Camí del Nord per la costa

Per ordre d´Alfons II el Casto, es va edificar una petita església en el lloc on van aparèixer les restes de l´apòstol Sant Jaume, fill de Zebedeo -decapitat en el 42 a Jerusalem-. L´esglesiola va rebre el nom de Compostel.la "Camp d´estrelles". Quasi tota la península estava ocupada per les forces de l´emirat de Còrdova, exceptuant la franja cantàbrica, muntanyosa i difícil de conquerir. Per aquestes raons els primers pelegrins van utilitzar el camí de la Costa per dirigir-se a Galícia. Més tard, quan la reconquesta cristiana va anar recuperant territori cap al sud, aquest itinerari va ser substituït pel camí Francès, més còmode, fàcil i amb majors mesures de seguretat i serveis.

    Els pelegrins que venien de França, creuaven el riu Bidasoa amb barca -avui hi ha el pont Internacional de Santiago- i atracaven en el port d´Irun d´origen romà. Enclavament paisatgístic de singular bellesa, amb la badia de Txingudi envoltada per les poblacions d´Hondarribia, Hendaia i Irun. Frontera natural entre França i Euskadi.

    Ja feia temps que em rondava la idea de recórrer tot el litoral cantàbric per aquesta senda mil.lenària -senyalitzada-, tan rica en accidents orogràfics, pobles pescadors, ries, etc. La meva intenció era anar d´Irun (Euskadi) a Ribadeo (Galícia), sempre per la vora de la mar. Gran part ha estat a peu, però per Zumaia on la senda deixa el blau horitzó, vaig agafar en dia de tempesta el euskotren direcció Bilbao. També per sortir de la "urbe" de Santander vaig utilitzar l´autobús. Cal recordar a l´aventurer que s´han de creuar 3 ries en barca motora:

 

                1) de Pasai Donibane a Pasai S. Pedro (Euskadi).

                2) de Laredo a Santoña (Cantàbria).

                3) de Somo a Santander (Cantàbria).

    Un cop arribat en tren a Irun, la meva intenció era aconseguir la Credencial de pelegrí i trobar allotjament. En la casa Consistorial de la Plaça S. Juan Harria, em van oferir un mapa de la ciutat per situar-me. La Credencial la vaig obtenir a la Residència Municipal d´Ancians "Zaharren Udal Egoitza", en el mòdul d´assistència social per a la gent gran, on vaig esperar l´arribada d´una noia de l´associació d´amics del camí. La majoria de pensions s´ubiquen en els carrers Geltoki, Hondarribia i Colón. Un cop aposentats, val la pena acostar-se a l´església de Ntra. Senyora del Juncal (s. XVI), d´estil gòtic basc, amb la verge negra romànica més antiga de Gipuzkoa -datada dins la segona meitat del s. XII-.

    Recordar que en direcció Est s´inicia el GR-11 (Ruta Transpirinenca), però en aquest cas anirem cap a l´Oest, cap a la cornisa cantàbrica.

    Hi han dues opcions de sortida:

 

1a) Per Oiartzun -de turons amb monuments funeraris de l´edat del Ferro- hi ha la possibilitat de recórrer el camí interior per Hernani -una de les viles més antigues de Guipuzkoa-, Andoain, Tolosa -antiga capital foral amb importants nuclis medievals-, Beasain i direcció Lizarra (Nafarroa) per enllaçar amb el camí Francès.

 

 

1b) Per Oiartzun retornar per Renteria i Pasaia al camí de la Costa.

 

 

2) (La opció escollida) Seguir el c/ Lope de Irigoien (Irun) per connectar amb la Nacional, direcció Hondarribia, fins trobar un trencall a mà dreta -senyal-, on passarem per sota un petit pont i rotonda. Agafarem la primera a mà dreta per la carretera veïnal dels 4 ponts. En passar-ne 2, ens desviarem per un estret carreró -a mà esquerra-, cap el Pont d´Amute. Ja només resta anar seguint les marques grogues, poc evidents a trams, en direcció als caserius del barri d´Arkoia, anant guanyant alçada cap al Santuari de Guadalupe (Hondarribia), enfilat a l´inici del munt Jaizkibel (545 m) -extrem occidental de la serralada pirinenca-. Bonica talaia amb font d´aigua fresca i àrea de descans. Panoràmica en dia clar de tota la badia i litoral francès.

