memòria, no podem estar continuadement dubtant de la nostra memòria en relació a com funciona tal operació. La qüestió d’ aprenentatge del càlcul és purament un "CREURE EN", no parles de la veritat o falsetat de les operacions o dels càlculs presentats, sinó que es planteja si tal operació és legítima al sistema conceptual del càlcul, sense cap nota extraordinàriament dissonant en l` edifici matemàtic, o en el desenvolupament de l` acció de calcular. Si no succeeix res del anterior, el calcul s` accepta, no pas per veritat o falsetat, sinó simplement per coherència.

"Així és calcula; és sota unes circumstàncies tals que es tracta un càlcul com a incondicionalment digne de confiança, com a indubtablement correcte".

Els càlculs sempre s` estableixen en un context i s` accepten en el context, l` ambient, el rerafons recolça la seva correcció o incorrecció. Cal pensar no en càlculs verdaders o falsos, sinó en incorrectes o correctes. Similar a l’ exemple "2 x 2 = 342352324". Això no és un calcul, o en tot cas la x no representa una operació de multiplicació..., podria ser una obra d` art on l` artista ha volgut sorprendre l` espectador.

"L` essència del càlcul l` hem apresa aprenent a calcular".

Em cal enunciar que l` obsessió per descobrir l` essència del càlcul, que en el context de aquest assaig és essència del llenguatge, és el punt primordial que pretenc debatre a fons. L` exposició següents sobre els llenguatges mecànics està molt lligada a aquesta definició d` essència. Si bé accepto d` entrada el pensament de Wittgenstein, no penso que aquest pensament sigui universalitzable encara que la realitat esdevingui reduible a algoritme. Mantinc l` afirmació contra la tradició analítica que la màxima "L` ésser és", no és simplement una insensatesa. L` ésser és és una expressió d` essència, finalment és l` única manera o forma per a poder expressar inclinacions humanes. Sostinc que qualsevol obra literaria extraordinària està formada d` afirmacions essencials com "L` ésser és", no són insensates, o en tot cas, si són insensates la seva insensatesa respon a que defugen qualsevol anàlisi analític. Contra l` anàlisi, la síntesi... La síntesi és crear, l` anàlisi és explicar... Explicar en certa forma és trencar a trossets i mostrar.los a un públic àvid de coneixements... La verdadera explicació és una síntesi entesa com a creació... Perquè com diu Baudelaire el millor crític d` art del s. XX, només hi ha una forma de valorar una obra d` art... És creant una obra d` art. El que impadeix a un llenguatge matemàtic crear artísticament és que és impossible fragmentar.lo, és extraordinàriament rígid. Crear és qüestionar constantment els principis. Qualsevol disciplina que vulgui tenir algún ús, no li és possible reformular constantment els seus principis.

" Però reflexiona-hi: per bé que el càlcul sigui establert per a mi, això no és sinó una decisió orientada a un objectiu pràctic".

El càlcul orientat a un objectiu pràctic, per extensió si el llenguatge és càlcul indubtablement haurà de continuar mantenint el llenguatge aquesta virtut pràctica que posseeix tot càlcul.

" Potser, per tal d` assegurar.me, faré dues vegades una multiplicació; potser faré que un altre revisi el meu càlcul. Però, ¿refaré vint vegades el càlcul o faré que vint persones el revisin? Hi hauria una certa negligència? ¡¿Seria realment major la seguretat pel fet d` haver revisat vint vegades l’ operació?!".

Vaig advertir.li que de vegades m` agrada respondre les qüestions de Wittgenstein, que encara que tothom pensi que són només per a reflexionar, són per a reflexionar i respondre, però no reflexionar i justament respondre, sinó per reflexionar i reflexionar i reflexionar.... i respondre i respondre i respondre... L` estratègia respon a: apuntar les respostes en un paper i immediatement llançar.lo per a poder retornar a respondre.les una vegada i una altre.

Respostes: No, no, no.

La seguretat no seria major per revisar vint vegades l` operació ja que el dubte no està finalment mai en la realització de l´ operació. Si coneixem perfectament l` operació no ens podem equivocar vint vegades seguides. El dubte rau en l` operació mateixa. S` integra correctament l` expressió en el càlcul?. Si hom no sabés com realitzar l` operació llavors no tindria sentit revisar vint vegades l` execució del procediment erroni, caldria revisar el procediment mateix. En cas que algú coneixés el procediment, coneixer el procediment implica no poder.se equivocar vint vegades seguides en l` execució del procediment. Desprès de coneixer el procediment ens plantejem la seva validesa fins que tal procediment esdevé qüotidià.

