Actualment sabem molt poc sobre la flauta de bec medieval. Per altre banda no cal dir que no tenia repertori propi. Aleshores encara eren llunyans els temps en que els compositors començarien a especificar la instrumentació concreta que volien per a les seves composicions. De totes formes tenim la certesa de que la flauta de bec va existir en temps medievals i és fàcil suposar que la seva utilització va ser freqüent sobretot en el context profà.
Parlar d'instrumentació en la música medieval continua sent difícil per la poca documentació que ens trobem. Segons Edgar Hunt la flauta de bec no apareix a Europa fins al s. XIV. Per la seva banda Gustav Reese (el gran estudiós de la música medieval) manifesta que durant els segles XII i XIII es van conèixer flautes de bec de 6 forats. En aquest sentit pot ser de gran interès observar els instruments musicals que apareixen esculpits en els pòrtics medievals de Galícia: En un dels més cèlebres, el "Pòrtic de la Glòria" de la Catedral de Santiago de Compostela no hi apareix cap mena d'instrument de vent. En els pòrtics medievals de Puerto Marín i de la Catedral d'Orense, López Calo hi vol veure dos vell tocant flautes dobles, però és certament difícil de determinar si es tracta realment de flautes o d'un altre tipus d'instrument de vent.
Certament, la flauta de bec és un instrument de concepció suficientment senzilla com per pensar que ja existia des de molt abans del s. XIV, però... que és realment el que se sap sobre la flauta de bec medieval ?
Més enllà de les primerenques representacions iconogràfiques conservades de la flauta de bec (amb 8 forats), que segons defensa el musicòleg Anthony Rowland -Jones son catalanes i venen del taller del germans Serra de Barcelona, segurament de Pere Serra, i que son dues representacions de la Mare de Deu amb el nen i 6 àngels músics pintats cap el 1390 (que trobarem en el Retaule de l'església de Santa Clara de Tortosa que s'esposa al MNAC de Barcelona i en un retaule del Monestir de Sant Cugat del Vallès), afortunadament també existeixen dos exemplars de valor organogràfic incalculable que lògicament ens poden dir més que centenars de testimonis Iconogràfics en els quals quasi mai es pot veure amb certesa de quin instrument es tracta. Aquestes dues flautes medievals que han sobreviscut al pas dels segles són les famoses de "Dordrecht" i de "Würzburg".
a. Àngel flautista, detall del retrat de Pere Serra, Tortosa c. 1390 b. Foto de la flauta de Dordrecht
La flauta de Dordrecht, que conservem actualment en el "Gemeentemuseum" de La Haia, es va trobar el 1940 en el poble holandès de Dordrecht. La flauta va aparèixer en un bon estat de conservació malgrat el temps passat enterrada en el fang de la fossa d'un castell, que va ser habitat entre el 1335 i el 1418. L'examen amb Carboni 14 va confirmar l'època, tot i que l'organòleg anglès Holles Philspatrich pretén avançar aquesta data cap a meitats del s. XIII. En qualsevol cas es tracta d'un instrument bastant evolucionat i no molt diferent de les flautes que trobarem en el renaixement. és un instrument fet amb fusta d'arbre fruiter (olm o pruner) d'una allargada de 29 cm. i amb un tub extraordinàriament estret. La flauta te el forat `0' (al darrera) i 8 forats al davant; el darrer és doble, fet usual a l'època i que permetia invertir la posició de les mans, així el forat que no s'emprava es podia tapar amb cera. La flauta pràcticament no sona exceptuant alguns sons greus, però les còpies fidels que s'han fet ens indiquen que es tracta d'un instrument de sonoritat aspre i forta, amb una extensió que supera les dues octaves que s'aconseguien amb postures similars a les que descriuria Sebastian Virdung el 1511. Estem davant d'una flauta soprano en do amb un diapasó extraordinàriament alt, quasi un semitò per sobre de l'actual, es a dir, un diapasó molt proper al que s'utilitzava en bastants països durant el renaixement. La forma de la flauta de Dordrecht revela que el pavelló i l'embocadura eren d'un altre material... possiblement de banya o d'os. És una llàstima que s'hagi trobat incompleta, ja que qualsevol dada nova podia ser important per a reconstruir amb més fidelitat el seu so. Malgrat tot podem pensar que aquesta flauta de Dordrecht representa un tipus d'instrument, sinó típic, si almenys habitual en els segles XIII, XIV i XV.
