President de la Generalitat de Catalunya

Josep Irla i Bosch fou fill d'un obrer taper que més tard tingué una taverna coneguda com a Cas Romagué. Era el gran de tres germans, en Josep (1876-1958), en Francesc (1881-1961) i en Nicolau (1886-1943). De jove estudià a l'Escola d'Arts i Oficis, no seguí cap estudi superior i va ser en base al seu esforç, treball i voluntat que s'anà fent una autoeducació profundament assimilada.

Hom el recorda ajudant a la taverna del seu pare i interessant-se per les qüestions que s'hi discutien. Poc a poc Josep Irla s'anà obrint camí en el món dels negocis i de la política, i obrí una petita fàbrica de taps de suro que el convertí en un industrial important de la comarca. A l'entorn de Josep Irla, pare i fill, s'anà estructurant el Centre Republicà Federal Català, seguidor molt fidel de l'ideari de Francesc Pi i Maragall.

Josep Irla a l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols

El 12 de novembre del 1905 se celebraren unes eleccions municipals en les que Josep Irla, a l'edat de 29 anys resultà escollit regidor de l'Ajuntament amb la candidatura del Centre Republicà Federal. D'aquest nou consistori en resulta alcalde, designat per Reial Ordre, el Sr. Ildefons Perdrieux. Després de diversos canvis Josep Irla accedí a l'alcaldia. Irla presidí l'Ajuntament durant el període 1906-1910. Durant aquesta vida local es destaca la creació de serveis i obres d'interès públic, l'assistència social, la promoció de la cultura popular i una administració econòmicament austera i profitosa.

Seguí sempre de prop els esdeveniments principals de la vida política de Catalunya i es definí entorn d'ells en un sentit catalanista i progressista.

El 1911, després de la mort del seu pare, fou nomenat com a membre de la Diputació Provincial. Fou successivament reelegit per al càrrec els anys 1913, 1917 i 1921 i hi romangué fins l'adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera, l'any 1923. Des d'aquest càrrec de Diputat Provincial per Girona, Josep Irla aconsegueix de participar en una institució cabdal: la Mancomunitat de Catalunya. Josep Irla fou un col7laborador important del primer President de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba i després de la mort d'aquest continuà ocupant càrrecs, de no gran protagonisme però d'una gran responsabilitat, sota la Presidència de J. Puig i Cadafalch.

Derrotada la dictadura i en l'època de la Generalitat Republicana, Josep Irla ocuparia càrrecs importants al servei de Catalunya. El President Macià el nomenà Comissari Delegat de la Generalitat a Girona, lloc que ocupà els anys 1931 i 1932.

A les eleccions per a constituir la Diputació Provisional de la Generalitat, organisme creat per a preparar i aprovar un projecte d'Estatut que havia de regular l'autonomia de Catalunya, Josep Irla i Lluís Companys foren escollits vice-presidents i Josep Carner en fou el seu President.

El resultat del treball d'aquesta Diputació fou aprovat pels Ajuntaments i la major part del poble de Catalunya. Aquest projecte d'Estatut és el que coneixem com l'Estatut de Núria. El 9 de setembre del 1932 l'Estatut de Catalunya fou aprovat definitivament.

A les eleccions al Parlament de Catalunya del 20 de novembre del 1932 Josep Irla encapçalava la candidatura d'Esquerra Republicana de Catalunya a la circumscripció de Girona. El triomf fou total, més de la meitat dels electors varen votar Josep Irla, i, proporcionalment fou el candidat amb més vots de tot Catalunya.

Durant la República Josep Irla ocupà diversos càrrecs de responsabilitat dins del Govern de la Generalitat.

Durant els tres anys de guerra civil Josep Irla ocupà diferents càrrecs dins el Govern de la Generalitat, fe que evidencia l'eficàcia organitzativa de Josep Irla i la confiança que li feren els Presidents Macià i Companys.

L'octubre del 1938 Josep Irla fou escollit President del Parlament de Catalunya, i en el seu discurs de presa de possessió afirmaria: "Érem, som i serem republicans i catalanistes, perquè som liberals, perquè és un sentiment de la nostra ànima que ens ha dut a sentir i a conèixer les necessitats del nostre poble (...)"

El 28 de gener del 1939, Josep Irla, President del Parlament de Catalunya, amb seixanta-dos anys, s'exiliava a França. La seva primera residència seria a el Voló, però poc després passaren a Ceret, on es va procurar la subsistència dedicant-se a l'ofici de tota la vida: la indústria del suro.

Afusellat el 1940 el President Lluís Companys, en aplicació de l'Estatut Interior de Catalunya, el President del Parlament esdevenia d'una manera automàtica i amb plenitud de drets, President de la Generalitat de Catalunya.