    Al costat de la casa forestal, una ampla pista ens ajudarà a travessar tota la muntanya entre castanyers. En la part alta veurem vàries torres de vigilància al llarg de la cresta -construïdes durant les guerres Carlistes-, amb les ruïnes de la fortalesa de San Enrique en el cim, entre una munió d´antenes de telecomunicacions. La pista ens acabarà portant a les inclinades escales de pedra d´entrada del districte de Pasai Donibane (Passatges de St. Joan), amb els seus carrerons medievals, pedres enfosquides pel temps, "impronta" de cultura basca a cada pas de llarga tradició marinera... on hi ha la casa que va romandre Víctor Hugo (poeta i escriptor romàntic francès del s. XIX).

  La badia de Pasaia, amb el districte de Pasai Donibane en primer terme.

    Creuarem la badia de Pasaia -el major port pesquer de Gipuzkoa- amb motora fins a l´altra riba, el districte de Pasai S. Pedro. Rodejarem el cementiri per un corriol fins sortir a la carretera, que sense deixar-la, ens conduirà al Far de la Plata. A l´esquerre del Far, un bon caminet s´endinsa en un atapeït sotabosc, on la mar, la vegetació, els penya-segats, les restes de petits ponts de conducció d´aigua, així com una arraulida font d´aigua cristal.lina i fresca, ens farà sentir el bufec de la Vida en cada una de les nostres cèl.lules. Un cop a dalt de la carena -direcció Oest-, entrarem en el parc del Munt Ulía, el creuarem i, per unes costerudes escales, baixarem per tota aquesta zona urbanitzada -amb vistes panoràmiques- fins arribar al nivell del mar, amb el passeig de Zurriola i la seva platja. Creuant el pont sobre el riu Urumea entrarem de ple a la part vella i, obrint-se com una perla amagada, la badia de la Concha, la illa de Sta. Clara... a cada cantó, com a columnes d´un gran temple natural forjat pels Déus grecs, els tossals d´Urgull -amb el castell de la Mota i l´estàtua del Sagrat Cor al cap d´amunt- i Igeldo.

    Donostia (San Sebastián) -capital de Gipuzkoa- ens rebrà amb tota la seva abundància: Bonics i harmoniosos jardins de tamarindes, exaltant l´elegància de la Casa Consistorial. Passeigs amb delicats edificis d´estil francès. Places supèrbies com la de la Constitució. La part vella plena de tavernes i botigues, entre amples i estrets carrerons de pedra que acaben portant al caminant sense rumb a la Basílica de Sta. Maria.

    Les caminades per la dura sorra de les llargues platges de la Concha i Ondarreta, mentre la marea baixa i puja al llarg del dia-nit, són una teràpia per els peus, que ja comencen a sentir el pes dels constants desnivells d´aquest camí. Maca però cara ciutat com a final de jornada (25 km. Irun-Donostia). Hi ha un alberg a bon preu amb carnet d´alberguista.

    La sortida de Donostia és de forta pendent, ja que un cop rodejada tota la badia, hem d´agafar l´Avda. Satrústegui, per després pujar en fort desnivell el camí de Marbil cap a la part alta del Munt Igeldo. La ruta travessa algunes barriades, així com alguna esplèndida carena que ens acostarà a l´ermita de San Martín de Tours -la senyalització és força bona-, abans de baixar pels carrerons de la localitat pesquera d´Orio. Creuarem la ria per l´ample pont i, direcció a la desenvocadura, enfilarem la pujada d´un turó per descendir cap a Zarautz (22 km. Donostia-Zarautz), amb la platja més llarga de Gipuzkoa als nostres peus. Tot un regal en temporada baixa, quan l´amplitud i el balancí de la mar actuen com un mantra, com una lletania sense fi, que s´expandeix en onades invisibles, sacsejant els cors cap a harmonies més elevades...