1 Tractat de Virdung
Hi ha un altre instrument que ha arribat parcialment a la nostra època. Es tracta d'un fragment de flauta (aproximadament una 3a. part, el terç inferior) trobada a finals de la 2a. guerra mundial a la ciutat alemanya de "Würzburg" i conservada des d'aleshores en el museu d'aquesta ciutat. El tret més sorprenent d'aquesta flauta son les grans analogies que l'apropen a la flauta de Dordrecht. La seva similitud ve reforça per alguns intents de reconstrucció que s'ha dels dos instruments. També hi ha la possibilitat que es tractés d'un instrument parcialment tancat en l'extrem inferior, tret que trobem també en alguns instruments folklòrics del proper orient i del Marroc i que determina un tipus de sonoritat bastant diferent des de les flautes uniformement cilíndriques.
A diferència de les flautes medievals, les flautes del renaixement no constitueixen un misteri tan gran, sobretot gràcies al fet que n'ha sobreviscut moltes més. Fins i tot, algunes d'aquestes es troben en un estat excel·lent i poden ser tocades amb uns resultats satisfactoris. En els museus de Viena, de Verona, de Nüremberg, de Frankfurt, de Brussel.les i de París existeixen col·leccions esplèndides de flautes d'aquest període que poden ser admirades i estudiades. Aproximadament hem conservat uns 150 exemplars del període comprès entre el 1530 i el 1650.
Serà durant el renaixement quan la família de les flautes de bec aconseguirà una varietat formidable. Des de la petita sopranino en fa del "Kunthistorisches museum" de Viena fins la gra flauta contrabaixa del museu de Verona (2'85 m. d'altura) trobem flautes de tot tipus si be és cert que les més freqüents son les de grandària mitja com la tenor i la Baixa. Pel contrari "sopranos" i "sopraninos" son molt més infreqüents.
Tots aquests exemplars conservats de mostren que no es pot parlar d'un sol tipus de flauta de bec renaixentista. Durant aquest període trobem instruments de característiques, ja no diferents, sinó veritablement contraposades. No hi ha dubte de que la utilització de les flautes de bec a tota Europa era freqüent i que les grans capelles i cases nobles tenien col.leccions de flautes. Així a Anglaterra, la cort d'Eduard VIè comptava amb 5 flautistes. El 1603, en els funerals d'Isabel Ia. se sap que hi van tocar 7 flautistes de bec i 7 de travessera. Sabem que durant la joventut de Henry VIII, a part de practicar diàriament el tir i el llançament de javelina, també cantava, ballava i tocava el virginal, la flauta de bec i la travessera. És possible que ell fos l'iniciador de la tradició aristocràtica de la flauta. És molt interessant l'inventari d'instruments musicals de la cort a la mort d'Henry VIII: 72 flautes travesseres, i 76 flautes de bec... entre les quals hi havia una caixa folrada amb vellut vermell, i amb el pany i els ornaments de plata daurada contenint 8 flautes de bec d'ivori; les dues flautes baixes d'aquesta col·lecció (1'50 m. d'altura cadascuna) estaven guarnides amb plata daurada. l'inventari registra 22 flautes d'ivori, però aquesta col.lecció no era l'única...
2. Tractat de Virdung
En l'Alemanya del s. XVI el comte R. Fugger, que era aristòcrata i banquer, posseïa una col.lecció de 227 instruments de vent entre els quals hi havien 111 flautes de bec. Això era una misèria comparada amb els 507 instruments de vent que el 1589 tenia la cort de Stutgart (dels quals 299 eren flautes de bec). El 1582 a Baden hi havia 46 flautes de bec i 60 de travesseres.
A Espanya sabem , per l'inventari ordenat per "Isabel la Catòlica" el 1503 a l'Alcàsser de Segòvia, que posseïa 3 xirimies i 1 flauta de boix amb guarnicions de llautó dins d'una funda de cuir, a part de 2 flautes més de boix. En l'inventari de Felip IIon. hi existien 7 flautes de fusta d'Alemanya, grans i petites: una baixa molt gran de fusta de boix amb guarnicions metàl·liques, una contrabaix i un baixó de fusta de boix guarnit de llautó amb el tudell del mateix metall, a part de 6 pífans d'ivori (els 4 més petits amb els brocals de plata daurada que eren de la reina Maria). N'hi ha prou amb aquestes dades per a fer-nos una idea de la importància de la flauta de bec en el món renaixentista.
