1. INTRODUCCIÓ:
 

    El present treball consta de dues parts. Una primera part en la que faig una exposició de la temàtica sobretot desde un punt de vista Kantià. Així doncs, la meva exposició de Hume, Schiller i breus apunts secundaris de Schelling estan plenament enfocats desde una òptica Kantiana. He optat per aquesta opció ja que la considero factible i en segon lloc perquè Kant és un punt determinant per a l` explicació de l` època que determina aquests autors. En cap cas considero menor els altres autors que comento sinó que simplement és una particularitat o un mètode d` anàlisi exclusiu de la primera part del meu treball que pretén fer.lo més comprensible i sistemàtic.

    La segona part del treball, la que fa referència a Walter Benjamín és totalment diferent de la primera. En primer lloc, perquè considero que l` època cronològica de Walter Benjamín és molt determinant i a la vegada molt allunyada dels filosofs de la primera part de l` assaig. Indubtablement l` art de principis de segle XX ha viscut i és fill de les tendències artístiques del segle XIX i de filosofies considerablement tempestuoses o que han fet aportacions molt importants a l` estètica. Per tant, intento desvincular el comentari del punt de vista Kantià ja que la perspectiva estètica és una altra completament diferent.

    Finalment, cal tenir en compte que sóc un Proustià obsessiu i que tot i que he intentat mantenir cert equilibri en els exemples no puc defugir del tot de citar, mencionar, comentar quan és adient certs passatges o reflexions entorn a Proust.
 

        2. KANT, CONSIDERACIONS SOBRE LA BELLESA I EL SUBLIM DESDE LA                   SUBJECTIVITAT. EL SUBJECTE CREATIU PER EXCEL.LÈNCIA: - EL GENI.

    En la següent reflexió parteixo de un pensament i una particularització del mot judici per a crear un punt de partença, que podia haver estat un altre, però que considero especialment adequat per iniciar la següent reflexió.
    La postura de Kant és del tot indiscutible i impecablement clara pel que fa al judici del gust: "El juicio de gusto no es, pues, un juicio de conocimiento; por lo tanto, no es logico, sino estético, entendiendo por esto aquél cuya base determinante no puede ser más que subjectiva." i encara ens cal afegir una altre característica d` aquest judici, el judici del gust en qüestió es un judici reflexionant.
    Aquests trets del judici del gust desvetllen algunes de les característiques més representatives de l` estètica de Kant, en primer lloc l` objecte artístic no pot ésser conegut o analitzat com ho feia Aristòtil en la Poètica, perquè el que produeix en el subjecte no és una reflexió conceptual, el que produeix en el subjecte és una creació conceptual, precisament d` aquí deriva la definició de judici reflexionant en tant que el subjecte davant de l` obra d` art no aplica els mateixos conceptes que aplica a tota la realitat.
    En el cas de Kant tot concepte es constitueix a partir de certes categories o conceptes a priori aplicats a la realitat fenomenica o sensible, excepte la realitat fenomenica artística.
    Així quan ens trobem front un objecte que ens desperta el nostra interès estètic, que és una paradoxa evident parlant de Kant, experimentem la necessitat de cercar especulativament un terme o un concepte que s` adeqüi perfectament a aquesta obra d` art particular. D` aquí potser s` inspira una de les concepcions que ha tingut més fortuna de Baudelaire, que afirma que és necessari per a un crític d` art ser artísta, perquè per a valorar una verdadera obra d` art cal crear.ne una altra que posi en evidència les virtuts de la primera i així, aquest procés portat fins al infinit. En aquesta afirmació es recolza en part la sagnant crítica de Marcel Proust a l` activitat valorativa de Sainte- Beuve. Proust retreu a Sainte-Beuve el fet que es centri quasi exclusivament en atributs materials molt més que en atributs artístics i que faci una crítica fàcil, d´ un passat consolidat quasi en conceptes científics. La verdadera crítica d` art ens ha de servir per desvetllar els nostres genis contemporanis, dit sigui de pas, el propi Marcel Proust va ser victima de la tendència crítica de Sainte-Beuve, quan Gaston Gallimard va rebutjar la primera part del temps perdut el 1913 i el 1917 va tenir de pagar a preu d` or el seu error valoratiu.
    Del gaudir estètic no en podem saber absolutament res sempre segons Kant, no tenim cap constatació empírica del que succeeix al nostre esperit front a una obra d` art. O sia, l` incapacitat per analitzar els nostres estats de consciència es total en la filosofia de Kant, d` aquí la dificultat que es deriva de fer una mena de treball acadèmic sense caure en la constant tentació o bé de reproduir instantaneament ordenant-les de més a menys les idees que exposa el propi Kant, i per tant, elaborar un producte d` erudició poc interessant en tant que segurament qualsevol història de la filosofia o qualsevol llibre d` assaig sobre la crítica del judici ens proporcionarà immediatament allò que nosaltres pretenem oferir amb un treball d` aquest estil o l` altre tendència no menys perillosa es caure en una mena de literatura que s` allunyi molt de la realitat de les idees que volem exposar.