    La senda progressa cap a Zumaia -possibilitat d´agafar l´euskotren-, Deba, per abandonar l´estimada mar i endinsar-se per frondoses valls cap a Markina i Gernika -vila amb forta càrrega simbòlica, ja sigui pel roure que presidia les Juntes Generals de Bizkaia o pels bombardejos en la Guerra Civil que van inspirar el famós quadre de Picasso-.

    Bilbo (Bilbao) és l´altre gran punt de concentració humana que per gust o desgràcia ens vindrà a l´encontre. La meitat de la població del país basc es troba concentrada aquí. Ciutat fundada a l´any 1300 i transformada en la revolució industrial gràcies a les mines de ferro, els alts forns i el comerç marítim. En els últims anys Bilbao ha sabut netejar la seva imatge. A cada banda del riu Nervión -artèria vital de la ciutat-, trobem llocs com el Museu Guggenheim -de Frank O. Gehry, que amb la combinació de granit, titani i cristalls, ha dissenyat perfils, formes, espais, reflexos i passarel.les d´alta avantguarda arquitectònica. Creador també del peix metàl.lic del Port Olímpic de Barcelona-.

    El Palau Euskalduna (Palau de Congressos i de Música) mostra la ostentació i luxe dels llocs de trobada de les noves capes burgeses. El caminant que està de pas, omple millor els pulmons en espais verds com el Parc de Doña Casilda de Iturrizar. També resulten interessants l´apinyat casc antic -església gòtica de Santiago (finals s. XIV)- o la contemplació de racons com el pont i església de San Antón.

    La part nova és el típic consumisme que trobem a totes les grans ciutats: comprar per comprar, les últimes fragàncies de disseny exclusiu, la roba més "fashion", els restaurants i locals més distingits... Pels suburbis limítrofes es deixa notar l´"egrégor" gris del consum d´alcohol i demés drogues en barris bastant tenebrosos, així com nous guetos que s´albiren per la zona de San Francisco, o en determinats carrers del casc vell, on les tavernes escalfen el radicalisme ideològic. En fi, un enclavament bulliciós, policromat, on l´existència humana juga voluptuosament en la Roda del Samsara, satisfeta en la mediocritat de la seva pròpia inèrcia... ombres en la caverna de Plató... 

    Qui vulgui menjar-se la sortida de Bilbao per la zona industrial de Barakaldo i Portugalete, allà ell... el millor és agafar un autocar i enllaçar de nou amb la mar per Castro Urdiales o Laredo, ja dins la comunitat de Cantàbria.

    A Castro Urdiales l´església gòtica de Sta. Maria de l´Assumpció -amb els seus contraforts amb arcbotants- i el castell amb l´atalaia del far, harmonitzen un bonic decorat entre barques i xarxes de pescadors. La senda ens porta uns 32 km. aprox. més endavant a la localitat de Laredo.

    Laredo és una formosa població pesquera i turística. Passejar per la puebla vieja avançada la tarda, és com fer un viatge a l´edat mitjana, entre tavernes, alguna "recoleta" plaça o una il.luminada església del s. XIII, al final d´algun costerut carreró sense sortida.

    A prop de l´ajuntament tenim l´alberg "El Buen Pastor", de les Franciscanas Misioneras. Més que un alberg sembla una excel.lent pensió, amb un o dos llits per cambra i una decoració molt ben acurada: alguns gerros de flors, una rodona taula amb balancí, olorosos edredons de tons suaus i una petita bíblia amb un llum de peu. Ideal per endolcir els últims instants abans de tancar les parpelles i dormir plàcidament, sense sorolls, on els pensaments s´esvaeixen i un mar de quietud omple de profunda son el cor del viatger.

    Cal visitar el port pesquer datat en el 1883, així com l´esplèndida miranda que s´obté des de dalt del dic, amb l´esclat de les onades contra els penya-segats dels turons del costat... pur xoc de força entre la mar brava i les parets rocalloses.