"Si algú suposés que tots els nostres càlculs són insegurs i que no podem refiar-nos de cap... potser el prendríem per foll. Però, podem dir que està en un error?".

No podríem dir que està en un error. Simplement no està en el nostre paradigma. Algú que dubti de tot càlcul no podem dir que està equivocat perquè l` equivocació pressuposa que sempre és possible una correcció..., la persona que sostingui tal postura no li podrem fer acceptar mai que potser hi ha un càlcul que no és sotmés a dubte. En cas que el poguem convencer que hi ha un càlcul amb validesa indubtable llavors ja ens haurà acceptat el nostre joc del llenguatge i certament podrem rebatre facilment la seva postura. Quan hom comença a creure en la validesa d` una operació matemàtica immediatement ha d` acabar acceptant totes les operacions que la comunitat creu vàlides en la disciplina. El "CREURE EN" no és un fenomen aïllat, sinó que quan es dóna tal creença s` accepta tot l` àmbit de coneixement, en aquest cas la matemàtica.

3. Llenguatge mecànic intern:

En el context del meu assaig el llenguatge mecànic intern no designa un llenguatge que és propi d` una màquina o d` un processador. En l` assaig present, el llenguatge mecànic intern té manifestació externa. Aquesta menifestació externa comparteix amb el càlcul les idees exposades en la pàgina set nota tretze.

El llenguatge mecànic intern correspon principalment als llenguatges, no visuals, desenvolupats fins a principis dels anys 90. És a dir, C, Pascal, Fortran... Són tots aquells llenguatges que no porten l’ identificatiu Visual davant, com per exemple Visual C, Visual Basic. Un llenguatge quan esdevé visual tard o d` hora esdevé essencialment diferent. Ser visual o no, no solament afecte a la aparença externa sinó que afecta a l` ús i a les pròpies estratègies de programació. La característica principal dels llenguatges visuals és: Només és té en compte la manifestació, el sub-sol, l` entremat algorítmic perd importància tot i ser.hi present. El màxim exponent d` aquests llenguatges són tots els sistemes de programació especialment elaborats pensant en internet, com és per exemple el Java.

Aquests llenguatges visuals són els que jo anomeno llenguatges mecànics externs i es diferencien dels altres perquè per emprar.los cal menys reflexió, més intuició i a la vegada són contemporanis, però menys potents que els altres per realitzar aplicacions complexes. Tot i que igual que els altres estan fonamentats pel càlcul.

L` essència del llenguatge mecànic intern és defineix exclusivament pel valor d` ús. En contra del que hom pensa, no s` aprén a programar en funció de regles, les regles són part de les respostes que produeixen certes manifestacions d` aquests llenguatges a uns automates.

• Un exemple: Els programadors no es plantejan si un algoritme és elegant fins que han comprovat que tal algoritme funciona. No és possible l` art en la programació informàtica si aquest art no és en l` ús: - Per exemple podem pensar l` ús com un art. Tot i que pot ser perillós identificar art i ús.

El següent algoritme seria elegant si funcionés. Consideran els programadors que tot el que és eficientment programable amb processos recursius (on s` empra una bifurcació del tipus If... then... else ... amb un cas general en el then ... i el cas comú en l` else i simplement es repeteix el procés tantes vegades com calgui. Per exemple el procés és molt útil per calcular factorials o potències), és més elegant programar tot el que és possible amb processos recursius que amb processos iteratius (procés on s` empren estructures del tipus While condicio do, Repeat until condició, for variable=1 to 1000 do...)... Així doncs, primer és considera l` ús, desprès els de més atributs parcialment estètics... Conclusió: - L` eix entorn al qual gira el llenguatge mecànic intern és el valor d` ús... anàleg a la reflexió de Wittgenstein sobre la matemàtica punt deu pàgina sis d` aquest assaig.

Algoritme reitaratiu incorrecte per trobar el nombre de Fibonaqui:

1. CONCEPCIONS DEL LLENGUATGE MECÀNIC INTERN:

PROGRAMADOR: C. WAYNE RATLIFF (Programador de DBASE II).

"ENTREVISTADORA: ¿Considera usted la programación un arte, una ciencia, una técnica, un oficio...?

Que vol dir humanitzar?

Que quelcom sigui més proper a un ésser humà no té perquè ésser més proper a l` art.

