Enmig d’un món de dolor sense fi, d’angoixa constant, d’una vida marcada per la insatisfacció sempre present, hi ha certs moments en què el temps s’atura, l’espai deixa de ser quelcom material, l’individu deixa de ser tal i de sobte ens trobem amb un objecte que esdevé Idea en la ment d’aquell indivudu que no ho és per uns instants, trencant la roda constant del dolor de la vida que porta a la mort, aquest instant és un instant de plaer estètic, i és el que Schopenhauer prova de dir-nos en el tercer llibre d’ "El Món com a Voluntat i Representació"; el llibre que s’atura en l’estètica i que la porta fins als seus límits (almenys si partim de les seves tesis i les prenem en la direcció en què ell les pren, no podrem anar més enllà).

Ana Isabel Rábade esmenta en el seu pròleg que Schopenhauer comet greus errors en l’elaboració de les seves tesis, com podria ser, per exemple, el creure que suprimint tot sofriment, directament, l’individu esdevé absolutament feliç, com si la felicitat no fós un sentiment sinó una particularitat de l’ésser humà, però que es veu recluida a ésser una ombra del dolor. Però jo difereixo bastant de Rábade en aquest plantejament per dues raons, principalment, una de les quals seria el dir que com a bon romàntic, Schopenhauer no fa una filosofia sistematitzada ni exacta, doncs no pretèn fer un sistema filosòfic, sinó corregir el que ell creu que són errors i oferir altres solucions a determinats problemes, cosa que porta a determinats lectors a veure-hi errors i/o contradiccions. I la segona raó i, segurament, més important, és el seu atac frontal a la raó (també com a bon romàntic) a favor de la intuïció, cosa que no ens permet jutjar els seus escrits a través de la lògica i/o de la racionalitat absoluta dels mateixos, seria com voler jutjar un negre jueu en un camp d’extermini nazi per haver lloat a Jehova en comptes de dir "Hail Hitler", estúpid si més no.

He citat el subjecte/individu, l’objecte i la Idea, el dolor o la vida, el plaer estètic, temps i espai, raó i intuïció, però tot això s’haurà d’anar explicant mica en mica, doncs fer-ho pas a pas seria racionalitzar a A.Schopenhauer, i no crec que li agradés massa.

Per a poder entendre la visió de l’art que proposa Schopenhauer, l’art com a representació, cal veure què és l’art i, primordialment, l’art en relació a la vida, així com explicitar certs punts/idees fonamentals per al desenvolupament de les seves tesis.

Així doncs començaré pel principal component de l’art, l’ésser humà, el qual té una força interior que el porta cap a una banda o una altra, una força anomenada Voluntat, que l’empeny a "voler", a desitjar, però quan ha assolit aquella cosa que desitjava, aquella fita, s’adona que al seu darrera n’hi ha més, i desitja llavors allò, i sempre igual, fent que la vida humana esdevingui una cadena inacabable de desitjos.

Però això, segons Schopenhauer, no porta a la satisfacció personal en assolir les fites desitjades, sinó tot al contrari, doncs l’home no es fixa en el que té sinó en allò que no té i que vol, cosa que li provoca una insatisfacció constant al llarg de tota la seva vida, un dolor que creix a cada moment i només es resol amb la mort (o s’atura momentàneament per la percepció estètica com veurem després), i tot això unit a l’angoixa que provoca en l’individu el viure en un món de relacions.

Aquest món de relacions és fonamental per a comprendre l’atac a la raó que porta a terme Arthur Schopenhauer, doncs l’home, normalment, es mou per la Voluntat (com hem dit abans), això fa que els objectes no siguin considerats com a tals, sinó com a meres relacions entre ells i/o entre l’objecte i la nostra Voluntat. I és en aquest terreny en el que es mou la raó, en el de les relacions, cosa que provocarà que no sigui una eina del coneixement, no podem conèixer les coses en sí a través de la nostra raó, perquè aquesta no va més enllà de les relacions, que alhora són mutants, variables i perennes. Això fa que la raó esdevingui una eina per a la supervivència, perquè, en definitiva, el món en el qual es desenvolupa la vida de l’individu, és el de les relacions, on actua la raó.