    Per continuar la ruta, tindrem que creuar la immensa platja de la Salve pel passeig marítim fins a l´extrem últim -hi ha un autobús urbà que també hi porta-, anomenat el Puntal. La terra fina deixa pas a la ria del Asón, on s´ubica la Reserva Natural de las marismas de Santoña, Noja, Victoria y Joyel. És la zona humida més destacada del nord peninsular -4500 Ha-. Un extens estuari on s´han catalogat fins a cent espècies d´aus migratòries.

    En el mateix Puntal s´ha de pujar a una barca motora per creuar la ria fins a Santoña -coneguda per elaborar conserves d´anxova i "bonito"-. S´ha de travessar el poble sense deixar el carrer principal -direcció Berria-, on les fletxes grogues s´allunyen de l´abrupte litoral, per endinsar-se dins uns boscos, prats i pujols irregulars de gran riquesa vegetal.

    Passarem per Argoños, Castillo i clourem la jornada a Güemes, a l´alberg de "la Cabaña del Abuelo Peuto" -un dels millors-, construït pel capellà Ernesto a la part inferior de la seva casa. Un refugi encimat a la part alta d´un puig, on s´albiren les ondulacions de les terres càntabres. Realitzat tot de fusta, amb pilars que aguanten l´estructura. Una recollida cuina i una llar de foc amb flaire de sutge...

    Sobre una llarga taula de fusta massissa vaig trobar-hi dos gruixuts quaderns. Eren les anotacions dels aventurers anteriors a mi. Narraven la duresa del camí, els seus desitjos de recórrer aquesta via tan solitària, l´anhel d´arribar fins a Santiago o de desviar-se als Pics d´Europa. El que més em va agradar, van ser les moltes fotos enganxades junt als comentaris dels autors. Veure´ls de peu, asseguts o amb la seva bici, li donava un toc més humà i proper.

    Les parets estaven decorades amb imatges de diferents llocs del món -fetes per Ernesto en els seus "travels"-, ordenades per temes, així com objectes diversos, com pedres volcàniques, eines o utensilis de diferents cultures d´arreu del planeta. Unes còmodes i netes màrfegues disposades en la part fonda, sobre un esglaó continu adossat a la paret, formant un semicercle, li donava un punt d´original caliu al lloc. Tot silenci, el capellà de viatge, no havia ningú. La nit prometia ser apaivagadora ment calma.

    Un cop de nou en moviment, anirem perdent alçada fins arran de mar, en el poblet turístic de Somo. Davant els nostres ulls veurem la badia de Santander, desguàs natural dels rius Solia i Miera. Per creuar a l´altra banda, al moll de la capital de Cantàbria, pujarem a una llanxa que ens portarà fins el "Palacete del Embarcadero".

    Santander és una ciutat atapeïda, un pèl gris pel meu gust. Hi ha un alberg de pelegrins a prop de la catedral, en el carrer Ruamayor nº 9. Després de donar un tomb per la zona de Puertochico fins a la platja de Los Peligros i visitar la catedral amb la seva fabulosa cripta, no val la pena entretenir-se més en aquest indret. La sortida de la ciutat és complicada, massa tràfic, soroll, fums i incertesa de la carretera correcta -l´estació d´autobusos és la millor opció-.

    Un cop salvat l´obstacle i retrobats amb les carreteres locals de poblacions més minses, podrem respirar profundament i recuperar el nostre tarannà. Anirem per Santillana de Mar -amb les coves d´Altamira-, direcció Comillas, fins a San Vicente de la Barquera amb el Parc Natural de Oyambre. Val la pena aturar-se en aquest enclavament, doncs hi han molt bones vibracions i tot és preciós.

