Programes d'il.lustració: gràfics vectorials
Els programes d'il.lustració es distingeixen per dibuixar una sèrie d'objectes, definits de forma matemàtica. Si un programa de pintura com Photoshop dibuixa un cercle com un conjunt de punts amb forma rodona, tan bé com pot, un programa com CorelDraw genera una instrucció geomètrica: dibuixar un cercle amb centre al punt (x,y) i radi r. Si canviem aquests paràmetres obtenim un cercle perfecte, del tamany i posició que volguem.

Aquest mètode de generació de formes és el principal avantatge -i font d'algunes limitacions- dels programes de dibuix vectorial. La forma amb què es generen aquestes instruccions per crear un vector -un objecte constituït per una sèrie de punts i línies rectes o corbades, definits matemàticament, és a travès de les anomenades corbes de Bézier. Cada objecte:

•  té una línia de contorn i està ple d'un color determinat. Les característiques d'aquests dos es poden canviar a qualsevol moment.
•  es pot agrupar, separar, retallar, intersectar... i relacionar de moltes altres maneres amb els altres objectes.
•  si és independent es manipula separadament de la resta; es poden ordenar de qualsevol manera en forma de superposició.

Corbes de Bézier.
Aquest sistema es va desenvolupar originàriament (cap als anys setanta) per al traçat de dibuixos tècnics, al disseny aeronàutic i d'automòbils. La idea de definir geomètricament les formes no és massa complicada; qualsevol que recordi unes nocions bàsiques de geometria plana sap que un punt del pla pot definir-se per unes coordinades -com al joc de la guerra naval :) Per exemple, un punt A té unes coordenades (x1,y1), i a un punt B li corrsepon (x2,y2). Per traçar una recta entre aquests dos punts només cal conèixer la seva posició.

Quan en lloc d'una recta unim dos punts amb una corba ens trobam amb els elements essencials d'una corba de Bézier. Els punts s'anomenen nodes o punts d'ancoratge i la forma de la corba vé definida per uns puntets invisibles que es diuen manetes o punts de control.

En general, per fer segments rectes es fa clic amb l'eina de dibuix (la ploma), es mou el ratolí i es fa clic en un nou punt, i així successivament. Per fer segments suaus (corbats), fem clic i mantenim pitjat el botó mentre adjustam la forma de la corba. Aquesta es pot retocar amb posterioritat, moguent les manetes o punts de control. I no hi ha problema amb alternar segments rectes connectats amb segments corbats.

Qualsevol forma, oberta o tancada, sigui un polígon, un rectangle, un cercle, una el.lipsi, es basa en aquests elements tan simples: nodes i punts de control. Per omplir-los amb un color cal que estiguin units formant una línia tancada. Els contorns poden ser més o menys gruixuts i tenir una forma determinada. Aixó permet fer dibuixos linials purs (estil dibuix tècnic) o també creacions més artístiques, amb un contorn cal.ligràfic.

Manejar les corbes de Bézier no és massa fàcil: costa un poc entendre com funcionen exactament; però tampoc és cert allò que algú va dir "les corbes de Bézier són la més inhumana tortura mai inventada"...

Avantatges del format vectorial (i limitacions)
Vist en què consisteix un dibuix vectorial, resulta fàcil d'entendre quines són els seus avantatges:

• No importa el tamany a què els volguem dibuixar, sempre apareixeran amb una mateixa nitidesa.
• Cada objecte vé definit per les seves pròpies fòrmules i es pot manejar independentment de la resta. Es pot escalar ell sol, distorsionar-se, canviar de forma o resituar sense afectar els altres elements del dibuix.
• Es pot controlar amb gran precissió la forma, orientació i ordenació dels elements.
• Qualsevol efecte que s'hagi aplicat als objectes sempre es pot rectificar. El dibuix és editable sempre.
• És molt fàcil reutilitzar un dibuix o part d'ell en altres projectes.
• El tamany dels fitxers pot ser increïblement compacte, donat que no s'ha d'emmagatzemar informació per definir cada punt de la pantalla, sinó una sèrie de fòrmules matemàtiques.
• Permeten un maneig de lletres sense limitacions; les lletres Type 1 i TrueType són també objectes vectorials, i per tant, es poden manejar de forma idèntica dins del programa d'il.lustració.
• El clipart -donats aquests avantatges- es troba majoritàriament en format vectorial (formats com EPS o WMF són alguns dels més corrents.)
• Es poden incorporar bitmaps a un dibuix vectorial, bé per replenar formes, bé com a elements separats; i si cal, es pot exportar la imatge a un format mapa de bits estàndard, com ara GIF o JPG.

Les versions darreres dels programes de dibuix vectorial són molt sofisticades, i inclouen un gran varietat d'efectes que es poden aplicar als objectes. Alguns d'aquests efectes tenen un ús molt concret, però d'altres suposen una forma molt ràpida de completar determinades imatges. Per exemple, poden aplicar efectes de lent: un objecte afecta als que té per davall de diferents maneres. Vegeu-ne un exemple:

Diferents efectes de lent, aplicats amb un programa de dibuix vectorial. Els cercles estan superposats a la resta i actuen com:
1. Lent semitransparent amb un color blau-cel.
2. Fa que el dibuix es vegi només en forma de línies.
3. Crea uns grisos tintats, en aquest exemple de blau.
4. Lupa d'ampliació; a més, hem "congelat" la zona ampliada i hem tret la lent a fora. (aquest és un truc molt útil per explicar en detall parts d'un mapa o il.lustració.)
5. Efecte d'ull de peix.