Vist això, podem deduïr-ne que si volem conèixer, ens cal anar més enllà de les meres relacions, ens cal arribar a l’essència de les coses, però ens trobem amb diverses dificultats, per una banda tenim que l’individu com a tal no pot conèixer, perquè com a ser individual que es veu regit per la Voluntat, és lligat per ella al món de les relacions i, per l’altra banda, es veu obligat a superar l’objecte com a objecte concret, particular, per a arribar a la seva essència, a la Idea de la seva espècie i, d’aquesta forma, trencar tot lligam amb la Voluntat, trencar les relacions que hi pogués tenir en tant que objecte concret i, per tant, desitjable, volgut.

Arribats a aquest punt hem de superar dues trabes per a arribar al coneixement, però no ho podem fer a través de la raó, perquè la raó funciona només en el nivell de les relacions, no pot superar-les. Schopenhauer apel.la llavors a la intuïció, amb la qual el subjecte pot arribar més enllà del què podia amb la raó, tot i que, com hem avançat, no com a tal subjecte, doncs aquest es veu immers en la pròpia intuïció, es deixa anar al seu interior. Llavors, l’objecte ja no és una/es relació/ns amb altres objectes i/o el mateix subjecte, sinó que l’objecte envaeix tota la consciència del subjecte en el moment en què aquest subjecte deixa de ser-ho esdevenint "pur subjecte del coneixement", doncs l’objecte que ocupa tota la seva consciència, ocupa "l’espai" abans ocupat per la Voluntat, així com conquereix també la consciència d’individualitat, d’aquesta manera, l’individu ha deixat de ser tal ésser individual per a ser, simplement, pur subjecte del coneixement.

Alhora que això passa, hem vist com l’objecte omplia tota la consciència del pur subjecte del coneixement, i senzillament l’objecte, deixant de banda tota relació amb els altres objectes (que deixen d’existir momentàneament per al pur subjecte del coneixement) i amb la Voluntat del propi subjecte (que ha estat arraconada per uns instants), abandonant així tota particularitat, doncs ja no és un entre tants, ja no es relaciona amb rès, sinó que és l’objecte, esdevenint Idea de la seva espècie, arribant així a la seva essència, coneixent-lo.

I és aquest procès el que Schopenhauer denomina coneixement, el deslliurar-se de la Voluntat i de tota consciència com a individu, essent pur subjecte del coneixment, per a poder concebre les coses en la seva essència, els fenòmens del món com a Idees de la seva espècie, el món com a representació.

Com llavors és possible tenir a l’art com a coneixement, com a representació? Doncs deixant que les obres d’art ens mostrin les essències de les coses de la natura a través de la nostra intuïció, doncs de les coses artificials no en podem tenir Idees, donat que són productes de l’home, produïts per la seva Voluntat i en unes relacions determinades, cosa que fa que no tinguin sentit fora de la Voluntat i/o de les relacions en què han estat produïdes i que no puguin esdevenir Idees sinó conceptes, doncs resten encadenades al món de les relacions, espai on actua la raó, la qual no té capacitat de aprehendre aquests objectes com a Idees, sí com a conceptes.

Les Idees són l’essència de les coses, el mitjà del coneixement dels objectes, i l’art és l’obra del geni, d’aquell que havent captat aquestes idees eternes mitjançant una contemplació pura, això és essent pur subjecte del coneixement, les reprodueix amb independència del principi de raó (doncs les remetria altre cop al món de les relacions). És així que tot subjecte que no tingui les qualitats de què disposa un geni per trobar les Idees a la natura pot arribar, de forma mediàtica a través de l’art, al coneixement, amb l’art com a representació. Això és perquè aquell geni creador de l’obra d’art prova de plasmar les Idees, de forma que aquestes siguin susceptibles de ser percebudes per qualsevol ésser humà, però caldrà també que aquest hi posi (o millor deixi de posar-hi, com veurem a continuació) quelcom per part seva.

