Ruta
de la Plata
La Ruta de la Plata era una calçada romana de pedra polida, que va ser
construïda fa 2000 anys. La número XXIV, coneguda com "Iter ab Emerita
Asturicam" (camí entre Mérida i Astorga). Després de la decadència de
l'imperi romà, va ser utilitzada pels àrabs, pels cristians en la reconquesta del sud
de la península i, posteriorment, pels pelegrins mossàrabs en el seu viatge cap a la
tomba de l'apòstol Sant Jaume. L'actual nom de "ruta de la plata" és la
deformació del terme àrab B'lata (camí empedrat).
Aquesta senda està senyalitzada
amb fletxes grogues, encara que en alguns trams i en les grans capitals no existeixen.
D'aquí la utilitat de portar una guia tècnica. L'època recomanable és la
primavera o tardor, ja que per l'estiu les temperatures són molt altes i, la falta
d'aigua o ombra en alguns indrets, ens pot donar més dificultats de les necessàries,
si no anem amb precaució i mesura.
Normalment les persones que s'embarquen en aquesta solitària
i austera via, ja han realitzat anteriorment el camí francès o tenen alguna
experiència en rutes senderistes de llarg recorregut. En les grans capitals no existeixen
albergs, els únics que hi han es poden contar amb els dits d´una mà; les altres
instal.lacions que ofereixen els ajuntaments són bastant precàries. Cal recordar en
molts moments: "el pelegrí no exigeix, agraeix", ja que tots aquests
locals o refugis són de franc; per això és important adquirir abans d´iniciar
aquest periple la Credencial, que anirem segellant en els ajuntaments, bars o
pensions on pernoctem. Aquest document ens acredita com a persones que estem fent el
camí, i ens obre les portes dels locals que disposen els poblets per
a que passem la nit.
Aquesta travesia té una distància de 500 km.
És important que cada qual trobi el seu ritme a l'hora de caminar, i mai forçar el cos
més enllà de les seves possibilitats raonables; així evitarem lesions i problemes
musculars que ens poden donar més d'un disgust. Això no és cap competició. No
ens hem de deixar arrossegar per l'inèrcia de les persones que realitzen 40 km. al dia,
o que només pensen en arribar al final de l'etapa, sense gaudir del què
els envolta. És
més enriquidor tardar una setmana més, recórrer menys distància per jornada i
amarar-se del ritme dels pobles, que arribar molt més aviat a Astorga, destrossat, sense
haver visitat res, i amb un regust bastant pobre... tot depèn del què un busqui. La
millor elecció és la del camí interior, deixar que aquesta mil.lenària senda carregada
d'art, història i llegendes, ens vagi macerant en les seves bótes de Sol, pluja, vent,
solitud, amistat, experiència... de la mateixa manera que amb el bon vi.
Un cop arribats a Mérida "Emerita
Augusta" (fundada el 25 a.C.), val la pena passar més d'una nit
per visitar amb tranquil.litat un enclavament amb tanta història i restes arqueològiques
com aquest; declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1993 i capital d'Extremadura el 1983. Les calmades aigües del Guadiana acaronen la
població que va ser capital de la prov. de Lusitània, amb un llarguíssim pont romà
de 792 mts. long. i d'uns 60 arcs. Cal també apropar-se si ve de gust, pel teatre i
amfiteatre, museu nacional d'Art Romà, arc de Trajano, temple de Diana, fòrum
municipal, alcassaba àrab o, ja més apartat, el circ.
La plaça d'Espanya en la ciutat de Mérida, capital
d'Extremadura.
Obtindrem la Credencial a l' "Asociación de Amigos"
-c/ Delgado Valencia nº 3-. A l'ajuntament -plaça Espanya- i a l'oficina de Turisme
-c/ Saénz de Buruaga s/n, al costat del teatre- ens oferiran, si la demanem, una bona
guia de la ciutat i de tota Extremadura.
Pont romà sobre el riu Guadiana, en la ciutat de Mérida. La
primavera omple de roselles el paisatge.
El camí s'inicia en el pont romà sobre el riu
Albarregas, al costat de l'aqüeducte de los Milagros. Passarem per la presa
romana de Proserpina i les fantàstiques deveses començaran a aparèixer, amb
les alzines, cigonyes, explotacions de porc ibèric i suaus ondulacions d'amplis
horitzons. Extremadura sorprendrà a més d'un: al voltant d'11 embassaments, 5
zones declarades com a Parcs Naturals (Monfragüe, Cíjara, Garganta de los Infiernos...),
enormes espais amb molt poca població -ajuda a mantenir la puresa i riquesa
paisatgística que assalta als sentits del viatger-, dos rius importants travessen la
regió en direcció Portugal i l'Atlàntic -Guadiana i Tajo-, així com racons com la
Serra de Gata, la Sibèria, o les valls de l'Ambroz i Jerte.