   Una imatge vectorial (estàtica) en format de Shockwave Flash. Aparentment no té cap diferència amb les altres, però si feu clic amb el botó dret veureu que es pot ampliar a voluntat, i desplaçar l'àrea ampliada, sense pèrdua de qualitat. Això és idoni per mapes, esquemes...
(dibuix: Blancaneus, per la petita Isabel.)

Les principals limitacions dels vectors són l'aspecte més fred, més d'ordinador que tenen aquest tipus de gràfic, amb el seu contorn massa perfecte. Per solucionar això, ales darreres versions el contorn es pot fer un poc més irregular per tal de que s'assembli més al dibuix natural; i també es poden aplicar estils de línia que reprodueixen amb molta fidelitat diferents tècniques de dibuix i pintura; alguns programes també creen una repetició seriada dels objectes que es desitgi al llarg d'un traç: per exemple, fent un traç, automàticament hi dibuixa formes de petjades.

D'un altre costat, amb els programes vectorials, és complicat fer il.lustracions molt realistes; sovint fan falta molts efectes de degradats, superposicions, etcètera que fan que la imatge sigui molt més gran del que és habitual i que el seu maneig sigui difícil. La solució per aquest problema està en el maneig combinat de mapes de bits i traçats vectorials que tots aquests programes poden fer.

Formats principals.
Cada programa d'il.lustració maneja el seu propi format. Per exemple, els fitxers de Corel Draw són fitxers .CDR; els de Xara, .XAR, els de Windows Draw, .DRW... Aquests fitxers són incompatibles entre sí, i sovint d'una versió a una altra també.

Per sort, existeixen una sèrie de formats que fan de pont entre aplicacions (i no només entre aplicacions de dibuix, entre qualsevol aplicació de disseny.) El format més important dins del món de la impremta, i del disseny gràfic que va associat a aquesta, és el PostScript. Aquest és un llenguatge de definició de pàgines i objectes en forma vectorial que es va crear per a la impressió en dispositius d'alta ressolució, i és un estàndard mundial. Adobe Illustrator i Freehand creen fitxers en format PostScript nadiu, amb extensió AI al primer i EPS al segon.

Per a gràfics vectorials simples, existeixen dos formats vectorials que van especialment bé per passar-los d'un programa de windows a un altre: són els meta-files (WMF i EMF, respectivament windows metafile i enhanced metafile.)

Finalment, els dos formats vectorials amb més futur al món del disseny per a la web són el de Shockwave Flash (fitxers SWF), i el SVG (Scalable vector graphics). Els fitxers de Shockwave Flash es poden crear amb programes com Flash, i contenen no tan sols una imatge estàtica, sinó animacions més o menys complexes, com la de l'exemple, i interactivitat (enllaços, accions controlades per al dissenyador...) Pel que fa a SVG, és un estàndard que s'imposarà previsiblement als propers anys. Té un avantatge addicional: el fitxer es generarà en forma de text, de manera que es podrà editar fins i tot amb el bloc de notes (alterant directament les fòrmules matemàtiques dels vectors.)

El format no és massa important, tanmateix, perquè la majoria de programes incorporen nombrosos filtres d'importació i exportació, per tal que sigui possible compartir fitxers entre ells i obrir dibuixos de les versions anteriors. Un format com EPS per Adobe Illustrator (AI) en versió 5 es pot obrir i guardar sense problemes per qualsevol aplicació de dibuix vectorial actual.

Utilització.
És evident que per a dibuixos linials i gràfics amb formes nítides, com plànols, mapes, diagrames... no hi ha res com els programes de dibuix vectorial. Compleix tots els requisits d'un plànol o de qualsevol dibuix tècnic: es treballa amb precissió, les formes són sempre editables i es pot canviar el tamany sense problemes de pèrdua de qualitat.

Però també per usos més artístics els programes d'il.lustració han superat moltes limitacions que podien tenir. Actualment podem crear dibuixos molt més rics que amb les primeres versions dels programes d'il.lustració més comuns, sense l'aspecte fred i asèptic que podien tenir abans. A més, com que aquests programes creen una imatge en pantalla suavitzada (antialiasing), l'aspecte és molt millor que els contorns tan marcats de les versions d'anys enrera. Molts GIFs dels que s'utilitzen a les pàgines web s'han preparat amb programes que treballen amb vectors, i després s'han exportat com a bitmap.

Deformar el text de qualsevol manera imaginable és fàcil amb els programes d'il.lustració. Per cert, sabeu qui eren els Blues Magoos?

Una altra modificació fàcil de fer al text és col.locar-lo dins d'una forma o fer que la enrevolti.

La connexió tipogràfica.
Els programes d'il.lustració treballen d'una forma molt consistent amb els programes de creació tipogràfica. No és d'extranyar, perquè ambdós manegen vectors (i de fet, les fonts Type 1 estan definides en llenguatge PostScript, igual que els gràfics de Illustrator i altres programes.)

Per aquest motiu, és fàcil preparar els símbols (glifs) d'una font dins del programa d'il.lustració i passar-los com a EPS a un programa com Fontographer.

Una altra conseqüència és que ha de ser possible fàcilment convertir les lletres d'un text en contorns editables, és a dir, descomposar un text en objectes vectorials. Això és una tasca molt simple, i cada programa de dibuix vectorial la incorpora (sovint n'hi ha prou amb pitjar el botó dret amb un text seleccionat, i triar Convertir a curvas.)

Un cop convertides les lletres en objectes, ja no cal tenir instal.lada la font per seguir editant els contorns, perquè ja ha deixat de ser una lletra; és un objecte més del programa d'il.lustració. D'aquesta manera tenim les portes obertes a retorcar lletres per crear logotips o fer-hi qualsevol classe d'efecte especial. I si passem el dibuix a una altra màquina, o a un servei d'impremta, no caldrà que tinguin la font en qüestió.

   { A dalt }