Però això no és tan senzill com pot semblar a primera vista, tot i que l’art ens ho facilita molt. Cal, en primer lloc, un desinterès respecte a l’obra d’art, deslligar el seu objecte de la nostra Voluntat. El fet que allò que tenim davant no és l’objecte material fa que la nostra Voluntat no es pugui interessar per ell, no pot mostrar cap altre desitg vers aquella taronja d’aquell quadre, la figura d’aquella escultura, la paraula d’aquella poesia o la melodia d’aquella sinfonia que no sigui la del plaer estètic. Doncs cap d’ells es troba en aquest món de relacions provocades per la Voluntat dels subjectes, no representen cap relació entre objectes i/o entre els objectes i el subjecte, sinó que representen Idees, essències. Tots ells són l’essència purament objectiva de les coses de les quals en representen la seva Idea, mentre la Voluntat és pur subjectivisme, i no hi ha cap punt de connexió entre les dues bandes, són dos extrems que mai es podran tocar, doncs només hi ha un moment en què es troben (per dir-ho d’alguna manera), i és aquell en el qual s’han fusionat deixant d’ésser el què són, doncs les Idees del pur subjecte del coneixement ja no són les coses que en un altre estat esdevenen objecte de la Voluntat, ni aquesta té lloc en la consciència de l’individu que ha deixat de ser tal, momentàneament per a ser pur subjecte del coneixement, cosa que fa que no parlem ja de subjectivisme, d’individualiste, doncs no és cap individu particular en el moment en què forma un tot amb la/es Idea/es.

Les obres d’art només poden ser considerades un fi en sí mateixes, no entren en aquesta eterna cadena dels desitjos (quan s’està davant d’elles i un hi capta el plaer estètic, no són quelcom excepcionals si, per exemple, girem un quadre de cara a la paret), en la roda de tenir cert desitg com a fi i, un cop assolit deixa de ser tal fi per a assolir el següent desitg que torna a esdevenir un fi, i així successiva i eternament, sinó que no hi ha més enllà, no s’arriba a una contemplació estètica i es mira què hi ha després, en primer lloc perquè no hi ha rès, i en segon lloc, perquè no dona peu a un segon pas, no té sentit, no és un primer pas.

Connectant amb el principi d’aquestes línies, podem comentar ara com la contemplació estètica (sempre segons Schopenhauer) és un instant de felicitat que trenca la roda de l’etern dolor, la roda del temps, l’atura momentàneament, si més no. És un moment on en la consciència de l’individu (si el podem anomenar així) hi ha una sola imatge, un sol objecte convertit en Idea, i, per tant, sense cap relació amb la seva Voluntat, amb el seu ser en tant que posseït per la Voluntat ni amb altres objectes, i, per la seva part, el subjecte ha deixat de banda la seva pròpia relació amb altres objectes i/o individus i la seva pròpia individualitat, la consciència del propi "Jo". A més, les obres d’art solen apelar al record del passat, a la imaginació, nivells on la Voluntat no hi té lloc, àrees de descans d’ella, doncs sobre coses passades i/o inexistents no hi ha "el voler", no hi ha Voluntat. Tot això fa que aquest subjecte surti de la eterna cadena dels desitjos, de la raó i la Voluntat, del dolor i l’angoixa, del temps i de la insatisfacció eterna que en ell hi regna, i resti fugaçment en la contemplació estètica, en la intuïció de les Idees, en el conexiement de les essències en comptes d’ésser en el voler dels fenòmens. És en aquest moment en què desapareix tota infelicitat i tota felicitat, perquè l’ésser ja no som individus, l’estat d’ànim ha restat totalment tranquil, sense desitjos (no hi ha Voluntat), sense passions (doncs tota la capacitat del sistema cerebral ha estat envaïda per la imatge de la cosa, la Idea), assolint així el coneixement, a través de la intuïció, doncs en altres circumstàncies la intuïció es veuria desplaçada per la raó i tot coneixement seria impossible, com ja hem exposat abans.

Tot i aquesta teoria del desinterès, de la mort dels desitjos i de les passions, per arribar a un estat d’ànim absolutament neutre que esdevé un pont per a arribar a l’absoluta felicitat, influenciada per algunes filosofies orientals, com és ben sabut en el cas de Schopenhauer, Nietszche li critica un "error", el de dir que no hi ha interès quan, certament, hi ha un interès implícit per a "matar" la Voluntat, anorrear-la tot i que sigui momentàneament. A favor de Schopenhauer s’ha de dir que no és un interès que es trobi i, per tant pugui estorvar, dins d’aquesta percepció de les Idees per part del pur subjecte del coneixement, és un interès que es troba en un altre nivell, en la formulació de les seves tesis, en l’explicitació del mètode a seguir per a arribar a una aprehensió de les essències de les coses en un estat d’ànim totalment neutralitzat. És com dir que aquell oriental que espera assolir un estat totalment ataràxic de la seva ment deixant-la completament en blanc ho ha fet després de pensar en què faria i com ho duria a terme i que, per tant, la seva ment no estava totalment en blanc ni lliure de finalitats.

