"Poesía y Filosofía". F.Schlegel

lluís Batlle López

0-Introducció

Vistes les moltes temàtiques que apareixen en aquest llibre, que en un principi semblen molt distants unes de les altres, però que un fons comú de l’Idealisme alemany uneix, he decidit estudiar (si així es pot dir en les poques pàgines de què constarà aquest treball) algun argument on hi pugui trobar alguna mena de fil conductor. Per a aquesta empresa m’he vist obligat a "desmuntar" el llibre i extreure’n les idees que m’interessaven més per a "muntar-les" de nou en un ordre més o menys lineal, tot i que, fent això em sento traïdor a l’esperit que mostra F.Shlegel davant la raó, aquest anarquisme que tant promou i que, malauradament, va morir amb el darrer dels romàntics (tot i que per algunes persones, aquest moviment segueix viu en determinats sectors marginals de la societat).

Així doncs, tractaré el tema de l’elaboració de l’obra d’art, les condicions que s’han de donar per a poder-se realitzar, les característiques que ha de reunir el poeta i com ha de treballar, i tot i que jo ho separi per parts, no s’entendrà una sense les altres, perquè és impossible extreure una sola part d’aquest tot que és el pensament de F.Schlegel sense que el seu contingut disminueixi considerablement. Començaré per la darrera de les parts esmentades, segurament la més senzilla, o menys complicada, segons com es miri o vegi, però el que és segur és que el final del treball serà proper a la perfecció, al sublim, al caos.

1.1 El poeta, el geni

Per a poder concebre una obra d’art i elaborar-la, qui ho faci, ha de ser algú molt concret, no pot ser qualsevol membre de la raça humana, sinó un que sobresurti de la mateixa, algú que no sigui com els altres, un poeta.

Cada home porta al seu interior una guspira de la divinitat creadora, un reflexe de la mateixa, des de que l’home és home, i és per això (en realitat és més complicat però el tema concret ja sortirà amb posterioritat) que en teoria cada home podria esdevenir un creador, un poeta, però això no succeeix a la pràctica; i és que no és una cosa voluntària ni del total domini de l’home. Hi ha certes circumstàncies necessàries en cert grau (que tractaré al següent punt) per a la inspiració del poeta, per a la creació del geni com a tal, ja que, tot i ésser aleatori i exterior a la voluntat (humana, si més no), no es pot donar en condicions que no siguin les adequades.

Però tractem de moment l’interior d’aquest home que sobresurt d’entre la mediocritat social, el poeta, que Schlegel admira mentre critica a la resta com a membre d’un ramat. Aquést, té una guspira divina al seu interior que és la que el fa ser un ésser creador, i diví en certa mesura, perquè crea del no-rès material, del seu interior, des d’aquesta ànima inspirada per qui l’ha creat.

" Y ese suave reflejo de la divinidad en el hombre, ¿no es l alma propiamente dicha, la llama del entusiasmo de toda poesía? " Pg.122

Així doncs, tenim a l’home creador a imitació de la divinitat, un reflexe de la qual el guia des del seu interior.

Aquesta potència divina que permet a l’home emular al seu propi creador en la seva obra esdevenint-ne així, és el que, com podem veure a la cita anterior, té la capacitat de crear poesia, i és, en certes parts d’aquest llibre esmentada com a fantasia, per donar compte al lector de la diversitat a què pot arribar la ment humana, no limitant-se tan sols als elements de la raó "pensant-racional"; aquesta fantasia, però, només és tal a l’interior, perquè a fora, dins el món de les aparences, només és un petit reflexe de la mateixa, alhora que se l’anomena "ingeni".