    Continuant amb aquest assaig al límit del precipici anem a intentar exposar amb un mínim d` originalitat les distincions entre el bell, l` agradable i el bo desde la perspectiva del subjecte. Com s` intueix el que és agradable i bo produeix en el subjecte una mena de reflexió diferent a la reflexió que produeix el bell. En el primer cas l` agradable es cercat, per tant, l` individu es dirigeix a allò agradable amb ple coneixement que allò que li es agradable li provocarà un determinat estat intern conegut desde l` inici de l` experiència. L` agradable no és sorprenent i és precisament agradable en tant que conegut. Així doncs, quan algú gaudeix de quelcom agradable controla necessàriament en cada moment les seves sensacions i anticipa d` alguna manera l` efecte següent que allò li produirà. El bo simplement és quelcom perfectament pensable sota conceptes. Per Kant el que és bo ha de complir unes lleis perfectament estipulades, així que esdevé només una qüestió de coneixement, és a dir, de subsumir sobre els conceptes inicialment estipulats, les categories.
    El que vull destacar en aquest moment és que Kant inicialment intenta definir el bell contrastant o definint altres termes com l` agradable o el bo i situant.lo respecte aquests per intentar precisar més el seu significat. La importància d` aquesta distinció es troba no tant en la definició dels atributs sinó més aviat en les possibilitats o infinites famílies que es poden constituir a partir d` aquestes definicions inicials. Cert és que Kant dóna preponderància al que succeeix en la reflexió del subjecte per a classificar els atributs de determinada obra d` art, també d` un objecte útil o de quelcom apetitiu. Així doncs, ens adonem que les qualitats de les coses ja no són quelcom exterior al propi objecte sinó que es quelcom propi del subjecte, en concret una reacció del subjecte en forma de reflexió. Això ho considero interessantíssim perquè inagura una nova perspectiva no solament estètica sinó una nova perspectiva global. Les coses ja no són belles o lletges en funció de la seva propia identitat, sinó en funció del que nosaltres experimentem front a la cosa. A partir de Kant no té sentit definir el lleig com a oposat del bell. El lleig té autonomia pròpia i precissament té autonomia pròpia perquè depén de la reflexió i de la representació del propi subjecte que considera l` obra d` art.
    Tenia sentit en la perspectiva clàssica definir certs atributs i altres com a el negatiu de l` atribut positiu, sense autonomia pròpia, perquè es considerava a l` objecte com a afavorit o mancat de tal atribut. Així per exemple era considerat lleig un objecte que mancava de tot atractiu. En la perspectiva de Kant això no té sentit perquè precisament no tenim accés immediat a l` objecte i classifiquem l` objecte d` acord al que nosaltres ens representem d` ell i aquest representar comporta una particularitat en cada cas que no és susceptible de ser negada i per tant obtenir una perspectiva real d' aquesta negació.
    Preguntem.nos quin és el contrari d` un judici estètic que ens porta a considerar quelcom bell? -Podem respondre que un judici estètic en el que assolim un concepte desproporcionat a les nostres facultats i que ens produeix l` efecte contrari, però en realitat aquesta definició està mancada de tota realitat perquè no podem determinar quin tipus de reflexió ens pot portar a tal fi, precisament perquè el judici estètic té finalitat però no pas fi i és en tot moment independent de tota determinació. Amb que és innegable vull dir que un judici estètic és irrepetible i en tant que irrepetible innegable, per aquesta via s` arriba al particularisme de cada judici estètic. Exemples de particularisme en els estats de consciència són: el particularisme de Bergson que no és en cap cas igual al de Hume ("...el judici del gust com a fenomen mental que porta un nombre d` atributs contradictoris, que només es poden conciliar amb suposicions que podem suggerir, però que no podem afirmar, i molt menys demostrar..."), més endavant parlaré de la concepció de Hume, perquè finalment sempre assolim un concepte, tot i que sempre sigui un concepte nou i el procès es necessariament el mateix, fins i tot la bellesa té un component regular. Per a recolsar la meva posició aporto una cita de Bernard Bosanquet que defineix perfectament el que vull dir en les ultimes tres linees: "La bellesa és subjectiva; existeix en i per a un perceptor i no altrament. Però la seva subjectivitat no és cap obstacle perquè també sigui objectiva.".
    Bosanquet pensa en el terme objectiu en tant que plau o és objecte d` acord universal, si quelcom és bell per a mi l` acord ha de ser comú a totes les persones que no tinguin les seves capacitats perceptives i racionals alterades: "Bello es lo que, sin concepto, place universalmente".
 