En la clandestinitat el President Irla mantenia contactes amb els catalans dispersos per tot França. A final del 1944 va ser creat el Consell Assessor de la Presidència, presidit per Antoni Rovira i Virgili, instrument de treball que estudiaria i cercaria el procés de restauració de l'autonomia de Catalunya.

Govern de la Generalitat a l'exili

El 14 de setembre del 1945 quedà constituït el Govern de la Generalitat amb Josep Irla de President i els Consellers: Pompeu Fabra, Carles Pi i Sunyer, Antoni Rovira i Virgili, Josep Carner, Joan Comorera, Manuel Serra i Moret i Pau Padró.

Algunes de les tasques d'aquest govern foren: preparar el retorn, mantenir relacions amb els catalans de l'interior, preocupació per la situació dels catalans exiliats, divulgació de la situació de Catalunya a nivell internacional i sempre una presència viva i per recordar i representar la voluntat democràtica de Catalunya.

De tota aquesta activitat cal destacar, per la seva importància el Memoràndum que el President Irla en nom de Catalunya va adreçar a l'ONU l'any 1946, en el qual, després d'exposar la realitat històrica de Catalunya, feia expressa denúncia de les mesures del general Franco contra l'autonomia, la cultura i l'economia de Catalunya.

El règim franquista perdurava i els exiliats se sentien cada vegada més desesperançats. Aquests fets provocarien, al final, la dissolució del Govern el 22 de gener del 1948. El President Irla declarà en aquest moment: "L'obra de la Generalitat no pot sofrir cap interrupció i continuarà exercint-se amb l'esperit patriòtic de sempre (...).

Josep Irla continuà pràcticament sol la defensa dels drets de Catalunya i el manteniment de la Generalitat davant la situació de divisió dels grups polítics.

La política a l'exili esdevenia progressivament un símbol i la veritable tasca de la Generalitat, indubtablement seriosa i eficaç, cal cercar-la en els serveis a la cultura (cursos de català per correspondència dirigits per Pompeu Fabra), els serveis socials i d'ajut, organitzats per la Presidència.

L'any 1950 foren creades les Delegacions Catalanes als Països del Nou Continent, així el President Irla portà a terme un decisió que d'ençà temps el preocupava: la institucionalització de les relacions de la Presidència amb els catalans d'Amèrica.

El dia de Nadal del 1948 moria a Prada Pompeu Fabra, i poc menys d'un any més tard, el 5 de novembre del 1949, moria també, a Perpinyà, Antoni Rovira i Virgili. El President Irla perdia així dos veritables suports de les institucions catalanes a l'exili.

El President Irla, amb 78 anys, "vell, malalt i pobre" segons les seves pròpies paraules, va prendre una decisió important: el 7 de maig del 1954 signava a París una lletra adreçada a Josep Tarradellas, nomenat pocs dies abans Conseller, en el qual li comunicava que es veia obligat a renunciar al càrrec de President de la Generalitat i demanava que es procedís a l'elecció d'un nou President.

Gràcies a la perseverància d'Irla el dia 5 d'agost del 1954, a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, els diputats del Parlament de Catalunya elegiren Josep Tarradellas nou President de la Generalitat de Catalunya.

Josep Irla morí el 19 de setembre del 1958 quan li faltava poc per complir vuitanta-dos anys, a Saint Raphael (França).

Perfil humà d'un President

L'actuació política de Josep Irla respon a la seva manera de ser i de pensar. Va ser sempre l'amic senzill, de conversa amable i serena, d'una sinceritat total, que és com el recorden testimonis d'avui. Franc i prudent en el parlar, amb gran atenció i respecte en escoltar, fou un dirigent amb adversari però no enemics.

Visqué austerament: sobri en el menjar i el beure, no fumava, però constantment -i gairebé d'amagat- prisava tabac. Amb el seu cabell sempre molt curt i mirada serena i seriosa que no arribava a dissimular una espurna d'ironia maliciosa, sorneguera, tenia un aire de formalitat, bonesa, i un posat tan "de la terra" que, en paraules de l'escultor Rebull, semblava escolpit en boix.

Pompeu Fabra sabé definir-lo amb molta precisió: darrere l'aspecte aparentment modest de l'Irla, hi ha una càtedra de reflexió i de bon sentit. Josep Carner va concretar: les seves característiques permanents: lleialtat, integritat, seny i decisió.

Josep Irla no va ser, certament, un gran home, un intrèpid, i heroic protagonista de la nostra història. Fou, tot clar i net, una persona senzilla, conseqüent, amb un gran sentit de la responsabilitat, que va servir abnegadament Catalunya des del lloc, honrós i perillós al mateix temps, que li pertocà viure.