En l’examen d’aquest punt tenim la gran dificultat que Schlegel lluita contra la raó a tots nivells provant de desorientar-la constantment, canviant de temàtica o de nom de les coses, i amb això ens trobem, amb què a la fantasia o a l’ingeni, se’ls anomena també potència, capacitat, i, fins i tot, poesia. A més s’identifica alhora amb la virtut que encara s’ha de desenvolupar, i que cal desenvolupar per a crear-se el propi individu en sí mateix com a geni. He arribat a la conclusió que això és part d’un joc entre dues esferes (humana i divina), però això encara no ho puc tractar (almenys si vull que s’entengui) fins al darrer punt d’aquest treball, on tractaré la poesia i la seva elaboració, i caldrà esmentar aquest joc entre dos nivells per a fer-ho tot un tant entenedor.

En aquest punt només resta a comentar certa particularitat de l’ingeni, el qual, tot i que sigui l’element amb el qual es crea la poesia, no el podem tractar com a un mitjà, doncs:

" El ingenio es un fin en sí mismo, ... " pg.56

I és que si usem la fantasia tan sols per a crear, oblidarem el que és en ella mateixa i deixarem de desenvolupar-la com a facultat que és, doncs ens deixarà de preocupar com a tal.

1.2 El poeta, l’entorn

Passaré ara a exposar què passa fora del poeta quan es produeix una creació, i és en aquest punt on molts dels elements que en un principi semblen inconnexos dins l’obra de F.Schlegel, la llibertat, per exemple, una de les condicions que abans esmentava com a possibilitzadora per a l’aparició de la inspiració, a més, és necessària per a poder estriar la idea de la que partirà l’obra. La llibertat és essencial per a crear quelcom original, i, per a fer-ho, cal sortir-se de les normes establertes, de les pautes marcades per la resta de la societat, i aquest rebuig contra els límits es formula en tres fronts:

A-Contra les normes de la poesia tradicional, normes que s’han de trencar per a què la forma no delimiti el contingut, l’esperit de la poesia, per a què l’anàlisi no es mengi el que hi ha de la fantasia. Schlegel fa un elogi vers Goethe per haver-ho denunciat amb anterioritat.

B-Contra els límits de la raó, com es comenta als Fragments del Lyceum (nº 104), la raó que s’ensenya i que coneixem només n’és una part de la Raó, i precisament la part menys valuosa en el que es refereix a contingut, que es veu limitada per la visió dels seus contemporanis de la mateixa, i que, per desgràcia, encara avui en dia subsisteix. Precisament, la part depreciada de la Raó, és la que es refereix al sentiment, al geni, a tot allò que avui en dia s’ha expulsat definitivament dels dominis racionals i s’ha portat fora seu, vers els de la irracionalitat.

"Pues ésta es el principio de toda poesía: anular el curso de las leyes de la razón pensante-razonante y volvernos a poner de nuevo en el bello desorde de la fantasia." Pg.123

C-Contra els propis límits, l’autosuperació d’un mateix, a partir del propi coneixement i de la propia vida a través de la Filosofia, aprehesa com a punt de partença per a l’elaboració de la Poesía, ja que podrà proporcionar a l’home, al poeta, la seva individualitat necessària per a crear, per a ser portador d’aquesta màgia que fa sorgir quelcom del no-rès.

Aquest sobresortir d’entre la mediocritat social és una fita per a tot romàntic, l’esdevenir un individu, només d’aquesta forma.

2.1 L’obra d’art (condicions i entorn)

No puc dir que disposem de normes concretes i precises per a l’elaboració d’aquesta obra, el que sí puc dir és que s’atansa a donar unes passes a seguir si en volem crear una.

Deixant de banda les circumstàncies i característiques que envolten al poeta, cal que l’obra poètica en disposi d’unes de pròpies. Per a Schlegel només hi ha una possibilitat en la seva època i posteriors per a fer poesia, i aquésta és no repetint ni reiterant els estils vells, almenys directament, perquè si aquésts no han subsistit és perquè s’han esgotat en ells mateixos o perquè no han pogut seguir el ritme de l’evolució social, i és per això que esdevindria absurd el voler recuperar els vells estils i transportar-los a un temps i a una societat amb els quals els lligams són del tot nuls. Però, alhora, recorda que la més gran mitologia i misteris foren els antics, així com la seva èpica, però cal renovar-los, cal cercar-los-hi un lligam amb la societat alemanya del segle XIX, i això no pot ser altra cosa que el sentiment dels seus contemporanis amb un romanticisme que esdevindrà un patriotisme total.