La utilització que se'n feia era bàsicament en grups de flautes i grans conjunts instrumentals (Consort). Les flautes de bec pensades per a tocar polifonia tenien una extensió d'una octava i una sexta. Però aquest només era un dels tipus de flauta que existien en el renaixement. Encara que sovint s'escriu que totes les flautes renaixentistes tenien una extensió curta, això és radicalment falç ja que existien flautes amb una extensió que passava les 2 octaves i mitja, una tessitura superior fins i tot a la de les flautes barroques (com veurem al tractat de Ganassi).
Un valor testimonial de gran interès son els tractats teòrics que ens parlen de la flauta o fins i tot que li son dedicats amb integritat. Concretament en conservem 6:
Les últimes 18 pàgines del llibre estan dedicades a la flauta de bec. Els dibuixos inclosos (fig 1, 2 i 3) no ens donen una idea molt exacte dels instruments, només de la seva aparença externa, però Virdung va incloure la taula de digitacions per a la flauta, essent la primera que coneixem i que ens aporta dades molt interessants. En primer lloc informa de que la baixa està en fa, la tenor en do i l'anomenada soprano realment és una flauta en sol (1 to per damunt de la Contralt actual). En segon lloc ens diu que l'extensió és de quasi 2 octaves (Ex. do3 - si4). Segons Edgard Hunt gran part de les flautes conservades de l'època funcionen be amb les digitacions que suggereix Virdung, fet que testimonia que el tipus de flauta de bec que ens descriu al seu tractat era el més corrent a l'Europa del moment. Fins i tot la flauta medieval de Dordrecht funciona be amb aquestes posicions d'on podem deduir que les flautes medievals no eren molt diferents de les del primer renaixement.
3. Tractat de Virdung
Aquest és el segon tractat que ens parla de la flauta de bec. En una làmina (figura nº 4) hi trobem les quatre flautes fonamentals: Discantus (soprano), Altus, Tenor, i Bassus. En el text, però, només ens parla de tres: en fa, en do i en sol; exactament el mateix que deia Virdung. Tant les flautes presentades per Virdung com les d'Agricola mostren un pavelló o una ampliació final del tub, a l'estil d'un oboè, el que ens dona a entendre que es tracta de flautes de sonoritat oberta i bastant potents, segurament aptes per tocar en llocs amples i, fins i tot, a l'aire lliure. En els dos casos el tub exterior sembla cilíndric, però el que no podem saber és l'estructura de la perforació interior, que és el que influeix en el so. A part dels 4 tipus de flauta, el dibuix de la primera edició d'Agricola ens presenta dues rudimentàries flautes petites de 4 forats menuts, una de les quals podria està feta en os i l'altre de banya. Però a la 2a. edició (1545) aquells dos instruments semi-populars devien haver passat de moda, perquè en el seu lloc hi ha una petita flauta de fusta tornejada com les flautes convencionals però només amb 4 forats.
Aquest és el primer tractat dedicat íntegrament a la flauta de bec i escrit, pel que sembla, per un flautista virtuós. El tipus de flauta que ens descriu és extraordinària sota qualsevol punt de vista. El seu so és molt peculiar per la seva brillantor adequada a la interpretació més virtuosa. El tractat de Ganassi descriu molt detalladament una flauta que ha constituït fins fa poc un veritable misteri pels constructors; es tractava d'un instrument de característiques molt rares que res tenia a veure amb les flautes que es coneixien a l'època. Ganassi ens descriu dues flautes: 1 Contralt en sol i una soprano en do, amb una increïble extensió de 2 octaves i una sexta... efectivament superior a les flautes barroques. Per altre banda, el virtuosisme demanat per Ganassi suggereix uns instrument extraordinàriament àgil, capaç de respondre amb eficàcia a l'articulació en tota la seva extensió. Ganassi dona, també, en el seu tractat una taula molt completa de digitacions, però aquesta no va fer més que provocar l'admiració dels estudiosos ja que tenia poques semblances amb les digitacions usades als nostres dies. En resum... un instrument d'aparença prometedora que constituïa una gran incògnita ja que no n'ha arribat cap exemplar als nostres dies. La gran dificultat radica, en aquesta ocasió, en que no es tracta de copiar o reconstruir un instrument existent que subsistit al pas del temps, sinó de la sempre difícil tasca de d'inventar, d'imaginar un instrument en base a tota una sèrie de dades a vegades difícils de creure.