    Entrarem a la vila (San Vicente de la Barquera) pel pont de la Maza i pel passeig al costat de les barques -on és bonic observar al llarg del dia el moviment de la marea-. Ens endinsarem cap a la zona monumental, amb el castell del Rey (s. XIII), la muralla i l´església de Sta. Mª de los Ángeles (s. XIII-XVI) -portes romàniques, una gran torre, voltes ogivals gòtiques, retaule major barroc i sòl de fusta de roure-. Al nord la mar i al darrera la serralada dels Pics d´Europa. Pels voltants ries, penya-segats, platges, maresmes, prats, dunes, dolces valls i arbredes d´una gran riquesa ecològica. Unes 5800 Ha. protegides.

     Deixarem enrere la Comunitat on neix el riu Ebre (Cantàbria), per entrar a terres asturianes: la Franca, Vidiago, San Roque, Llanes...

    Llanes és un petit poble pescador -antigament també balener-, embolcallat de penya-segats, cales i petites platges. Cal destacar l´esplèndid passeig de San Pedro; uns 720 m. de bona gespa, amb bancs, racons per a menjar, mirandes i un aguerrit mur que s´aboca en parets de roca vertical cap a la mar. Les onades bramen i escumegen allà baix. A dalt la vista es perd en la immensitat blava, on alguna diminuta barca avança dificultosa, com havent perdut el respecte al Déu Neptú. La mar en el seu vaivé va omplint de reflexos platejats el seu mantell, regals de llum que el Sol en el seu pas, va augmentant, canviant, ombrejant, en una catarsi perfecte, on tot està en constant transformació. Es pot considerar aquest lloc un dels millors miradors del Cantàbric. Amb dues properes platgetes: la del Sablón i la de Puerto Chico. Interessant és atansar-se per l´espigó del Port, el far, així com guaitar el casc antic, amb la muralla, capelles i la basílica gòtica en la plaça Cristo Rey.

    Just darrera de la línia impertèrrita del blau marí, tenim el conjunt dels pics: Naranjo de Bulnes (2519 m), Torrecerredo (2648 m), Peña Castil (2444 m) i Tesorero (2570 m), dins del Parque Nacional Picos de Europa.

    La serralada cantàbrica enllaça amb les muntanyes basques, aïllant totes aquestes terres costeres del Nord de la resta de la península. Són sabudes les enormes dificultats que van tenir els romans per sotmetre al seu jou els pobles d´aquestes contrades, homes forts i de muntanya, coneixedors del terreny, atacaven de sorpresa i fugien sense deixar rastre... però al final van ser massacrats i torturats. Els musulmans en el seu torn, no van poder ficar-hi la grapa. Gràcies a aquestes fortificacions muntanyoses, la llengua basca que es perd en la nit dels temps -anterior a les llengües indoeuropees-, ha aconseguit perdurar fins arribar als nostres dies.

   Astúries té una extensió de 345 Km. de costa... el dia va despertar amb un cel emboirat i una fina pluja que presagiava un jorn de camí incert... Celorio, Barro, Niembro, Naves, em van anar descobrint solitàries cales, desèrtiques i extenses platges amb el desguàs d´algun rierol entre estols de gavines; esquitxades d´enormes pedres de formes capritxoses, entre espadats agrestes, indòmits, amb monòlits refulgents clavats en la mar i una pila de detalls més en un tram de costa artísticament salvatge.

    Continuant per carretera trobarem un alberg gestionat pel principat d´Astúries a Piñeres (20 km. Llanes-Piñeres). A mitja tarda un xàfec va fer acte de presència; aquesta deuria ser la raó per no haver trobat quasi bé cap persona arran de mar. Vaig compartir camí amb un home jubilat de panxa prominent, mentre m´explicava les delícies d´alguns llocs de la contrada, així com la seva intenció davant les inclemències de la tardor, passar l´hivern en terres més càlides, com les Canàries... en fi, en un trencall els nostres passos es van separar, acomiadant-nos cordialment.

    La senda a partir de Piñeres es torna forta, amb pujades i baixades, però amb curiosos i inesperats indrets al llarg del litoral. Un bonic gos de tura es va convertir en company de ruta durant una bona distància, no havia manera de treure-me´l de sobre i això començava a amoïnar-me. En un poblet vaig topar-me amb dos homes i entaulant conversa va sorgir el tema del bonic gos que anava amb mi. Un d´ells va decidir quedar-se´l, doncs era un animal jove d´ulls desperts, un pèl maco, afectuós i semblava ser força obedient. Així va acabar, en mans d´un futur potser millor. De nou tornava a estar sol i lliure en les meves decisions...

