Mapes de bits
Els fitxers gràfics de mapa de bits (bitmaps) deuen el seu nom a la manera en què es genera la imatge. Els programes de pintura creen una imatge assignant un color a cada punt de la pantalla (píxel). Això es fa evident en ampliar al màxim una imatge de mapa de bits qualsevol. Es veu que està formada per una trama de punts, cadascun amb un color. El conjunt d'aquests punts forma un mosaic invisible que simula una imatge a la pantalla. Amb l'ampliació correcta, però, la qualitat que es pot obtenir és bona; una fotografia pot semblar tan real com l'equivalent en paper, a pesar de que la ressolució amb què es mostra a la pantalla és molt inferior.

Nombre de colors i ressolució dels fitxers de gràfics.
Els mapes de bits poden manejar un nombre de colors variable. Com més colors tingui la imatge, en principi, més voluminós ha de ser el fitxer resultant. Ara bé, existeixen diferents sistemes de compressió que fan que aquesta regla no sigui tan simple; alguns sistemes de fitxer com els GIF i JPG són molt eficients, i poden emmagatzemar una imatge amb un tamany modest.

Color d'1 bit, de 4 bits, de 8 bits....
Molts programes solen referir-se al nombre de colors que inclou la imatge com a "color de 1 bit", "color de 24 bits", etcètera. Què significa això? Color d'un bit és una possibilitat de donar un valor sol al color, a escollir entre dos. Per tant, hi ha dos colors (blanc i negre.) La modalitat de 4 bits ofereix 16 colors; color de 8 bits permet 256 colors; i la major part de targetes gràfiques actuals admeten color de 16 o 24 bits (que permeten mostrar simultàniament, en aquest darrer cas, fins a 16,7 milions de colors diferents!) El color de 24 bits és foto-realista, perquè, de fet, el nostre ull és incapaç de destriar colors diferents amb tanta sensibilitat. El que interessa aquí és el fet de que determinades modificacions a les imatges són possibles tan sols amb una modalitat de color de 24 bits; i que en passar a modalitats inferiors sempre es perd informació. Per aquest motiu sempre convé guardar una còpia de la imatge en què treballam a color complet.

L'espai de treball dels programes de pintura.
El programa més simple que podeu manejar per iniciar-vos és el Paint que vé inclòs amb Windows (cercau-lo a Programas | Accesorios.) Aquest programa us mostrarà quines són les eines bàsiques de tot programa de pintura. Fins i tot programes com el vell Deluxe Paint per MS-DOS (algú recorda aquesta eina del Paleolític informàtic?) ja tenien aquest mateix espai de treball i eines: un gran espai en blanc al qual cream la imatge, envoltat per una barra de menú on escollim les opcions, una paleta per elegir el color i una capsa d'eines.

La capsa d'eines inclou un pinzell, amb formes variables, formes bàsiques (cercles, rectangles, polígons...) que es creen fent clic i estirant -a mesura que estiram la forma s'expandeix- , creació de gradients, addició de text, traçat de línies rectes i corbes...

Els programes més bons tenen de fet aquestes mateixes eines, però força millorades. Per exemple, hi ha més formes de pinzells per escollir, es pot graduar la transparència del color aplicat i molts altres efectes. Compareu aquests dos exemples. Al primer, el pinzell fa marques ben definides i els colors es superposen per complet als que queden a sota. Al segon exemple, existeix molta més subtilesa en la superposició, i les vores de les pinzellades fan un efecte d'aquarel.la; els efectes que es poden obtenir són més semblants a la forma tradicional de pintar. I encara un pas més enllà estan els...

Programes de pintura natural.
Aquest tipus de programes són d'una notable sofisticació. Ofereixen un gran conjunt de pinzells i textures per pintar a sobre que simulen -en alguns casos, molt bé- la pintura amb medis naturals: ceres, carbó, tinta, oli, aquarel.la.

Un exemple de pintura de l'autor, estil medis naturals (un pseudo-De Kooning, per cert). La imatge està creada totalment a l'ordinador, però les pinzellades semblen de pintura real, amb diferents consistències de pintura i tipus de pinzell.

Aquests programes estan pensats per a la creació artística directament en pantalla, en comptes de retocar imatges prèviament elaborades; per ells el millor complement és un dispositiu de tableta digitalitzadora, un dispositiu que du una mena de llapis sensible a la pressió i que permet dibuixar molt millor que amb el ratolí. El programa de pintura natural més conegut és Painter, de Metacreations. És un programa amb una infinitat d'opcions (i amb una interfície bastant complexa, cal dir-ho: fa que programes ja de per si complexos com Photoshop semblin un joc infantil.) Però aquest programa permet uns efectes sorprenents combinant els seus pinzells de tècniques realistes i les textures de paper, tela...