Passat Aljucén deixarem la prov. de Badajoz per
entrar en la de Cáceres, entre perfums de cist "jara", abans de veure la
creu del Niño Muerto. Esmentar la casa de beneficència dels esclaus de Maria
i dels pobres en Alcuéscar, i la rata del local que ofereix l'ajuntament
d'Aldea
del Cano. D'aquí a la ciutat de Cáceres resten 22,8 km, creuant un aeròdrom i
pujant al suau port de les Camellas, per iniciar l'aproximació al casc antic. A la
plaça major podrem trobar vàries pensions a bon preu.
Cáceres "Castra Caecilia" (fundada el
79 a.C.) era una de les 13 "mansios" o estacions de servei de
la ruta de la Plata, que s'ubicaven aprox. cada 25 milles romanes (1 milla=1480 mts.;
senyalitzat pels romans amb els mil.liaris). El seu nom deriva de l'àrab Al-kasar i la
seva importància actual es centra en el casc antic -declarat
Patrimoni de la Humanitat el 1986-, que pertany a l'època medieval, construït després de la
reconquesta.
Vista de la plaça Major i de la Torre de la Hierba, des d'una
de les entrades al casc antic de la ciutat de Cáceres.
Un cop obtingut un plànol a l'oficina de Turisme de la plaça
major, ens submergirem per l'arc de l'Estrella, davant del palau de Mayoralgo.
Portats per l'atzar descobrirem llocs màgics com: la plaça de Sta. Maria i la
Concatedral, casa de Toledo-Moctezuma, palau de Los Golfines de Abajo,
la plaça de San Jorge amb l'església de la Preciosa Sangre, plaça
Veletas... Pel carrer Olmos, les olors de la cuina del Parador de Turisme ens banyarà
en perfums nutritius. Una mica apartada trobem l'església de Santiago, i el palau
Godoy fent cantonada. En fi, mil raconets i multitud de bars i restaurants sota les
arcades de la plaça Major -que conserva el seu disseny medieval-, on somiar i
contemplar el fòrum de Los Balbos i la torre de Bujaco, amb les seves
escalinates cap a la zona monumental. Qui és capaç de romandre tan sols una nit en
aquest lloc?
Un cop deixada la ciutat, arribarem a un poblet amb un
dels millors refugis de pelegrins de la ruta, Casar de Cáceres
-conegut pels seus formatges, anomenats
Tortas del Casar-. Disposa de
moltes lliteres, cuina completa amb nevera i microones, dutxes d'aigua calenta, petit
saló amb sofàs, i una gran taula de fusta per menjar. No s'ha de pagar res, tan sols
mostrar la credencial a l'ajuntament perquè ens donin les claus. No hem d'oblidar
deixar el nostre pensament en el llibre de visites :)
Els horitzons extremenys són un regal a la mirada. Insondables
deveses d'una terra virginal. Panoràmica obtinguda passat Casar de Cáceres.
Al sortir del poble, ascendirem un altiplà on les vistes de la
terra extremenya són formidables; destil.la bellesa pels quatre costats. La zona
més dificultosa és a l'embassament d'Alcántara -nudrit per les aigües del riu
Tajo i Almonte-, ja que s'ha de caminar per la N-630 sense marge pels laterals, creuant
dos llarguíssims ponts i amb els camions a gran velocitat.
Embassament d'Alcántara (Cáceres). Cal fixar especial
atenció al joc de colors i ombres dels núvols, en un cel que es perd en l'infinit...
Passarem per deveses empolsinades de vaques, abans
d'arribar a la inclinada i pedregosa pujada del port de Los Castaños. Creuat el
port, l'horitzó s'obre generosament i la vegetació es vesteix amb les seves millors
gales; sureres, estepes ladaníferes "jaras", grocs, blancs, verds, escampats en
un llenç sense marcs... preciós.
Acollidor poblet de Cañaveral (Cáceres), amb les seves
típiques cases blanques extremenyes.
Molta atenció de Grimaldo cap a Galisteo a les fletxes i
mapa de la guia tècnica. Segurament en aquest tram ens toparem amb enormes i
fornits braus negres dintre del mateix recinte... cal caminar al costat del mur amb
tranquil.litat i sense molestar-los. Impressionen molt. Al travessar la finca de
Valparaíso podem trobar tot un ramat
de bous i vaques amb llarguíssimes banyes. Si
algú no s'atreveix a passar-hi, pot optar per anar per l'altra banda de la tanca
metàl.lica, doncs acabarà enllaçant amb el camí correcte, direcció al poble de Galisteo.
Disposa de 4 portes d'entrada, i és d'obligació pujar a la muralla per passejar
i obtenir unes fantàstiques vistes.