    A continuació realitzaré un anàlisi similar amb la noció de sublim. El sublim comparteix moltes característiques del bell per exemple és un atribut que requereix desinterés d` aquí se`n deriva que només poguem experimentar aquest estat quan ens sentim fora del perill, universalitat, ésser fruit d` un judici reflexionant...
    El que m` interessa però, és definir les característiques principals del sublim que el diferencien del bell. En primer lloc en el sublim intervé la raó i cal certa educació, en canvi en el bell només intervé la sensació, la imaginació i l` enteniment, perquè finalment el bell és atribut de quelcom harmoniós que encaixa bé amb el nostre ésser o amb les nostres facultats, en canvi es diu sublim a quelcom que no encaixa gens ni mica amb una de les nostres facultats: - l` imaginació i el sublim en tant que trenca tota capacitat reproductora o assimiladora de la imaginació ens provoca rebuig. Rebuig que seria el nostre estat de consciència perpetu si només fóssim homes imaginatius i si no posseíssim la facultat de la raó. D` aquesta consideració prové que ens cal educació per gaudir del sublim, perquè en el súblim hi ha un dels punts d` enllaç essencial entre l` estètica i l` ètica Kantiana, perquè nosaltres com a subjectes no es podem representar l` infinit en la dimensió (infinit matemàtic) o l` infinit en la força (infinit dinàmic) però el que si podem fer és pensar.lo i així adequar.lo a la nostra facultat racional. Perquè el que és infinitament gran o infinitament fort no ho podrem conèixer ja que no ens ho podem representar sensiblement, d` aquí prové que no el poguem pensar amb conceptes de l` enteniment, però al igual que les idees ètiques podem intentar apropar.nos.hi amb el pensament.
    Per exemple: - Hi ha una branca de la geometria que s` anomena projectiva que en part, a part d` altres coses intenta estudiar o representar.se certes formes que pertanyen a una dimensió molt superior a la que soms nosaltres capaços d` imaginar.nos. Ha tingut aplicacions força utils en el camp de l` art com per exemple estipular les diferents estràtegies que cal seguir per representar una realitat tridimensional en un quadre que normalment només pot representar dos dimensions, estic pensant en: per exemple... com representar un camí que s` endinsa en un bosc o com representar un arbre que està a un metre i un arbre que està a deu metres en un mateix quadre. El que m` interessava però és això l` intent de l` enteniment en trobar estratègies que facin possible la representació en l` imaginació del que és en la naturalesa i en la nostra raó inimaginable.