Vegeu aquí alguns exemples. Aquest programa pot obtenir-se en versió d'avaluació del seu fabricant, Metacreations, o en alguns CD-ROMs.

Limitacions dels programes de pintura
La forma de generar les imatges és la principal limitació dels programes de pintura en mapes de bits. Donat que assignen un color a cada punt que ha de formar la imatge, tenen una ressolució fixa, i en canviar-la es perd qualitat. Això significa que en ampliar o reduir una bitmap tindrem una còpia més o menys degradada de l'original, però mai una qualitat tan perfecta com l'original. Qualsevol modificació que volguem aplicar a aquest mosaic pla pot afectar als píxels veïns si no anem amb molt de compte. És fàcil cometre errors i rectificar-los pot ser complicat. Els programes poden tenir una opció de desfer la darrera acció (o un cert nombre d'accions, però això implica ús de memòria .) Per una altra banda, allò que hem fet a la imatge, queda fixat a aquest mosaic i no hi ha manera de destriar-ho de la resta de píxels com no sigui pel color que té: amb la majoria de programes podem seleccionar les àrees que tenen un mateix color, i aplicar-hi canvis.

Capes, canals i màscares.
Per solucionar aquestes limitacions els programes de pintura han anat incorporant a les darreres versions sistemes de protegir diferents parts de la imatge mentre s'està elaborant. Són els sistemes de capes, canals i màscares. (sembla que parlem del Carnaval de Venècia... :)

Les capes permeten treballar amb un procediment semblant a fulls d'acetat superposats, (com a la producció clàssica dels dibuixos animats.) Són transparents fins que s'hi dibuixa alguna cosa.

La persiana de control de les capes és semblant a tots els programes de dibuix i pintura, i mostra les capes existents, permetent canviar l'ordre, afegir-ne o eliminar-ne, i decidir si són o no visibles (l'ull), imprimibles, editables (el llapis) i si es treballa en multicapa (si son editables al temps que les altres o no.)

A les capes es pot decidir quin ordre han de tenir, si és o no editable (i per tant, protegir-la de possibles errors.) Per poder treballar més còmodament, és possible decidir si una capa és visible o no, o si s'imprimirà o no en acabar. Les capes són una forma interna de treballar del programa, perquè al final el resultat és una imatge de bitmap que té una sóla capa.

Els canals separen els diferents valors de color de la imatge. Per exemple, en mode CMYK, hi ha quatre canals, per a cian, magenta, groc i negre. Cada canal es pot modificar per separat, i es poden eliminar un o més d'un d'ells. Es pot alterar el color de la imatge per parts, d'aquesta manera. També es poden crear nous canals, amb el contingut que es desitgi, independents de la resta: aquest procediment és, precisament, el que s'utilitza per a l'acoloriment de còmics i altres il.lustracions.

Les màscares reben aquest nom de la forma tradicional dels il.lustradors i fotògrafs de protegir àrees d'una imatge per modificar la resta. Una màscara amb un dibuix a llapis pot ser un tros de paper que tapa part del dibuix per no fer traços a sobre; pintant amb aquarel.la una màscara es pot fer amb quelcom que repel.leixi l'aigua amb pigment -per exemple, cera o una goma especial. El sentit de la màscara amb els programes de pintura sol ser l'oposat: la màscara, doncs, és una selecció de part de la imatge que fa que s'alteri només ella mentre que la resta queda protegida.

Amb alguns programes com Photoshop és molt fàcil crear i manejar una màscara. Aquest programa té una eina especial, anomenada màscara ràpida, que essencialment converteix momentàniament el pinzell o qualsevol altra eina en un aplicador de màscara. Quan hem acabat, i passem a la forma normal, tot allò que haguem pintat es converteix en una àrea seleccionada. Aquest sistema permet fer efectes especials i retocs amb molta facilitat (encara que el programa en sí no sigui gaire fàcil.)

Un exemple de la utilització de les màscares: a 1) seleccionam una part de la imatge amb un rectangle, en mode "màscara ràpida" de Photoshop. El color vermell indica l'àrea que s'ha seleccionat; podem fer la selecció amb qualsevol estri de dibuix, com el pinzell, o fins i tot aplicant degradats: en aquest cas aplicarà l'efecte de forma graduada a la selecció.

2) Aplicam un filtre a aquesta àrea seleccionada (filtre de "cristal.litzar") i pitgem la icona de mode normal. Ens queda seleccionada l'àrea anterior amb aquest contorn irregular;

3) Anem a Selecció i escollim Invertir. Esborrem tota la resta amb la tecla de suprimir i ja està. Tenim la imatge delimitada per un interessant contorn irregular.

Nota: [ Les icones que cal utilitzar per passar de mode normal (edició) a mode màscara ràpida són les que figuren a la part inferior de la capsa d'eines de Photoshop ]