per Joan Vives
"Tots els matins del món son un camí sense retorn...".
En aquesta frase hi ha la resolució a l'enigma despertat pel títol d'aquest breu assaig, signat per Pascal Quignard i sobre el qual s'ha basat el film del mateix títol, el darrer d'Alain Corneau. El color, els paisatges, les emocions sovint contingudes, l'eco d'una solitud i d'una passió son elements que es barregen al film amb una veu... la de la confessió de Marin Marais ja al capvespre de la seva vida.
Lluny de la reconstrucció històrica, tant Quignard com Corneau ens fan una proposta austera, intimista i intensa, després de la qual només podem adorar la música en el sentit més pur. Una proposta captivadora que s'ha vist recompensada pel premi Louis Delluc (1991) i per 11 nominacions als "Cesar", de les quals només es va consolidar la destinada a la música i al seu responsable Jordi Savall que ha donat vida sonora segurament a la més bella de les escenes de la viola de gamba, portada a les pantalles. Sens dubte aquí podem replicar una de les frases més magnètiques de la novel.la "La música està simplement allà per parlar d'allò que la paraula no pot..." (Capítol XXVII)
Sota el leit-motiv de l'existència i el pas del temps la història parteix de la mort de la dona de Monsieur de Saint-Colombe tot deixant dues filles de 2 i 6 anys respectivament. Saint Colombe és presentat com un noble jansenista, adust, aspre i que vestit sempre de negre, viu sense opulència en una casa humil als afores de París en mig de la muntanya. En aquesta solitud evoca el record de la seva dona interpretant "Le tombeau des regrets", l'obra que va escriure per a ella i que mai ningú no ha sentit.
La seva existència, marcada per les aparicions imaginades de l'esposa difunta i per la més sublimada devoció a la viola, transcorre principalment a casa seva, interpretant música i educant amb gran disciplina les seves dues filles; la mort de la mare el fa témer que l'ensenyement que ell les hi proporciona no sigui l'oportú. La força de les seves interpretacions i la bellesa de les composicions sorgides de la seva inspiració i de l'austeritat del seu entorn faran que Saint Colombe desperti l'interès de músics i aristòcrates que aniran expressament a sentir-lo a casa seva. Juntament amb les seves filles, que ell mateix havia ensinistrat en els secrets de la interpretació de la viola, oferiran concerts íntims alguns caps de setmana plens d'improvisacions i d'obres escrites expressament en un llibre vermell. La popularitat d'aquell home rústec, de vestimenta antiga, tímid i sovint esquerp, despertarà l'interès del mateix rei. Ell refusarà qualsevol convit d'anar a la cort. "Prefereixo la llum de la posta sobre les meves mans que l'or que ell m'ofereix... Prefereixo les meves gallines i els meus porcs que els violins del rei...".
No obstant la popularitat de Saint Colombe va fer que molts joves anessin a casa seva a rebre els seus ensenyaments. Entre ells Marin Marais a qui, després d'haver estat 9 anys cantant a l'escolania de l'església del costat del palau del Louvre, la veu l'havia abandonat. La seva venjança va ser oblidar la veu i dedicar-se a la viola. "No crec que us admeti entre els meus alumnes... Toqueu música, senyor, però no sou músic...". Malgrat tot li farà classes, però sempre des de la contenció i el poc entusiasme. "podreu ajudar a dansar la gent que dansa. Podreu acompanyar als actors que canten a l'escenari. Us guanyareu la vida. Viureu voltat de música, però no sereu músic. Teniu cor per sentir ? ..."
Les classes van continuar fins el dia en que Marais va tocar davant de sa Majestat. Saint Colombe irritat el refusarà. Aleshores Marais rebrà les classes en secret de la filla gran de Saint Colombe: Madeleine, qui li explicarà que el seu pare ha escrit la música més bella del món, però que la guarda només per a ell. Entre els dos sorgirà l'amor i de l'amor un fill que naixerà mort. La filla petita, Toinette, també s'enamora del jove gambista.
Després d'uns anys de separació, Marais torna a la casa de Saint Colombe interessat en la salut minvada de Madeleine, que continuava soltera. Toinette, en canvi, s'havia casat. Marais també. Després del retrobament es suïcidarà i Saint Colombe quedarà amb l'obsessió de que la seva dona apareix per parlar amb ell i sentir-lo tocar la gamba.
Passa el temps i Marais retorna d'amagat a la casa de Saint Colombe obsessionat per una idea: La de poder sentir aquelles melodies que anys enrera li havia descrit Madeleine. Saint Colombe, ja envellit, sent remor. "Qui hi ha, sospirant en el silenci de la nit?..". "Un home que refusa els palaus i cerca la música...". "Que és el que busqueu, senyor, en la música". "Busco el plany i el penediment".
Els dos es van posar a tocar tota la nit. Marais amb la viola que havia estat de Madeleine. "La música està simplement allà per parlar de tot allò que la paraula no pot parlar" "És un petit abeurador per a que hi beguin tots aquells a qui el llenguatge ha traït". Tocaven i ploraven. Al matí Marais va tornar a Versalles.
En definitiva es tracta de dues concepcions de l'art i fins i tot de la vida, que al final, després del pas inexorable del temps semblen retrobar-se. Lluny dels fastos impactants de l'"AMADEUS" de P. Shaffer/M. Forman, "Tous les matins du monde" és una proposta austera, penetrant i commovedora, on la música és el valor suprem per sobre del poder i l'ambició. El film, per la seva banda, ens pren l'ànima des de la primera imatge. Ens fa veure la música, respirar-la, viure-la i, per molts -almenys a França- voler-la abans d'entendre-la.
Quignard aconsegueix construir una epopeia interior en poc més de 100 pàgines amb lletra de mida generosa. Una lliçó de música, o potser d'estètica musical. Un conjunt d'escenes en clar obscur, encadenades pel desig, la ingratitud, el sofriment, l'amor i el pas del temps...
Una meditació musical sobre l'acte de la creació que no encobreix un elogi de l'altivesa ombrívola d'un home que no doblega el seu pensament davant res. Una mena d'obra mestre que partint del temps passat ens dona una lliçó per avui.
"Tots els matins del món son un camí sense retorn"... La música, però, és eterna.
FITXA TÈCNICA
EL LLIBRE
1. TOUS LES MATINS DU MONDE. Pascal Quignard. Gallimard. 135 pàgines. (Versió en francès).
2. TODAS LAS MAÑANAS DEL MUNDO. Pascal Quignard. Trad. Esther Benítez. Editorial Debate (Coleción Literatura nš 105) 116 pàgines. (Versió en castellà).
EL FILM
3. TOUS LES MATINS DU MONDE, d'Alain Corneau, amb Gerard Depardieu, Jean Pierre Marielle, Guillaume Depardieu, Anne Brochet, Caroline Sihol, etc... (1 hora 54 minuts).
4. TOUS LES MATINS DU MONDE, Banda sonora original del film. Obres de Saint Colombe, Marin Marais, Jean Baptiste Lully, François Couperin, anonims i arranjaments de Jordi Savall. Interpretat per Le Concert des Nations, dirigits per Jordi Savall. AUDIVIS / VALOIS (76 minuts).