    Ara intentarem analitzar una altre dimensió de l` estètica Kantiana, si en els passatges anteriors analitzavem la relació del subjecte contemplatiu envers l` art ara intentarem realitzar un anàlisi similar però dedicat al subjecte creatiu, el geni.
"Desde la Revolución francesa ha ido afianzándose la viciosa y cretinizante inclinación a hacer creer a todos que los genios (dejando ahora al margen su obra) son seres humanos más o menos parecidos en todo al resto de los demás mortales. Nada más falso. Y, si esto es falso para mí, que soy el genio de más amplia espiritualidad de nuestra época, el auténtico genio de los tiempos modernos, es todavía más falso para aquellos genios que alcanzaron la cumbre del Renacimiento, como Rafael, genio casi divino.
    Este libro va destinado a probar que la vida cotidiana de un genio, su sueño, su digestión, sus éxtasis, sus uñas, sus resfriados, su sangre, su vida y su muerte son esencialmente diferentes a los del resto de la humanidad.".
    Sóc perfectament conscient que enmig d` un comentari sobre Kant insertar una cita de Dalí pot semblar com a mínim audaç, però el que en realitat pretenc es mostrar que fins i tot en l` extrem, allò que sembla una bestiesa, més per la forma d` expressar.ho que per la realitat que les paraules expresan és perfectament raonable en un entorn de filosofia feixuga com són els texts de Kant.
    Primera idea principal del text: - el genis no són com la resta dels mortals, podem interpretar.ho de la següent manera: si l` obra d` art és tal i com Kant afirma un projecte nou cada vegada llavors necessàriament el geni no potser un ésser normal, precisament perquè el geni és l` ésser creatiu per excel.lencia "Genio es el talento (dote natural) que da la regla al arte...1. talento...2. originalidad... 3. ejemplares... 4. Que la naturaleza, mediante el genio, presenta la regla, no a la ciencia, sino al arte, y aun esto, sólo en cuanto éste ha de ser arte bello". Per una part el geni per Kant ja és un ésser dotat naturalment, excepcional i únic. És evident que per Kant la personalitat de l` artista no es fa sinó que neix. No s` aprén a ser artista sinó que s` aprenen les tècniques per a desenvolupar o facilitar encara més aquesta capacitat de medium de la natura i aquesta capacitat esta desvinculada de tot coneixement, no és com la ciència que avança linealment i els nous aprenents a científics assimilen gradualment tot el que han conegut als seus avanpassats i fan avançar la ciència linealment. El geni no es regeix ni per regles ni per conceptes d` aquí deriva la mancança dels imitadors. Moltes persones imiten pintors famosos a les rambles de Barcelona però la imitació no és una creació, el públic ja sap perfectament que sorgirà del traç del seu pinzell i per tant, el seu públic ha perdut tota capacitat de sorpresa fins i tot d` emoció. La conclusió final és que l` artista és la persona que devé a cada instant i per tant, no potser de cap manera una persona normal. Així m` explico màximes com les de Rimbaud que al llarg de la seva curta vida literaria no parava de repetir "Je est un autre". I un altre poeta com Catul la grandesa del qual segons la valoració de Agustín Garcia Calvo rau precisament en l` oblit del seu jo particular per parlar de quelcom universal que es sintetitza en el constant terme de reflexió anomenat "el poble", que s` entén que no és el poble que tothom té tendència a pensar quan se li menciona aquest mot, és a dir, "poble" entés com a la comunitat que determina la naturalesa humana.
 