Sortirem d'aquest enclavament pel pont medieval sobre el riu Jerte,
fins connectar en la finca particular de Venta Quemada -ideal per demanar aigua- amb La
Cañada Real de la Plata, que conserva les mesures de 75 mts. d'amplada
establertes per Felip II en el 1589. Uns 6,3 km. que ens conduiran a les ruïnes de la
ciutat romana de Cáparra, amb el seu famós arc i restes
arqueològiques que s'estan trobant al seu voltant.
Arc de l'antiga ciutat romana de Cáparra. Bon lloc per a
pernoctar, en aquest llarg tram de 40 km. sense poblacions.
A la sortida de Baños de Montemayor han
restaurat 1,2 km. de calçada empedrada... En el port de Béjar, amb la seva exuberant
vegetació, un rètol ens informarà que entrem en els dominis de Castella i Lleó per la
prov. de Salamanca. En l'oblit quedarà la diamantina Extremadura.
Calzada de Béjar és un poblet sortit del túnel del temps,
intimista, i l'únic bar de la vila un goig. La gent és molt amable i la vegetació
exuberant, en aquest port de la prov. de Salamanca.
El pont romà sobre el riu Cuerpo de Hombre
acompanyat de castanyers, encaminarà les nostres passes en direcció a Calzada
de Béjar, amb els seus balcons suportats per columnes de pedra o fusta.
Ja poca distància ens restarà per arribar a l'oasi
de Fuenterroble de Salvatierra. El refugi es troba en la mateixa casa del
rector del poble, Blas Rodríguez; un home molt compromès amb la Ruta de la Plata i la
seva vessant espiritual. És un costum que tots els caminants s'asseguin a
taula, per
compartir els "cocidos" i les
vivències succeïdes al llarg dels dies passats. Menges en germanor, tens accés a la
biblioteca, dutxa calenta i un confortable llit... i si el dia ha estat turmentós -com en
el meu cas-, amb la llar de foc espurnejant. Tot a canvi de res -del propi cor surt donar
un donatiu-. Al matí del dia següent, Blas reuneix a tots els aventurers després
d'esmorzar a l'entrada de casa, on recita unes quantes paraules de benedicció i
protecció en el viatge, omplint les alforges de les nostres ànimes de força renovada.
La Creu de Santiago en el Pic Dueñas -col.locada
per iniciativa de Blas-, ens mostra la línia recta de les terres castellanes, amb
poques clapes d'arbres i molts cultius.
Creu de Santiago, en el Pic Dueñas. Un dels llocs simbòlics de
la Ruta de la Plata. Les terres salmantines s'obren en una línea recta
i, en el cel,
blancs que es fan i es desfan. Pura mística.
Els camps sense ombra ens duran a l'entrada de Salamanca
per un pont romà sobre el riu Tormes. Ciutat on es va fundar la primera
universitat;
cal acostar-s'hi per admirar la inigualable fatxada plateresca. Aquí també trobarem la
plaça barroca més bella de la península, així com construccions tan
destacables com el Palau de Monterrey, Casa de las Conchas, Palau i
plaça d'Anaya, o
l'encisador hort de Calixto i Melibea. Tota la zona monumental és la recreació de la bellesa feta pedra. Mil
raconets, carrerons, esglésies i places on perdre la noció del temps... sobretot per
la nit, quan queda il.luminada... i un no sap ben bé en quin segle es troba. Les
entitats bancàries estan localitzades al carrer Zamora.
Entrada a Salamanca, pel pont romà sobre el riu Tormes. Al
fons la catedral.
Salamanca és una ciutat inundada d'art i història, i
vivificada, exaltada i embellida per les onades de joventut que banyen i perfumen a
borbolls cada cantonada dels seus insondables carrers. Les rialles resonen en
les centenàries pedres, les pausades passes trenquen el silenci o sorgeix
la xerinola... tothom
passa i flueix, tothom com gotes d'aigua rep i dóna, participa i mira, riu i plora.
Tan sols els carrers de pedra polida perduren, observadors indiferents de la història que
els homes van teixint amb les seves quimeres; fulles que cauen i brots que neixen... el
joc de la Vida, un cop més, ens dóna i ens pren.
Catedral de Salamanca.
La llarga sortida de la ciutat
ens acosta a petits pobles situats
al costat de la N-630, fins entrar a la prov. de Zamora, per la localitat Cubo de
la Tierra del Vino. Aquí trobem un bonic refugi parroquial adossat a
l'església, amb llits, mantes i dutxa calenta.
Pinzellades de color en les terres de Zamora. Entre els pobles
del Cubo de la Tierra del Vino i Villanueva de Campeán.
Una sola jornada ens separa de Zamora capital. Entre
camps de cultiu acabarem arribant a la ribera del riu Duero.