Aquesta va ser la tasca del gran organòleg Frederic Morgan que després de nombrosos anys d'investigació va trobar una flauta en un museu de Viena que havia passat desapercebuda perquè el seu bisell estava destrossat i per tan no podia ser tocada, però que el seu trepant interior era completament diferent al de totes les flautes conegudes fins aleshores. La seva intuïció va ser genial ja que una reconstrucció d'aquesta flauta convenientment modificada per corregir una sèrie de defectes en l'afinació va donar com a resultat una flauta de característiques molt similars, encara que no idèntiques a les de la flauta descrita per Ganassi. No hi ha dubte de que el dia en que es va aconseguir de reconstruir aquest instrument va ser una data històrica en el recorregut contemporani de la flauta de bec, doncs hi havia un repertori, molt important i alhora bellíssim, que inclou per exemple les Recercades de Bassano i de Virgiliano, que no podien ser tocades de cap manera amb les flautes renaixentistes conegudes fins aleshores; la resposta a l'articulació era lenta i sobretot la seva extensió era limitada. Calia uns instrument de gran extensió i que al mateix temps permetés tocar a gran velocitat sense haver de fer servir el recurs del "legato" ja que segons les normes de l'època totes les notes havien de ser articulades.
Ganassi, a "la Fontegara" ens parla, com ja hem dit , de dues flautes: una Soprano en do i una Contralt en sol. Segurament el diapasó d'aquests instruments havia de ser molt alt, tal com era costum al nord d'Itàlia en aquesta època. Aproximadament el la3= 460 v/s., un semitò per sobre de l'actual.
6. Gravat del tractat de Ganassi
Les reconstruccions que s'han fet actualment de la flauta Ganassi presenten un tipus de flauta de bec amb so brillant i poderós. Normalment es fa servir fusta de boix i, en el seu defecte, fusta d'erable, tot i que també s'han fet amb ivori, material que dona un so particularment brillant i penetrant, encara que menys càlid que el de la fusta. És curiós que les flautes Ganassi s'hagin perdut ja que, a jutjar per les fonts iconogràfiques, va ser un tipus d'instrument freqüent a tota Europa fins el segle XVII. Aquestes flautes poden ser reconegudes fàcilment per la seva forma característica: la part inferior s'obra considerablement a mode de pavelló. Sembla ser que aquest tipus d'instrument no va variar la seva forma al pas del temps. Això ens indica que molt possiblement era considerat com uns instrument perfecte no susceptible de millora. Evidentment ens preguntem perquè aquest instrument, escampat per gran part d'Europa durant un llarg període de 3 segles (o potser més...) no n'hagin quedat exemplars supervivents. Una hipòtesi podria ser que aquestes flautes pertanyien a músics professionals que normalment les farien servir fins esgotar-ne la seva utilitat. En canvi, altres tipus de flautes pertanyien a aficionats i col·leccionistes que els van fer servir moderadament i que segurament els van tractar amb gran cura.
Dedica 6 pàgines a la flauta d'Alemanya (travessera) abans de parlar de la flauta de 9 forats (de bec) a la qual dedica només 3 pàgines. Primer insisteix en les diferències entre la flauta travessera i la de bec, especialment en la dolçor de la seva expressió i el buf que necessita; Aquesta dada ens dona pistes sobre el tipus de flauta presentada per Jambe de Fer, ja que hi havien flautes renaixentistes que necessitaven molta pressió d'aire i que alhora la seva sonoritat no era dolça. Sens dubte son flautes similars a les descrites per Praetorius, flautes de tub ample, amb extensió curta i so molt dolç... clarament adequades per tocar polifonia.
