Pleonasme, com diu Coromines, prové del grec, "pleonasmus" (que vol dir, superabundància, exageració, pleonasme). Aquest mot és derivat de "pleon" ("pleion"), que traduïm per "més nombrós" i que és el comparatiu irregular de "polloi" (molts), sense tenir res a veure amb la família del llatí "plenus" (ple).

O sigui que, en principi, aquesta paraula no volia dir excés, sinó plenitud. Potser pel semblant amb el mot llatí "plenus", aquesta paraula tan precisa i adequada per parlar d'un fenomen d'estratègia discursiva, ha anat derivant cap al vici, la dolentor. Per exemplificar això no cal anar més lluny que el Coromines, que trobà com a primera aparició escrita de "pleonasmus", a Aversó (en el Torcimany I, 239), el mot que defineix un vici poètic "excusable".

Pel que fa a la retòrica, Marchesse i Forradellas defineixen el pleonasme com una "expressió redundant que, estilísticament, pot servir per subratllar una expressió o evitar un soroll en la comunicació". I ens recorden magnífics moments de la literatura universal, com les expressions fixes de les cançons de gesta ("De los sus ojos tan fuerte mientre llorando, de las sus bocas todos dizian una razón").

Però aquesta figura, que estudiada des de la etimologia de la llengua catalana i de la retòrica romànica no ha de tenir cap inclinació pejorativa (si més no, pel seu mal ús i per complicades evolucions històriques), en l'estudi general de la lingüística comparada, trobem el mateix: si el diccionari de Pompeu Fabra la defineix com "emprament de més mots que els necessaris per a expressar una idea"; el de l'Enciclopèdia Catalana no diu més que el de l'Institut d'Estudis Catalans, o sigui, que és "l'ús de mots d'idèntic sentit en una mateixa oració, per tal de reforçar l'expressió" o la "redundància d'un element lingüístic en una oració, generalment un pronom feble que no acompleix una nova funció en l'oració".

I és a partir d'aquí que comprenem l'inici de la discussió: deixant de banda la imprecisió (que, tot sigui dit, té la seva lògica extra lingüística) del diccionari de Pompeu Fabra (que redueix la definició a la sintaxi dels "mots"), observem com el de l'I.E.C. la matisa amb dues definicions: la primera més general i la segona més pròpia de la normativa catalana i, especialment, dels pronoms febles. És aquí on entrem en confrontació amb la forma que Badia i, sobretot, Solà expliquen la normativa del pleonasme: la possible crítica aniria enfocada a la estretor del seu punt de vista. Però no és culpa seva: veiem perquè.

Una bona forma d'analitzar la ment i les correlacions lingüístiques són els diccionaris ideològics, entre els que trobem com a exemplar únic el del Julio Casares, que defineix aquest controvertit mot com a "figura de construcción, que consiste en emplear vocablos innecesarios para el recto sentido de la expresión, pero con los cuales se le da gracia o vigor". Però el que volem ara no és puntualitzar un altre cop la que pensem és incorrecta elecció del paradigma "mot" o "vocablo" o la concreta i encertada segona part d'aquesta definició; sinó la correlació de sinònims que ens en dóna: "pleonasmo, paráfrasis, desviación, rodeo, circunloquio, torcimiento, redundancia, repetición, verbosidad".

Observem en aquestes dades una subjacent imatge de prolixitat, de pecat; que ha convertit aquest tan etimològicament bonic mot en una espècie de fill pròdig de la lingüística. Que l'ha llençat al cercle quart de l'Infern on Plutus, déu de la riquesa distribueix els béns de manera gratuïta; on els lingüistes avars li criden "Perchè  burli", "per què llances?" i la fan rodolar a cops de pit aquelles pesants pedres (quan haurien de ser ells els què escoltessin a quatre grapes "perchè tieni?", "per què retens?").

La causa que creiem originaria de tot aquest desgavell i que ens porta a defensar els drets que la història ha promès i manllevat al pleonasme és la inmiscució de la nostra mare: el llatí. Com hem esbossat al començament, aquesta paraula grega no tenia res a veure amb el "plenus" llatí (que sí porta al seu sí una part de pejoratiu, de pecaminós de "massa" i no de "molts" "polloi"), però ha acabat adquirintne la negra tonalitat.

Ara seria bo de proposar una alternativa, però no fa falta: aquesta està proposada a la retòrica des de fa molt de temps i ens basta una paraula per indicar-la: "redundància", que podem definir amb Marchesse i Forradellas com a la inclusió en un missatge d'elements no necessaris por la seva correcta decodificació, però útils (o indispensables) perquè la comunicació es doni.

Resumint, hauriem de dir-ne redundància a tot fenòmen repetitiu en la comunicació i pleonasme a la figura retòrica (a l'escels art) que l'utilitza buscant-ne un efecte enriquidor. De fet, si volguéssim, podríem afirmar amb Ciceró (com a retor per antonomàsia) que en qualsevol text (ara, utilitzant text com a evente comunicatiu) ben construit és pleonástic si és redundant. Però amb això no basta per oblidar al Grice quan diu tan sàbiament: "no diguis més de l'estrictament necessari per a la total comprensió).

· JOAN COROMINES, Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, Curial, 1986.
· ANGELO MARCHESSE i JOAQUÍN FORRADELLAS, Diccionario de retórica, crítica y terminología literaria, Ariel, 1994
· PAUL GRICE, In the way of words, Harvard University Press, 1991.
· BICE MORTARA GARAVELLI, Manual de retórica, Cátedra, 1996.