        3. EL PROBLEMA DE LES FACULTATS EN HUME, VISIÓ DESDE KANT.

    El problema de Hume al fer consideracions estètiques sorgeix precisament de la noció de subjecte que té el propi Hume. Si pensem el subjecte com el lloc de reunió de les percepcions i que aquestes percepcions no són sotmeses a una estructura racional posterior que ens determinin una regularitat futura en l` aparició d` aquestes mateixes percepcions llavors vivim constantment en una experiència psicodèlica. Un exemple singular per il.lustrar el subjecte Humià: si pensésim en l` home com a subjecte estrictament Humià mai podríem saber si hem tancat el cotxe hauríem d` estar comprovant constantment els actes de la nostra vida a cada instant , finalment la regularitat per tal subjecte esdevé pura creença. Així, encara que Hume arribi a posicions similars a Kant quan cosidera els efectes que produeix la bellesa en l` individu "... la bellesa constitueix un ordre i una construcció de parts tal que, sigui per la constitució primigènia de la nostra naturalesa, pel costum o el caprici, pot donar plaer i satisfacció a l` ànima." , en el rerafons el que provoca aquest sentiment de plaer o dolor respon a un mecanisme totalment diferent al que considera Kant: "La major part del plaer de la bellesa es deriva, tanmateix, de la idea de conveniència o utilitat", aquesta diferència és purament verbal en relació a Kant, ja que en realitat Hume quan parla d` utilitat es refereix a una propietat de l` objecte que fa que aquest s` adequi a la nostra percepció, no parla Hume del bell com quelcom que serveixi per una activitat pràctica determinada, sinó utilitat de l` objecte no cercat pel subjecte i que produeix plaer.
    Cal questionar.nos si la consideració que fa Hume sobre la percepció de la bellesa mitjantçant els sentits que és un tipus de bellesa anomenat bellesa de forma o un altre tipus de bellesa que té el seu origen en la imaginació i que Hume anomena bellesa de representació no estan precisament manipulades per l` enteniment. Vull dir que caldria analitzar una qüestió filosòfica més profunda que consisteix precisament en pensar si realment la percepció dels sentits i la imaginació són completament activitats a-tèoriques o parteixen en major o menor mesura d` un raonament o coneixement previs. La conclusió sembla clara desde el punt de vista de Bosanquet. Per Bosanquet Hume és un anticip de Kant, precisament d` un Kant inconscient ja que pressuposa en fer les seves consideracions les facultats del subjecte Kantià.
    Per finalitzar la exposició de Hume explicaré un tret anecdòtic però que em sembla commovedor de fins a on pot portar l` acceptació ingènua del pensament de Hume. "La envidia y los celos ocupan un lugar demasiado grande en un círculo tan pequeño, e incluso el conocimiento personal del autor puede disminuir el aplauso debido a sus obras; pero cuando se eliminan estos obstáculos, las bellezas que son por naturaleza apropiadas para excitar sentimientos agradables manifiestan immediatamente su energía, y mientras dure el mundo mantendrán su autoridad sobre las mentes de los hombres.", allò que sensiblement pot desagradar al subjecte que ho aprecia, llavors al ésser pensat pot produir l` efecte invers, així que hem d` anar en compte constantment a tenir una perspectiva favorable no unicament sensiblement sinó reflexivament. Per il.lustrar aquesta reflexió una cita de Proust on aquest exposa el gust literari de la marquesa de Villeparisis i les directrius en que es regeix tal gust: "... yo le preguntaba por Chateaubriand, por Balzac o Víctor Hugo, que ella conoció porque iban todos a casa de sus padres, se reía de mi admiración y contaba de ellos cosas de risa, lo mismo que había hecho un momento antes con los grandes señores y los políticos; y juzgaba con severidad a esos escritores, precisamente porque carecían de esa modestia, de ese olvido de su valer, de ese arte sobrio que satisface con un solo trazo y no insiste, que huye sobre todo del ridículo de la grandilocuencia, de esa oportunidad y de esas cualidades de moderación de juicio y sencillez que son exclusivo patrimonio, según le habían enseñado a ella, del verdadero mérito; y se veía que la marquesa prefería a hombres que, quizá por dominar esas cualidades expuestas, llevaron ventaja a un Balzac, a un Hugo o a un Vigny en un salón, en una academia o en un consejo de ministros: hombres como Molé, Fontanes, Vitroles, Bersot, Pasquier, Lebrun, Salvandy o Daru.".
    Cal ésser conscient que la concepció Humiana de subjecte es amplament debatuda i que jo en el meu comentari he emprat una visió molt ingenua. Cal destacar que la distinció subjecte-objecte no és gens clara i que l` anàlisi d` aquest problema parteix en molts casos de la filosofia de Hume recuperada i replantejada al segle XX, tant desde posicions filosòfiques molt properes a la metafísica com d` altres més properes a l' art, un exemple d` aquesta ultima tendència és Gilles Deleuze del qual mencionaré un text en l` epíleg del treball i proporcionaré un assaig sobre la sensació.
 