Aquest fragment m` interessa perquè exposa la visió que té aquest programador dels programadors de jocs. Aquests tipus de programadors creant art perquè crean imatges. És proper a la concepció, que crec falsa, en la que un llenguatge visual és molt més pròper a l` art que tota altre mena de llenguatge, això és desvetlla com un dels tòpics de la modernitat. Imatges = llenguatge = art. Crec que s` hauria d` establir així l` anterior formula: Imatges articulades = llenguatge = art o no_art.

Particularment no havia pensat en els jocs d` ordinador com a productes de llenguatge mecànic extern..., però podrien perfectament considerar.se en el principi del proper punt, com a iniciadors d` aquesta follia tecnològica. Caldria que consideréssim seriosament l` importància real dels jocs informàtics.

PROGRAMADOR: BILL GATES (Programador junt a Paul Allen del BASIC).

(Es tracta del Gates pre.multimilionari, quan encara programava).

"ENTREVISTADORA: En el curso de la entrevista ha mencionado usted las matemáticas. ¿Que relación hay entre la informática y las matemáticas?

Hi ha espais per a la filosofia i hi ha espais per a la realitat i de vegades la realitat confirma els nostres raonaments. Bé, no és així, hi ha un únic espai.

No és una casualitat que algú desitgi alguna cosa i temps desprès la aconsegueixi. Els llenguatges mecànics no són res més que llenguatges matemàtics amb drets d` autor.

El mètode matemàtic és el mètode informàtic... Exactitud, ordre, asserció, previsibilitat, precissió..., les característiques de la matemàtica són les característiques dels llenguatges mecànics.

Algú que accepti el paradigma matemàtic, necessariament haurà d` acceptar el paradigma informàtic... (Veure pàgina 8 nota 16, comentari sobre la certesa punt 217). Qualsevol àmbit on s` accepti tant sols una operació matemàtica com a operació correcte és un àmbit matemàtic.

4. CONCEPCIONS DEL LLENGUATGE MECÀNIC EXTERN:

Per llenguatge extern no vull dir en el meu assaig exclusivament llenguatge comunitari. En la present exposició com es fa present el llenguatge mecànic intern també es considera comunitari, tot i que per comunitats més restringides, amb refereixo a la comunitat dels programadors.

El llenguatge mecànic extern és el llenguatge sensorial que es crea, es transmet, és sintetitza a partir d’ ordinadors. És distingueix de la modalitat interna del mateix llenguatge en que per emprar aquest ja no cal ser programador, sinó simplement dissenyador. Crear Webs és articular poesies amb el llenguatge mecànic extern, no m` atreveixo del tot a dir que fer treballs informàtics del tal mena és un art... La realitat final és sempre la mateixa i la sorpresa no és mai present, o en tot cas, el que és sorprenen és per pura repetició. Les persones que empran aquest nou llenguatge no són programadors sinó que simplement implanten una idea inicial a la màquina, i la màquina la transforma i l` intenta elaborar al màxim de fidel possible sempre d` acord a les seves capacitats.

Hi ha més en l` idea del creador tecnològic o en la creació posteriorment realitzada per la màquina a partir de la idea?

La meva tesi és la següent: - La màquina mai s` acaba d` adaptar del tot, entre el que es pensa i el que sorgeix hi ha una distància abismal. La màquina s` adapta menys, el subjecte creador o dialogant amb la màquina s` acaba adaptant més. Sap qualsevol persona que es dediqui a treballar amb aquesta forma de llenguatge el que pot i el que no pot esperar dels seus mitjans tecnològics.

De tota manera és força clar que la tecnologia lentament intenta ajustar.se als desigs dels artistes. De tota manera, la sensació és la següent: És molt probable que els artistes acabin programadors o esdevinguin màquines paral.lelas a la seva màquina, que no pas la màquina acabi esdevenint humana. La cursa per l` adaptació és una cursa humana, la màquina també corre, però tant lentament que és probable que succeeixi el següent: - Acabarem parlant en llenguatge mecànic extern, com ara parlem amb anglès, perque nosaltres ens haurem adaptat un 95% a les màquines i les màquines s` hauran adaptat un 5% a nosaltres.

El professor Prades afirma: "Conclusió fer una màquina intel.ligent és contruir quelcom semblant a un ésser humà. No hi ha intel.ligència diferent a l` humana".

Tal afirmació és perfectament capgirable. Nova versió: " Conclusió: Fer una màquina intel.ligent és contruir un ésser humà semblant a una màquina. No hi ha intel.ligència ni llenguatge diferent al de la màquina".