F.Schlegel recorda que l’enteniment és la facultat més alta en l’esperit humà, essencial per a unir Poesia i Filosofia, com també és essencial per a dur a terme aquesta empresa la Física, però només com a element unificador, perquè després d’aquesta fita s’esdevindrà una espècie de punt i apart dins la història, i Poesia i Filosofia unificaran, al seu torn, totes i cadascuna de les ciències i les arts particulars.

És una unió, un conjunt que, degut a les característiques de la Poesia i de la Filosofia, es caracteritza per l’incomplitud, donat que la primera aportarà a aquesta curiosa associació el component diví i la fita vers on ha de tendir l’obra d’art creada pel poeta, i la segona, la Filosofia espera aportar-hi els pensaments a desenvolupar, i, alhora, la indeterminació portada per l’incomplitud, donat que no es podrà esgotar mai, duent, al seu torn, vers el sublim, l’infinit.

Aquest infinit és la concepció que l’autor té de l’Univers, i en aquest punt hi trobem un altre joc a dos nivells, que esdevindrà tan típic dels escriptors idealistes, i és que observant aquesta obra, veiem cert paral.lelisme entre aquest Univers infinit, el Tot, i la Poesia que hi ha a l’interior de cada home, la qual ha de desenvolupar-se per a aproximar-se a aquest Tot en harmonia, per a esdevenir l’U en el Tot:

"Ha de esforzarse por ampliar eternamente su poesía y su visión de la poesía,(...) esforzándose por incorporar de la manera más precisa su parte a la gran totalidad; (...)" pg.97

Però retorno ara al tema que ens interessa especialment, l’esperit, la Poesia del geni que destria entre les moltes possibilitats que té, i de la possibilitat escollida en construeix un món, en harmonia, concepció propera a una peça musical (com també fou propera la relació entre filòsofs i músics del romanticisme alemany, però seria un tema a tractar en un altre moment).

Ja només resta fer quelcom semblant a un resum i usar tots, o la majoria, dels elements esmentats fins al moment per comprendre la màgia de la creació per part del poeta.

2.2 L’obra d’art (realització i concepció)

Fins aquí tenim a algú que a més de tenir una guspira divina al seu interior i de certa gràcia per a la inspiració, disposa de la llibertat per a emprar-les, per a crear, i si, a més, aquest individu ha descobert la Poesia, la part divina que porta al seu interior, i a ell mateix com a individu i s’ha fet com a tal a ell mateix, el podrem anomenar poeta, un poeta o un geni que esperarà la preciada inspiració per a començar una creació.

Aquest descobriment s’efectua mitjançant la Filosofia, que alhora, amb els seus pensaments que esdevenen autònoms i independents, li servirà de base per a la inspiració, i per a tenir consciència de tot això i de la màgia que suposa aquesta creació des del no-rès, almenys un no-rès físic, perquè com ha quedat demostrat, en realitat sí que hi ha quelcom per a poder-se revelar com a mag, i, en certa manera i en paral.lelisme amb la creació divina, revelar-se com a un semidéu o un "deuet" no totpoderós.

El punt de partença de l’elaboració és fer poesia segons idees, i mai segons normes, perquè l’anàlisi calculat i calculador no fa més que menjar-se l’ingeni, la creativitat, la inspiració.

Crear una obra ja no serà escriure unes pàgines i donar-ho per a acabat, sinó que és molt més complex, és un desenvolupament de la poesia interior a través de les idees proposades des de la Filosofia, en un constant joc d’entrar i sortir de la creació, a imitació del món que es determina a sí mateix, perquè, com ell, obra i món són resultats d’una activitat, en dues esferes diferents, però a través de processos similars.