        4. CONSIDERACIONS SOBRE L` ACTIVITAT DEL SUBJECTE EN SCHILLER i     SCHELLING:
 

    Schiller és l` únic pensador que es tracta en aquest treball que a la vegada és artista: dramaturg i poeta. Aquest fet és molt important perquè a més de pensar sobre l` art defineix que ha de ser pel subjecte. Així l`activitat filosòfica de Schiller no té únicament un contingut expositiu, sinó que a la vegada el té regulatiu.
    Schiller considera que tota obra d` art deixa un espai buit, és a dir, tota obra d` art no és quelcom finit, determinat,     perfectament representable i pensable fins el seu esgotament. L` obra doncs ens permet divagar, imaginar, pensar a partir d` ella, d` aquí surgeix la noció de joc, en tant que el subjecte és actiu per Schiller en tot el seu potencial. Tant el subjecte que crea com el que gaudeix de l` obra s` exterioritza i s` hi manifesta en la diversitat de l` obra d` art. Un exemple força representatiu consisteix en les diferents manifestacions de subjectes diferents front a l` obra d` art, així doncs, la lectura de Gilles Deleuze de Proust no té res a veure amb la d` Alain Verjat, la de Jean-Yves Tadié o Walter Benjamín "un fet curiós és que Walter Benjamín sigui el traductor de Marcel Proust al alemany". Un punt de contacte important entre Schiller i Schelling es dóna en aquest punt: Schiller considera l` obra d` art com a quelcom permanentment misteriós, entenen que de l` obra d` art sempre en resta quelcom ocult, tesi molt propera al desvetllament que fa d`una realitat l` obra d` art per Heidegger o al infinit de Schelling. No vull dir en cap cas que aquest termes designin el mateix en els diferents entorns filosòfics d` aquest autors, però si que vull senyalar un punt de contacte important, per una part l` infinit tal com ja hem exposat en Kant és impensable en tant que impensable és misteriós i permet una investigació i un apropament constant sense fi, a la vegada la realitat manifesta en l` obra d` art és per Schiller eternament replantejable. Així algú pot gaudir infinites vegades d` una obra d` art i trobar.hi infinites característiques noves cada vegada, perquè cada nova lectura no és una lectura més sinó que és una lectura completament diferent de la lectura anterior. Significatiu és el comentari de Roland Barthes quan diu que A la recerca del temps perdut no és una obra únicament per llegir sinó per rellegir.
    En l` espai estètic tothom pot accedir a la llibertat, ja que tot subjecte es pot realitzar en el joc. Tot subjecte pot per Schiller ser actiu en l` art. Schiller empra la definició de llibertat per fer un salt a l` ética i la política com si l` art tingués virtuts moralitzadores o polítiques, o que en tot cas l` apreci per l` art ens pogués portar directament a una perfecta praxis. Arriba Schiller a afirmar que per a crear art és absolutament necessari cert ambit ètic de convivència social favorable. Posició que ha despertat fortes passions i que Kant rebutja plenament en sentit filosòfic ja que els diferents àmbits tot i estar interrelacionats tenen autonomia pròpia. Paso a donar uns exemples a favor i en contra de tal postura: - Valverde afirma: "No hay ética sin estètica", Oscar Wilde "El objetivo de la mayoría de novelistas modernos no parece ser escribir novelas que estén bien, sino novelas que hagan el bien", T.W. Adorno "Después de Auschwitz no tiene sentido escribir poesía." i finalment Albert Serra en un article extraordinari anomenat "Hitler torero o el arte del boxeo" dóna la visió més controvertida prenen com a exemple un artista modern que la visió general del sentit comú tendeix a rebutjar de ple. Si m` he entretingut tant en exposar idees sobre aquesta qüestió és perquè crec que depén del que considerem acertat pot canviar substancialment la nostra visió del subjecte artístic tant contemplatiu com creador.
    Acabo aquest punt citant la carta segona de Schiller on aquest es defineix en funció a aquest problema tant essencial en la seva obra: "Pero, ¿acaso no debería aprovechar mejor la libertad que me concedéis y ocupar vuestra atención con otro tema distinto al de las bellas artes? ¿No es cuando menos extemporáneo preocuparse ahora por elaborar un código para el mundo estético, cuando los acontecimientos del mundo moral atraen mucho más nuestro interés, y cuando el espíritu de investigación filosófica se ve impelido de modo tan insistente por las actuales circunstancias a ocuparse de la mas perfecta de las obras de arte, la construcción de una verdadera libertad política?".
 