El pur coneixement ha d’estar deslligat de tota Voluntat, de tot subjectivisme, com hem vist en els punts anteriors, el subjecte ha d’estar totalment immers dins d’aquesta intuïció que és l’únic mitjà per poder assolir el veritable coneixement de les essències, fora de l’àmbit dels fenòmens, regits per l’espacio-temporalitat, més enllà de la raó i, sobretot, de la Voluntat que, tot i que és la única realitat fora de l’espai i del temps, i, per tant, també fora de l’abast de la raó, es realitza efectivament en la realitat fenomènica, és per això que, mitjançant la raó, jo puc preguntar-me sensatament perquè jo vull allò que vull, però no em puc demanar perquè jo vull, és una insensatesa. La raó no pot anar més enllà dels fenòmens i de la Voluntat, no pot arribar a l’essència de les coses, no pot conèixer, no pot esdevenir mai representació perquè no pot tractar mai, de forma directa, amb les Idees. L’art, en canvi, es pot veure com a representació, doncs, a través de la Intuïció, tant del geni com d’aquell que davant l’obra d’art i amb les condicions adequades arriba a una contemplació estètica, es pot conèixer.

Tot i això, no tot art és igualment representació, o, almenys, en el mateix grau, doncs cadascuna d’elles està composta d’un element subjectiu i un altre d’objectiu en proporcions diferents.

Són diversos els factors que fan que un art sigui més proper a les Idees i a fer-les visibles als subjectes a través de la contemplació estètica. Un d’ells és la funcionalitat que pugui tenir l’obra d’art que comporta un interès vers ella, una materialitat que molts cops anul.la tota possibilitat de contemplació estètica, d’aprehendre-hi les Idees, un lligam amb la materialitat que no pot salvar la intuïció que es veu superada per la raó. Aquest és el cas de l’arquitectura on la funció utilitària és la que prima per sobre de la contemplació estètica (segons Schopenhauer, tot i que suposo que si veiés els museus i grans edificis que es fan en l’actualitat on el que menys importa és l’espai útil, el que conté i la funcionalitat que ofereix), cosa que fa que sigui el nivell més baix dins les arts, si és que es pot considerar com a tal, doncs en alguna consideració d’aquest tercer llibre arriba a dir que, per inferioritat, no hauríem de considerar a l’arquitectura com a art. Això és perquè tot i que manifesta lleugerament l’esperit, el principi que la regeix és el de presència, la materialitat que, com a tal, no pot representar a la Idea. És, d’entre les arts, la que menys facilita la comprensió de les Idees, doncs no és més que causalitat regida pel principi de la raó, una raó que ja he exposat abans que és lligada i restringida als fenòmens espacio-temporals i, per tant, distant de les essències de les coses. Però tot i això, pot arribar a fer intuïtives al subjecte aquestes idees, no a mostrar-les.

Dins del sistema de les arts hi trobem, suposadament en un esglaó per sobre l’arquitectura, la jardineria (considerada ella com els conjunts d’objectes naturals reunits al votant d’algun indret concret), però el que Schopenhauer ens ve a dir d’ella és que, a menys que es tracti d’una pintura, l’ésser humà hi té poc a veure i gairebé tota la bellesa prové de la naturalesa mateixa. Abans ha quedat dit més amunt (i és que amb l’ordinador hem pogut tornar a fer vera aquesta expressió d’aquells que escrivien en un rull de paper contínu) que l’art és allò produït pel geni, la única utilitat del qual (si en podem dir utilitat) és la de fer visibles les Idees de la natura als subjectes amb menys esforç del que els caldria per a veure-les en la natura. Per tant, si la bellesa que s’hi troba en la jardineria és molta o poca, no serà en gran part degut a l’acció del geni, sinó a la natura mateixa.