I és que tot pensament, com la Poesia, ha de sortir de sí mateixa per a retornar-hi renovada i no esgotar-se en sí mateixa, un retorn que ha de portar en sí la consciència que és part d’un tot, que una obra d’art no és tan sols això, sinó que és una part d’una obra més general, que és el conjunt de les obres d’un mateix autor, que alhora, aquest conjunt no és més que una part dins la mateixa Poesia:

" Todos los poemas de los antiguos se encadenan unos a otros hasta que de los miembros y de la masa siempre más grande se forma el todo; cada elemento se inserta en el otro, y por todas partes hay un mismo y único espíritu solo que se expresa de modos diversos."

pg.119

I fins i tot podríem anar més lluny considerant que aquest seguit de parts d’un conjunt que al seu temps esdevé part d’un conjunt superior no finalitza aquí, i no perquè la Poesia pertanyi a un conjunt superior, sinó perquè no finalitza en ella mateixa, doncs és un tot infinit que tendeix a desenvolupar-se eternament, per la incorporació de noves obres o perquè la Poesia no acaba en l’espai físic de les mateixes obres, sinó que ho fa allí on va començar, a l’esperit de cada un dels lectors i de tots en conjunt, d’aquesta part n’hi ha pocs exemples en el transcurs del llibre, almenys exemples perfectament clars, però n’hi ha alguns dels quals se’n pot extreure alguna conclusió propera a tot això dit en aquest darrer punt:

" Pero espero que estas conjeturas deban hacerse verdad por vosotros mismos".

Pg.119

" Naturalmente, el fenómeno asume en cada individuo una forma distinta."

Així doncs, tenim l’obra d’art com a una part de l’infinit, no acabats, tendint vers a una divinitat de característiques similars, i és aquí que hi trobem el sublim, aquesta perfecció infinita, inacabada, aquest caos que es desenvolupa (mitjançant l’amor, tema típicament romàntic) en completa harmonia, tendint vers la perfecció sense fi.

I, en relació amb això, retornaré ara al punt 1.1, on vaig deixar pendent d’explicació d’un curiós joc entre dos nivells o esferes que podem trobar en l’obra de F.Schlegel i que no és tan sols una coincidència ni un paral.lelisme, sinó que s’estableix un nexe prou important entre l’esfera humana i la divina.

La primera esfera, la humana i inferior, és posseïdora en l’interior dels seus membres, especialment els considerats per ells mateixos com a individus ( "a la maniera romàntica"), d’una part de la Poesia, que l’individu exterioritza i desenvolupa en la creació d’obres d’art, una creació des del seu interior i des del no-rès físic (anteriorment exposat), és a dir, emulant a la divinitat en la seva forma de crear, alhora que en aquestes obres creades pel poeta hi resta quelcom del mateix, del seu esperit, de la seva poesia.

Així mateix succeeix al nivell superior, al diví, en una creació de l’Univers i de la raça humana en especial pel què ens preocupa ara des del no-rès (almenys per als cristians), per part d’un creador que deixa, al seu torn, una empremta dins les seves creacions, i, en especial, en els homes i deixa un reflexe seu, que alhora és el que permet crear a l’ésser humà i deixar les pròpies empremtes en les seves obres, i que anomenem Poesia.

Resumint una mica, diré que la Poesia és quelcom que, per a F.Schlegel, prové de la divinitat (d’aquesta forma, qui en pot dubtar de la seva dignitat i de la seva superioritat?), però que es realitza com a tal en l’esperit humà quan aquést la desenvolupa vers l’exterior, vers els lectors, on no podem dir que acabi, perquè fins que la humanitat no finalitzi la seva existència, són infinits els possibles lectors, i, amb ells, les possibles interpretacions, i, per tant, les possibles formes en què s’expressarà la Poesia.

A més, la poesia com a provenint de l’esperit, és quelcom superior a les normes humanes, i, per tant no pot ser formulada (o fenomenalitzada) sota aquéstes, sinó que ha de ser fet en plena llibertat, trencant les normes que la limiten així com les que limiten al propi individu si vol esdevenir un geni, un poeta.