      5. WALTER BENJAMIN, CANVI DE PERSPECTIVA DEL SUBJECTE A LA COMUNITAT.
 

    En la "Historia de la literatura universal" J.M. Valverde engloba el comentari de les obres de Benjamin en un apartat que s` anomena: "Un marxismo místico: Bloch, Benjamin". És força peculiar definir a Benjamin com un marxista i potser fins i tot contradictori com un marxista mític, però defineix perfectament a grans trets la postura de Benjamin.
    Per Benjamin pensar en un subjecte particular que contempla l` obra és pensar en termes del passat perquè ara l` accés a l` obra ha canviat substancialment a causa de la reproducció. Així la consideració no es parcial o dedicada a examinar l` apropament de l` individu particular a l` obra d` art, sinó apropament de la comunitat o de la totalitat dels individus que ara gaudeixen de l` obra d` art. Així doncs, s` amplia molt a causa de la reproducció l` ambit artístic de les nostres vides que passa a ser quelcom substancial inherent al subjecte modern.
    Per una part aquest apropament progressiu de les mases a l` obra d` art fa que aquesta perdi en el seu valor original. L` obra d` art necessàriament es descontextualitza, per exemple no podien visitar l`estudi del difunt Francis Bacon mentre pintava les 200.000 persones que visiten la seva retrospectiva al Centre Georges Pompidou. Se sacrifica el valor contextual, el tracte amb l` artista encara possible en l` època de Proust i part de l` esperit de l` obra en benefici de la comunitat i de la totalitat de subjectes que en canvi podran """gaudir""" almenys visualment de l` obra d` art. De fet, però és inevitable constatar que ni La pedrera ni el Pompidou no són espais adequats per exposar les obres de Francis Bacon.
    Davant d` aquesta realitat l` artista deixa de pensar en dirigir el seu art a subjectes concrets i comença a pensar.lo com un art per a comunitats. Així Andy Warhol afirma en la seva filosofia de l` A a la B "Creo que los cuadros deberían ser todos del mismo tamaño y del mismo color, de manera que se pudieran intercambiar, y así nadie tendría la impresión de tener uno bueno o uno malo", precisament d` aquí sorgeix la consideració que vaig fer un dia a classe sobre la indiferència de l` Andy Warhol pel seu original. Pensem que Andy Warhol signava originals, però com Dalí i tants d` altres també firmava litografies en blanc. A més, hi ha infinitat d` idees de Warhol que avalen la meva postura: dins la Factory tothom pintava amb colors les obres de Warhol tal com si fossin quaderns de pintura infantil, també és ben certa la gran passió de Warhol pels $ que li feien definir tota la realitat en termes de preus veure els seus diaris i la seva famosa cita: "ahora me dedico al verdadero arte, el arte de los negocios".
    La conclusió que se `n segueix dels comentaris de Benjamin és que tant el subjecte com l` obra d` art és quelcom substancialment diferent ara. La reproducció doncs ha afectat a la totalitat de les obres tant les clàssiques com les contemporànies que han sorgit. I en part Benjamin tendeix a acceptar sense nostàlgia la postura de Duchamp "la repetició mata tot orgasme".
 

        6. EPÍLEG:

    "à la fois je deviens dans la sensation et quelque chose arrive par la sensation, l` un par l` autre, l` un dans l` autre. Et à la limite, c` est le même corps qui la donne et qui la reçoit, qui est à la fois objet et sujet.".
    Ja sé que probablement va semblar molt impertinent el meu rebuig inicial a realitzar el treball que he acabat fent, però crec que està raonablement justificat i desprès de pensar.hi he arribat a la conclusió que és una idea prou considerable com per exposar.la en aquest epíleg.
    He iniciat aquest epíleg amb la cita de Deleuze perquè fa entrar en l` estética un dels problemes fonamentals de la metafísica, la consideració subjecte-objecte. Així doncs, un assaig que porti com enunciat "El paper de la subjectivitat en l` estètica de la modernitat" és necessàriament un treball recolzat sobre peus de fang, o en tot cas, un assaig clàssic perquè la distinció subjecte<->objecte que s` articula al llarg del treball és la pura noció del sentit comú i molt més propera a una filosofia del XIX que no pas a la filosofia del XX.
    Un cop finalitzat aquest treball inicial m` he adonat que es podria tornar a plantejar tot el procés en funció de les consideracions de Deleuze, que si bé estan lluny de qualsevol certesa ens possibilitaria entrar plenament en el nostre segle.
    Una altre de les crítiques al enunciat del treball rau en considerar l` estètica moderna com Hume, Kant... Particularment trobo a faltar autors grans, però també de molts altres que si bé són considerats menors són importantíssims i també... experimento la mancança de cercar principis estètics en la literatura, font inesgotable, laboratori omnipresent de qualsevol filosofia de l` art.
    Estic obert a discutir o replentejar qualsevol part del treball i reconeixo les mancances o debilitats sobretot en alguns dels passatges.
    Entrego junt al present treball dos textos que tot i poder.se pensar com a recolzament teòric de les meves afirmacions prefereixo que es llegeixin simplement com a testimonis extraordinaris de l` estètica contemporània.
 

        7. BIBLIOGRAFIA: