UN NOU SISTEMA DE FLAUTA DE BEC O FLAUTA ANGLESA COMÚ
On es proposa de fer universalment utilitzable aquest instrument en concert, sense que calgui transportar la música. Humilment dedicat a totes les persones que estimen aquest instrument.
Per Thomas Stanesby Junior
(Londres c. 1732)
Hom pot suposar que els inventors de la flauta de bec en fa, correntment anomenada flauta de concert, no la van destinar mai a ser utilitzada universalment en concert pel fet que ells no la van deixar mai baixar mes avall de la nota fa. I fabricant les seves flautes baixes en fa no van pensar en utilitzar-les com a instruments de baix més que per la mateixa família. Per tant, avui trobem a tots els grans concerts que la barreja de sonoritats obtinguda amb instruments de diferents menes sempre aconsegueix un gran èxit. Només la flauta de bec hi és exclosa, ja que és incapaç de sonar al costat dels altres degut a que li manquen tres notes de gran utilitat al registre greu. Malgrat que és un instrument fàcil en el registre que té, degut en aquest defecte, no es pot fer servir de forma universal.
Molts grans mestres, virtuosos meravellosos de la flauta de bec, ha estat temptats de fer-la útil en concert component la part de flauta en un to, alhora que la resta d’instruments eren escrits en un altra. D’aquesta manera, totes les diferents menes de flautes de bec esdevenien flautes de concert i per tant utilitzades. Però això va fer néixer un gran error; mentre que la dimensió de la flauta canvia, encara que l’intèrpret constata pel so que emet, que la nota produïda per la flauta és un si, un do o un re, ell la continua anomenant Fa. D’aquesta manera, totes les notes successives canvien el nom ja que realment s'està transportant el so real. Això és l’origen de nombrosos maldecaps: cal transportar la música, escriure-la en partitures separades, buscar peces que s’adaptin bé a la transposició, utilitzar flautes de diferents dimensions. Aquests inconvenients i molts d’altres fan que la flauta de bec sigui descartada i refusada perdent una bona part de l’estima general.
Consegüentment, amb la finalitat de restablir el favor per aquest instrument i també per animar l’art i el secret de fer instruments de bona i perfecte qualitat, jo proposa de fabricar la flauta en el mateix diapasó i en el mateix registre que l’oboè o la flauta travessera. Així, tota la música escrita per aquests instruments, o pel violí en aquests registre, podrà ser interpretada per la flauta de bec a l’uníson amb ells, sense que calgui transportar o escriure per a la flauta de bec unes partitures especials que no siguin les mateixes que fan servir la resta d’instruments. Això facilitarà tant l’ús de l’oboè, la flauta anglesa (de bec) com la flauta travessera ja que qualsevol que sàpiga tocar-ne un sabrà tocar també els altres, ja que unes mateixes digitacions genèriques serviran a tots els instruments.
Aquest resultat es podrà obtenir fent servir una taula de digitacions de la flauta de bec que vagi del do greu al re agut, com en l’oboè, per tant, fent us d’una flauta en que la nota més greu sigui un do. Aquesta flauta sonarà a l’uníson amb l’oboè i la flauta travessera i per tant esdevindrà una veritable flauta de concert. Com que sonarà exactament en el mateix registre que els altres instruments emprats en concert, la flauta de bec es podrà usar de forma universal sense cap altra problema. D’aquesta manera s’aconseguirà una nova sonoritat a l’harmonia i esdevindrà universalment útil en concert.
Malgrat la gran utilitat d’aquest sistema per fer igualar la flauta de bec a la resta d’instruments solistes i donar-li un us també universal en concert, jo no espero que s’adopti universalment en la seva primera aparició. Son molts els senyors que s’han esforçat molt per arribar a dominar la flauta en fa que probablement no estaran disposats a aprendre una nova digitació. Però jo deixaré que aquests senyors prengui la seva pròpia decisió, pregant-los que no condemnin aquest sistema abans d’haver pogut provar que l’altre és millor. Encara que tota la seva vida han anomenat fa a la nota fonamental de la seva flauta, si volen, ara la podran anomenar ben fàcilment do.
Després d’haver-vos demostrat en poques paraules la utilitat de la proposta, jo vull presentar-vos ara un taula de digitacions completa i perfecte de totes les notes de la flauta en do, que jo recomano molt particularment a tothom que aprengui a tocar aquest instrument.
(traducció, Joan Vives)
LA FLAUTA DE BEC TENOR I THOMAS STANESBY
Notes de Jean Claude Veilhan
Cap al 1732, Thomas Stanesby júnior (1692-1754) va publicar el seu “A new system of the flute a’ bec or Common English Flute”, una mena de pamflet a favor de la flauta de bec tenor de la que en destaca el seu parentesc de tessitura amb l’oboè i la flauta travessera.
Vet aquí el text original traduït. A més, en la taula de digitacions original, inclosa, s’hi observarà la diferència entre digitacions que Stanesby precisa entre les notes sostingudes i bemolls, establint una enharmonia en que la nota sostinguda és subtilment més baixa que la nota superior bemoll (Ex. entre Re sostingut i Mi bemoll)
Tot reconeixent que la flauta de concert usada habitualment és la flauta de bec contralt, Stanesby lamenta en aquest instrument de tres notes útils en el registre greu (mi3, re3 i do3). A canvi la contralt beneficia però amb tres notes en el registre agut (mi5, fa5 i sol5). Però és precisament la tessitura de la contralt la que Stanesby no troba pràctica, fent al·lusió a la pràctica corrent l’època que consistia en tocar la mateixa veu a l’uníson amb diversos instruments diferents. Habitualment, la tessitura tradicional anava del do3 al re5. És cert que un instrument en do s’adapta millor a la pràctica de l’època que un instrument en fa. Per altra banda, la flauta travessera ja començava a suplantar la de bec fins i tot a Anglaterra i, a més, el registre greu de la flauta de bec tenor és un pel massa ombrívol i confidencial per poder destacar en un uníson amb el altres instruments habituals (violí, oboè, etc...)
El que queda és que el timbre de la flauta de bec tenor, malgrat -o a causa- de la seva gran dolçor, té una plaça de privilegi dins de la família de les flautes de bec. És indispensable en el del conjunt de flautes (doblada o no. En aquest sentit és interessant veure l’ús que Lully en fa dins de la seva orquestra). En tant que instruments solista, la seva literatura està essencialment formada per repertori destinat globalment a instruments solistes. En aquest cas, l’acompanyament s’haurà de realitzar amb un (o varis) instrument(s) adequats al seu timbre i potència (com per exemple el llaüt).
Dins l’ “Avertissement” de les seves peces per a flauta travessera (1710) Michel de la Barre escriu: “...es poden tocar sol la major part d’aquestes peces. Si es volen fer amb acompanyament caldrà emprar una viola i una tiorba, un clavecí o els dos conjuntament. Però jo crec que la tiorba és preferible al clavecí, ja que em sembla que el so de les seves cordes de budell van millor al so de la flauta travessera que les cordes de llautó...” I encara més amb la flauta de bec tenor.