Defineixo els conceptes bàsics que s` articularan al llarg de tota l` exposició sense un significat fix sinó depenen del context. La definició de tal vocabulari és un intent d` establir almenys un punt de partença.

INTERRUPCIÓ:

Entenc per interrupció la expressió més bàsica possible en un llenguatge mecànic. Podríem establir que el seu equivalent en el llenguatge humà seria AyAyAy!!!!! quan algú sent dolor o per exemple Ahhhhhhhhh!!!! quan algú es sorpren.

El nombre d` interrupcions de qualsevol llenguatge mecànic ha de ser mínim i precisament ens regirem per aquest principi a l` hora d` establir quines són aquestes interrupcions. Tot i que les nostres interrupcions siguin mínimes ha de permetre distingir tot objecte que qualsevol humà consideri diferent.

Considerarem 0 quan una expressió o un conjunt d’ expressions no siguin capaçes de distingir un objecte i 1 quan un conjunt d` expressions siguin capaces de distingir l` objecte.

Començarem definint una sèrie d` objectes del tot essencials en el nostre llenguatge, per exemple variable (per extensió constant), tot (per extensió res)... Intentarem començar a construir tal com fa la lògica o la matemàtica, desde principis mínims quelcom similar al que es constata en el nostre món quotidià. Per això emprarem aquestes expressions mínimes anomenades interrupció. Simplement es tracta d` anar complicant la convinació d` expressions.

Llenguatge mecànic intern: - Es concep per llenguatge intern al que fonamentalment és el llenguatge que provoca una resposta en la ment que l` interpreta, sempre fonamentat en les expressions previament estipulades i anomenades interrupcions.

Llenguatge extern: - Es concep com a llenguatge extern les manifestacions públiques que es mostren com a resultat d` un llenguatge intern o bé les respostes imposades per resposta d` altres ments. Per exemple: Desitjo col.locar una fotografia al capdamunt de la pantalla, vull un fons blau, les lletres les vull verdes, també desitjaria una imatge en moviment just a l` extrem inferior... i llavors l` enginy electrònic elabora els meus desigs...

Succeeix que certes manifestacions o presentacions de resultats obtindran més exit que d’ altres, aquestes respostes que obtinguin més exit que d` altres passaran a redefinir les interrupcions inicials amb les que s` ha establert previament tot el constructe teòric inicial. A mesura que els requisits previs s` ampliïn esdevindrà necessari revisar tots els processos a nivell més baix fins arribar al nucli i modificar.lo substancialment. No és pas doncs questió d` establir una sèria de mots i llavors deixar.los fixs i començar a escriure damunt d` ells. Anàleg a: partint dels principis, de les expressions bàsiques humanes ay, ecs, uff, formular aquestes expressions en paraules, Amb fa mal, em fa fàstic, se`m fa passat, i llavors aquestes expressions bàsiques quan esdevenen llenguatge passen a rebre matís, per exemple estic cansat i em fa mal, per tant caldria buscar un terme que definis el que és casament i dolor, per exemple angoixa. Finalment el llenguatge assoleix certa autonomia, són les sensacions del subjecte més altres sensacions no directament implicades amb el subjecte, sinó sensacions del món exterior que produeixen que el llenguatge esdevingui més i més ampli, i la meva tesi bàsica és que modifiquen aquest substracte de expressions primitives, adaptant.les sensiblement.

Per exemple és pensable que en un món futur on no existís l` estat intern de dolor, no existiria l` expressió Ay, per molt natural que sigui aquesta expressió. Llavors, fins i tot aquestes expressions més primitives es pensen en funció de l` exterioritat. La conclusió que s` extreu d` aquesta mena de meditació és que no hi ha expressions primitives inherents naturals al individu. Tota expressió depén del món extern i de la seva manifestació en aquest món extern.