Aquí observem com la família de les flautes de bec s'ha fet més nombrosa: dels 3 membres de Virdung s'ha passat als 9 tipus que ens nomena Praetorius (Exil·lent en sol, Sopranino en fa, Soprano en re i en do, Contralt en sol, Tenor en do, "Basset" -Baixa petita- en fa, baixa en si bemoll i gran baixa en fa, ). De totes formes ens aclareix que les 9 flautes no cal tocar-les a la vegada ja que es poden agrupar en conjunts de 3 a 5. També explica que prefereix el grup de flautes greus perquè les petites son massa cridaneres i, pel contrari, les greus queden molt be soles en una Canzona o un Motet i donen una harmonia agradable i dolça en una sala, malgrat que aquesta sonoritat es perdi en l'acústica d'una església. Les 3 flautes agudes cal pensar que es feien servir per a doblar a l'octava les flautes greus.
7. Làmina de les flautes de bec segons Praetorius
Praetorius utilitza ja el terme alemany "Blockflöten" per anomenar les flautes de bec. Explica també, que el nom llatí és "Fístula", que els italians li diuen "flauto" i els anglesos "Recorder". Praetorius reserva el nom de "Doltzflöten" (flautes dolces) per anomenar unes flautes de tub molt estret i amb una forma que ens recorda les travesseres. En el seu gravat (Figura nº 7) també hi apareix un tambor, tret que ens fa suposar que era habitual l'acompanyament amb percussió.
El gran teòric Marsenne (o Mersenne), a la seva obra, suggereix que les flautes de bec ha de ser usades sobretot en els registres de 4 a 8 peus de l'orgue utilitzant un petit conjunt format per 1 flauta soprano, 1 Contralt, 2 Tenors, en do i la petita "Basset" en fa, o be un conjunt de 8 peus format per 1 petita "Basset" en fa, 2 Baixes i 1 Contrabaixa.
En el present tractat, l'autor inclou una breu Gavotte pour les flustes douces composta per Henry le jeune, segurament la primera vegada en que s'especifica de forma original la instrumentació per a quartet de bec.
Dins del variat panorama de la flauta de bec renaixentista es poden distingir tres tipus diferents de flautes, si be és cert que s'ha de generalitzar molt ja que els instruments que han arribat als nostres dies presenten, com ja hem comentat, una gran diversitat:
D'aquest tipus ja n'hem parlat extensament.
Es tracta d'una flauta que mostra una gran semblança amb la flauta medieval, ja que el trepant del tub és molt estret amb relació a la seva allargada. Es tracta d'un tub completament cilíndric fins l'alçada del 7e forat (part inferior de la flauta) moment en que el trepant interior s'estrangula notablement per a recuperar la seva amplada amb una petita ampliació que a la vegada fa de pavelló. Exteriorment aquestes flautes son quasi totalment cilíndriques. Però això no vol dir que totes les flautes d'aparença cilíndrica que apareixen a quadres i gravats (com les descrites per Virdung i Agricola als seus tractats) pertanyin a aquest tipus de flauta; una cosa és l'aparença exterior i l'altre és el trepant interior que mai es pot veure en les representacions iconogràfiques.
Es conserven un parell de dotzenes de flautes d'aquest tipus, 11 de les quals son al museu de l'acadèmia filharmònica de Bolonya i la resta repartides per arreu del món. Encara que les 11 flautes de Bolonya semblen haver estat destinades a tocar obres instrumentals a vàries veus (música polifònica), el cert és que també es presenten com a instruments adequats per fer "solos", no només per la facilitat del seu registre agut sinó també pel seu timbre ben diferenciat i la ràpida resposta en l'atac (articulació).
Malgrat l'interès musical d'aquestes flautes de tub estret, aquest tipus d'instrument sembla haver estat poc estès... a part de que n'han viscut pocs exemplars, també apareixen poc a la iconografia musical de l'època. Potser la representació més il·lustre és la Santa Cecília de Rafael que es conserva a la pinacoteca nacional de Bolonya. La col.lecció de les 11 flautes de Bolonya està formada per: - 4 Tenors en re - 1 Tenor en do - 4 "Bassets" en sol - 2 grans baixes en do. Tan sols 5 d'aquestes sonen en l'actualitat i el seu diapasó és molt proper a l'actual (440 v/s aprox.).