    Passat Ribadesella, al cap d´una estona, albirarem un bar rodejat de sorra, com sortit d´un conte de fades. A quatre passes la mar amb alguna persona jugant... la platja de Vega davant meu. A partir d´ací les senyals es perden, resulten confuses...

    Prop de la Isla va començar a caure un diluvi, una pluja implacable, fins i tot per un matrimoni francès que anava en bicicleta (35 km. Piñeres- La Isla). Vaig trobar aixopluc en un alberg enganxat a la sorra. La mar brava aixecava onades enormes -forta maregassa-, retronant contra una roca encaixada en mig de l´aigua, entre borbolls d´escuma. Quin moment!!!

    Tota la nit va estar plovent i pel matí més del mateix. Caminar sota la pluja era el pa del nou dia. Colunga, Priesca, Sebrayo, o per la N-632 arribar a Villaviciosa, pel costat de l´empresa "El Gaitero", havent assaborit les petites pomes de les branques que s´atansen cap a l´asfalt -a migdia-, totes remullades, fresques, suaus i sucoses...  tot un goig!!!  Un regal de la Mare Natura. Moltes estaven escampades pel terra, tot un esclat d´abundància silenciosa.

    Vaig trobar per casualitat una pensió econòmica -a Villaviciosa-; així descrivia en el meu diari la vesprada des del finestral de la cambra: «... entra una llum d´uns fanals que hi han en el centre de la minúscula placeta de davant. Il.lumina l´estança amb tons rosats i grocs. Joiós instant en terres de pas, on els poetes i idealistes construeixen els seus millors somnis...» Així va ser la nit en el bressol de la sidra.

    Al sortir de Villaviciosa tenim dues opcions per arribar a Gijón. Anar per la Nacional o seguir per diminutes aldees i pobles fora del tràfic rodat. Vaig triar la segona opció, amb forts desnivells, creuant dos costeruts pujols per Casquita, Niévares, Collado de la Cruz, Peón, Deva,Cabueñes, fins entrar a Gijón pel riu Piles cap al passeig i platja del mur de San Lorenzo, on s´ubica l´oficina de Turisme.

    Val la pena pujar al turó de Sta. Catalina, ple de gespa i amb l´escultura "Elogio del Horizonte". La vista de la ciutat (Gijón) i la mar és tota una delícia. Més avall, en les baranes de l´església de San Pedro, resulta excitant contemplar l´ensordidor reflux de les onades esclatar en el rocam.

    Sortirem de la població seguint el passeig marítim de ponent. La ruta passa per aldees amb turons verds i plens de vegetació, amb zones de cultiu i altres amb forces arbres, predominant l´eucaliptus. El fi d´etapa serà Avilés, on destaca la plaça de l´Ajuntament i el Parc de Ferrera.

    Anirem buscant les localitats de Muros del Nalón, Cudillero, Soto de Luiña, Castañeras, fins a Luarca, un poble pescador amb personalitat.

    Destacar el far, església i cementiri de la part alta, els ponts sobre el riu Negro, les postes de Sol i la "fabada". De Luarca-la Caridad són uns llargs 28 Km per petits nuclis. I de la Caridad-Ribadeo (porta Nord) uns 21 Km més, creuant l´enorme pont de los Santos, a més de 30 mts. sobre la ria, que fa de divisòria natural entre Astúries i Galícia. El primer poble gallec es troba situat en un marc incomparable (Ribadeo). Esmentar la ruta al Far de la Illa Pancha, el Fuerte de San Damián i el O Cargadeiro.

    L´alberg de Ribadeo és tot un luxe. Aquí acaba el meu camí, però els que vulguin seguir fins a Compostel.la, tindran que deixar la mar, per enfilar en diagonal la província de Lugo, direcció al Finis Terrae...