Wittgenstein. De la certesa. Les expressions matemàtiques deriven del seu ús, en funció de l` ús que en fem es defineix la seva essència. Així doncs, és pensable que no hi pot haver cap principi bàsic a partir del qual és construeix l` edifici matemàtic. La matemàtica, com la lògica és tant poc sòlida com la filosofia, l` única avantatge és que finalment no ha canviat la manifestació lingüística dels seus conceptes, per exemple la matematica diu 2 + 2 és igual a 4. Sempre ha emprat aquestes expressions i és presumible que sempre les emprarà. El que si és verdaderament discutible és que el 2 d` ara i el 2 de fa 2 milenis siguin el mateix. O que la suma d` entitats que ara considerem legítimes ho fossin fa dos milenis. Però això no és verdaderament rellevant sempre i quan l` operació abstracte en absència d` objectes hagi restat la mateixa al llarg del temps. Què defineix l` operació d` adició? sumar és sempre sumar objectes, per tant, el que defineix tal operació és l’ objecte susceptible d` ésser sumat. Si penséssim en el món geletinós que de vegades nombra llavors l` operació suma no tindria raó de ser. Però tot i que el nostre món no sigui del tot geletinos l` operació suma no és una operació esclereotitzada. Quan algú suma un llapis i un boligraf, i diu dos objectes per escriure, discrimina l` objecte en funció de la seva capacitat d` escritura, això és legítim sempre i quan els dos objectes posseissin la propietat en igual grau, per exemple que oferíssin el mateix tipus d` escritura ambdos. Això com es pot constatar no es dóna mai. Finalment com més precisa és una societat més diferent és el concepte de suma. No era el mateix sumar dos objectes ara que al segle passat. No és el mateix sumar per un artista que per un camperol. El camperol diu: dos quadres. L` artista diu: un Van gogh i un Picasso i continua particularitzant, i mai diu dos quadres. L` artista diu: dos camps de blat, el camperol diu: el camp dels serpents i el camp de l` aigua, no diu mai dos camps, fins i tot quan parla de les dades més materials.

La conclusió és: - l` operació suma no existeix perquè no és exacte. És tant mutant com un sentiment o un estat d` ànim, i quan l` emprem l` emprem sempre de forma diferent. I això no és gens accidental finalment per la concepció que el matemàtic té de l` operació suma.

Si bé no resulta, gens ni mica clar podem pensar per analogia amb les màquines modernes, que per tenir un desenvolupament temporal més curt ens és possible ésser més conscients alhora d` establir un nexe almenys superficial, que si bé no assegura res, almenys dóna certes perspectives sobre el que s` amaga rera tota tecnologia.

El principi s` estableix en funció de l` utilitat, veure "El ordenador de la quinta generacion de Tohru Moto-oka". Vull dir que no hi ha cap predicció, sinó que només hi han necessitats que immediatament un sistema inevitablement intel.ligent reconeix i a la vegada intenta satisfer el més aviat possible.

Tots els aparells mecànics conceptualment són aparells matemàtics. Caldria intentar fer un anàlisi anterior per veure fins a quin grau els derivats útils de la matemàtica compleixen el que jo dogmàticament estic atribuint a tota matemàtica.

Tot instrument util, té principis... Un computador, una de les eines més sofisticades que ha construit mai l` humanitat, perquè és capaça d` articular un llenguatge més o menys correctament, és fonamentalment un conjunt de principis (interrupcions) que fan consideracions constants d` objectes, d` inputs del món exterior, objectes aliens al que són en si els computadors. S` espera una resposta de tot objecte mecànic, de la serradora de fusta que talli la fusta, del computador que resolgui problemes de calcul, del compact disc que transformi protubarancies d` alumini en sons. Així doncs, esperem de tot útil una resposta i aquesta resposta ens ha de satisfer plenament, en tant que aquesta resposta no ens satisfaci cal que aconseguim, o fem que la màquina ens proporcioni una resposta nova que ens sigui plenament satisfactoria. Si la resposta no és mai plenament satisfactoria, perquè no soms capaços de potenciar més i més depressa la màquina, el que fem és subsumir.nos a la resposta, el llenguatge extern amb que ens es presentada (veure Baudrillard. El crimen perfecto). La realitat està esdevenint tal i com nosaltres volem que esdevingui o podem fer que esdevingui. Si el món és calculable enterament és perquè tenim molts més útils o aparells de càlcul que no pas aparells artístics. La manifestació del món respon finalment no al que el món és en si, sinó a una mena de principis, sempre en moviment, sempre analitzats en profunditat decebedors, però que satisfan almenys de superfície.

Tot és un engany, precisament perquè la certesa absoluta no existeix de cap manera. En tot cas, no existeixen els contraris. O obtem per dir que tot és un engany o obtem per dir que tot és una veritat i establim matisos.