Aquesta sembla haver estat el tipus de flauta més comú durant el renaixement. Aproximadament un 80% de les flautes que es conserven d'aquesta època pertanyen a aquest tipus. El trepant interior és realment curiós; El tub te la seva màxima amplada a la part superior però després es va tornant estret de manera irregular fins l'alçada del 7è forat per acabar obrint-se lleugerament a mode de pavelló. Aquest sofisticat tipus de trepant dona com a resultat musical un instrument amb una extensió bastant curta que no sobrepassa una octava i una sexta, però que a vegades arriba a les dues octaves. Com a compensació, a aquesta curta extensió, el timbre mig i greu és d'extraordinària bellesa i expressivitat amb una sonoritat dolça perfecta per a tocar en conjunt. Les altres, greus, son rodones, estables i sonores sense perdre claredat ni tan sols quan es toca molt fort. El registre mig es caracteritza pel lleuger soroll produït per cadascun dels cops de llengua, similar a l'atac dels orgues de l'època; lluny de ser un defecte, aquesta característica sonora dona a les flautes una brillantor i una qualitat característica que constitueix un dels mes grans atractius. Es tracta d'instruments molt flexibles que permeten una sonoritat matisada i expressiva, que podia rivalitzar amb l'art del cant de l'època. El diapasó d'aquests instruments oscil·la molt segons els països: A França un to per sota l'actual, A Itàlia una mica més que l'actual (a vegades més baix que el nostre). Són els instruments típics del que els anglesos anomenaven "Broken Consort", es a dir, el conjunt instrumental format per instruments de totes les famílies (vent, corda i percussió).
L'última flauta de bec cèlebre que encara presenta nombrosos vincles amb les flautes renaixentistes és la que apareix a dues publicacions dels Països Baixos durant el segle XVII. De ben segur que es va tractar d'un tipus de flauta molt corrent. La primera d'aquestes publicacions va ser "Der Fluyten Lust-hof" de Jan Jakob van Eyck, apareguda a Amsterdam cap al 1646 i l'altre "Underwyzinge hoemen alle de Toonen de meest gebruyckelyck zyn op" de G. van Blankenburgh, publicat a Amsterdam el 1654.
8. flauta que apareix al Der Fluyten Lust-Hof de Van Eyck
Les breu instruccions donades alhora per van Eyck i per van Blankenburgh som similars. Enlloc de donar l'habitual taula de digitacions, la forma de fer les diferents notes està descrita en paraules. A diferència d'altres digitacions, en aquestes crida l'atenció la preferència que els seus autors donen als forats mig tancats a l'hora de fer els semitons, en lloc d'usar les habituals digitacions de "forquilla". També fa diferència entre l'enharmonia d'una nota sostinguda i la seva relativa bemoll, per exemple: re# i mi bemoll. La nota sostinguda sempre és la més greu.
El gran canvi en la construcció, tan interna com externa, de la flauta de bec, no es va produïr fins la segona meitat del s. XVII i va ser a prop de París, on vivia la família Hotteterre, músics, compositors i constructors d'instruments, particularment de vent.
Van ser ells qui van perfeccionar la construcció particularment de l'oboè, la flauta travessera i la flauta de bec. Fins aleshores els instruments de vent sempre havien estat construïts en una o dues peces com a molt. Això volia dir que calia trobar un tros de fusta suficientment gran i sense defectes per poder fer-ne un instrument. Tots els problemes d'afinació, i d'imprecisió interpretativa que se'n podia derivar van quedar resolts pels Hotteterre: van començar a fer els instruments en 3 parts permetent així usar fragments de fusta més petits i que per tant podien ser de més qualitat. També van ser ell els que van regularitza el disseny tan exterior com interior passant de la forma habitualment cilíndrica del trepant interior, usada fins llavors, a la forma cònica (més ample a l'àrea del bec i més estreta al peu) amb totes les noves característiques sonores que això comportava (timbre més refinat, agilitat d'articulació, brillantor del registre agut, debilitament dels greus...). En el cas de la flauta de bec també van ser ells els que van introduir la forma "inflada" en l'àrea de les juntures de les diferents parts de l'instrument.
9. Posició i parts de la flauta de bec segons Hotteterre
En definitiva es tracta de tota una sèrie d'innovacions que, a part de gaudir d'una gran popularitat, van quedar fixades per moltes dècades. En el cas de la flauta de bec aquestes aportacions es van mantenir fins al declivi de l'instrument a meitats del s. XVIII.
* Els autors dels articles font son principalment Edgar Hunt, David Munrow,Anthony Rowland Jones i Alvaro Marias. Agraïment també a Jordi Sàbat per la seva col·laboració i amistat.
o0o