Seguidament, a un nivell més alt i amb certa distància de les dues arts anteriors (podríem considerar que arquitectura i jardineria són dos esglaons del replà, i que ara comença la veritable escala) hi trobem la pintura i l’escultura, on dels dos elements que les composen abans esmentats, hi predomina la vessant més objectiva. Això s’explica perquè, en la majoria de casos, allò que hi ha representat no es correspon a cap fenòmen en particular, fins i tot és més bell que qualsevol dels individus de la seva espècie, això és perquè té caràcter genèric (tot i que també té un individual quan allò representat és un ésser humà, però aquest caràcter individual es veu separat del genèric, que és el que poseeix la bellesa), no es remet a una bellesa particular, sinó a la seva Idea.

A més, a la pintura, sota el caràcter s’hi troba la representació de la Voluntat en la seva major objectivació, on l’individu esdevé expressió d’un cert aspecte de la Idea de la humanitat.

Tant en la pintura com en l’escultura, l’aspecte material encara té força importància, el substrat material és l’emprat per l’artista-geni per a representar-hi les Idees, depenent així d’accidents com el color o la profunditat.

Aquesta és una gran diferència respecte a la literatura, doncs tot i que en un principi ens sembli que també depen del fonament material, només són conceptes que, en darrer terme són signes. Aquests conceptes perden tot el seu caràcter material esdevenint imatges intuïtives que pretenen mostrar els diferents matisos de l’essència humana. Ja no és sobre l’element material on podem intuïr les Idees sinó en la nostra intuïció on podem aprehendre les Idees de les imatges que ens hem format en ella.

Dins la literatura hi ha un "plus" afegit quan tractem la poesia, i és que en ella hi trobem la rima i el ritme, ambdues coses escapen a la raó, la superen, s’internen i actuen directament a l’esperit de forma irracional, l’omplen i afavoreixen aquella immersió de l’individu dins la intuïció, doncs el distreuen de passions i desitjos, centrant la seva atenció sobre les imatges que ofereix la poesia.

El nivell més alt de la literatura l’ocupa la tragèdia, perquè és la que més s’acosta a la realitat (tràgica, pessimista i amb resignació final), és el més fidel mirall del món i de la vida.

En comú tenen poesia, pintura i escultura que totes tres es veuen regides pel principi de representació, doncs la seva finalitat darrera és la d’expressar Idees, la seva possible funcionalitat i/o la seva dependència de la materialitat resten en un terme molt més secundari, sobretot, com hem vist, a la literatura.

Així hem arribat al final de l’escala, doncs ens trobem la música, que no es troba al final del darrer esglaó sinó molts pisos pel damunt, molt més enllà del final de l’escala, i és que es tracta de quelcom singular.

A diferència de les arts anteriors no es regeix pel principi de representació, i molt menys pel principi de raó, doncs va molt més enllà, no és una imitació i/o una reproducció d’una Idea essència del món, sinó que les transcendeix, és més universal, és independent del món fenomènic, de la matèria, cosa que no poden fer la resta d’arts. No es tracta de la imatge de les Idees sinó de la imatge de la Voluntat mateixa de forma directa i immediata.

Tot i que algú podria considerar les notes que composen una melodia com a signes, en quant han estat escrits sobre paper similarment als conceptes de la literatura, no són aquests signes el que captem i que d’una forma mediata ens transporten a les Idees, sinó que directament arriben a l’Esperit en quant el subjecte sent la combinació entre aquests signes, en una perfecte armonia entre tots els instruments, entre les diferents parts i graus que composen les melodies.

Mentre les altres arts reflecteixen, reprodueixen les Idees (formes com la Voluntat s’expressa), la música, en canvi, reflecteix la Voluntat mateixa, no és impressió sinó expressió i no manifesta un estat d’ànim sinó que el produeix.

La música és paral.lela a la realitat, a un nivell diferent, doncs en la música s’expressa el mateix que en la natura, ens fa penetrar en la Voluntat mateixa, mentre que les altres arts ens penetren en la Idea de la Voluntat. Fins i tot podem dir (amb certes restriccions i sota certes normes) que la música com a representació del món, un món que no pot ser representat directament.

Així doncs, la música no és una representació de les Idees perquè va molt més enllà d’elles, reflecteix l’essència de les pròpies Idees que no és altra cosa que la Voluntat mateixa, la realitat en sí, ens fa penetrar en el món, n’és la seva representació.