El matís és una propietat que està esdevinint. El matís del verd ara, no és el matís del verd de fa 40 anys. El matís que no poden reproduir les pantalles de televisió no té existència real. A mesura que s` avanci en la diversitat del matís dirant que les nostres màquines han creat matisos nous i que podem percebre molt i millor gràcies a elles. Doncs bé, aquesta és una posició enterament equivocada, el descobriment no és tal, sinó que és un redescobriment, després d` una pèrdua momentània. A més tindrà alguna semblança però mai esdevindrà el mateix. Podem dir que redescobrim semblances però no identitats.

Resten dos possibles realitats que sembla que no puguin conviure: la realitat tecnològica i una altre realitat artística en tant que és una activitat lliure desde principi. És a dir, l` única diferència entre la matemàtica i l` art és que mentre en matemàtica els principis s` esclereotitzen i canvien a periodes de temps llargíssims, per exemple quan sorgeix un Godel i diu que en un sistema aritmètic sempre resten axiomes ocults. En l` art l` activitat és més fascinant, deixa més perplex, perquè l` art és precisament la disciplina en la qual s` inventen cada vegada principis. La màxima expressió artística és aquella en que no hi ha res derivat. L` art és novetat. L` art construeix el punt de partença i aquest ànim d` establir el punt de partença és l` anti-utilitat. Tot principi útil es deriva d` un desprès. En l` inici no hi pot haver utilitat. La utilitat és sempre quelcom a posteriori.

Diguin el que diguin mai de sota una pedra podrà sorgir una ninfa a excepció que el sorgiment de la ninfa aporti algún benefici palpable a algú. Llavors ja no serà sorprenen, ni tampoc nou, llavors esdevindrà habitual, per tant útil. Prenem la literatura per establir comparacions amb el llenguatge extern considerat. La literatura és l` art de sorprendre, l` art de sorprendre no és mai quelcom fix. Sempre i quan no esdevingui el que està esdevenint, la repetició està introduint una nova forma de parlar, per exemple algú diu: que hi hagi aigua al mar és sorprenen, i això es repeteix una i altre vegada fins que hom queda del tot bocabadat davant del mar. Aquesta és una de les falsacions del llenguatge extern actual. Si a algú se li repeteix innombrables vegades que un fet és així, sense remei, aquest fet esdevé així per a ell. Un altre exemple característic i irrisori: els periòdics dels quioscs tenen un punt de veracitat, els periòdics del quiosc tenen un punt de veracitat, els periòdics del quiosc tenen un punt de veracitat... Finalment algú no del tot ingènuament pensa que és veritat. Veritat que si reflexiona sense escoltar es podrà donar compte que mai sabrà si hi és o no hi és present.

No vull introduir un relativisme total, simplement vull intentar distingir el que sorprèn actualment perquè és literari, és a dir, diferent perquè instaura un principi i el que sorprèn precisament perquè està programat per a sorprendre. En el primer cas la sorpresa és manifestació pura no mediata. Vull dir que el llenguatge intern és fonalmentalment llenguatge extern, és una manifestació espontània del propi individu. En tant que el que sorpren en el segon cas respon sempre a un càlcul establert previ llenguatge intern que no es precisament amb el tipus de llenguatge amb que se`ns dóna la expressió.

Rera la manifestació " es sorprenen !!!!!! " del presentador televisiu hi ha tota una mena de càlcul de audiència. Rera el "Això és sorprenen!!!" de l` artista hi ha espontaneïtat. Rera " es sorprenen " de l` artista no hi ha res, és simplement una manifestació pura, desvinculada fins i tot de tot pensament o almenys de tot pensament utilitari.

El desencís que manifesta hom de tota realitat és perquè finalment hom es veu sotmès a un verdader bombardeix de manifestacions externes de doble intenció, llavors la sorpresa davant de quelcom és ridicul. La resposta ha d` estar sempre guiada per la sospita, el llenguatge extern és omnipresent arreu i ja no hi ha lloc per l` espontaneïtat.

El que és riducul també té finalment una funció. El ridícul trenca el mite. El pallasso trenca el mite. El mite és quelcom elaborat, és fruit del llenguatge extern. Que algú cregui en els anys 60 interessa a algú altre perquè es pensi la realitat dels 90 com la dels 60.

Així doncs, cal singularitat. En la mesura que la ciència no ens ofereixi alguna mena d`estratègia per a tractar la singularitat i per no trencar.la entre les nostres mans, la ciència no ens serveix de res. Finalment, no hi ha estratègia possible per a ésser singular o espontani, tota estratègia, tot raonament obsessionat pel fi ultim de manifestar.se correctament és falsejador del que és.