Creuarem el pont medieval "puente de piedra" i enfilarem per la plaça
de Sta. Lucia -zona monumental-. Tindrem que buscar una pensió per passar la nit; a
la mateixa plaça major tenim l'hostal la Reina a un preu acceptable.
Entrada a Zamora, amb el riu Duero i la
catedral romànica.
Zamora està farcida d´esglésies. Cal destacar: la
Catedral romànica amb el seu cimbori, el castell amb les seves muralles i parc,
el palau episcopal, el pont del Obispo, la casa del Cid, la plaça
Viriato i les ja esmentades esglésies -destacant la de San Isidoro i la Magdalena-
que esquitxen tot el casc antic. L'oficina de Turisme i les entitats bancàries estan al
c/ Sta. Clara.
Catedral romànica de Zamora, amb el seu famós cimbori.
La senda segueix per pistes agrícoles paral.leles a la N-630. A
l'embassament de Ricobayo, si seguim les fletxes grogues segurament
perdrem el rastre i donarem més volta. Una altra opció és seguir per la carretera
fins a Fontanillas de Castro, admirant a mà esquerra les ruïnes de Castrotorafe.
A Granja de Moreruela hi ha la bifurcació de l'anomenat
camí Sanabrés, per a aquells que vulguin anar a Santiago per Ourense. Nosaltres
seguirem la direcció de l'asfalt fins a Barcial del Barco, on a la
sortida de la població, les fletxes ens porten per les vies del tren -ja no es fan
servir-, endinsant-nos en un túnel i utilitzant dos dels seus ponts metàl.lics per
creuar el riu Esla.
L'entrada a Benavente és força gris. A
l'Avinguda General Primo de Rivera hi ha tot tipus de serveis. Destacar la Torre del
Caracol del Parador de Turisme Fernando II i els preciosos jardins de los Paseos de la
Mota (parc Ramón y Cajal), amb unes àmplies vistes que relaxen el cor i l'ànima.
No marxar sense visitar les esglésies de Sta. María del Azogue -amb els seus 5
absis semicirculars- i les portades de San Juan del Mercado -va pertànyer a
l'Ordre de Sant Joan de Jerusalem-; en les dues destaquen les portades sud o de migjorn. La
plaça d'Espanya és molt intimista, i la sortida de la ciutat per la República
Argentina i carretera Alcubilla, tot un suplici.
A poca distància creuarem el riu Órbigo per un pont romà
a Puente
de la Vizana. Deixarem Zamora per entrar a la prov. de León.
A Álija del Infantado hi ha un bon refugi sobre el bar dels jubilats, i un mirador
en la part alta, on s'indiquen els punts més importants de la localitat. Les
postes de Sol en aquest lloc són calmes i refrescants, amb àmplies vistes que transmeten
una gran sensació de llibertat.
Manquen 21,6 km. per La Bañeza. L'alberg és
impressionant, inclús disposa de televisió. Un bon lloc per a menjar bé i econòmic és
el mesón Los Arcos, a la plaça Reyes Católicos nº 12. El paisatge ja torna a ser
més verd; tan sols falta una jornada -24,8 km.- per arribar al final del nostre
viatge.
Creuat el riu Duerna pel pont metàl.lic de
l'antic tren i,
passada la localitat de Palacios de la Valduerna, ens endinsarem en una
mena de pista forestal fins enllaçar amb la nacional VI, després de passar un
túnel per sota l'autovia A-6. En menys de 2 hores serem al costat de les muralles
d'Astorga
"Asturica Augusta" (fundada el 14 a. C.). Enclavament
on
s'ajuntaven 8 calçades romanes i on van arribar a existir 25 hospitals de pelegrins.
Façana de la Catedral de Sta. María (Astorga).
La Ruta de la Plata acaba aquí, on el camí Francès provinent
dels Pirineus es dirigeix cap a Galícia. Visitarem el Palau Episcopal, la
catedral
de Sta. María, la gatzara de la plaça España, els jardins de la Sinagoga
amb les seves vistes...
Aquesta via és una traça de soledat, d'austeritat...
una senda encara molt verge i desconeguda per a molts.
A Astorga tot és massificació. Quin contrast el camí Francès amb la Ruta de la Plata!
Els que tenen bon
paladar sabran apreciar-ho. L'estació de tren queda una mica apartada, però a les 24h.
de la nit surt un Talgo amb lliteres direcció Barcelona. Després de prendre un cafè amb
llet al vagó-bar, arribarem a les 10:40h a Sants Estació.
Aquí s'acaba una onada, un somni, una inspiració...
Salut i bon camí.
Lectures: "La Ruta de la Plata, a pie y en
bicicleta", ed. El País/Aguilar.